La dona que no és la Lídia s'acosta a mi. Amb el mateix balanceig en caminar, i el cos ben dret com si l'arrogància i l'orgull no li permetissin relaxar-se, i el vestit de tirants que li vaig regalar fa anys i que romania oblidat dins de l'armari. Sé que no és ella encara que imiti a la perfecció cada tret de la Lídia, encara que porti la seva roba, les seves arracades i es maquilli de la mateixa manera.
L'estranya, qui emula la Lídia en tot moment, em parla. La seva veu és igual de dolça que la d'ella, amb el mateix timbre càlid i serè, però es preocupa per mi amb un zel inusual, que la Lídia mai no ha utilitzat. És, en el fons, ben diferent a la Lídia, però m'entossudeixo a veure-la reflectida en aquesta dona que no és la Lídia. I no li demostro que me n'he adonat, que m'adono que no és ella, malgrat que vegi una calcomania de la Lídia davant meu.
Li responc, amb naturalitat, la pregunta que m'ha formulat. Mentre em fixo en les tres pigues del seu coll, que hi formen un triangle imaginari, igual que té la Lídia. S'interessa per si em satisfà el sopar, si la sopa ha estat del meu gust, si la carn ha quedat ben cuita o massa sangonosa. A tot li responc que està bé. Perquè no hi ha diferència entre la sopa de la Lídia i la sopa de l'estranya que la intenta imitar.
Noto que la parpella esquerra comença a tremolar-me. Un tic que m'apareix quan em poso nerviós, neguitós. Em neguiteja saber que sé que no és la Lídia i que ella ho percebi. Com reaccionaria, d'ocórrer? M'etzibaria un renec o s'enfadaria amb mi? Controlo la situació, dissimulo com puc, i la serenor del seu rostre, igual que la serenor habitual de la Lídia, m'apaivaga el neguit. Es disposa a recollir-me el plat, junt amb el seu, i dur-los a la cuina per netejar-los. S'acosta fins que topem, em frega amb la natja i la sento flonja i ferma alhora. Desitjable. I em deixa amb ganes de seguir-la fins a la cuina i seduir-nos mútuament. Però m'aturo. La dona que no és la Lídia no sé com reaccionaria si faig cas als meus estímuls.
Així que l'observo marxar, amb la cigarreta a punt d'encendre-la, i em fixo en el seu cul, en els pantalonets ajustats que li dibuixen perfectament la roba interior. El desig per posseir-la apaivaga la idea que aquesta dona sigui una impostora, que hagi ocupat el lloc de la Lídia, com les altres dones que he conegut i que han travessat la porta de casa meva. Inspiro amb força la cigarreta, omplo els pulmons de fum de tabac i duna altra substància, em tranquilitzo i veig amb més claredat les coses. Ho he de fer de nou, una altra vegada. Potser ara mateix. O abans que anem a dormir. No és la Lídia, encara que vulgui assemblar-s'hi. No és ella i sap que ho sé. Em vol enganyar també amb això. Com les altres. La Lídia era única. Me l'estimo. Me l'estimava. També el dia que volia abandonar-me. I la situació es va descontrolar. És morta, la vaig matar jo, amb les meves pròpies mans.
La dona que no és la Lídia i que s'ha apoderat mica en mica de la seva personalitat feineja a la cuina. I no sabrà que m'apropo a ella per l'esquena. Sé esdevenir silenciós perquè no és la primera vegada que ho faig, això. Tinc a l'abast la barra metàl·lica, d'acer massís, per colpejar-la. Però hauré de ser menys matusser, controlar la meva força i la ira. Perquè només la desfiguri, perquè desaparegui tot rastre de la Lídia del seu cos, de la seva anatomia. Demà mateix em desfaré de la roba de la Lídia, en compraré de nova. He de controlar-me, puc fer-ho, deixar-la inconscient com a màxim, rebentar-li el rostre a cops de barra, sense matar-la. Això no. Vull que no sigui la Lídia mai més, però que no acabi com les altres. Ni com la Lídia, també. Ja estic cansat d'haver d'enterrar dones al jardí, amb temor de ser descobert. I haver de trobar una nova noia que no em recordi, a la llarga, la Lídia... La barra. He de buscar la barra ara mateix...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Taller de Sants. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Taller de Sants. Mostrar tots els missatges
15/6/10
En presència de l'íncube [Taller de Sants, 4.1]
L'home ho sap. Des de la seva casual naixença que ho ha sabut. Sap que la seva existència serà efímera, dictada pel caprici d'un ésser superior. D'Ell, només n'intuirà la presència a les darreries de la seva vida. Igual com pressentia els Seus moviments sigil·losos i precisos en plena creació. Ara, després d'un temps esmerçat amb paciència i insistència, l'ha abandonat a mercè del silenci d'aquesta habitació, i de la foscor que pertot arreu s'escampa. Aquest enclaustrament l'angoixa, desconeix què l'envolta amb exactitud, tampoc no sabria enumerar cada element que hi ha entre aquelles parets. Suposa que en són quatre, de parets, a més del sostre i del terra. Però no ho sabria assegurar. Pot ser que els angles creïn racons irregulars, i el seu nombre augmenti...
