deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

2/1/15

Pèrdues (o Sàpigues la presència...)(Niporepte134+RPV250)

Sigues avui navegant i solitari, barca que guia
La perdició cap a mars ignotes, la llum del dia,
El salobre i el llibre en blanc d'un cor sense metgia.

Sigues soldà i esclau, fustam que ofereix rumb
I resistència, corrent invisible i mudesa del grum,
Jaculatòria i encens quan s'hagi perdut el perfum.

Sigues pedaç i Univers perenne, nit estrellada
I misteriosa palpebra per a la puresa feta mirada,
Dalla que talla i silenci que calla, una altra vegada
Abans que l'horitzó sembli ferida, traç de la mort.

Sigues jo i nosaltres, alhora, la pell que és conhort
Tardoral i la clivella que et respira mentre t'asfixies,
L'esperança que resta i les nits després dels dies,
I seré l'espiral cap a enlloc, el romeu, el rou, les vies.

Artròpodes (o Glòria pretèrita)(RepteDLXXIX)

A Joan PERUCHO (In Memoriam)

El cel es prepara per a un nou capvespre. Tons blaus, turquesa, rogencs... Fins que l'obscuritat engoleix aquesta gamma cromàtica, i el sol. Entre les canyes, als aiguamolls, els ocells fa dies que no esvaloten, els que fa que estic vestit amb la mateixa roba que ja put. Ara suren, exànimes, per l'estany. Només resten mosquits i libèl·lules, i tots els artròpodes que em pugui imaginar. Segueixo famolenc, després d'ingerir un nombre fastigosament gran per mantenir les forces. Des de la catàstrofe nuclear, que em moc d'esma, explorant el terreny i comprovant que sóc l'únic supervivent.

La lluna que apareix rere els núvols m'ofèn, tan plena, tan lluminosa, com si es mofés de mi. Ara és inútil que m'influeixi perquè sols sento nostàlgia de les noies verges que he seduït, i que ja no tornaran. Em sento sol, perquè estic sol. Ningú pels camins que he recorregut, ni als llogarrets veïns, als turons i masies... Tanta desolació contrasta amb la munió d'insectes que trobo pertot arreu, que no s'han immutat de res, igual que jo. Tampoc les cases o els marges de les vinyes. Hauré de prendre una decisió i viatjar, aprofitant la nit i aquest pleniluni. Perquè no puc durar gaire temps amb la ingesta d'hemolimfa. La meva natura i el meu origen dual se'n ressenten. Ho noto amb el transcurs de les hores.

A la caror selènica gemego, respiro amb dificultat i descontrolo els meus membres, que s'encongeixen i es transformen. Sobrevolo, en qüestió de segons, els camps abandonats a contracor dels pagesos, i els deixo jo també. En favor de la meva supervivència. Em dirigiré a l'est, a Transilvània, al cor dels Carpats. Potser també hi hagi escassetat d'aliment però seré de nou a casa. Lluny de Pratdip, on ja m'havia habituat als perills i les persecucions.