deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

19/12/16

Els llops ja no viuen als boscos [#Booktour #Gola], de Teresa Saborit






Jo també m'he apuntat al Booktour proposat per l'enèrgica Teresa Saborit, que no deixa mai d'animar el cotarro del tema literari, ja sigui creativament com participativa.

Aquesta vegada havíem de fer un esforç de comentarista, a canvi d'un avançament còmplice d'una de les set peces que formen el seu proper llibre. M'ha tocat la parada del relat titulat "Gola", que ja ha comentat anteriorment la ninona i això ja afegeix un grau de pressió i d'exigència més gran. La primera impressió que deixa la seva lectura és bona, amb el desig que aquell parell de nens acabi sortint-se'n. Ja és dur perdre un familiar en una tendra edat, imaginem quina plantofada por ser perdre'n un altre tot seguit...

Com diu la ninona, costa resumir un relat curt sense caure en l'explicació d'una part del mateix. Només diré que la lectura és amena i amb llenguatge planer, reiteratiu pel que fa a l'assiduïtat de l'aparició del monstre que engoleix el pare cada vegada que beu. Aquesta reiteració, junt amb els flash-backs, que reculen un xic en el temps per presentar-nos les anècdotes que serviran com a aclariment de tot plegat, és la tècnica que destaco d'aquest relat: s'exposa la problemàtica i les raons que es tenen per arribar a aquest extrem; la resta, que és la connexió que uneix el lector i el personatge protagonista, fa que desitgem de tot cor que tot rutlli.

Parafrasejo la resta de bookturistes i dic que, si els altres sis relats tenen aquesta qualitat (cosa que de ben segur succeeix), us faltaran cames per arribar-vos a la primera llibreria i adquirir-ne un, d'exemplar, com a mínim.

Aquesta parada descafeïnada deixa pas a la Maite López Luque

31/8/16

Agrícola (o Fragància salutífera)[Repte DCXXXVII]

Arribo a casa, després d'un dia ple de blavor mediterrània al seu costat, i la seva flaire persisteix al meu voltant. Ara ja sé identificar-la; es tracta de Trésor de Lâncome. Però el romanent no és d'aquest perfum. Al bell mig del Balcó del Mediterrani tampoc no he pensat en una fragància concreta, sinó en converses en una terrassa ja buida de clients, mentre ella feia un breu recés del rutinari repartiment del correu i jo gargotejava versos que, calladament, traspuaven aquelles estones amenes, deixondides. Quina olor m'encadenava a ella, llavors? Salnitre, aigua fresca de roses, tinta, paper, pega...

El record em barrina dins del cervell, com si es tractés d'una rella que llaura un camp erm, en guaret forçós, que ha rebut les primeres gotes de pluja salutífera i que sent que la vida i la llum de nou bateguen al seu interior. La memòria escup el pòsit d'una soledat que ara ja em destorba perquè topa amb una porta ajustada feblement, per on l'aire circula amb timidesa i complicitat. I les pedres dels mals moments aliens a nosaltres reapareixen, però no malmeten; han quedat a la marjal d'un temps que no tornarà. Necessites respirar, li diria.

Aleno discretament i profunda, com si encara la tingués al meu davant, mirant-me amb ulls àvids de ser esguardats i d'observar cada canvi en el rostre d'aquell qui, després de tant de silenci, alimentant un amor venerable cap a ella, s'arrapa com l'heura al mur de la casa pairal més ferma, al seu cos fràgil i vincladís, que es permet abraçar amb força. I regiraré els fulls on amagava els batecs del cor en versos malgirbats i escamparé l'olor antiga d'uns papers que la coincidència ha volgut que aflorin com si haguessin estat escrits ahir mateix, amb sentiments intactes.

En mirar-me avui, s'han anul·lat el transcurs dels anys, les cruïlles i els revessos de la vida, les absències i les pèrdues; i només xerrem d'aquelles glopades de diàlegs banals, quan les hores duien la fragància tendra d'un amor amagat, que no gosava pronunciar en veu alta els versos que provocaven:

La mel en les teves paraules;
I el meu cor intenta libar-les
Contra la set del silenci.

M'empararàs entre les ales
Del somni per a alliberar-me
Del malson de no escoltar-te?

Caic en els teus ulls lentament.


Arribo a casa, i respiro la plenitud del poema escrit gràcies a les seves pupil·les.

18/7/16

Novetats [Jornada 8, Grup C. LLMRC'2016]

Tres dies després de contraccions i trencament d’aigües, de llargues hores d’espera i d’incertesa, entre el quiròfan i la incòmoda llitera de l’hospital, la parella arriba finalment a casa, amb símptomes clars d’esgotament. Caldrà informar la família de les novetats; des dels primers indicis d’un possible embaràs és un formiguer d’activitat i de nerviosisme, sobretot pels membres femenins i arran del test que confirmava la sospita. Ara, però, urgeix més una dutxa i treure’s de damunt la ferum asèptica abans que els pits, amb precisió suïssa, reclamin tornar a ser alliberats de la càrrega de llet que els emplena. Mentre ell potineja el comandament a distància del televisor, ella, decidida, travessa el llindar de l’habitació de matrimoni i es despulla frenèticament, rabiosa. Vol desempallegar-se també dels records blancs i hospitalaris, del mal peu escales avall que va accelerar-ho tot. Però el bressol, que varen muntar al costat del llit, resta buit i li bufeteja la fràgil fortalesa per no sucumbir al plor en fitar-lo. S’acaricia el ventre també buit, encara amb rastres del nadó perdut, i, sense oposar-hi resistència, deixa que les primeres llàgrimes sorgeixin. Caldrà informar la família de les novetats…

12/7/16

Idèntiques malícies (o D'urticàries i de vèrboles)[RepteDCXXXIII]

Les bessones arriben a la platja i s'embranquen ràpidament en els seus quefers i jocs i pugnes. Sempre és la mateixa cançó... Si no s'afanyen i endeguen aquesta empresa fraterna i infantil, que les allunyi dels adults, les engolirà el rall de la mare amb qui estigui disposada a escoltar una vèrbola infinita. Cubells i pales i gorres i samarretes i l'olor del protector solar aplicat a casa. Tota mesura no sembla suficient per a evitar que aquelles dues peces, que són el parell d'esmolets idèntics, no es cremin sota un sol de justícia. Deixen els castells de sorra per després; prefereixen capbussar-se de forma rabent i explorar els tresors que s'amaguen dins de l'aigua. Conquilles, pedres polides per l'onatge, algues que escampen la ferum de sal putrefacta... I potser tinguin sort de topar-se amb el cadàver d'una medusa poc urticant, que amagaran fins que arribi el moment idoni, quan les dones s'estarrufin damunt de la tovallola per bronzejar-se la pell. Sols escoltar com xiscla la mare, sorpresa i espantada en notar aquella massa llefiscosa sobre l'esquena, ja mereix córrer el risc del càstig posterior...

3/6/16

Recurrències (o Seqüència sedífera)[Repte DCXXX]

Es tractava d'un somni recurrent. Almenys això era el que el psicòleg s'obstinava a dir-me quan li insistia que, nit rere nit, es repetia la mateixa escena, en una seqüència invariable, reiterativa, gairebé obsessiva. I aquesta obsessió, provocada pel malson m'aclaparava també durant les hores en què romania despert, amb la reminiscència d'aquell episodi nefast, malastruc, quasi fúnebre. No em feia gràcia esdevenir un nou Gregor Samsa però real. Perquè la metamorfosi s'esdevenia, tant sí com no, just quan aclucava els ulls.

Immediatament, en cloure els parpres, els membres se m'entumien i se suavitzaven, flonjos en l'extrem, com si la flexibilitat que mai no havia tingut durant l'existència, em vingués de cop. Engolia de forma voraç les fulles fresques d'una morera, que havia aparegut del no-res, igual d'increïble que notar-me transformat en cuc de seda. Amb una celeritat insòlita, el cos canviava. S'engrandia, s'eixamplava, mudava de pell. Com si el ritme del temps s'hagués modificat també.

I, de sobte, aquella massa tova i elàstica que era el meu cos s'embolcallava gràcies a un filament enganxifós i resistent alhora, en un capoll asfixiant, estret, inclús claustrofòbic. En aquell espai limitat la manca d'aire era tangible, notòria, fins i tot versemblant. I era quan les mans, que em tornaven a aparèixer com per art de màgia, esquinçaven aquella seda, que realment no era res més que el llençol que em cobria, ajudada per una apnea heretada pels progenitors. Tardava uns segons a reconèixer la meva habitació, en la penombra m'ubicava al llit, sense cap altra amenaça que l'ofec momentani i somnolent, el record vívid i insistent.

Per això, acostumat a aquesta recurrència, he esperat que l'espasme em deixondís del mal tràngol d'haver estat atrapat per mi mateix en la secreció d'una larva que no sóc jo, però que, al mateix temps i indirectament, sí que la sóc. No sé si m'explico... La pitjor part és haver-me adonat que no apareixen les dimensions que formen la meva cambra, ni la lleu lluïssor dels dígits del rellotge despertador, ni tan sols la sensació d'ofec no es dissipa lentament. M'adono que he d'estripar la seda que noto a pocs centímetres de mi, i sé que hi haurà fusta després de la tela i inclús prego perquè el nínxol que em pertoca encara resti buit, a l'espera de rebre el taüt on, malauradament, m'he despertat. Sense voler entendre recurrències, només delitós d'aire fresc, pur, també necessari.

22/5/16

Diumenge [Jornada 4, Grup C. LLMRC'2016]

Finalment, ha acabat de redactar tot el llibre. N’està satisfet del resultat, sobretot pel capítol final tan negre, imprevisible, cataclísmic. Ara, però, troba que li manca algun element que confereixi versemblança. Arreplega quatre grapats de terra i, amb l’ajuda de l’aigua, en modela una figura coherent amb la magnificència que adquirirà a la llarga. Gràcies a la tebior d’un sol acabat de néixer, aquell embalum s’asseca lentament i, abans que deixi de ser mal·leable, li dóna una posició asseguda i endormiscada. El col·loca en una cadira, al davant d’un escriptori, entre el llibre enllestit, la ploma als dits i el tinter gairebé buit. Li transmet el contingut íntegre d’aquells capítols, que se li arraparan a la memòria com a records propis, i li infon l’alè vital i responsabilitats diverses. Desapareix de la cambra tot seguit; hi deixa un lleu resclum sulfurós.

Es desperta encarcarat i adolorit, els ulls sofreixen la llum que s’ha fet present a l’estança, els dits troben i fullegen el volum manuscrit. Somriu, amb total convicció, i concedeix el seu vistiplau al conjunt. Mira a través de la finestra i hi albira una figura que descendeix la muntanya. Però avui no farà cap indagació; és diumenge.