Se sent desorientat i aterrit. Per què amagar-se'n? Conscient que la seva vida és curta i amb un final que pot esdevenir-se demà mateix o d'aquí a una setmana, tem que no sigui a temps de saber, almenys, quin és el microcosmos que l'envolta. L'enlluernament inicial, a més d'atordir-lo i de sorprendre'l, li ha barrat el camí per analitzar d'un cop d'ull el perímetre de què disposa, el nombre de finestres, si les hi ha, de l'habitació, o en quin punt exacte es troba la porta per on ha hagut de sortir, segons després de percebre ell mateix el raig de llum cegador, la persona que el manipulava.
La sensació que se li estén pertot és estranya. Una barreja de suor freda, de congoixa i de pànic li recorre les diferents parts del cos. Inequívocament, El sent a prop, de ben segur que es troba a escassos metres de la porta, però la foscor absoluta no deixa endevinar una ínfima escletxa que la ubiqui. Ploraria desconsolat, com un nen, en lloc de l'home que és i se sent, que assegura que és sense cap mena de dubte. I aquest plor se li multiplica i li costa frenar-lo en escoltar –o imaginar-les només– les passes que s'aproximen lentament. Serà ara? Haurà decidit que és la seva hora ja? Prega sense saber-ne, demana que se li permeti viure una estona més, desig inútil pensa immediatament. Però qualsevol pròrroga li sembla millor que una desaparició sobtada. Aquesta incertesa l'abrusa, el descol·loca i, per uns instants, també cau en la temptació de desitjar que tot acabi, que allò que hagi d'esdevenir succeeixi d'un cop.
Les passes s'han aturat mentre el pensament no parava quiet; un grinyol, inaudible gairebé, sembla indicar que el pom de la porta (pel soroll la situa a la seva esquena) està sent girat per Ell. Roman el més immòbil que pot, per provocar en Ell un bri de compassió, si la té. Un grinyol diferent i acompanyat per un augment uniforme de claror fa aparèixer davant seu l'habitació amb penombres creades pels objectes de diverses alçades i volums, a més de la Seva silueta. No sap si El pot mirar fixament, la llum l'adoloreix, i només endevina que Ell es mou, s'acosta a ell i allarga la mà per arreplegar un objecte tan a la seva vora que no l'ha vist fins que Ell no l'ha agafat. El telèfon mòbil, que s'havia descuidat dins de l'habitació.
Després de l'ensurt, creient que el final era a tocar, respira. Ja no pensa en demà, sols vol gaudir del moment. Pensa en les limitacions que té, però també pensa en tot el que li ofereix aquest ajornament. Es pregunta una munió coses en qüestió de segons. D'on prové, per exemple. O què ha estat fins esdevenir el que és ara. Abans de tot, en què s'ha encarnat, o en què es transformarà un cop l'ésser superior ho hagi decidit. S'esgota fàcilment. S'endormisca, somniarà o ho farà sense saber com anomenar-ho, es relaxa, no vol preocupar-se més. Gaudeix el present, com la sentència que té tatuada a la pell, que l'acompanyarà, segurament, en el següent estadi de la seva existència, nova, això sí. L'únic que persistirà, després de la metamorfosi, aquest Carpe diem guixat maldestrament i que ha quedat migpartit pels doblecs.
El darrer pensament que resta en el seu cap és que avui s'adorm essent un home d'origami i demà potser despertarà amb una nova vida, sense recordar res del que li ha succeït durant aquesta transformació capriciosa.
