deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

21/1/16

«Rècordman» (o Vigilància)[MiniCrida63, de VullEscriure]

Només era qüestió d'esperar. Tard o d'hora s'havia de descuidar les claus dins de casa, perquè és despistat i actua a la babalà. I és ara quan el pla dóna els seus fruits.

Després que el díptic aparegués a la seva bústia, tot oferint-li feina i ingressos immediats, de rellegir-lo diverses vegades abans d'animar-se a telefonar a l'empresa, i de confegir un currículum per si el trucaven, tot rutllava a la perfecció. Sols calia mantenir-se atent a l'aparell de casa. L'única condició que el fastiguejava: un fix com a telèfon de contacte. A l'era de les telecomunicacions i d'internet?? Però, estant inscrit a l'atur, li suposava poc esforç aquest sacrifici. Des de llavors, poc ha trepitjat el carrer. Però hi ha coses que no es poden eludir. El segell de la targeta del SOC en les dates establertes n'és una.

Precisament avui li cal anar a segellar-la i s'ha angoixat durant tota la nit perquè s'absentarà massa temps i no té contestador. Tot un desastre. El veig a través de l'espiell quan tanca la porta i es maleeix: no duu les claus al damunt. Amb el mòbil a la mà, segueixo observant-lo quan comença a sonar el timbre estrident del seu telèfon. Ha de pensar amb celeritat. El senyor Arístides, que repapieja i sordeja sis pisos més amunt, té una còpia del joc, com que li té una confiança cega des del primer dia...

Premo el botó vermell de la pantalla tàctil i, novament, pitjo la silueta verda que trucarà al darrer número marcat. I, de nou, sona el timbre estrident del seu telèfon. Sense ascensor, és una bogeria pujar per les escales com un «rècordman». Desistirà de fer-ho, i somric. Tan fàcil que hauria estat confiar-me'l a mi, aquell clauer... Però com que li semblo una assetjadora que sempre el controla...

Almenys m'hauria estalviat els díptics i la vigilància.

1 comentari:

deomises ha dit...

«Récordman» (o Vigilancia)[MiniCrida63, de VullEscriure]


Sólo era cuestión de esperar. Tarde o temprano tenía que olvidarse las llaves dentro de casa, porque es despistado y actúa a lo loco. Y es ahora cuando el plan da sus frutos.

Después de que el díptico apareciera en su buzón, ofreciéndole trabajo e ingresos inmediatos, de releerlo varias veces antes de animarse a llamar a la empresa, y de confeccionar un currículo por si le llamaban, todo funcionaba a la perfección. Únicamente tenía que mantenerse atento al aparato de casa. La única condición que le fastidiaba: un fijo como teléfono de contacto. ¿¿En la era de las telecomunicaciones y de internet?? Pero, estando inscrito en el paro, le suponía poco esfuerzo este sacrificio. Desde entonces, poco ha pisado la calle. Pero hay cosas que no se pueden eludir. El sello de la tarjeta del SOC {Servei d'Ocupació de Catalunya} en las fechas establecidas es una de ellas.

Precisamente hoy tiene que ir a sellarla y se ha angustiado durante toda la noche porque se ausentará demasiado tiempo y no tiene contestador. Todo un desastre. Lo veo a través de la mirilla cuando cierra la puerta y se maldice: no lleva las llaves encima. Con el móvil en la mano, sigo observándolo cuando empieza a sonar el timbre estridente de su teléfono. Debe pensar con celeridad. El señor Arístides, que chochea y sordea seis pisos más arriba, tiene una copia del juego, como le tiene una confianza ciega desde el primer día...

Pulso el botón rojo de la pantalla táctil y, nuevamente, aprieto encima de la silueta verde que llamará al último número marcado. Y, de nuevo, suena el timbre estridente de su teléfono. Sin ascensor, es una locura subir por las escaleras como un «récordman». Desistirá de hacerlo, y sonrío. Tan fácil que habría sido confiarme a mí, aquel llavero... Pero como le parezco una acosadora que siempre lo controla...

Al menos me habría ahorrado los dípticos y la vigilancia.


d.