UNA RESSENYA [Quant valen els teus somnis?, de Sergi Monteagudo (2016); Edita: El Toll]

Aquesta és la ressenya del relat "La fortuna", de Sergi Monteagudo. Aquesta narració pertany al llibre Quant valen els teus somnis? (Ed. El Toll, 2016). L'aparició d'aquesta ressenya [la primera en aquest blog] és arran d'aquesta peculiar promoció, proposada pel mateix Sergi. Com que em feia especial il·lusió pel temps que fa que conec (i llegeixo) en Sergi, no només per obtenir un llibre de gorra {en cas de ser un dels cinc seleccionats}, m'hi vaig apuntar. Però no és el meu fort, això de les ressenyes, i es nota un xic... El resultat és el següent:

La fortuna. Una ressenya (o no) (*)

I. De metamorfosis i capolls.

De vegades, la fortuna és trobar una promoció d'un llibre d'un autor que has tingut la sort de llegir força i que n'has experimentat la metamorfosi. Perquè no només d'infidelitats i de navalles d'Occam es basa aquest relat bastit d'escenes fragmentàries que cal entrellaçar per veure'n la trama i l'ordit. Sinó també de metamorfosis.


II. Sobre distraccions supèrflues.

Tanmateix, hi ha moments que demanen prestar atenció als diversos canvis d'escenari i de punt de vista (sobretot en aquells en què el narrador és en segona persona i, per tant, és subjectiu en extrem). Tot i que aquest narrador és tan omniscient que imprimeix a cada personatge una personalitat ben remarcada que ajuda a seguir l'entramat.


III. Ai las! Cercar la peça des del bell principi.

Tu, com a lector, demanaries que el trencaclosques es muntés de forma lineal. Però ja seria massa fàcil i mastegat i no et seduiria de la mateixa forma. L'estructura és impecable, que agradarà o es veurà incòmoda, segons qui l'hagi de llegir. Aquest consell pot ser pres com a revelador o filtrador d'alguna cosa (allò que alguns modernets anomenen “spoiler”), però jo només adverteixo...


IV. Una tria.

Si arribéssim a veure'ns en el dilema de triar un dels quatre personatges del relat, el que més sedueix, d'entrada, és la Irina. Per calculadora i per tenir una amplitud de mires superior als altres tres, que són més viscerals i ofuscables. Per no dir ofuscats.


V. Millor ometre aquest punt si compraràs [i llegiràs] el llibre.

I d'haver de triar un perdedor, aquest seria, des d'un inici (pels seus principis execrables), en Pau Hortet. Grimpa de la mateixa manera que vaticinaríem una caiguda imminent o a mitjà termini. La banca sempre guanya {em permeto parafrasejar en Sergi}. O no.


VI. 3400 paraules, aprox.

El metratge del relat no és tan breu per encabir-lo en l'etiqueta de microrelat ni tan extens per anomenar-lo nouvelle. No es fa pesat quan acceptes les regles del joc ni és curt perquè, en acabar-lo de llegir no tinguem unes bones nocions dels trets psicològics de cada personatge. Almenys sabrem amb qui faríem un cafè i a qui ni tan sols saludaríem, de creuar-nos amb ell. Aquí no diré res sobre la meva elecció, però la tinc força clara. Si voleu una pista, comparteix gènere amb un servidor.


VII. Introspecció i explicacions.

Cal subratllar la introspecció i les explicacions bàsiques perquè la història resulti versemblant i quedi lligada enmig del maremàgnum que el senyor Monteagudo s'empesca. No us espanteu pas, que aquest embolic s'aclareix de mica en mica...


VIII. Diàleg i/o narració.

Afegiré que la bona harmonia entre el diàleg i la narració és un tret a destacar i a remarcar. Com abans ja he esmentat, entre les diverses parts, en què llisca el narrador omniscient en tercera persona i el narrador protagonista en segona a cor què vols. Això només s'aconsegueix pencant i millorant, polint i confegint idees i històries. I aquí no cal esmentar l'ofici de l'autor, que si heu arribat al punt número vuit ja sabreu de què parlo.


IX. Preguntes?

Ensopeguem amb la mateixa pedra?
La gelosia és dolenta?
O és pitjor el desig de malastrugança d'altri?

Quan més perseguim alguna cosa més se'ns allunya?
O perquè se'ns allunya ens enteste a obtenir-la?
Cal deixar estar les coses o les hem de convertir en cabòries?


X. Respostes? [o De ciències exactes].

Potser no tindrem les respostes a aquestes preguntes si llegim el llibre d'en Sergi Monteagudo, però el que sí queda clar és que la literatura no és una ciència exacta però remou el magí d'allò més. Sobretot si el producte que se'ns ofereix és de qualitat i poc convencional.

Si la resta del contingut és com aquest, la fortuna no només serà haver participat en aquesta promoció peculiar. Sinó també haver-lo obtingut. I tot gràcies a la ploma d'aquest escriptor que és en Sergi. I la valentia de l'editorial El Toll, que, un cop més, aposta per la feina feta a casa nostra i en la nostra llengua.




(*) Aquest relat va resultar finalista del XXVI Premi vila de Begur de Narrativa Curta

21/5/16

Consciència (o Càrregues i fal·làcies)[Repte DCXXIX]

Arribo a casa. Localitzo el mòbil i connecto la wifi. Mentre intento desprendre'm de la primera peça de roba, sona l'avís de recepció d'algun element al dispositiu. Prioritzo la comprovació del que serà un correu publicitari per davant de la comoditat. Aprofito també per revisar les aplicacions de les xarxes socials. Els missatges que he tramès abans de sortir cap a la feina han estat rebuts i llegits, segons les miniatures de la imatge d'usuari al xat de facebook i el doble tick blau als missatges de whatsapp. Premo les dues icones, alternativament i aleatòria, i m'espero una estona més per si el marge de sincronització ha de ser més ampli. Però no hi ha cap resposta, ni tan sols una exigua emoticona, a aquesta tramesa massiva.

Sense camisa i encara amb els pantalons de la feina, teclejo un missatge sec i intimidatori; el copio per trametre'l a tothom qui ha ignorat la meva salutació anterior. La càrrega de retrets és elevada, tot i que les gracioses cares de disgust que hi afegeixo suavitzen el to enutjat del text redactat. Hi esmerço ben bé una hora, entre l'enviament i les pertinents constatacions de recepció o no, perquè no hi hagi excuses possibles ni inventives que sabré fal·laces. Tot seguit, apago el senyal wifi i finalment em canvio de roba, amb la consciència alleujada, sabent que sempre sóc jo qui endega la comunicació amb els amics, els coneguts i els saludats.

Al bar de sota de casa, demano un cafè amb llet i llegeixo el magazine d'ahir diumenge. “Què ens està fent l'smartphone” resa la portada, massa fosca pel meu gust. Les set mans que hi apareixen tampoc no ajuden al conjunt. “Collonades”, penso mentre topo amb paraules com empatia, relacions familiars, dispersió o identitat. “Què sabran aquests periodicastres de relacionar-se?”

18/4/16

Còmplices (o Les llàgrimes)[«La nit de les lletres» 2016; 5]


Has esperat que tot sigui fosc per venir
Del teu món d'enderroc i compartir runes
Amb el turment que m'acora, com el destí
Que cal arrossegar nit i dia, tot i les llunes.

Has xiuxiuejat secrets i proeses, promeses
Trencades com miralls d'aigua tèrbola, espills
Fràgils on recol·lectar llàgrimes de princeses
Oblidades i amargors alienes, lluny dels perills.

Has somniat en aquest moment tota la vida,
I sembres el dolor i l'alegria en la meva oïda
I, de cop, fuig el llast que et pesa en l'ànima.

Has esperat que el món esdevingués nostre
Per aclarir els tons del teu rostre i del llostre,
Per evitar el desamor i la seva tristor exànime.

Puríssima Glòria (o La penitència)[«La nit de les lletres» 2016; 4]

Ajudat per la foscor que regna en el carreró, el pare Teònil·la deixa la rectoria per la porta lateral sense que ningú el pugui veure. La roba fosca damunt de la sotana també n'augmenta la discreció de l'acte. En el cervell del rector encara bull la darrera confessió de la Glòria, la vídua de cal Cànova.

—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.

El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.

—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.

Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada, subreptícia i per sorpresa, no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.

Existència d'urgència (o L'úlcera)[«La nit de les lletres» 2016; 2]


En arribar els serveis mèdics d'urgència al domicili, la dona jaurà damunt del llit i no respirarà. Serà carregada a l'ambulància i la duran a l'hospital més proper. Durant el trajecte, els intents per reanimar-la s'alternaran però seran infructuosos i, després de quinze minuts, que s'eternitzaran, cessaran. La dona travessarà les portes del centre hospitalari sense vida.

L'autòpsia detectarà una perforació en les parets de l'estómac, originada per una úlcera mal guarida i pitjor controlada. El que no serà capaç de reflectir l'informe forense és la quantitat de fel acumulada, la ràbia continguda, tants gripaus empassats al llarg de la seva existència... la raó veritable de la seva mort fulminant.

Musofòbia (o La síndrome)[«La nit de les lletres» 2016; 1]

Deixes de llegir i escoltes amb atenció. Vols comprovar que el rosec que t'ha semblat discernir entre la música de fons sigui allò que realment creus. La simple idea del rosegador t'esparvera, però encara t'aterreix més que hagi estat capaç d'escampar la seva nefasta descendència per les teves possessions. T'alces de la butaca i observes al teu voltant, mentre el teu peu topa amb l'embolcall buit d'unes crispetes i fa carambola amb la llauna de refresc que has begut un parell d'hores enrere. Saps que et moriràs de l'ensurt si els ulls detecten la presència del múrid, sigui quin sigui l'exemplar, entre els teus béns més preuats, que conserves zelosament. Visualitzes el seu musell estripant plàstics i ratant papers i diaris, les seves urpes obrint-se pas enmig de túnels llòbrecs i dissimulats pel desordre imperant. Acluques les parpelles, terroritzat degut a l'astorament que t'envaeix, però la imaginació treballa i olores la nauseabunda ferum del seu pelatge i et sembla que t'esvaeixes i perds l'equilibri i els incisius de la rata es multipliquen i un reguitzell de cues peludes i glaçades et frega els turmells i les cames i les cuixes i ascendeixen amunt amunt i et creix la picor per tot el cos però no te'n pots desempallegar. Ni dels rosegadors ni d'aquesta coïssor que et lacera. Et veus completament cobert de rates, d'hàmsters, de ratolins, que es mouen espasmòdicament i nerviosa, damunt teu, que t'has quedat estès al mig del menjador, inconscient.