Se sent desorientat i aterrit. Per què amagar-se'n? Conscient que la seva vida és curta i amb un final que pot esdevenir-se demà mateix o d'aquí a una setmana, tem que no sigui a temps de saber, almenys, quin és el microcosmos que l'envolta. L'enlluernament inicial, a més d'atordir-lo i de sorprendre'l, li ha barrat el camí per analitzar d'un cop d'ull el perímetre de què disposa, el nombre de finestres, si les hi ha, de l'habitació, o en quin punt exacte es troba la porta per on ha hagut de sortir, segons després de percebre ell mateix el raig de llum cegador, la persona que el manipulava.
La sensació que se li estén pertot és estranya. Una barreja de suor freda, de congoixa i de pànic li recorre les diferents parts del cos. Inequívocament, El sent a prop, de ben segur que es troba a escassos metres de la porta, però la foscor absoluta no deixa endevinar una ínfima escletxa que la ubiqui. Ploraria desconsolat, com un nen, en lloc de l'home que és i se sent, que assegura que és sense cap mena de dubte. I aquest plor se li multiplica i li costa frenar-lo en escoltar –o imaginar-les només– les passes que s'aproximen lentament. Serà ara? Haurà decidit que és la seva hora ja? Prega sense saber-ne, demana que se li permeti viure una estona més, desig inútil pensa immediatament. Però qualsevol pròrroga li sembla millor que una desaparició sobtada. Aquesta incertesa l'abrusa, el descol·loca i, per uns instants, també cau en la temptació de desitjar que tot acabi, que allò que hagi d'esdevenir succeeixi d'un cop.
Les passes s'han aturat mentre el pensament no parava quiet; un grinyol, inaudible gairebé, sembla indicar que el pom de la porta (pel soroll la situa a la seva esquena) està sent girat per Ell. Roman el més immòbil que pot, per provocar en Ell un bri de compassió, si la té. Un grinyol diferent i acompanyat per un augment uniforme de claror fa aparèixer davant seu l'habitació amb penombres creades pels objectes de diverses alçades i volums, a més de la Seva silueta. No sap si El pot mirar fixament, la llum l'adoloreix, i només endevina que Ell es mou, s'acosta a ell i allarga la mà per arreplegar un objecte tan a la seva vora que no l'ha vist fins que Ell no l'ha agafat. El telèfon mòbil, que s'havia descuidat dins de l'habitació.
Després de l'ensurt, creient que el final era a tocar, respira. Ja no pensa en demà, sols vol gaudir del moment. Pensa en les limitacions que té, però també pensa en tot el que li ofereix aquest ajornament. Es pregunta una munió coses en qüestió de segons. D'on prové, per exemple. O què ha estat fins esdevenir el que és ara. Abans de tot, en què s'ha encarnat, o en què es transformarà un cop l'ésser superior ho hagi decidit. S'esgota fàcilment. S'endormisca, somniarà o ho farà sense saber com anomenar-ho, es relaxa, no vol preocupar-se més. Gaudeix el present, com la sentència que té tatuada a la pell, que l'acompanyarà, segurament, en el següent estadi de la seva existència, nova, això sí. L'únic que persistirà, després de la metamorfosi, aquest Carpe diem guixat maldestrament i que ha quedat migpartit pels doblecs.
El darrer pensament que resta en el seu cap és que avui s'adorm essent un home d'origami i demà potser despertarà amb una nova vida, sense recordar res del que li ha succeït durant aquesta transformació capriciosa.
16/3/10
LittleBigPets [Taller de Sants, 3]
El petit elefantet es mou inquiet per la taula del meu despatx. Té la mida d’un hamster i és de color vermell. S'apropa xisclant suaument i em toca el braç amb la trompa. Fa estona que m'intento concentrar en la feina:
-No emprenyis, Elp! –li dic mentre el faig retrocedir apartant-lo amb la mà.
La veritat és que fa dies que l'Elp sembla més neguitós del compte, fins i tot asseguraria que a l'hora dels àpats (cada cop me'ls reclama amb més assiduïtat i més abundants) el neguit augmenta a cotes inimaginables unes setmanes enrere. Ho he d'anotar encara que sigui un aspecte negatiu que faci ajornar el projecte de les mutacions. El gest per anar a buscar el quadern de seguiment de l'Elp em provoca un canvi d'expressió al rostre, una ganyota de dolor evident (això no ho puc fer constar enlloc, la mossegada de la mà i la patacada a l'espatlla es poden dissimular).
