deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/6/13

Asfíxia (o Foscúria)(33a Crida de VullEscriure)

El Vendrell, 22 de juny de 2013


Estimada Anna,

No calen presons ni zeladors. Tampoc cadenats ni cel·les amb barrots tan atapeïts que la llum del sol no pot travessar-los. Visc immers en els horaris i en les pautes, en allò que s'ha de fer i en el programari més estricte que m'anul·la com a persona, que em vexa com a home. I m'asfixia pensar-te, mentre t'anhelo i t'enyoro, perquè m'ets necessària com l'aire que es respira i la claror que desperta els sentits i el gaudi per viure, perquè cada paraula ha de pronunciar-se per a tu, per a nosaltres, com si no existissin el silenci ni els tràngols. Ho sé: no és fàcil ni de color de rosa...

No calen amagatalls ni segrestadors. Tampoc guàrdies ni forats que impedeixin saber si és de nit o de dia, havent perdut la noció del temps, perquè la vida sigui foscor i broma, tràfecs i tempestes, sense més fita que tornar-te a sentir propera, meva, com jo sóc teu, perquè hem somniat en aquest futur cada cop més tangible, amb corredisses i bressols i habitacions preparades per a la canalla, amb el respecte i l'amor que mereixes.

No cal esperar la nit per experimentar l'obscuritat extrema ni cloure els ulls fortament fins que es dolguin les parpelles. Només un tren i una destinació allunyada de la meva llar, que és tan nostra ja, sols el teu comiat, el teló d'acer que acaba, de sobte, amb l'escena idíl·lica.

Sempre i per sempre.

16/6/13

Llargària mastodòntica (o Absència)(RPV255)

Compto amb fogueres els minuts d'espera,
Les hores de necessitat teva quan no hi ets,
I t'escric, com ho faria el poeta, la insipidesa
I la llargària mastodòntica del dia sense tu.

Recompto els segons transcorreguts, tot just
Acabat el primer recompte, i el canvi és ínfim
I desesperant, tan candent com caure endins
De l'avenc obert als meus peus, per l'enyorança.

I em sé adolescent, quasi nounat a trenc d'alba
I enmig de la matinada, fugint de la flama i caient
A les brases, si em pregunto on ets i on sóc.

I et sé il·lusió i somni i vida nova, i esdevindrem
Pell única per contrarestar l'infern de dejú i de silenci,
Per gelar-ne la temperatura amb amor golut, Anna.


 photo a02efcad-2f58-48f9-9da1-23c373e7a32c_zps67cc29a4.jpg



Immundícia (o Desgràcia polièdrica)(Relats conjunts)

Al principi, hi havia el buit.
I el buit va fer-se acer i carn i gana.
I els proletaris, sense atendre Àngelus per venir
Ni senyals ni sirenes, deixaren la tasca
De construir un habitacle per als somnis
Dels rics, per al vidre i per al dic contra el vent.

I onze valents van respondre
A la veu de llurs estómacs amb la pausa
Merescuda i guanyada a pols i equilibris,
Funambulistes construint babels
En el purgatori de l'alçada,
En l'infern del descuit, sabent que no tindran
El premi de gaudir del paradís de viure
Dins d'aquell hivernacle bell i tosc, alhora,
Que permet passar la nitidesa del núvol,
La carícia del sol, però deixa fora la immundícia
Del tràfec i de la pressa, la pobresa
De les mans que erigeixen la majestuositat
D'un poliedre silent i perfecte,
Perenne fins que el travessin unes ales
Metàl·liques guiades per la demència.

Al principi era el vent, fins que la barrera
Va engendrar-se, fita de l'home,
Futura memòria de la desgràcia veïna.