Et cau el llibre de les mans i el malson s'esfuma i desapareix. No pas el mal tràngol de la por experimentada. Aterres al món i escoltes amb atenció. T'alces de la butaca i observes al teu voltant. Les bosses d'escombraries segueixen al seu lloc, intactes, però caldrà tornar al contenidor per augmentar el teu botí i perquè les rates no infestin els carrers de la teva ciutat.

17/4/16

Delícies càrnies (o La nàusea)[«La nit de les lletres» 2016; 3]

Tallo el tros de carn i la sang apareix i amara el fons del plat. Sempre m'ha agradat poc cuita, i inclús la mare em felicitaria per haver-li trobat el punt òptim de cocció. Quan s'acabi el tall, hi restarà un bassal abundant de color vermell intens, que recolliré, plena de parsimònia i lentitud, amb una llesca de pa. Però, en empassar, sento la tibantor desagradable d'una fibra entre les dents, que deixa al bell mig de l'epiglotis el mos mastegat, com un pèndol que vol abastar el buit de l'abisme. El fàstic d'aquell contratemps em provoca una nàusea, la consegüent convulsió i perboco abundosament; tot s'empastifa. L'àpat se'n va en orris, i maleeixo aquella qui em va dur al món per no tenir la meva temprança. Tot i que, de vegades, també perdi l'oremus. Sòmines!, em dic, no calia crispar-li tant els nervis si sabies que no et tornaria a emprenyar de nou.

Llenço a les escombraries el tros de carn sanguinolent, cobert de vòmit —una pasta marronosa mig digerida pels sucs gàstrics—, i recullo la resta del maremàgnum amb arcades, que aconsegueixo controlar amb esforç. M'allitaré després de prendre una dutxa calenta i demà ja em desfaré del cadàver de la mala pècora que em va parir. Prou disgust m'ha provocat la darrera discussió.

6/4/16

Intermitències (o Repugnància)[84a Crida, de VullEscriure - «Aurora» {PROVA MESTRE «ENCICLOPÈDIA»}]

A Cristina C. F.



Arriba a la riba, on la sorra s'agermana amb l'aigua, on l'embat de l'onatge pot bressar-li els somnis trencats, mentre el sol segueix el seu camí de llum ferida a la recerca de l'horitzó, mentre la nit persegueix amb mans de foscor el vol dels ocells, que batran les ales fins al niu. Més enllà del seu microcosmos de dona nostàlgica i isolada, Júpiter ja ha endegat el festeig amb la lluna i fa més gran la seva soledat. Potser a còpia d'observar la mar, la terra l'engolirà i la servarà del dolor perpetu al cor petri d'un planeta deixat de la mà del déu que el creà, junt amb el descobridor del foc primigeni.

Potser sigui certa la sentència de John Donne que l'home no és una illa, sinó una part del tot, però ella és dona i no s'hi veu representada ni reflectida, en les paraules del poeta. Més aviat és no-res, una nova Babilònia immersa en el desordre, i així parafrasejarà en Derek Walcott, que li oprimeix el pit amb poemes que tenen el pes d'una muntanya de plom. Tot i així, permet que l'aire l'acaroni i li vincli el cos, que avui pressent fràgil. Acluca els ulls i visualitza els efectes de la veritat pronunciada per uns llavis que, poc temps abans, creia que la besaven amb el mateix amor que ella professava a l'home que els posseïa. Però la trencadissa li ha desmanegat el mosaic de l'ànima i pertot arreu hi ha les tessel·les, en l'escampall del comiat més dolorós.

Arriba a la riba i una llengua d'escuma freda li llepa les plantes descalces. Potser ha de conviure amb les intermitències de la bona estrella i de la malastrugança, però no es veu capaç d'arrossegar l'embalum del fracàs una vegada més, aquestes alternances que li rebreguen l'esperit i en cada nou séc aparegut hi deixa el ròssec d'una experiència que no l'ajudarà a avançar. Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra i ella va néixer en un tarter... A mida de rebre hòsties, és l'única certesa que ha après: el seu destí és aquest. Per això, prefereix embolcallar-se amb la bellesa de l'ocàs, que és una de les poques coses que li queden i que encara la meravellen. Sense ànim, s'endinsa lentament en l'aigua i, de mica en mica, l'hi desapareixen els peus, els turmells, les cames... i s'atura quan la desagradable sensació de la mullena li arriba a la cintura i l'eriça sencera.

Potser sigui capaç d'imitar la Virginia Woolf, però no li oferirà una satisfacció tan plaent a aquell merda-seca que, en aquest moment, li causa tal repugnància que és conscient que no val ni la corda per penjar-se. Aquesta idea li esborra la ganyota de sofriment punyent i es metamorfosa en un esbós que esdevindrà somrís i anirà augmentant fins a la rialla més sorollosa. La platja li ha retornat el seny i té la seguretat que, després de la nit, arribarà una nova aurora.

31/3/16

Tiralínies (o Catenària)[RepteDCXXVI]

A la parada de Fontana, resa perquè no hi hagi un nou retard o una avaria a la catenària principal, l'enèsim cop enguany i encara no s'acaba el març. Els torns canviants no ajuden al descans òptim i l'insomni l'ataca massa sovint. La ciutat sembla deixondir-se lentament, però hi ha una rècula de jovenalla —tots els seus membres d'aspecte sud-americà— que, com ella, encara no s'ha apropat als braços de Morfeu. El cap de setmana és sinònim de disbauxa i d'excessos, entre l'alcohol i les substàncies d'estupefaents que Déu li'n guard de saber com s'anomenen. Mira el rellotge per pur vici, perquè no li cal constatar que les xifres no han variat massa en els darrers trenta segons de l'última llambregada. És una tàctica per no prestar atenció al grup de ganàpies que xerroteja a l'altra andana.

Regira la bossa de mà i en treu un plànol del Transport Metropolità de Barcelona, una alternativa per esquivar aquella sèrie de crits i de gestos obscens; pressent que els ànims van prou calents per recordar-se de genealogies alienes. Travessar la línia del decòrum i endegar la picabaralla és tan fàcil com comprovar que el seu comboi arribarà en 1:48 minuts. Tot un món quan el panorama més pròxim és funest i violent i ella esdevé una simple espectadora accidental. Sobretot quan escolta la frase “mañana están muertos” ben clara i amenaçadora, i ja sap que no els caldrà esperar a l'endemà perquè els esdeveniments s'accelerin i es descontrolin.

Abans que soni el primer cop de puny, algú xiscla un nom. La transcripció d'aquesta pronúncia és difícil de concretar, Jonathan, Ionatan, Yónatan. Sap, però, que les ínfules dels països d'on provenen són arribar a emmirallar-se en el gegant estatunidenc, tot i que les portes al somni americà són estretes per als forans, sobretot de latituds meridionals dins del propi continent. I aquest moviment violent, que agafa per sorpresa tothom, enceta la capsa dels trons de l'aldarull. Els cossos s'entortolliguen i s'embranquen en positures increïbles i desemboquen en paràboles que dislocarien els ossos de qualsevol persona, les peces de roba s'esquincen entre estrebades i esforços per desempallegar-se de l'urpa que les arrapa.

Ella, mentrestant, s'esmerça a dibuixar figures imaginàries damunt de la xarxa metropolitana, amb el tiralínies dels ulls, com si hagués de dissenyar un full de ruta vital alternant transbords i tripijocs per esgarrapar temps al minuter, en lloc d'efectuar el facilíssim trajecte Fontana-Passeig de Gràcia. Totes aquestes acrobàcies de saltimbanqui només per no ser testimoni de l'aparició d'una navalla, que anirà a la recerca d'un estómac perquè el seu propietari pugui mullar-la i calmar la set de la fulla. Prem els ulls amb força i prega encara amb més ímpetu perquè en 0:10 minuts la víctima de la ganivetada no sigui llençat contra les vies i hagin d'aturar el servei de transports. Vol arribar a casa i caure al llit. Ja n'ha tingut prou, d'espectacle pugilístic.

Respira alleujada quan els dígits vermells il·luminen el túnel i el vagó apareix: així podrà posar terra entre ella i aquella quitxalla hormonada que només pensa en borratxeres i discussions. Ella prefereix la tranquil·litat domèstica. Ja llegirà el desenllaç de la batussa als diaris o el veurà al telenotícies, entremig de desgràcies llunyanes i conflictes armats que l'esborronen de tan cruents, però que no pot aturar ni solucionar.

27/3/16

Bíblica (o Fructíferes convergències)[72a MiniCrida, de VullEscriure - «Poma»]

Amb la perspectiva idònia, seríeu capaços de veure un gegant que empunyaria un ingent ganivet, el gest del qual s'endevinaria clarament: la seva fulla escorxaria un habitatge i el tallaria per la meitat en qüestió de segons. Aquesta casa [i ara caldria aturar-se un moment per reflexionar en allò observat] correspondria a la meva i aquest atac violent vindria arran de voler una poma per a les postres d'un dinar qualsevol. La reacció lògica i en cadena podria semblar inversemblant, però la troballa d'un cuc a l'interior de la fruita, que prendria el te de mitja tarda, conferiria una credibilitat al nivell de l'Alícia i les seves aventures meravelloses i de miralls.

Amb la comprensió corresponent, podríeu copsar que la ira de l'anèl·lid seria fonamentada i que, gràcies a una telefonada desesperada d'aquest, s'hauria esdevingut l'aparició del monstre antropomorf i la consegüent defensa de l'espai arrabassat. [Els vincles de l'amistat són inescrutables i no entenen de mides, igual que la ira dels éssers minúsculs...] I, enmig del deliri entre oníric i real, entendríeu el grau de bloqueig que m'aclapararia perquè, com aquella poma esberlada pel mig, imaginaria que estaríeu a punt de presenciar el mateix destí per a la meva llar, que encara pagaria religiosament i mensual a través de rebuts domiciliats, degut a una signatura d'hipoteca [cosa d'allò més normal en els temps que corren].

Amb un bri extraordinari d'imaginació, podríeu empescar-vos que, ja que un cuc de la fruita establiria relacions amb éssers mitològics o fantasiosos d'estatura forassenyada, un servidor tindria la capacitat de connectar amb l'espai sideral, a la recerca de llaços extraterrestres perquè, en uns instants, vingués un marcià i es vengés d'aquesta última ultrança. I us caldria, però, aquella idònia perspectiva inicial per copsar el bucle bíblic engendrat en el darrer dinar, aquell ull per ull de fa tant de temps i que és inguarible.