Observo la mossegada a prop del canell, que es nota amb claredat, perquè la zona afectada ha adquirit una tonalitat entre rogenca i magenta (encara que el roig predomina al lloc on les dentetes de l'Elp van clavar-se). No hi ha restes de sang resseca ni cap crosta i la marca deixada per les mandíbules de la petita mascota és una rojor i prou (bé, el dia de l'incident tampoc va sortir-ne, de sang, de les incisions i no va caldre cap mena de cura, sols aigua freda i un embenat rudimentari. Ningú no va preguntar, saben que sempre feinejo amb eines tallants i provetes i és fàcil que prengui mal).
El quadern ha estat manipulat? No ho crec pas: només jo tinc la clau del calaix i l'accés al laboratori és restringit i ningú de casa sap la combinació que obre el pany de seguretat de la porta. Tot i així, tinc la sensació que algú altre ha remenat pel despatx, ha regirat el calaix i llegit el quadern (seré malpensat però guardo amb zel tots els experiments i sobretot les anotacions que en faig a mida que avanço amb les proves). L'Elp és el resultat d'anys esmerçats per crear mascotes de qualsevol mena, color, mida o inclús aspecte i no voldria que el projecte se n'anés en orris per un descuit fortuït.
Dia 34 (12/03/2058)
Subjecte: Elp (Ref. 52779)
Edat: 4 setmanes i 6 dies
Pes: 1526 grams (53,83 OZ)
Alçada: 30,7 centímetres (12,09'')
El subjecte presenta canvis bruscos d'humor que fins ara no havien estat detectats, la seva alimentació s'ha hagut de modificar lleugerament (no només per l'horari o pel nombre d'àpats, també la composició i la quantitat): té predilecció per la carn poc cuita o gairebé crua però no crec adient que s'hagi de prescindir de la cocció dels aliments (ja siguin d'origen animal o vegetal; aquests darrers, però, no són gaire acceptats pel subjecte en qüestió i en la majoria dels casos queden intactes al bol).
NOTA: l'Elp, el subjecte estudiat, ha duplicat la mitjana d'augment de pes i d'alçada els darrers deu dies; a més, té predilecció per les vísceres i pels cervells dels animals que em proporciona el laboratori. Al començament era fàcil de controlar-lo perquè no oferia resistència. D'uns dies ençà, s'imposa per la força i colpeja amb el front quan li ho impedeixo o els hi deixo fora del seu abast. Proposo sedar-lo parcialment per...
Seria millor no esmentar res de la mossegada i crec que està de més aquesta nota: l'Elp és diminut i quasi inofensiu si l'alimento dins dels paràmetres en què es mostra calm i dòcil.
Dia 49 (27/03/2058)
Subjecte: Elp (Ref. 52779)
Edat: 7 setmanes
Pes: 2648 grams (93,41 OZ)
Alçada: 43,1 centímetres (16,97'')
El subjecte segueix creixent i ja ha superat les espectatives inicials del projecte. Els xiscles aguts de les primeres quatre setmanes han esdevingut grunys que atemoreixen el servei. Ja no sé com ocultar l'animal ni com controlar-lo, em sento dèbil i cansat (descanso d'esma i caic rendit pel temor de ser atacat per l'Elp, que m'observa sense parar en un racó del laboratori, a tocant de la porta del meu despatx).
NOTA: la gàbia que em va proporcionar l'equip d'estudi ja ha quedat petita i és...
He escoltat un soroll, clar i inquietant. Com si gratessin la paret exterior de casa o d'algun lloc subterrani proper. Paro d'escriure i frego la mà esquerra (la que va ser mossegada per l'Elp. El seu aspecte és terrible, la vermellor s'ha estès per tota la mà i també pel braç fins a l'alçada de la clavícula, el dolor és insuportable), mentre rebusco per tota l'estança la presència de l'elefantet. Des d'aquí no aconsegueixo divisar-lo però fa escassos minuts era al seu lloc de sentinella guaitant tots els meus moviments, amb una rialla dibuixada als seus llavis (crec que al·lucino i desvariejo amb aquest animaló perquè és un rictus impossible de realitzar per la seva anatomia natural), els seus ulls brillen plens de malícia quan em sotja d'aquesta manera, com si ara jo fos l'experiment, l'espècimen a estudiar.
I ja no sé què m'intranquil·litza més si l'absència d'aquells dos puntets lluminosos en un racó lúgubre i obscur del laboratori o la seva presència. No sé on és, però el pressento, és sigil·lós i he copsat que la seva intel·ligència no disminueix, sinó que es multiplica... De nou aquell gratament amb insistència, constant i pròxim, com si d'un eco es tractés, imprecís, esmorteït però guanyant intensitat, un tornaveu que es divideix i que ressona pertot arreu ja, un soroll que no sé classificar com de rajoles que impacten contra el terra però... el braç se m'adorm, no el sento perquè el formigueig s'ha intensificat... em costa respirar, cauré... Cau a plom damunt de la taula; el cap hi pica amb violència.
