deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/9/17

Orquídies (o Delícies d'Anatòlia)(Relats conjunts)

El venedor ambulant comença la jornada amb el crit sembrat en la seva gargamella, tan avesada a la cridòria del soc:

Tinc salep deliciós i calent —i tot un reguitzell d'amants que he anat utilitzant i abandonant al mateix ritme i sense remordiments, en cada lloc on he anat a raure amb el parament ambulant. Com que sóc lliure com el vent i res no em pot lligar enlloc... encara...—. Salep! Per al llépol i per al desanimat, per al malenconiós i per al vividor! —i la cantarella els atrau, com la mel ho fa amb les mosques, i en tastar aquest beuratge reconfortant i apegalós, sobretot elles, que tornen i en demanen més. I elles s'enrolen a aquest retorn gràcies a l'afegitó extra de sucre de canya i de canyella mòlta. I aquest somriure que les desarma i aquestes mirades diàfanes i profundes alhora. El seductor s'alia amb el venedor i en sorgeix el parany perfecte per atrapar les preses més vulnerables—. Salep i un recés en aquest dia atrafegat! —i es confien i són capaces d'obrir-te casa seva perquè reposis al final d'una dura jornada de vendes i de batallar amb rius de gent per quatre monedes guanyades de la forma més honrada possible. I amb la mítica història de les orquídies que es cultiven als jardins de Babilònia per obtenir aquesta recepta secreta, i els frecs que, entre frase i frase, deixo caure ara en un braç, ara en una cuixa, les engalipo i les sedueixo i esbatanen inclús els forrellats més resistents que tenen: el del cor i el del sexe—. Salep calent i magnífic, per al turc i per al foraster! —i aquestes mans que s'arrapen a la carn i al desig, sense miraments ni futur, com un tafur que juga amb cartes marcades i sap com ha d'acabar cada partida: amb el botí al sac i cames ajudeu-me per desaparèixer sigil·losament i espaiar prou la tornada perquè hagi caigut en l'oblit, si algun dia repeteixo destinació—. Qui es nega a la temptació d'omplir-se el paladar amb la delícia floral que creix en la nostra pàtria? —i les preguntes prou directes les obliga a aturar-se davant del cassó que es manté calent i a prestar-me atenció, com una hipnòtica dansa d'acoblament que les abdueix en una espiral fatídica, que no saben preveure. I l'atzar juga a favor meu, i les penombres i la rapidesa i el matís furtiu; tot plegat els segella la boca, a aquestes desgraciades... —Salep del cor de la península d'Anatòlia! —i aquests ulls que em sotgen sense parar? I aquests llavis que es perfilen d'una forma tan familiar? I per què tinc la sensació que hi ha un mirall al meu davant? Hi he estat mai, en aquest llogarret? Si no em falla la memòria, juraria que no, però....

Murri com gairebé sempre, el venedor ambulant comença a recollir els estris i els atuells, les veles i les tovalles, mentre guita i foragita la possible clientela, aquell jovencell sotjador inclòs. Desapareixerà en un tres i no res, com si no hagués estat mai en aquesta vila de mala mort. Però gravarà a foc el seu nom, en el magí i en el record, per no cometre una altra vegada l'error de repetir l'estança allà. I sempre haurà de viure amb el dubte si aquell ganàpia és sang de la seva sang, fruit d'una nit libidinosa i esbojarrada, d'aquelles que s'han anat donant al llarg de la seva vida. Perquè aquest és el seu modus operandi... sense vacil·lacions ni mala consciència.