deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

18/12/11

Fúnebre (Niporepte4; 1)

Ales que apropen
La pell dels núvols, l'ombra.
Quiet silenci.



Ràfegues (Minirepte22)

i la boira és fidel com el meu esperit

M. TORRES.



L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea voler-se estalviar els peatges abusius del túnels de la C-32, i agafar el traçat ple de corbes amb ràfegues de vent constants és l'afegitó d'aquesta boira que persisteix dia rere dia i que no escampa. Potser avui... Malgrat tot, els seus pronòstics personals no són gaire esperançadors perquè es tenyeixen amb el seu tarannà depresiu i, inclús, pessimista que sempre l'ha caracteritzat. Des que té ús de raó i memòria per recordar-ho...

L'Eustaqui és aprensiu, un xic hipocondríac i, segons la seva dona, controvertit dins de la seva introversió. Perquè rarament se'l convenç al cent per cent si no ho veu clar des del bell començament. Però si alguna cosa se li fica entre cella i cella... I aquesta boira no ajuda a treure's del cap una idea que li ronda massa vegades els darrers dies... Un clàxon potent, l'embalum d'un camió que gairebé frega el minúscul turisme que condueix, un gir a la dreta després del cop de volant per esquivar l'ombra d'una corba inesperada. Aquestes sorpreses el desperten dels pensaments. Per això també, intueix que avui tot plegat és una suma de despropòsits. Des que ha posat el peu a terra.

L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea llevar-se avui en topar contra el mur de protecció i notar com el vehicle cau al buit, penya-segat avall. Ni que hagi demanat cita, en secret de la dona, per treure's la boira dels ulls a la Clínica Barraquer.

Consciència (o Indústries vàries)(Repte Clàssic CDXCII)

Per la seva complexió, ningú no diria que la Lídia tot just ha complert els setze anys. I menys ara, vestida amb una roba tan extremada que deixa ben clar el desenvolupament generós i voluptuós de la seva anatomia. Espera que la bona fortuna l'acompanyi i que no hagi de tornar a peu a l'hotel on s'allotja la resta de noies. S'ha arriscat massa, ho sap, però li havien parlat tant i tan bé d'aquella discoteca que no ha pogut evitar la temptació. Malgrat trobar-se enmig d'un polígon industrial, on l'activitat que menys s'hi dóna a aquestes hores és la industrial.

Passa llista als nois que ha besat durant la nit. No en sap gaires, de noms. Només ho ha fet per diversió i per combatre els efectes de la primera borratxera, sense buscar res seriós entre llavis famolencs i dits àgils. El recompte és una mera distracció, perquè l'Isaías no apareix per enlloc. Ell és qui l'ha duta fins al polígon i ell hauria de tornar-la a l'hotel. L'Isaías n'és el grum, un noi efeminat que coneix bé aquell local. Allà sempre hi va de cacera, segons les seves paraules. Però la Lídia no ha patit en cap moment: les intencions d'ell no són aprofitar-se d'ella, sinó que busca espècimens del seu mateix sexe. També són paraules d'ell.

Mira de nou el rellotge. Passen trenta minuts de l'hora convinguda. I no li estranya el retard, havent vist amb quina bona peça marxava als lavabos l'Isaías. Tot d'una, però, se sent alleujada en veure una cara familiar entre la gentada que surt de la discoteca en aquell precís moment. Alça un braç i mira cap al jove fornit que destaca de la gernació per la seva alçada i l'amplada de les seves espatlles. És l'Óscar, l'argentí que ha conegut a l'hotel, tot just arribar. La veu i li sembla reconèixer-la perquè se li acosta amb un somriure ample. L'abraçada i el petó als llavis és el preludi del que vindrà. La conversa conté picardia en dosis elevades, que ell també segueix sense dificultats. Sap que no té l'edat que aparenta el seu exterior, però a l'Óscar no sembla importar-li massa. I ella que es deixa atacar, ara que l'alcohol l'ha descontrolada i l'ha desinhibida del tot.

Pensa que potser hi ha hagut un cert malentès en la seva petició per acompanyar-la a l'hotel en veure's enduta per un vertigen irracional. S'observa entrant dins del cotxe de l'Óscar, arribant a l'hotel i, enmig d'un silenci sepulcral, entrant en la seva pròpia habitació. També, tot d'una, nota com les mans de l'Óscar la despullen completament i, en penetrar-la amb una celeritat suau, l'envolta el pànic de la consciència de saber que la corpulent silueta que ha aparegut en la cambra és la de Dmitri Szitrav que, sense esforços, acaba amb la vida del professor de ioga argentí. Amb la mateixa consciència que sap que aquelles mans màgiques quan toquen el violí la mataran també.