13/6/13

Púrria (Minirepte78)

El sotrac del tren en posar-se en marxa l'espavila de l'ensonyament. Als narius, l'olor de suor i de restes de vòmit d'un nadó encara lactant és un cop de puny que li provoca basques. Les suporta estoicament. No vol formar part d'aquesta ferum escampada pel vagó, almenys mentre duri el trajecte. Això és més suportable que els darrers mesos de la seva vida, en què s'ha vist sense feina i perdent els estalvis. I, per acabar-ho d'adobar, ha d'acceptar que el traslladin per un treball les característiques del qual no coneix. Li molesta aquesta púrria que l'envolta, per molt que diguin que són de la seva mateixa índole. No es reconeix en la seva roba ni en el seu accent. Són de baixa estofa, de la mateixa ciutat potser però d'altres barris de classe pobra.

Troba a faltar el seu cotxe particular, que li ha estat embargat. Si no, de ben segur que no s'hauria creuat amb aquests espècimens. Ara, tanta pudor el comença a ofendre, ara s'hi han afegit altres fluids corporals, que millor no esmentar-los. Amb aquest pensament al cap, les cames li fallen i es desploma, quasi perdent el coneixement. No ha menjat de fa... ja n'ha perdut el compte. Algú del seu voltant demana auxili perquè s'aturi el tren. El responen amb una sèrie de cops, carregats d'odi i de ràbia, igual que la frase que, abans de caure inconscient, sembla un gruny animal: Calla, porc jueu fastigós, que no us tindran tants miraments a Dachau!

Metàfores (o Litúrgia)(Melorepte226)

No parlaré d'actors ni d'actrius, als que admirem
I ens brinden emocions tan paradoxals i oposades
Com versemblants, humans com nosaltres dos,
Que respirem i anhelem d'igual forma; no, Anna.

No faré metàfores gratuïtes per esmentar-te a tu
Ni enginyaré arguments amb litúrgia blana i diàlegs
Encotillats. No en sé quan es tracta d'esdevenir
Reflex al fons dels teus ulls quan m'hi escolo.

Parlaré d'un despertar quasi oníric, amb el teu cos
A la vora, d'una rialla enmig d'un dinar, d'uns llavis
Escàpols que em besen el coll en tornar del bany.

Faré un Univers propi i imperfecte, que ens faci créixer
I millorar, una quotidianitat tan temptadora com normal,
Una llar que abasti el que és necessari, que és la vida.

...i màximes

[seguint un poema de Jaume Dargó]
 
 
(...) T'escolto, calladament, perquè siguis
Balsàmica com el xiuxiueig que anhelo,
Eterna com l'amor que et professo,
Necessària com l'oxigen que servo
Perquè tu també puguis viure, Anna:
I el silenci és fèrtil erm massa ferreny...

T'escolto, amor, amb la mirada plena
D'esperança, amb els dits que llauren
Nit i dia els teus somnis, i la mà estesa
No cessa d'oferir-te la llum d'una sortida.

12/6/13

...o ànimes oníriques

[seguint un poema de Jaume Dargó]


Clourem els ulls plegats
Quan els dits palpin la pell.

Sabrem, Anna, que l'escalf
És cert i tangible com l'anhel.

Clourem els ulls plegats
I seguirem el somni fet realitat,
La frase en la paret, el mode de viure:

Guiar-nos per les dreceres
Preses per la saliva, per l'amor
Encès amb foc perenne, ànima.

11/6/13

...còmplices (o Gèminis)

[seguint un poema de Jaume Dargó]
 
 
No ho dubtis mai, vida meva,
Anna gerda com el rou enmig
Del camp, amb el lligam ferm.

Perquè aquest amor ha nascut
Entre la pluja i el risc, ple de força
I de deliris onírics, còmplices
Que allarguen l'esperança
De la joia perenne, lletres escrites
Allà on la tinta hauria de ser sang,
Aliança del demà més esperat,
El que bastim i anhelem nit i dia.

I sé que vols,
Que mossegaries
Cada centímetre de carn
Que t'oferís sense
Dubtar-ho mai,
Esclaus del pleniluni
O del quart que sigui,
Devots del cos
Aliè i conegut,
Explorable i silvestre
Decididament.

No dubtis mai, vida,
Anna fervent, que despertes
Els meus dits
Amb la pell oferta
A les dents i als ulls.
Més propers cada cop,
Avui que l'enyor dol
L'absència de l'ànima
Que m'uneix a Gèminis.