26/3/16

Ràpida perícia (o Línies subreptícies)[73a MiniCrida, de VullEscriure - «Bolígraf»]

Inclús posseint una perícia i una rapidesa enlluernadores, l'amenaça del full en blanc és una realitat. Però hi ha massa rebombori en aquesta síndrome. Perquè és més angoixant veure com el bolígraf —que darrerament no utilitzes, en detriment de l'ordinador— comença a escriure sol i que el que escriu sigui la idea que no saps plasmar des de fa mesos. Això seria un fet agradable i afortunat, si el text romangués al paper, però la malastrugança arriba i es lliga al moll dels ossos fins que, capriciosament, t'abandona. O no.

Doncs bé, aquesta angoixa augmenta quan t'adones que no hi ha temps per transcriure aquelles primeres frases febrils i dur-les al suport informàtic. No pas per lent o matusser, sinó perquè, com és tan habitual en tantes llars, la bateria de l'enèsim aparell electrònic gairebé està exhaurida i cal un endoll i el cable amb el transformador corresponent per poder dur a bon port aquesta empresa. La convergència d'aquests elements, però, és menys fàcil que l'alienació de tota una galàxia.

I la recerca d'un endoll operatiu o aquell cable que —com que ets d'un ordenat que esparvera— deu haver-se enterrat, per art de màgia, sota el munt de roba per planxar, que no para de créixer. La pantalla, il·luminada de forma tènue, vaticina el caire tràgic de l'assumpte. És quan barrines amb rapidesa i lucidesa i, ja que malpenses de l'estilogràfica i de la resta de material d'escriptura tradicional, llegeixes en veu alta aquelles línies subreptícies abans que desapareguin.

Pregues perquè aquell escriptor aficionat, que ha seguit, assíduament i setmanal, les engrescadores propostes de la pàgina de VullEscriure i que, així, ha pogut enfrontar-se a la manca d'idees i d'enginy, t'escolti i sigui ell l'afortunat de bastir la història que perds segon rere segon, mentre es meravella de la perícia i de la rapidesa enlluernadores que, finalment, el visiten avui.

25/3/16

Ímpetu (o Fílies)[Repte DCXXV]

En tenir-la a frec de llavis, el bes és previsible i esperat. Ja fa temps que m'abrasa una escalfor que no és res més que la influència del pleniluni, des del moment de veure-la. Però és tangible i irrefrenable aquest sentiment incendiari que em descontrola els ànims i els membres. Les neurones també, no fa falta dir-ho. Cal saciar aquesta fam, sense pensar en les conseqüències posteriors. Sona a carnalitat i així és, ho reconec. Cap paraula amb un bri de romanticisme; banalitat extrema, deplorable. I el meu prec és que no se'm vegi el llautó d'un desig embogit, d'unes fílies provocades tal volta per aquest dejú forçós...

M'hi fixo un cop més, en clavar-li els ulls al fons de les pupil·les: la seva bellesa rau també dins seu, no només en l'embolcall perfecte i impol·lut. Corbes d'infart amb l'alquímia de converses que se sustenten en el fons i en la forma, des de parlar de tàctiques futbolístiques del trident blaugrana al sistema de reproducció de l'escolopendra. En escoltar per primera vegada aquest nom, vaig haver de dissimular la cara d'estranyesa; en cercar-lo a la viquipèdia i comprovar que era un simple cent-peus, la cara de gamarús devia ser exagerada...

En tenir-la a flor de pell, el batec del cor anuncia el meu grau d'excitació, junt amb l'excedent de transpiració, que em xopa la roba i em perleja el front, les aixelles, l'entrecuix. Cremo, i temo que, en fer-li la primera carícia, allò que sembla desembocar en un tu i jo esdevingui un tu o jo abans d'hora. L'escenari no és l'idoni. El temps limitat tampoc. Xiuxiuejo el seu nom en un so tan lleu que el silenci que emplena l'estança no arriba a trencar-se. La nit ens envolta i ens protegeix. Gaudiré de la complicitat nocturna abans que l'alba endegui un nou dia i la perdi per sempre després d'haver-nos acomiadat.

M'hi abalanço i beso el seu coll lívid, pàl·lid, balb. Posseiré el seu cos amb l'ímpetu de l'amant empès per la demència de la desesperació i del final. I demà reprimiré el plor causat per la seva pèrdua, tot i rebre els elogis pel resultat que he aconseguit en reconstruir-li els trets del rostre i en realçar-li la formositat de les galtes tot vivificant-li els colors. Rere les llàgrimes amagaré la cobejança calmada i el descobriment de la fruïció per la carn anhelada, inclús quan la vida li ha estat presa abans d'hora, mentre veig com el seu taüt és introduït dins del nínxol que li correspon.

23/3/16

Vívida onomàstica (o Flòbies i esdrúixoles)[83a Crida, de VullEscriure - «Destí»]

L'escolta parlar i la veu vincladissa com un vers de Salvat-Papasseit, perfecta com un sonet de Maria-Mercè Marçal, sensual com un poemari d'Estellés. La mira amb un aire badoc que tira enrere. No cal assegurar que el seu cor enamoradís ha captat a la perfecció allò que sura per l'aire i que algunes cançons apegaloses etiqueten com el nom de la capital italiana capgirat. Fa estona que ha deixat de remenar el cafè amb llet i l'admira sense parpellejar ni un sol cop. Se la menja amb l'esguard i la sent vívida com flòbies de neu —així les anomena per herència de l'àvia de Ciutadella— al damunt de la llengua. L'engoleix i l'assaboreix perquè sap que, tard o d'hora, tindrà prou valor per alçar-se i interrompre la conversa que manté amb una altra noia i li preguntarà com li diuen.

L'escolta parlar i la veu esperar mentre l'amiga respon i els clotets de les seves galtes, quan somriu, apareixen amb una gràcil lleugeresa que li recorda el repic de la pluja en caure damunt de la sorra, en una platja deserta, enmig de la tardor. La cadència de les gesticulacions li marquen un ritme per escriure uns mots inspirats. En ells, hi esmenta un cel descobert entre les pupil·les i els iris, allà on l'ha entortolligat en un tres i no res. I el substantiu, que es construeix amb el nom de la capital italiana capgirat, tenyeix aquelles estrofes d'un aire sincer, longeu, perenne, i l'esperança inflama el seu pit de nou. Per això, sap que serà valent i gosarà arriscar-se un cop més. Els savis ja deien que qui vol peix...

L'escolta parlar i entremig de paraules inconnexes, degut a l'enrenou que omple la cafeteria, hi endevina un nom accentuat a l'antepenúltima síl·laba. I aquesta és la baula per començar el vincle que l'encadeni a aquest encontre imprescindible des del moment que ha aparegut aquesta esdrúixola. Aquest nom —Verònica— ara ha quedat ben clar, pronunciat en l'interval casual d'un silenci quasi inconcebible i sent un calfred que li recorre l'espinada. I la suor d'un nerviosisme palpable i latent l'embolcalla. És quan es pregunta per què no pot ser ella el puntal de la seva vida des d'avui mateix i és incapaç de no pensar en l'Alícia —la primera— o en la Sílvia —la més important i qui li ha deixat més petja en l'esperit—, sense desmerèixer la Tònia o l'Úlrica.

L'escolta parlar i es decideix a fer cas al destí perquè també que se li està acabant l'alfabet onomàstic.

17/3/16

Socuéllamos (o D'influències de Júpiter)[71a MiniCrida, de VullEscriure - «Univers»]


Sense notícies de l'urbs. Aquest podria ser l'encapçalament de la nota del diari personal que escric des que vaig ser seleccionat, entre tants candidats, per formar par de la tripulació d'aquesta aventura demencial i lúcida. La frase és perfecta si es creu en els oxímorons; la frase inicial, entre irònica i amarga. Ho dic per la novel·la d'Eduardo Mendoza i perquè, malastruc com sóc, en l'era dels millors avenços tecnològics, m'és impossible xerrar un míser minut amb la meva sofrida esposa i les nostres filles (l'Angèlica, la Bàrbara, la Cecília, la Dèlia, l'Emília, la Fàtima, la Gràcia, la Hipòlita, la Ilènia, la Jèssica, la Kènia [en honor del seu bonic i exòtic color d'eben], la Lucrècia, la Mònica, la Nèlida, l'Ofèlia, la Penèlope, la Quirília, la Rània, la Sònia, la Tània, l'Úrsula, la Valèria, la Westfàlia [tot al contrari de la Kènia], la Xènia, la Yessènia i la Zenòbia). La fortuna tampoc no m'ha premiat amb el mascle que tant cobejava...

Deien que era per la influència de Júpiter, que quedava massa proper del transbordador espacial, però gairebé som a frec de Neptú i la cosa no millora ni s'arranja. I aquest rau-rau en el cervell i en l'estómac, que no desapareix. Xocolata desfeta i xurros, que es noti que els embarassos de la meva senyora també han afectat els meus antulls. Però he regirat les lleixes on es guarden les píndoles alimentàries i proteiques i res de res: de tot el reguitzell de càpsules, cap ni una del que desitjo amb tant de deler des de fa dies. Això sí, un fotimer amb gust de gachas, de pisto, de migas, d'ajo pringue, de morteruelo, de caldereta de xai, de perdiu en escavetx, d'orejas de fraile, d'arroz con duz... Inclús n'hi ha de torrijas! Sabia que no era bo que l'empresa responsable d'assortir-nos el rebost fos de Socuéllamos (Ciudad Real).

16/3/16

Brànquies (o Rapsòdia lapislàtzuli)


El blau i el gris, i el desig que creix més enllà
Del teu nom fet poema i música, musa,
I el vi esdevé sang i glop, lletania i demà,
Mentre la flama glaça i el mot abrusa.

El gris i el blau, i el llavi teixeix la brusa
Per a l'insomni d'una nit que cal vetllar
Perquè s'eixampli la ferida; i el dit acusa
L'ull inquiet d'anhelar el bleix abans d'alenar.

Policromia en la rapsòdia nocturna
I lleixa d'il·lusions quan el vers s'engalana,
Caldrà anomenar el cos si és carícia blana?

Cal·ligrafia de la prosòdia servada en l'urna
De la sorpresa engendrada per la cofurna,
Caldrà pujar els graons si no hi ha barana?