L'elefant vermell es mou inquiet per la taula del despatx. El científic sap que és l'Elp encara que la mida hagi canviat en un període tan breu. La topada contra l'escriptori l'ha deixat conscient però immòbil. L'Elp se li acosta amb lentitud, l'home respira encara i, tot i que no mou cap múscul del tronc ni de les extremitats, parpelleja de forma constant. La llengua penja per la comissura dreta, gairebé llepant la superfície de la taula. El coll també s'ha envermellit per complet.
Quan la trompa el toca de sobte, els parpelleigs s'acceleren però segueix la immobilitat de la resta del cos. La rialla, que semblava haver estat causada pel desvari del cansament, apareix en els llavis de l'Elp i revel·la el canvi que ha ocorregut: les dentetes pusil·lànimes de l'Elp ara són horripilants ullals capaços d'arrencar-li qualsevol part del seu cos amb una sola queixalada. Aquest pensament es transforma en un espasme de terror, perceptible pel lleu esbatanament de les seves parpelles.
Després de la comprovació, l'Elp salta de la taula i desapareix en l'absoluta foscor, cosa que alleuja fins a cert punt el científic. Ho grava tot en el seu cervell, que no deixa de rebre informació del seu voltant. També enregistra, a banda del salt de fa uns instants, l'aturada de les gratades i del soroll, la tornada de l'Elp (només ha sabut que havia tornat per la brillantor dels seus ulls a la porta del despatx) i el pressentiment que haver sofert una aturada cardíaca no es deu al malastruc. Mira fixament els dos puntets aturats al llindar de la porta, que comencen a avançar cap a ell, mentre dos parells de puntets igual de brillants apareixen a la llinda, just quan els parells de puntets que ara pot percebre són incomptables...
El mareig és automàtic, el cap li rodola i suporta la consciència el suficient temps per captar els moviments neguitosos, plens d'inquietud de l'Elp i de la resta de puntets que brillaven en l'absoluta foscor, com també capta que les criatures que apareixen al seu davant li són força familiars (entre el grup, hi endevina ratolins i gossos, fures i gats, també rates) però només hi queda una reminiscència vaga dels animals que han estat. Tots ells són vermells, com l'Elp, tots ells somriuen, com també ho fa l'Elp, i tots ells desvelen uns ullals carnissers que poden trinxar un cos en qüestió de segons.
La darrera sensació que enregistrarà el cervell del científic serà l'ofec provocat pel crit aturat al fons de la gola, l'auxili que serà incapaç de demanar quan el grup que s'ha format damunt de la taula se li abalanci per devorar-lo amb mossegades inquietes i salvatges.
[idea original de Joan Albert Pascual]
UNA TRAÏDORA ENTRE NOSALTRES: Dolça Parvati [Taller de Sants, 2]
Sí, ho heu llegit bé. Hi ha una traïdora entre nosaltres. I aquesta és la simpàtica, l'afable, la ben considerada Dolça Parvati. També heu llegit bé, he dit DOLÇA PARVATI. I en què em baso per formular aquesta acusació? Doncs en diversos punts que espero que quedin clars. Perquè, jo que ja li tenia una enveja considerable, ara m'ha acabat per decepcionar del tot.
M'han arribat a les oïdes que l'amiga Parvati marxa cap a Disneyland Paris. I jo em pregunto, a veure, per què ha d'anar a visitar i fer gasto a Gabatxilàndia tenint aquí mateix una oferta millor en el tema de Parcs d'Atraccions? Ja no dic que vagi a Terra Mítica o al Tibidabo. Pot fer-ho a Salou, a Port Aventura. I així deixa els seus xavos a la meva terra tarragonina.
I tampoc és que vingui d'aquí, que la visita potser no ens eixugarà la crisi però una ajudeta... Ah, i parlant amb diminutius, què és això de t'estime, gitaniua o besets a la moneta? Perquè una cosa és que deixi missatges al fòrum amb una certa carrincloneria, però l'altra és que sigui apegalós! I a sobre en un dialecte com és el valencià, ja de per si sol llengua de bledes i de figaflors. No ho diu el nom del web? RC, relats en català, no pas en valencià. Em vénen unes ganes de fer unes trucades als sequaços de l'Ynestrillas...