T'estimo, et desitjo, bessona...

10/6/13

Andròmines (o Sèries i cabòries)(Repte ClàssicDXLVI)

Les rialles del xiquet, que es barregen amb les veus infantils de l'Abella Maia, l'acompanyen mentre carrega la rentadora amb una bugada de color. La fan somriure i l'alleugen una estona, la que ell passa davant del televisor tot berenant. Li agrada que s'esplaï després de l'escola i una de les seves diversions és seguir les aventures de l'abella Maia i tots els seus amics, des de l'inseparable abellot Willi fins al saltamartí Flip, l'aranya Tecla, la mosca Puck, l'escarabat Kurt o el ratolí Alexandre. Ella els recorda de la seva infantesa, i ara, amb ells, ha recuperat aquella època alegre, en què poc món coneixia ella, com si també fos la Maia descobrint racons inexplorats en cada nova aventura, capítol rere capítol.

El veu tan feliç que ella s'omple de joia. Vol tenyir de color rosa tot instant viscut amb ell, des que es lleva que li mostra la seva millor cara, i li ofereix quasi tot el que li demana, sempre amb coherència. Res de capricis innecessaris, ja ho sap bé el petit, i potser caigui un regalet extra, si es porta bé o l'ajuda a guardar la compra. Per això li dol haver-lo de renyar quan els nervis la traeixen o arriba al capvespre amb el cap carregat de cabòries. No pot fer durar massa el càstig imposat ni l'emmurriament cap al seu fill. Avui vol estar tranquil·la, perquè el sent riure amb tantes ganes que li sap greu escridassar-lo per eternitzar el pa amb xocolata del berenar, quan queda badoc amb els diàlegs animals del país multicolor de la Maia, que ara és desconegut...

Mentre la rentadora endega el programa seleccionat, ella endreçarà els quatre estris del dinar i de preparar el berenar. Embruta poc perquè el xiquet es queda al menjador gràcies a la beca escolar, i ella amb quatre mossades ja queda farta, escanyolida com és tampoc en necessita més. Dins de la cassola queden dos cullerots de cigrons estofats, que allargarà amb un parell d'ous durs i més aigua. Amb això i quatre fulles d'enciam amanides amb un tomàquet de l'hortet de la seva mare, trampeja avui el sopar. Ja intueix les queixes del seu fill quan vegi, un cop més, cigrons en el seu plat, i la ganyota de fàstic en arribar l'amanida. Ara, però, encara recull la cuina, passant la baieta humida damunt del marbre i fent desaparèixer les poques restes de menjar que hi queden. També és un avantatge haver de cuinar tan poc: embruta menys i ha de netejar menys també.

Escombra i deixarà la fregada per a darrera hora, quan ja hagi allitat el xiquet. L'apressa quan ha acabat el capítol de l'Abella Maia i la publicitat del Club Super3 el portarà fins a l'Spirou petit, que no li acaba d'agradar però com que bada tant... Aprofita per dutxar-lo en els quaranta-cinc minuts que tenen de marge, tant mare com fill, per a la dutxa i el canvi de roba. Sincronitzats amb el televisor, acaba de col·locar-li el pijama a corre-cuita i el televisor abdueix de nou al petit, amb la música de Doraemon, la lletra de la qual coneix a la perfecció.

Les rialles del xiquet no tarden en reaparèixer. Les rucades del Gegant i d'en Suneo, amb les sortides de capsigrany d'en Nobita, són infal·libles per a que esclafeixi a riure. A ella també li agraden tots els invents que surten de la butxaca màgica d'en Doraemon, per molt adulta que sigui. Reconeix que és la seva sèrie preferida, deixant de banda el punt nostàlgic de la Maia. S'esperarà a veure quina nova andròmina sorgeix d'allà dins, tan plena d'enginy que la sorprendrà com sempre. N'està segura. Igual que sap del cert que, amb una butxaca màgica com aquella, podria carregar la nevera de menjar, per al seu fill almenys, sense por a no arribar a final de mes, amb el míser subsidi d'atur que li pertoca, i la manutenció del seu exmarit, que no ha cobrat mai encara, cabòries que la obliguen a allargar els cigrons una i una altra vegada...