10/3/16

Insòlita història odontòloga (o [il·]Lògica empírica)[70a MiniCrida, de VullEscriure - «Queixal»]

Arribarà a casa i pensarà com explicar l'estrany afer que li ha ocorregut avui, tot just una hora enrere, a la seva pròpia consulta. L'ancià del flegmó ben visible gairebé amenaçant-lo de telefonar les autoritats si no li extreia el queixal del seny sense dilació ni anestèsia. Les conseqüències del pol·len amb l'oportunisme en la seva màxima esplendor, i aquella coïssor que no desapareixia i provocava que s'hi pensés i que augmentés la picor i l'esternut i el sidral que podia arribar a desencadenar-se si tot aquell batibull fisiològic explotava... I quan semblava que tot anava com una seda, la mà efectuà un moviment dubtós. Però aquí caldrà que l'adverteixi que la part insòlita no és que, en la quantitat d'extraccions i intervencions efectuades netament, s'entreveia el seu primer error com a dentista. Sinó que, el que era un septuagenari bramador segons abans, en aquell precís moment havia esdevingut un nadó ploraner i xisclador. Llavors serà quan preguntarà com s'ho havia empescat per sortir d'aquell tràngol i trampejarà el posat inquisitiu de la seva dona i, com qui no vol la cosa, passarà de puntetes pel tema més espinós: les explicacions a la filla que havia acompanyat aquell senyor i les amenaces i els insults i les futures denúncies —que n'hi haurà, no en tingui cap dubte!, digué la dona amb el nounat en braços—, que tenyiran de negre la seva carrera odontòloga.

Respirarà fondo després d'haver imaginat el panorama, mentre no arribi la seva esposa, estirarà un full de l'escriptori i l'introduirà al tambor de la màquina d'escriure. Teclejarà, amb una seguretat esborronadora i veloç, un argument sense lògica empírica, i així conferir un toc més literari a aquest afer inversemblant. Potser sí que tens traça en això d'escriure, Francis, imaginarà que li diu la Zelda, la seva esposa, quan acabi de llegir el curiós cas del senyor Button.

6/3/16

Disnòmia (o Distàncies galàctiques)[82a Crida, de VullEscriure - «Terra»]

8 de setembre de 2063

De nou al mòdul interestel·lar Steppenwolf i un cop introduïdes les coordenades que em duran a col·locar-me en l'òrbita de Disnòmia, deixo que el navegador faci la resta. Així tinc temps per analitzar les mostres recollides al llarg de les diverses incursions al planeta Eris, i trametre l'informe dels resultats a la Terra, perquè la Comissió tingui constància dels meus avenços. També per pensar en la Uhura i els nostres fills; sobretot en les desavinences que provocaren la necessitat peremptòria de posar terra entre nosaltres (imagino l'absurditat de la imatge en aquesta ubicació, amb un somriure sardònic). Tot i això, l'enyoro des del primer dia, en què la missió començà. La soledat col·loca les coses al lloc corresponent i ella el té en el meu cor, ho sé.


10 de setembre de 2063

Tot en ordre. Les dades recopilades i ja rebudes han augmentat l'eufòria de la Comissió i, alhora, la meva nostàlgia. Gargotejo mentalment unes paraules per a la Uhura, que li faré arribar mitjançant el correu telepàtic. La distància magnifica les sensacions i els sentiments.

És difícil suportar el silenci de l'Univers i l'estranya percepció que res no canvia perquè s'està envoltat de foscor i de cossos celestes que no parlen ni respiren, ni tenen escalfor ni provoquen reaccions químiques en un organisme viu com el meu.
Ja ho veus, calia trobar-me a 14.316 milions de quilòmetres de tu per veure clar que el camí més fàcil era disculpar-me.
No pas tirar d'orgull, de silenci o d'indirectes.
T'estimo.



**Recepció: immediata.


13 de setembre de 2063

Les píndoles proteiques no fan rutllar el cervell si s'ingereixen durant tant de temps. Ho corroboro i ho constato. Oferiria un ronyó per respirar l'aire fresc d'un matí acabat d'endegar i per un bon tall de carn a la brasa. A aquest punt arriba la desesperació que em mou dins de l'habitacle per a un únic astronauta. Fa tant que l'apamo, com si comprovar que no minva em satisfés tant com una conversa amb d'altres membres de la meva espècie. La resposta de la Uhura es farà esperar tant?


20 de setembre de 2063

El desig d'avortar la missió és enorme. Sobretot després de l'enèsima tramesa fallida a una adreça destinatària inexistent. Però resulta, senyor missatger-telepàtic-instantani, que aquesta adreça és la de la Uhura, la meva parella oficial. Per tant, millor no tocar el voraviu o et desconnecto...|


Abandono aquesta pantomima. La pulsació rítmica del cursor coincideix amb el moment de l'armistici i saber que torno a tocar de peus a terra. El calendari de l'ordinador em reubica a l'any 2016. 6 de març, malgrat les temperatures. Un nou diumenge que em desperto més enllà del llindar del migdia. I només penso en la meva Uhura particular, que em provoca pensaments suïcides (com prendre un bany amb transistor inclòs): és tan fina la línia que hi ha entre el seny i la depressió quan l'enyorança mossega. I no hi ha sortida visible per a aquest desassossec vital.

Però a les 16h juga el Barça i la tristesa se'm passa. Encara no està tot perdut, a la vida...

3/3/16

Descendència (o Macadàmia)[Repte DCCXXIII]

Suposem per un moment, que no és molt suposar,
que les bones intencions són les armes del món


P. SALA/C. SABATER.


Suposa que et trobes a Andorra, en un llogarret que, després de les primeres nevades d'hivern, queda emblanquinat i gairebé colgat. També que et meravelles amb l'espectacle perquè, al lloc on vius, no acostuma a caure ni un floc, per molt que baixin els termòmetres. Inclús pots encabir-hi, dins d'aquesta suposició, un minúscul ninot de neu que vigili l'entrada de l'apartament on t'allotjaràs durant la temporada laboral. Perquè hi has anat a treballar; si havies suposat una altra raó, serà millor que l'esborris del magí i la substitueixis per la feina. Tranquil, la podràs triar entre restaurant, hotel o cafeteria. Qualsevol d'aquestes opcions perquè els horaris no et permetin esquiar per primer cop i així s'anul·laran riscos de lesions musculars i, inclús, de fractures òssies.

Suposa que és una parròquia qualsevol del Principat, d'entre les set que tens per triar. També caldria que fos una localització un xic aïllada per augmentar la tònica desesperant i el punt de melangia. Per tant, seria bo descartar les de Sant Julià de Lòria, d'Escaldes-Engordany i d'Andorra la Vella perquè tenen massa a l'abast tot allò que has deixat enrere (la família, les amistats), i tal volta seria preferible la parròquia de Canillo per extensió i per isolament, però tampoc no s'ha de filar tan prim. Inclús pots incloure-hi elements de diversió com un parell de pubs, amb la mínima presència de gent que parli els teus idiomes materns, és a dir, català i castellà. Perquè recorda que hi has anat en la temporada alta i amb més afluència turística d'altres països (el Regne Unit, França, Bèlgica...); per tant, setmanalment hi ha cares noves i els vincles possibles són efímers.

Seguim?

Suposa, a més, que enyores, per primer cop a la teva vida, d'una forma exagerada germanes i pares. També que has arribat amb el mínim de diners i que encara queda força per cobrar el primer salari; per tant, cal que t'administris perquè telefonar-los és costós. Inclús, enmig de tanta negativitat, pots afegir-hi un element positiu en la figura d'una noia. Aquí tens llibertat absoluta per fer-la al teu gust. Un suggeriment: irlandesa, que xampurreja un castellà força primari i treballa al pub de davant per davant del teu apartament, ulls verds, pigada. És una bona opció perquè allà hi ha una bona remesa d'irlandesos i, com no sigui una monitora d'esquí brasilera, res de res. Pots augmentar el toc platònic i que et deixi embadalit en servir-te la primera cervesa negra (evidentment, Guinness) amb cara i ulls. Així, durant la primera nit, enmig d'una barreja onírica i alcohòlica, podràs idealitzar un primer encontre oficial després d'haver gargotejat cinc versos en honor dels seus ulls. Per exemple: És quan dormo que hi veig clar/ I sé que Irlanda no allunya/ L'amor meu per Catalunya/ Ni pels teus ulls de demà./ I encara al llit sóc humà.

Suposa que no coneix J. V. Foix i és un bon intent de poema amorós, tot i el grau sexual del darrer vers. També que coincidiu en el gust pels gelats, malgrat el fred (Häagen-Dazs, és clar, que d'altres marques són quasi desconegudes per al públic exigent que arriba al país dels Pirineus), i en la varietat: Nous de Macadàmia té el punt exòtic just per seduir-vos als dos perquè (per què enganyar-te amb suposicions inversemblants?) ets poc viatjat; a banda d'aquesta ocasió, un viatge de final de curs amb l'Institut no compta, i encara menys les colònies a Solsonès mentre cursaves la Primària. Inclús pots haver aconseguit un avançament de diners perquè, en el primer descans que coincidirà amb el d'ella, puguis preparar un sopar informal al teu estudi i sorprendre-la amb una enorme terrina de gelat i espelmes i un vi d'una denominació d'origen de no t'hi fixis però assequible per l'exigu pressupost de què disposes.

Et sembla bé fins ara?

Llavors suposa que la vetllada és fantàstica i que la qüestió idiomàtica no és una barrera en cap moment de la conversa distesa que sorgeix amb una variada temàtica digna dels millors oradors. També que el menú (pa amb tomàquet, acompanyat de pernil del país i formatge i un assortiment de patés que a tu no t'enamora però un dia és un dia) li ha semblat d'allò més original i frugal, i aquest darrer adjectiu no sabràs si és positiu o negatiu, però l'engaltaràs amb pragmatisme i/o estoïcisme. Inclús hi pot haver un aproximament íntim, influït i suscitat per la ingesta vínica, i que, arran d'aquesta curta distància, les llambregades i els palpaments i els petons i el moment en què suposis que el darrer vers que li has dedicat pugui comprovar-se es troben a un pas de començar a esdevenir-se, t'adonaràs de dues opcions possibles: la primera, que aquell adjectiu tenia una càrrega pejorativa insalvable que anul·la qualsevol aproximació carnal, sols la d'agafar la bossa de mà i acomiadar-se de tu, sense més. Segona, que és una amant de la literatura catalana i avorreix els afalagadors que plagien versos d'altri.

Ara és quan ja ets lliure de suposar que l'aproximació gairebé s'ha assolit. També que la irlandesa ha acceptat la invitació per decòrum però que té xicot, a Muineachán, i estan a punt de casar-se. Inclús, en ple deliri supositiu, pots arribar a pensar que segueixes essent tan covard i tímid com ho eres a Catalunya i que la irlandesa és un miratge que demostra la teva malaptesa en l'art de la seducció, mentre aterres de nou al bar de sota de casa, a la Costa Daurada, i demanes una altra cervesa a la cambrera argentina, que és feréstega i aspriva com un churrasco con chimichurri, per evitar acceptar que, a aquest pas, allargaràs la teva solteria in aeternum i així no li donaràs descendència a la teva mare, per molt que t'insisteixi.