I el que més em molesta, i parlo com a ateu actiu i practicant, és que dugui un nick amb ínfules de divinitat. Encara que sigui el nom d'una deessa de l'Hinduisme. Però em rebenta, tu, que utilitzi aquest nom havent-hi d'altres més humans, com Ataülfa, Frederica o Rigoberta, què sé jo!? Fins i tot, el seu nom complet: Rosa Isabel Gombau! I és clar, després obté els favors dels devots i de les devotes per por que alguna divinitat superior els castigui eternament... I això es tradueix amb la munió de Reptes que guanya. Ja siguin nanos, Clàssics, Visuals o Melos. I no em digueu que no fa ràbia? Amb la constància que un servidor té...
Bé, ara que sabeu el nom i cognoms d'aquesta traïdora, millor vaig a fer un mos, descarregar la meva ira sempre m'obre la gana. Dues salsitxes i unes patates fregides. Perquè visc sol i no em moro per un suquet de peix, encara que m'hagi arribat a les oïdes que la Bleda Perverti el prepara esquisit. On hi hagi les salsitxes del meu poble...
Apa, bon dia!
M'han arribat a les oïdes que l'amiga Parvati marxa cap a Disneyland Paris. I jo em pregunto, a veure, per què ha d'anar a visitar i fer gasto a Gabatxilàndia tenint aquí mateix una oferta millor en el tema de Parcs d'Atraccions? Ja no dic que vagi a Terra Mítica o al Tibidabo. Pot fer-ho a Salou, a Port Aventura. I així deixa els seus xavos a la meva terra tarragonina.
I tampoc és que vingui d'aquí, que la visita potser no ens eixugarà la crisi però una ajudeta... Ah, i parlant amb diminutius, què és això de t'estime, gitaniua o besets a la moneta? Perquè una cosa és que deixi missatges al fòrum amb una certa carrincloneria, però l'altra és que sigui apegalós! I a sobre en un dialecte com és el valencià, ja de per si sol llengua de bledes i de figaflors. No ho diu el nom del web? RC, relats en català, no pas en valencià. Em vénen unes ganes de fer unes trucades als sequaços de l'Ynestrillas...
I el que més em molesta, i parlo com a ateu actiu i practicant, és que dugui un nick amb ínfules de divinitat. Encara que sigui el nom d'una deessa de l'Hinduisme. Però em rebenta, tu, que utilitzi aquest nom havent-hi d'altres més humans, com Ataülfa, Frederica o Rigoberta, què sé jo!? Fins i tot, el seu nom complet: Rosa Isabel Gombau! I és clar, després obté els favors dels devots i de les devotes per por que alguna divinitat superior els castigui eternament... I això es tradueix amb la munió de Reptes que guanya. Ja siguin nanos, Clàssics, Visuals o Melos. I no em digueu que no fa ràbia? Amb la constància que un servidor té...
Bé, ara que sabeu el nom i cognoms d'aquesta traïdora, millor vaig a fer un mos, descarregar la meva ira sempre m'obre la gana. Dues salsitxes i unes patates fregides. Perquè visc sol i no em moro per un suquet de peix, encara que m'hagi arribat a les oïdes que la Bleda Perverti el prepara esquisit. On hi hagi les salsitxes del meu poble...
Apa, bon dia!
25/2/10
Immundícia [Taller de Sants, 1]
Desperta pel silenci que omple l'habitació. És a les fosques, però les escletxes de la persiana mal abaixada permeten intuir que ja s'ha fet de dia. I la silueta del finestral és emmarcada per una lluminositat evident. Atordit encara, es lleva i apuja la persiana tot palpant intuïtivament el lloc aproximat de la cinta. Sense encendre cap llum. Els raigs de sol que entren són feridors, l'obliguen a cloure els ulls amb força. És migdia com a mínim. Per la intensitat del feix de llum. Perquè encara no ha tingut esma de comprovar l'hora a les busques del despertador. No li agraden els rellotges digitals, tampoc és partidari del mòbil. Es considera auster i senzill, i totes aquestes andròmines modernes l'atabalen. Mentre arrossega els peus cap al lavabo, observem que l'habitació és un complet desordre. Roba bruta i rebregada pel terra, llençols tacats d'una ronya considerable, les fundes dels coixins amb un visible cercle de greixum on deu reposar el cap...