...i èxtasi

[seguint un poema de Jaume Dargó, amb un petit canvi...]


 (...) No vull la grisor
Que pugui tenyir els dies
Feliços amb tristesa.

Només camins
Cap a tu, cap als dos,
Cap al sol que il·lumina.

El somrís que ompli
De joia cada racó
Del nostre món ferm.

Arriba la nit, de nou,
I torna amb més força
L'enyor i la necessitat.

El frec dels llençols,
Quan ets lluny, és paper
De vidre a la pell.

I no penso en el sexe,
Ni en l'èxtasi del clímax.
Sols en el compromís.

I la rendició
És una paraula tan gèlida
Com prohibida per nosaltres.

No vull més camins
Que els que ens uneixin,
Anna, sota el mateix sostre.

9/6/13

...i les isòbares (o Finíssimes làmines)

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) Han de guarir-nos l'ànim
Amb plenilunis i ruixats intensos,
Avui també.

I compto els segons que ens separen
Encara, com un adolescent dolent
Els glops de l'amor primerenc.

Delit fervent, llunes goludes
D'udols dirigits a elles, i sempre
Sembla massa aviat per adormir-se.

Parracs deixats al vent,
Làmines finíssimes
Per cobrir els somnis
Aconseguits; saps que som
Ànimes bessones?

Si véns, Anna,
Acollirem
Cada nou xàfec
Endins dels cors.

8/6/13

Èpoques de ràdio (32a Crida de VullEscriure)

Tota la vida l'ha acompanyada la ràdio. Des de ben petita, mentre la mare endreçava la casa, fins a la vellesa, amb els programes que han anat modificant però dins del seu gust. Li agraden les tertúlies i la música de la seva època, sobretot. Potser sigui antiquada, però no sap escoltar les noves tendències, olles de grills i sons estridents que anomenen música també.

Tota la vida, amb naixements de fills i de néts, amb pèrdues d'éssers estimats i de companys de feina, de veïns i d'amigues, amb èpoques bones i d'altres de mals tràngols. I inclús ara, que va plena de males notícies: atur, guerres, conflictes a diari, violència domèstica i robatoris. I tantes mentides de la classe política. I aquesta maleïda crisi, que ha arruïnat mica en mica la seva llar, deixant a l'atur tant al seu marit com als seus fills, engolits per un sistema que fa aigües pertot arreu.

Tota la vida l'ha acompanyada la ràdio. I avui, mentre es prepara el bany, també l'ha engegada, amb noves intervencions del president del Govern, amb més retallades i apujades de contribucions. Ja fa setmanes que no sap com tirar endavant tota la família amb els seus minsos ingressos. Els fills han tornat a casa, amb més boques per alimentar, i no gosa dir-los que ja no pot. No és valenta per enfrontar-se a ells.

Es descalça i entra dins de la banyera. Agafa el transistor amb fermesa. La solució no és brillant però serà ràpida almenys.

Esporàdica

M'he estès als peus de la Mar per assaborir el salobre
Retingut als llavis, el bres de l'origen que no s'esborra,
El traç entusiasta d'un t'estimo escrit damunt de la sorra,
Per besar la dolçor del cor que es deslliga, es lliura i s'obre.

Seràs, Anna, esporàdica i eterna, com el temps que transcorre.



7/6/13

La vigília (o D'herències)(Relats conjunts)

La nit anterior ha començat amb la defunció de l'àvia, que arrossegava xacres des de feia anys però que no la van impedir d'enterrar a diversos membres de la família més joves que ella i amb més salut, aparentment. Amb una barreja de tristesa i d'amargor, degut a aquesta pèrdua, però alhora amb un punt de satisfacció per l'herència que deixa la vella, hem començat els tràmits que comporten aquests obituaris. Des de contactar amb l'empresa funerària, que ja tenia les característiques del taüt escollit per l'àvia, tan previsora com garrepa, fins a les trucades pertinents a família llunyana i propera i amics de compromís.