Dèficit (o Soporífera pel·lícula terrífica)[69a MiniCrida, de VullEscriure - «Cinema»]

Com si fos tan fàcil aguantar-se un esternut quan arriba. Pitjor hauria estat en un funeral, la veritat. Però si m'haguessin dit que ens trobàvem en un cementiri, no ho hauria posat en dubte. La pel·lícula d'un terror soporífer que feia por de tan avorrida, la companyia inexistent, les crispetes massa salades... En resum, una sessió golfa antagònica al nom que duia. S'hauria dit que, en aquella sala, hi havia un dèficit de sang a les venes dels espectadors. Inclús abans que, gràcies a aquella explosió imprevista, comencés el moviment a la butaca del meu davant. Em feia creus que un fet natural i fisiològic pogués molestar tant a un individu per embrancar-se en una discussió enmig del llarguíssim llargmetratge. Però estava disposada a defensar la meva innocència amb una excusa prou convincent per amansir fins i tot la mala llet d'un porter de discoteca.

Per no allargar més l'anècdota, estimades meves, diré que la penombra i el mig ensopiment, que m'aclaparava com Morfeu en el seu moment àlgid, no ajudaven massa a discernir detalls, però aquell dèficit sanguini era exagerat en el rostre que aparegué enfront de mi. D'una blancor malaltissa, amb unes bosses sota dels ulls que, d'haver-hi hagut un bri més de llum, devia tenir un to violaci que tirava enrere, i amb un vestuari d'allò més anacrònic... M'hauria donat per riure, però, entre que em recuperava de la congestió i aquella fesomia tan inesperada, vaig quedar més garratibada que enriolada. Sobretot en aparèixer-li dos ullals d'entre la pal·lidesa dels llavis. Vaig deixar aquell sòmines amb la frase macabra a la boca, en punxar-li sengles crispetes en aquelles dents intimidatòries, i vaig marxar a corre-cuita.

Si la sessió ja era d'un cançoner exasperant, l'afegitó del vampir com a reclam publicitari em semblava d'allò més denigrant. On s'és vist tan mal gust promocional per a un film infumable?

23/2/16

Còmplices (o Xòanons)[81a Crida, de VullEscriure - «Estrella»]


La xicra massa plena i massa calenta per dur-la, sense cremar-se durant tot el trajecte, de la cuina al menjador, i les manetes de l'Estrella tan minúscules i fràgils, però ella també tossuda, com bona Àries, i geniüda si se la intentava ajudar perquè, encara que se li notés el sobreesforç en les ganyotes que desplegava al llarg de l'interval aqueferat, tot traient la llengua per una de les comissures i agafant un to violaci el seu rostre de nena, cap membre de la família no gosava moure ni un sol dit per deslliurar-la del tràfec o alleugerir-li la tasca en què es veia immersa —ja fos moure el llit per estirar-ne bé els llençols a l'hora d'endreçar la seva habitació, ja fos arribar a la prestatgeria dels plats i al calaix dels coberts per parar la taula (aquestes feines servien perquè la setmanada arribés a la seva guardiola; si no, res de res...)—, i cada membre de la família callava i l'observava, amb dissimulada atenció, com qui ha apostat per un cavall a l'hipòdrom i la cursa va cap a un desenllaç previsible, mentre l'àvia, que ens guanyava en qüestions de creença i devoció, murmurava alguna pregària —a la divinitat triada entre el nombrós elenc celestial que alabava sempre que sovintejava l'església del barri—, perquè la vaixella continués intacta al final del sopar o la seva néta no s'esllomés en traginar mobles més pesats que la seva figura infantil i tendra, vincladissa; però l'Estrella era —i avui encara segueix essent-ne— llépola i, en haver superat amb excel·lència tots els exàmens de final de trimestre de l'escola, havia demanat, com a premi pels bons resultats i com a recompensa pel feixuc període d'estudi extra, una bona ració de xocolata desfeta amb melindros o amb pa de pessic, o amb totes dues opcions, i és per això que recorria —amb una lentitud que hauria exasperat la tortuga i hauria deprimit la llebre de la faula— els escassos metres, que semblaven multiplicar-se en cada nova passa donada, que hi havia des del marbre de la cuina —al costat dels fogons, on encara reposava el cassó que havia servit per escalfar-hi la llet i barrejar-la, en arribar a l'ebullició, amb les pólvores del preparat per obtenir una deliciosa xocolata a la tassa, segons resava l'embolcall del producte en qüestió— fins a la taula del menjador i la tragèdia s'anava vaticinant —el pare era l'únic que no presenciava, al cent per cent, l'espectacle circense perquè el resum de la jornada futbolística l'havia absorbit per complet dins de la pantalla del televisor, però sentia com l'àvia continuava resant—: del recipient de porcellana, aparegué una reguera marronosa, fidel a la inclinació conferida al tassó i a la llei de la gravetat, i aquell degoteig començà a dibuixar, amb la mateixa fidelitat i, inclús, amb eficàcia, el camí recorregut per la petita, però, amb total discreció, vàrem desplegar la complicitat familiar, immòbils com xòanons hel·lènics, i ningú no es pronuncià, temorosos del mal geni de l'Estrella, ni tampoc opinà sobre aquell domèstic maremàgnum xocolater.

I així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata.

20/2/16

Ambròsia (o Pròtesis i trajectòries)[68a MiniCrida, de VullEscriure - «Dentadura»]

Avui hem acomiadat l'Ambròsia, la que semblava que ens enterraria a tots sense empiocar-se, la Dama de Ferro de la Residència d'Avis. Ha marxat per un d'aquells capricis del destí, com un designi imprevist de «Nostro Sinyó» perquè, com sempre ens ha dit la «Madre», els camins de Déu són inescrutables. I quanta raó que té...! Però no sé si per la divinitat o per la rancúnia acumulada al llarg de la seva existència. La qüestió és que, en havent parat taula i tot esperant el bacallà a la llauna, les dents postisses han començat a fer-me la guitza i a fregar-me les genives de tal manera que inclús m'hauria estat impossible engolir una trista compota de poma. He intentat reencaixar les peces a les mandíbules, però el remei era pitjor que la malaltia.

Així que, mentre el consomé es refredava al plat, m'he furgat la boca per veure si arribava a bon port l'arranjament provisional (un cop que toca el meu àpat preferit, no hi havia dentista al món que em destorbés el dinar). Amb la mala fortuna que les dents de la part inferior han sortit disparades i han anat a aterrar al bell mig del menjador, tot interferint en la trajectòria d'arribada de l'Ambròsia. Bé, no exactament... L'arribada de la seva cadira de rodes. Perquè ella és minusvàlida i no mou les cames. Li hauria de dir una paraula més correcta, sí, però sempre se m'oblida. Del punt on ha topat amb les meves dents fins al començament de les escales hi havia una distància considerable, però ella l'ha recorreguda en un instant. Sortosament, mentre cridava auxili histriònicament i exagerada, i abans de descendir més graons, la seva dentadura ha sortit disparada i m'ha arribat a la falda, just en el moment que em servien la meva ració de bacallà. I no era moment de ser escrupolosa.

16/2/16

Llépola (o Dèria futbolística)[67a MiniCrida, de VullEscriure - «Pilota»]

No cal explicar què pot passar quan es xuta una pilota en un menjador on hi ha, a banda del mobiliari habitual, un televisor de plasma, perquè tothom pensarà el correcte. Potser caldria dir que, en voler dissimular el maremàgnum consegüent —i aquí un sofà amb chaise longue és un bon aliat—, apareix una bossa enorme de les llaminadures que sol menjar l'Àgueda, la cangur que havia de vigilar-me mentre els pares gaudien d'una nit romàntica de solters. Com que una és llépola...

Però ara sí que caldria esmentar que aquells dolços no eren convencionals; ans al contrari, tenien un toc màgic. Perquè només es pot tractar de màgia aquesta característica seva de fer apujar l'ànim i enlairar el cos. De forma literal, sí senyors! No pas com a metàfora per semblar més poètic el mercat de Calaf muntat... Com que la curiositat és enemiga de felins —i de canalla inquieta—, una servidora n'endrapa quatre alhora i heus ací que voleio de sobte i, tot bracejant, arribo fins al balcó entreobert i agafo altura en un tres i no res.

Passen a segon terme la pantalla esmicolada, l'enuig dels pares en arribar a casa, les reprimendes assegurades... M'hauria descuidat de l'Àgueda si no fos que ja imitava la meva trajectòria per encalçar-me, sens dubte. No us avorriré narrant-vos allò que s'esdevé als meus peus, des d'aquella alçada, perquè és imaginable. Només em preocupo d'engolir racionalment el contingut de la bossa, que encara duc ben aferrada. Almenys que la travessia duri més estona, i que els causi un sentiment contrariat. Així oblidaran els desperfectes provocats per la meva dèria futbolística.

Quan torni, ja com a filla pròdiga que ha suportat la fam i la penúria, la malastrugança i el fred..., l'afer haurà estat perdonat ipso facto. Hi podria pujar de peus, i tant!... I aquest osset lila quin gust deurà tenir?

(Vice)Presidència (o (In)Surgència)[RepteDCCXXII]

—Llavors, et deixo el país en safata de plata perquè el capitanegis...

Després d'aquesta confidència, que conclourà la reunió, pronunciada amb un lleu xiuxiueig a cau d'orella, perquè cap micròfon no capti les seves paraules i, abans d'encaixar la mà amb el proper mandatari, el president sortint fa un ràpid balanç dels anys del seu mandat. Hi ha hagut de tot, des de manifestacions a l'hora de retallar pressupostos fins a esbatussades dialectals amb altres membres de l'oposició i, inclús, del mateix partit. Moments agres que no els desitjaria ni al pitjor enemic, situacions extremes en què calia tenir mà esquerra per redreçar el rumb pres dels assumptes debatuts.

Malgrat tot, també recorda els viatges a altres països —veïns o llunyans, comuns o exòtics— per assumptes primordials i diplomàtics o per llimar diferències i evitar possibles conflictes armats, o només per pur plaer, just per emplenar l'agenda i trobar-se aqueferat. És del parer que mantenir-se actiu, amb tant de tràfec continu, és sinònim d'excels patriota, de bon negociador i d'excel·lent home d'estat. Aquests viatges també li servien per tancar tractes personals i per ensabonar la primera dama amb llepolies —peces de roba d'alta costura, bosses de mà i joies de luxe, bombons Leónidas, ...— diverses, excepte flors, que aquestes són tan efímeres com poc rendibles: la satisfacció s'emmusteïa al mateix ritme que aquells capolls fragants.