Igual que amb l'endreç de l'habitació, no és gaire meticulós en la seva higiene personal. La visita al lavabo es pot resumir en tres accions brevíssimes: orinar, aplicar-se desodorant a les aixelles i fregar-se la cara amb una tovallola humida. Res més. Com que duu el cabell curt, no es nota l'acumulació de brutícia que ha anat dipositant en el seu cap, tot i que alguns flocs esparsos no segueixen el conjunt capil·lar. Per això, no es pentina.
En abandonar l'estança, comprovem que no només l'habitació és un caos. El passadís que comunica el dormitori i el lavabo amb la resta de l'habitatge és un cau de brutícia i de volves de pelussa i de fils i de pols. El corrent ínfim d'aire que provoca en travessar el passadís fa que les volves segueixin el traçat de la seva trajectòria. Fins que topen amb la fulla de la porta; allà, en l'espai entre el terra i la porta, s'acumularan, com tantes d'altres volves que s'hi han adherit. Però ell segueix endavant, fins al rebedor. L'espectacle que hi trobem és difícil d'explicar. Perquè el nombre de sobres sense obrir i els fulletons propagandístics s'intercalen de manera arbitrària com si es tractés d'una barrera de paper, just a l'alçada de l'obertura de la porta que fa les funcions de bústia. És un perímetre allargassat, com si les darreres trameses obliguessin les primeres a cedir el seu lloc d'origen.
Ell s'atura davant de la pila de cartes i de propaganda. Per un moment sembla que busqui alguna cosa, com si fos capaç de discernir els sobres d'avui del correu acumulat. Els seus ulls es mouen veloçment, resseguint el munt de papers. Potser si s'aproximés a ell trobaria allò que cerca, potser si s'inclinés i inspeccionés els sobres un a un ho aconseguiria. Però res d'això succeeix. La inspecció és supèrflua, quasibé podríem dir que inexistent, si no fos per la intensitat del moviment dels seus ulls durant el breu període que ha durat. Dubta. Recula un parell de passes. Cessa el moviment endarrere. Pensa, reflexiona.
Mitja volta i entra a la sala d'estar. Les persianes també són abaixades però la claror que entra al seu dormitori l'ajuda per saber on són les cintes i apujar-les. N'apuja una i contempla l'exterior. És tardor, el jardí ha patit les ràfegues de vent de la darrera setmana, la gespa és coberta per complet del fullam dels arbres que hi té plantats. Una morera, el racó dels cactus, dos llimoners, un nesprer. No n'ha fet podar cap, i la que més acusa aquesta decisió és la morera, que ha escampat les fulles mortes pertot arreu. També al porxo hi ha una catifa de fulles groguenques i marrons considerable. Deixa d'observar aquesta banda del jardí i es decideix a apujar l'altra persiana. Un vallat de vímet i azalees davant, un xiprer d'agulla al fons, un parell de ficus i un taronger al bell mig de les dues plantes. I el mateix escampall de fulles en aquesta part del jardí, que es barreja amb les flors i les fulles de les azalees.
Surt de nou al rebedor, ensopega amb les cartes més a la vora de la porta d'entrada a la cuina i n'agafa la maneta. L'aire que arriba al seu nas és pudent, de descomposició. La bossa de la brossa damunt del marbre és plena a vessar. Envasos buits, safates de carn, fruites mig menjades... La pica també és plena de plats bruts, que no han estat escurats, amb restes de menjar encara visibles. Dins del frigorífic només unes peces de fruita escampades sense concert, amb indicis de floridura, i un parell d'ampolles de vi encetades, destapades. A través de la brutícia dels vidres de la cuina, sabem que el sol resplendeix encara amb la mateixa força. Les busques del rellotge de la cuina marquen dos quarts d'una. Però ell no el mira, només es fixa en el paper rebregat damunt del marbre, una de les poques superfícies mitjanament netes que queden a casa seva. Avui tampoc no anirà a la feina. Fa dies que ho ha engegat tot en orris, que ha deixat que la casa li caigui al damunt, fins a degradar-se de tal manera que només hi hagi una única sortida. La que encara no ha tingut el valor de seguir. Intenta allisar el paper, endebades, perquè va rebregar-lo amb ràbia en trobar-lo fa una setmana. Allò que durant mesos era previsible s'havia tornat realitat en aquell paper, quatre breus paraules escrites amb pressa però, malgrat haver-se escrit a corre-cuita, tan punyents com si hagués estat una carta de vuit fulls. Perquè tota ruptura és dolorosa, però el pitjor és el comiat sense poder-se pronunciar ni defensar.