Sembla estrany que una dona tan solitària hagi deixat tanta empremta, repeteix el pare quan s'adona de la magnitud de la llista de telèfons que haurem de marcar, rellevant-nos evidentment, en un termini brevíssim. I des d'aquí mateix, en aquesta casa que, cada vegada que la mirem, canvia d'aspecte o d'orientació, o la distribució de les estances. Manies nostres, deia l'àvia sempre, com si ens titllés de dements o d'al·lucinats.

Un dels inconvenients d'haver estat criat en el si d'una família tradicional, sobretot gràcies a l'àvia difunta, és que la vetlla s'ha de fer a casa seva, res de tanatoris ni sales especials per a aquesta finalitat. La mare i les seves germanes han estat les encarregades de la higiene del cadàver, amb una cura extrema i amorosida, entre somiqueigs i emocions a flor de pell. És normal que els fills enterrin els pares, i si els manca la salut, encara és més natural. Però sempre hi ha un grau de sorpresa i d'imprevist que ens aclapara. Quan l'han amortallada i l'han vista de cos present ningú no ha pensat en el darrer testament ni en la possible herència, ni a qui haurà deixat la casa pairal, amb les terres que l'encerclen. Almenys no és tan evident com els darrers dies, en què l'agonia s'allargava i carregava de neguit els més cobdiciosos de la família, que ja sabem qui són sense haver d'esmentar noms.

Un cop sols els membres de la família, ens hem allitat esgotats, essent conscients que el descans serà escàs i poc reconfortant. La vigília serà l'element més important d'aquestes hores, tot i els somnífers i els tranquil·litzants que ens han facilitat els serveis funeraris. Tanta ensabonada em satura... Aquests llagoters saben treure els diners sense que te n'adonis, per uns serveis que no agraden a ningú... Però és abusiva la seva tarifa. La mare i les seves germanes han volgut començar la vetlla del cos. Seran rellevades pels néts, un d'ells un servidor..., encara que no ens faci massa gràcia aquesta tasca. Hem dormit plegats, al menjador. Jo he preferit el sofà, de qualsevol manera, amb visions de l'àvia decrèpita escolant-se per tot arreu de la meva consciència. El malson m'ha acompanyat durant aquestes hores format de retalls d'anècdotes viscudes amb ella i amb pors provocades per la proximitat d'un cadàver, tot i ser l'àvia. M'he llevat sobresaltat, com si no hagués dormit ni cinc minuts, amb el so estrident del despertador, que ha ressonat per tota la casa.

En encendre els llums, un halo d'estranyesa ens ha remogut sencers. La disposició dels mobles no és la mateixa d'abans d'adormir-nos. I la porta, en ser oberta, no ens presenta el passadís ni les escales que duen al primer pis, on hi havíem deixat àvia i mares. En lloc d'això, hi ha una cuina, no pas la cuina de l'àvia, sinó una de ben diferent. L'únic que reconeixem és la porta, que hauria de comunicar amb el jardí. Quan l'obro, les rajoles d'un lavabo m'enlluernen, reflectint la resplendor dels llums encesos. La tanco de nou, espaordit, i no avança ningú de nosaltres. No reculem per no temptar a la sort i que tot hagi tornat a canviar a les nostres esquenes, darrere de la porta que hauria de dur al menjador, que ara resta tancada. Ens esperarem aquí. Almenys el frigorífic és ple. I, potser, en un dels pròxims canvis de la casa, aparegui la cambra mortuòria. Resem perquè així sigui i arribi aviat. Si no, no tindrem proves fefaents per poder obtenir la nostra part de l'herència.

Qui ens creurà sense cadàver?, penso jo, mentre maleeixo l'àvia per ser tan amant als cubs de Rubik...


6/6/13

...o cridòria

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) I, escoltant els llamps, diràs
Que tot el que t'envolta és fosca,
Deliri, lletania arrecerada
On augurar és creença ancestral?