Rememora com calia reaparèixer davant de les càmeres i dels focus, tot suportant les preguntes capcioses i formulades amb mala fe per periodistes àvids de sang aliena, de rumors suculents, d'informació confidencial que mai no podien aconseguir, perquè un president té un honor insubornable, incorruptible... I amb un rictus de jugador de pòquer, seriós i taciturn, no reflectia mai ni un bri del seu pensament ni de tot allò que s'havia parlat amb els seus homònims estrangers. Conferir aquell punt de misteri i el to ombrívol i seriós provocava més rius de tinta que mostrar-se alegre i distès. I així, amb aquesta cortina de fum, que barrejava magistralment amb problemes superflus del país —com la signatura del projecte per al canvi de l'enllumenat de carreteres secundàries que tenien un dèficit de trànsit que esparverava o per donar llum verda per endegar noves línies ferroviàries cap a estacions en terra de (gairebé) ningú—, com qui repara una roda punxada amb un xiclet, guanyava popularitat com a cap del govern, treballador i implicat, compromès.

Remembra els àpats pantagruèlics, la lliure disposició de les suites de l'hotel que es triés, a càrrec de l'erari públic, però que eren despeses ineludibles i mals necessaris per al bon funcionament de les negociacions i dels futurs tractes, i perquè un cos ben alimentat, saludable i descansat sempre carbura i raona millor que un de somnolent, malaltís, malmenjat... Per això, davant d'aquest panorama, i abans d'encaixar la mà amb el proper mandatari, el president sortint afegeix, amb un to de veu més audible:

—...però jo m'oferiria com a esforçat voluntari per encapçalar, una legislatura més, l'àrdua tasca de fer progressar encara més la nostra nació, i protegir-la dels voltors secessionistes que ens amenacen sempiternament i incansable. I tu series bo a la vicepresidència—. I dibuixa el somriure més murri i ampli mentre, amb una giragonsa acrobàtica, esquiva la mà estesa que esperava rebre el testimoni simbòlic del timó del país, mitjançant aquella encaixada, i es corda els botons de l'americana, tot preparant-se per als flaixos dels fotògrafs, ufanós com el doll d'un guèiser en plena surgència.

11/2/16

Decència momentània (o Lúbrica demència selènica)[66a MiniCrida, de VullEscriure - «Gos»]

Estic sexualment viva i emocionalment en 'standby'


Rossy DE PALMA
[La Vanguardia 30/01/2016]



He utilitzat el xiulet d'ultrasons i, en qüestió de minuts, el gos apareixerà entre la vegetació. El seu amo, com és d'esperar, no voldrà perdre de vista un exemplar tan llest i car i amb pedigrí garantit. Per molt que plogui i hi hagi gebrada, per molt que li espantin els senglars que es reprodueixen a mans plenes i salves. Com a molt, agafarà l'anorac per resguarda-se de la baixa temperatura, tot depèn del seu temps de reacció. El gos, però, ja estarà endinsant-se pel bosc i dirigint-se a la ubicació exacta del xiulet, que també és la meva. No em cal el pleniluni per percebre què succeeix al meu voltant, però una ajuda afegida mai no està de més. Les potes del ca seran discretes, però no tant perquè la meva oïda no les detecti. Les trepinades del noi, més matusseres, confirmaran que el meu pla segueix el curs que havia imaginat.

Mentre el cànid ensumi el rastre de menjar que he escampat per tot el perímetre, ell arribarà esbufegant a l'alçada del pou. Hi trobarà el brocal, la corda i la politja ben coberts de molsa i líquens i el resplendor de les mànegues de llums leds al fons de l'excavació. Allà, palplantat, es preguntarà què coi està passant. Aquell marge de temps serà crucial perquè l'encanteri li anul·li la consciència i caigui sota el meu influx. L'esclavitzaré per gaudir-lo i perquè em saciï aquesta demència selènica, sense fixar-me en la seva mirada seductora o el seu cos perfecte. Només serà avui, que necessito un mascle per sadollar aquesta lava que em crema dins del ventre. Demà, l'estat febril s'haurà calmat lleument i el podré controlar. Si no, la fam lúbrica, que em regeix tan sovint (i més gràcies a la lluna plena), se m'apoderarà i, llavors, amb quin ànim, amb quina decència presentaré la Gala dels Gaudí?

9/2/16

Màscara/Bàrbara [80a Crida, de VullEscriure - «Mar»]

Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?

3/2/16

Taràntula (o Resistència)(ARC a la ràdio)

La mires de fit a fit en detectar la seva presència, carregada d'immobilitat i d'indiferència alhora, com una taràntula que es prepara per atrapar la seva presa. Aquest tarannà es pot titllar de desídia, però, com un nou Uri Geller, creus que, mitjançant el poder de la ment, finalment sucumbirà als teus encants i, inclús, t'obeirà sense cap ombra de dubte. T'hi esmerces, et concentres i llances les ones mentals contra la seva silueta, per connectar amb els brins de còrpora conscient que puguin regir-la encara i anul·lar-los perquè no ofereixin cap tipus de resistència. Però arrufes el nas, corrugues les celles, el teu rictus és de fastig: la concentració ha d'augmentar, ho tens clar. Si no, sentiràs ferit el teu orgull de solter autosuficient.

No parpelleges i gairebé no goses respirar perquè tota l'energia convergeixi en un sol punt. Des d'allà, quan pressentis que és el moment adequat, tornaràs a intentar-ho. La miraràs de nou, amb fixació, emetràs un lleu xiuxiueig amb paraules que has triat com a mantra, més per petulància que per efectivitat o superstició. I, quan t'adonis que, com les altres, tampoc no hi ha res a fer amb ella a través de les teves influències telepàtiques, desistiràs de l'experiment. Ho provaràs fins que una d'elles claudiqui de la seva tossuderia i es dirigeixi cap a la rentadora. Potser així la resta també segueixi el seu camí.

Mentrestant, però, et llevaràs del sofà i aniràs a comprar una nova dotzena de camises, a veure si aquest cop són menys díscoles que les que s'amunteguen per tota la casa.

2/2/16

Onírica (o Inconsciència)[65a MiniCrida, de VullEscriure - «Somni»]


Somnia i se n'adona. Sobretot perquè, en parar-hi esment, ella l'està maquillant i això no és possible. En teoria, només es coneixen d'haver-se creuat en el trajecte d'anar a llençar la brossa o de tornar de la feina. Aquesta és la gran sort de viure en una gran ciutat, amb un veïnat extens i ésser gairebé anònim. Murmuraria el seu nom però, al darrer moment, dubta uns instants. Té dues opcions per anomenar-la, que li ronden pel magí. Però, com que somnia, no cal emetre cap so perquè els somnis que sol tenir són muts. Vívids però muts. Tampoc no la flaira, ni detecta els matisos del fregament dels estris maquilladors damunt de la seva pell. Es queixaria però és tan inútil com voler-se despertar de forma voluntària. Sobretot quan més es desitja. Llavors el son és més profund i la trama del somni es torna enrevessada.

Per tant, es deixa endur per l'immobilisme i es consola: ja arribarà el matí i l'hora de despertar-se. Aquesta darrera frase li ha ressonat dins del cervell i un calfred li recorre l'espinada. Què diu la Clara Tahoces en el seu llibre Sueños. Diccionario de interpretación sobre els somnis sobre maquillatge? Es tractaria d'un avís per mostrar-nos millor del que realment som. També engany, falsedat, traïció... No li costa recordar cada interpretació; són moltes nits en què s'ha llevat sobresaltat per culpa dels malsons i de les imatges oníriques. I també moltes hores de lectura per intentar reordenar, conscientment, un trencaclosques barrejat pel subconscient, per l'inconscient. O per una amalgama de les tres consciències.

Ara, però, somnia que l'Angèlica el maquilla. O potser es deia Brígida. O tal volta Cèlia o Dànae... Els noms i els rostres se li desordenen; vol aturar aquesta pantomima i despertar-se. Encara que el pressentiment és nefast. Sobretot perquè recorda que la veïna treballava de maquilladora de cadàvers.

29/1/16

Rapsòdia per a rècula i rèmores (o Màscares)[un fragment][64a MiniCrida, de VullEscriure - «Pallasso»]

                    
                      ...i calia esmenar el desgavell
I l'única forma era presentant-se a l'hospital
O beure una barreja d'aigua ionitzada i sal
I esperar que produís el seu efecte. El vell
Professional no creia el que veia. El Carnaval
Sempre portava sorpreses però fins a aquell
Nivell mai no havia arribat: el nas s'havia
Mimetitzat amb el de roig làtex, de pallasso
Que, orfe de circ i de públic, vaga tot el dia
Per carrers i avingudes xiuxiuejant un «passo
De la gent i dels rumors; tinc decència suficient
Per suportar revinclades, plantofades i coeficient
Quasi nul. Aquest nas no me la farà perdre mai.»
Però això no hauria desembocat en aital esglai
Perquè el jove no era professional, sols un episodi
Temporal per participar a la rua i, tot seguit,
Gaudir d'un sopar romàntic amb espelmes i un codi
Inherent en aquestes cites a cegues d'una sola nit.
Què pensarà la desconeguda, de mi, pensava mentre
S'aproximava l'hora de la vetllada i aquell nas
Seguia adherit i fixat com un apèndix propi al centre
Del seu rostre transformat i el maquillatge no cedia pas
Un centímetre per esdevenir normal. «És Carnaval!»,
Cridava la gentada i volia que, la frase, ell també la repetís.
I, empès per aquella rècula, travessà la porta del local
I els ulls d'ella eren un poema en veure'l amb un somrís
D'energumen, palplantat al seu davant. «Hola, sóc en Marçal»,
Digué amb decisió i el xiscle ressonà pertot arreu, i xics
I grans varen observar-los, i també veieren com la perruca
Policroma li era arrencada de soca-rel i no calien raigs X
Per saber que se l'havia feta empassar. El doctor el lluca
Mentre li recepta un laxant líquid i un complex emètic.
«Almenys sortirà per baix o per dalt», diu amb sorna
I torna a la feina i en Marçal recull les receptes amb aire patètic...