Igual que amb l'endreç de l'habitació, no és gaire meticulós en la seva higiene personal. La visita al lavabo es pot resumir en tres accions brevíssimes: orinar, aplicar-se desodorant a les aixelles i fregar-se la cara amb una tovallola humida. Res més. Com que duu el cabell curt, no es nota l'acumulació de brutícia que ha anat dipositant en el seu cap, tot i que alguns flocs esparsos no segueixen el conjunt capil·lar. Per això, no es pentina.
En abandonar l'estança, comprovem que no només l'habitació és un caos. El passadís que comunica el dormitori i el lavabo amb la resta de l'habitatge és un cau de brutícia i de volves de pelussa i de fils i de pols. El corrent ínfim d'aire que provoca en travessar el passadís fa que les volves segueixin el traçat de la seva trajectòria. Fins que topen amb la fulla de la porta; allà, en l'espai entre el terra i la porta, s'acumularan, com tantes d'altres volves que s'hi han adherit. Però ell segueix endavant, fins al rebedor. L'espectacle que hi trobem és difícil d'explicar. Perquè el nombre de sobres sense obrir i els fulletons propagandístics s'intercalen de manera arbitrària com si es tractés d'una barrera de paper, just a l'alçada de l'obertura de la porta que fa les funcions de bústia. És un perímetre allargassat, com si les darreres trameses obliguessin les primeres a cedir el seu lloc d'origen.
Ell s'atura davant de la pila de cartes i de propaganda. Per un moment sembla que busqui alguna cosa, com si fos capaç de discernir els sobres d'avui del correu acumulat. Els seus ulls es mouen veloçment, resseguint el munt de papers. Potser si s'aproximés a ell trobaria allò que cerca, potser si s'inclinés i inspeccionés els sobres un a un ho aconseguiria. Però res d'això succeeix. La inspecció és supèrflua, quasibé podríem dir que inexistent, si no fos per la intensitat del moviment dels seus ulls durant el breu període que ha durat. Dubta. Recula un parell de passes. Cessa el moviment endarrere. Pensa, reflexiona.
Mitja volta i entra a la sala d'estar. Les persianes també són abaixades però la claror que entra al seu dormitori l'ajuda per saber on són les cintes i apujar-les. N'apuja una i contempla l'exterior. És tardor, el jardí ha patit les ràfegues de vent de la darrera setmana, la gespa és coberta per complet del fullam dels arbres que hi té plantats. Una morera, el racó dels cactus, dos llimoners, un nesprer. No n'ha fet podar cap, i la que més acusa aquesta decisió és la morera, que ha escampat les fulles mortes pertot arreu. També al porxo hi ha una catifa de fulles groguenques i marrons considerable. Deixa d'observar aquesta banda del jardí i es decideix a apujar l'altra persiana. Un vallat de vímet i azalees davant, un xiprer d'agulla al fons, un parell de ficus i un taronger al bell mig de les dues plantes. I el mateix escampall de fulles en aquesta part del jardí, que es barreja amb les flors i les fulles de les azalees.
Surt de nou al rebedor, ensopega amb les cartes més a la vora de la porta d'entrada a la cuina i n'agafa la maneta. L'aire que arriba al seu nas és pudent, de descomposició. La bossa de la brossa damunt del marbre és plena a vessar. Envasos buits, safates de carn, fruites mig menjades... La pica també és plena de plats bruts, que no han estat escurats, amb restes de menjar encara visibles. Dins del frigorífic només unes peces de fruita escampades sense concert, amb indicis de floridura, i un parell d'ampolles de vi encetades, destapades. A través de la brutícia dels vidres de la cuina, sabem que el sol resplendeix encara amb la mateixa força. Les busques del rellotge de la cuina marquen dos quarts d'una. Però ell no el mira, només es fixa en el paper rebregat damunt del marbre, una de les poques superfícies mitjanament netes que queden a casa seva. Avui tampoc no anirà a la feina. Fa dies que ho ha engegat tot en orris, que ha deixat que la casa li caigui al damunt, fins a degradar-se de tal manera que només hi hagi una única sortida. La que encara no ha tingut el valor de seguir. Intenta allisar el paper, endebades, perquè va rebregar-lo amb ràbia en trobar-lo fa una setmana. Allò que durant mesos era previsible s'havia tornat realitat en aquell paper, quatre breus paraules escrites amb pressa però, malgrat haver-se escrit a corre-cuita, tan punyents com si hagués estat una carta de vuit fulls. Perquè tota ruptura és dolorosa, però el pitjor és el comiat sense poder-se pronunciar ni defensar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)