Puc saber els noms de tot arbre
Plantat al Paradís primigeni
O fingir que els núvols són lianes
Que lliguen cor i mans a la terra?

Torna a repetir-me els desigs
Que somnies, la vida que anheles
Sense cloure els ulls ni un sol
Instant, per veure que no és un somni.

Dors de la mà que m'acaricia,
A la recerca del caliu que reconforta
Avui que l'enyor duu les lletres
Del teu nom, avui que som pluja.

5/6/13

...i perímetres

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) Hi ha primaveres i estius,
Períodes per viure amb la certesa
Que sóc cada mot que dius i beus,
Les hores que transcorren i s'atansen
Als nostres cossos que volen veure
Un nou món construït per un cor viu,
Contra el malastruc i el turment,
Envers penombres del passat
Que han de ser fel i amargor aspriva...

Direm vida i somniarem en el demà,
Puces i urticàries lluny del nostre costat.

I el futur és la unió de nosaltres (ell, tu, jo),
Evitant el dolor que malmet i succiona
Forces i il·lusions, sempre amb la veritat
De viure amb aquesta certesa,
Amb el bes preparat per saber-nos
Àvids de perímetres on les pells
Siguin úniques, arran de llavis.

4/6/13

...entre delícies i memòria

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) Ahir les teves mans
Em recorrien, com l'heura,
L'esquena contra el temps.

I reposo amb aquest
Record, que no s'escola
Dins de la memòria,
Entre llençols curulls
De la teva flaire,
I dels teus ulls pregons.

Saps que tornaré demà,
Que reclamaré el caliu
Que ens pertany, el cel
Rescatat de l'Infern diari?

3/6/13

Misericòrdia (o Crítiques)(Minirepte77)

Avui m'he adonat que tota la feina ha estat en va, que tot esforç no ha servit de res. Quatre paraules resumeixen la meva existència? Així se m'agraeix haver reflotat la pàtria de l'absoluta misèria, haver-la salvada de les urpes dels traïdors, amb excel·lència i sense pensar en el meu benefici? Em sento enganyat, tractat a puntades de peu, com un drap vell que ningú no gosa ni trepitjar per no embrutar-se les sabates. Tanta nosa causa un cadàver? Tanta que, inclús, essent un moribund amb les hores comptades ja se'l vexa amb rumors maliciosos, i confabulacions tan rabiüdes com esperades? Ja he pressentit els corrents crítics titllant-me de retrògrad i decadent, sí. Però, aquests que tant critiquen, ho haurien fet millor que jo? No ho crec pas... Però, amb la misericòrdia que em caracteritza els absolc, els perdono els seus pecats de supèrbia i de desacatament, perquè no saben el que fan, pobres ignorants...

Avui m'he adonat de tot l'odi que guardaven aquests espècimens, que d'altra manera no els puc anomenar. Però tant de mal els he causat, patriota com he estat des del començament, per no deixar ni que es refredi el meu cos? Tant per enfonsar la meva figura de cabdill de la Pàtria en aquestes quatre paraulespronunciades, entre somiqueig, per Carlos Arias Navarro? Que Déu els empari també, quan els arribi l'hora a ells...

2/6/13

Mística amniòtica (o [F]Boscúria)

He sabut, una vegada més, que la meva, tan nostra, llar
Es basteix en les teves besades, en rastres de saliva
Deixats en la pell delitosa i que et mantenen viva,
Que l'existència s'escriu amb lletres d'or i d'atzar.

He conegut la felicitat extrema, de nou, en la mar
Del teu ventre d'esca, entre els braços que m'acullen
El repòs i l'escalfor, entre replecs de desig que mullen
L'eixut paratge de l'enyor amb el diluvi del teu esguard.

I veuré com despertes al meu costat, calfred que recorre
L'esquena i la sinuositat del cos famolenc que desprèn
Caliu de futur, present deixat a les mans plenes de tu.

I sentiré el batec del teu cor pur, el tacte de l'amor nu
I intacte, nounat com la boscúria que respira i comprèn
El bres de la brisa, quan el ritme de la pluja mai no l'esborra.