27/1/16

Aèria (o Diligències)[79a Crida, de VullEscriure - «Aire»]

Es desperta amb el so de fons dels primers compassos de l'ària de la Suite per a orquestra número 3 en Re major (BWV 1068), de Johann Sebastian Bach, coneguda també amb el nom d'Aire per a corda en Sol. Però té la peresa d'un dissabte al matí i no es lleva encara. La mare deu feinejar per casa, després d'haver preparat l'esmorzar per al pare, tot prenent un cafè a peu dret. Com que sap que sol gandulejar al cap de setmana, ja no para la taula per a ella. La sent taral·lejar la melodia d'aquesta peça que tant els agrada, als pares, i que sempre intenten que interpreti al violí. És una composició massa difícil per tocar-la amb les poques classes que porta, i sempre troba una excusa millor per escurçar —i inclús posposar-los— els minuts diaris de pràctica amb l'instrument.

A través de les escletxes de la persiana, detecta un sol càlid que li anuncia un nou dia d'hivern amb temperatures estiuenques, com ja va essent normal enguany. A terra, entre les plantofes, el llibre que l'ha abduïda durant la matinada i que no ha parat de llegir fins que el pare l'ha enxampada encara desperta. Les aventures d'Isabel, d'Ernestito Tejada i de la resta de nens que protagonitzen Camino del aire, de Martín Ortega Carcelén (2015, Ed. Cuadernos del Laberinto), li semblen tangibles, versemblants, com diria el pare. Però són adjectius que no acaba d'entendre i mai no gosa preguntar-ne el significat, ni cercar-lo al diccionari. Creu que, si ho preguntés, la veuria com una nena burra, ignorant. I això no vol que ocorri perquè no és cert.

Es cabdella en posició fetal per regalar-se cinc minuts més de treva per a desplegar la ganduleria a la màxima extensió, i després ja començarà les diligències d'endreçar la seva habitació i d'enllestir els deures de l'escola i, si queda temps, es disposarà a practicar amb el violí Anirem a Barcelona, que és la partitura que haurà d'interpretar a l'audició de Nadal. I arribarà l'hora de dinar i respirarà alleujada. Deixarà l'arquet i l'instrument, tornarà a pensar en el llibre, tot recitant la lletra d'aquella cançó popular (Anirem a Barcelona,/ comprarem un violí/ per a fer ballar les xiques/ lo diumenge de matí). I jugarà amb la consola o amb la tauleta i esperarà que arribi l'hora de sopar i d'allitar-se. Gairebé sense adonar-se'n, haurà transcorregut el dissabte.

Tornarà al llibre, quan la calma regni a casa i, sobretot, a la seva habitació. I així sabrà els motius pels quals els nens s'escapen de les seves cases. Almenys si el pare no la torna a destorbar en el punt àlgid de la lectura i la sermonegi perquè és massa tard per estar llegint. Pregarà perquè, aquesta vegada, no decideixi transformar-se en Llop Ferotge per trobar el Conill Blanc de l'Alícia al País de les Meravelles entre els llençols. Perquè és un joc que ja no la diverteix com quan era més petita.

21/1/16

«Rècordman» (o Vigilància)[MiniCrida63, de VullEscriure]

Només era qüestió d'esperar. Tard o d'hora s'havia de descuidar les claus dins de casa, perquè és despistat i actua a la babalà. I és ara quan el pla dóna els seus fruits.

Després que el díptic aparegués a la seva bústia, tot oferint-li feina i ingressos immediats, de rellegir-lo diverses vegades abans d'animar-se a telefonar a l'empresa, i de confegir un currículum per si el trucaven, tot rutllava a la perfecció. Sols calia mantenir-se atent a l'aparell de casa. L'única condició que el fastiguejava: un fix com a telèfon de contacte. A l'era de les telecomunicacions i d'internet?? Però, estant inscrit a l'atur, li suposava poc esforç aquest sacrifici. Des de llavors, poc ha trepitjat el carrer. Però hi ha coses que no es poden eludir. El segell de la targeta del SOC en les dates establertes n'és una.

Precisament avui li cal anar a segellar-la i s'ha angoixat durant tota la nit perquè s'absentarà massa temps i no té contestador. Tot un desastre. El veig a través de l'espiell quan tanca la porta i es maleeix: no duu les claus al damunt. Amb el mòbil a la mà, segueixo observant-lo quan comença a sonar el timbre estrident del seu telèfon. Ha de pensar amb celeritat. El senyor Arístides, que repapieja i sordeja sis pisos més amunt, té una còpia del joc, com que li té una confiança cega des del primer dia...

Premo el botó vermell de la pantalla tàctil i, novament, pitjo la silueta verda que trucarà al darrer número marcat. I, de nou, sona el timbre estrident del seu telèfon. Sense ascensor, és una bogeria pujar per les escales com un «rècordman». Desistirà de fer-ho, i somric. Tan fàcil que hauria estat confiar-me'l a mi, aquell clauer... Però com que li semblo una assetjadora que sempre el controla...

Almenys m'hauria estalviat els díptics i la vigilància.

20/1/16

Soporífera experiència (o Còrpora sanguínia)[RepteDCXX]

Era assegut al sofà amb la frase llegida pocs minuts abans en la única obra en vers del premi Nobel francès (però d'origen algerià), Albert Camus (Cinematografia i altres fantasmes [1973]: “La realitat de la sang sempre cal trobar-la en la ferida”*), mentre la soporífera influència dels petons i dels manyacs d'aquella parella d'actors teutons envaïa l'aparell televisor de casa meva, i, al mateix temps, les urpes de Morfeu embadalien els meus sentits de forma íntegra i en progressió geomètrica, com els aforismes expressats enmig de les converses delirants pronunciades per Kongzi o Kong Fuzi (Confuci, per al públic occidental) i reunides amb extrem rigor i professionalitat pels seus deixebles, alhora fent d'escrivents al seu servei, i que encara avui en dia podem llegir a Les Analectes (altrament conegudes, tot seguint la traducció més exacta del mandarí i de la seva transcripció pinyin corresponent, amb el títol de Discussions sobre les paraules o, inclús també, amb el de Converses de Confuci [que podríem trobar de manera més fàcil dins dels Quatre llibres, junt amb el Mengzi (o El llibre de Menci), el Daxue (o El gran ensenyament) i el Zhong Yong (o El mig invariable)]), un dels quals caldria plasmar per entendre aquest estat de la ment i de la resta de la còrpora: “A la maduresa, quan l'energia de la sang és a la seva plenitud, cal salvaguardar-se de la ràbia [Analectes; Llibre XVI {Ji Shi}.7]” **

Com deia, i per resumir, dormia com un soc davant del televisor encès, quan, de sobte i sense esperar-m'ho, valgui la redundància, va sonar el timbre del domicili, la qual cosa espantà les mascotes que habitaven entre aquelles quatre parets i l'amo de les mateixes. L'odissea d'alçar aquell embalum carni i de cercar les plantofes amb resultats satisfactoris, malgrat el retard i el constrenyiment del marge entre la timbrada i l'obertura del dispositiu, que clausurava amb pany i clau el meu habitatge, fou força àgil i ràpida, segons les expectatives que hauria ofert el panorama narrat si hagués estat presenciat per qualsevol testimoni accidental. Per això, fou magna i summa la meva sorpresa en no trobar-hi ningú palplantat damunt del pelut de l'entrada (que, en una desgastada tipografia prou macarrònica com antiquada per ser un producte de parada de mercat o de saldo). Només un cubell d'uns colors que atemptaven contra la integritat de les còrnies amb unes tisores que (segons semblava a simple vista) sí que havien consumat un atemptat físic (degut al rastre purpuri de la sang que les enllefiscava) dins seu. Ben a la vora, unes ulleres de sol, que em servirien per evitar aquell sidral visual en primera instància, i un parell d'entrades per a l'estrena de la setena part de la Guerra de les Galàxies (altrament coneguda amb el títol de Star Wars: Episode VII - The Force Awakens, dirigida pel genial J. J. Adams, sota la tutela i la producció del no menys espectacular George Lucas). Enmig d'un renec prou sorollós i palpable (per no dir audible), seguit pel nom de pila de la meva xicota, anunciava que acceptava l'oferiment.

L'atmosfera tan Brian de Palma que havia creat augmentava el mèrit d'aquella claudicació espontània i instantània. La pel·lícula alemanya podria ser visualitzada en un altre moment. En dinou vegades ja l'havia vista cinc d'elles i, per tant, la realitat era que, restés a casa o me n'anés a la sessió golfa amb bona companyia, el majordom seguiria essent l'assassí. La segona opció era la millor, sens dubte.


*Trad. del francès per Jaume Botes i Mafill (1985).
**Trad. de la versió anglesa, traduïda directament del xinès, del prof. Mr. Oliver William Goldsworth Wordsmith, per Josep Antoni Pladener i Carvall-Arumí (2011).

15/1/16

Cucurbitàcies (o Cagamandúrries)[MiniCrida62, de VullEscriure]

Dorm, tros de quòniam, merda seca, rodatavernes, plàcidament. Demà despertaràs i les carabassoneres no es podran recuperar, amb les arrels rosegades del tot, inservibles. Maleiràs els conills voraços, els ratolins de camp subrepticis, mentre cerques una solució al disgust previsible de la teva filla. Ho intentaràs perquè el seu cor no es trenqui de desil·lusió a la seva edat tendríssima i complicada, i perquè s'acabi, d'una vegada, aquesta anèmia que se l'apodera, que et trasbalsa dia rere dia i que fa viure amb l'ai al cor la seva mare.

Dorm, cap de suro malgirbat, marfanta, càgola, que el panorama nefast ja et farà esbatanar els ulls, empassar saliva i maquillar el desastre imminent, les llàgrimes de la teva filla, que encara és enmig del somni dels justos. Malgrat la seva extrema primesa, no oblidis que ella és intel·ligent i llesta i rumia més del que penses, i coneix millor que tu la fauna i la flora que us envolta. Inclús et podrà dir que han estat els talps els artífexs d'aquest moviment de terra i la subsegüent ratada de radicel·les de les cucurbitàcies. Potser així aprendràs a no confondre mamífers.

Ara, però, dorm, sòmines, cagamandúrries. Ja mouràs cel i terra per trobar carabassons al mercat, abans que la petita es llevi, els col·locaràs entre les plantes com si es tractés de garlandes nadalenques i, com qui no vol la cosa, et faràs el graciós perquè ella accedeixi, amb una ombra de disgust, i accepti com a vàlides aquestes hortalisses alienes. Tal volta et creus que li podies aixecar la camisa tan fàcilment? Ella, per sort, no ha heretat la teva malaptesa, bufanúvols, llardufa, capsigrany; et dono la meva paraula de tàlpid barroer, renegaire i malparlat.