deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

26/11/08

He despertat enmig del caos... (RPV62)

[proposat per Bruixot]

...I he sentit com en la penombra una urpa em modelava.
Glacial, gèlida, com si de la mort es tractés.
Com si la vida hagués de venir mitjançant
El seu contacte llefiscós i amorf i putrecfacte.

He sentit por, ganes de córrer, llàgrimes retingudes
On el crepuscle és sang pròpia, callada
I el crit s'ofega en en fons de la gola, orfe de tot,
Oblidat per no haver esdevingut so aterrit.

Però hi ha un fil que em lliga a l'urpa, la que amb calma
Perfila i solca, grava i poleix pacientment el meu cos
I la meva ànima abans de devorar-me...

Amistat

[a Ferran d'Armengol i Galceran-darkman]



Potser no hi haurà nits per envoltar
Tota la foscor de l'ànima humana,
Però t'ofereixo una mà amiga i sense fel,
Una mà que és d'agrair trobar quan la nit
És només rancúnia i dol i solitud i embull.

Potser el silenci de vegades cura ferides,
Ferran, potser només és bàlsam contra el tràfec
I la bogeria de voler més temps i més tendresa.
I sóc aquí, com qui espera en la penombra,
Per si la ferida s'obre i cal guarir-la, sens falta.

Desiderata (Melorepte40)

[proposat per casperdut]

Go placidly amid the noise and the haste,
and remember what peace there may be in silence.

Anònim [Drets d'autor: Max Ehrmann (1927)]


Despertes en mi el desig per veure't,
De devorar-te lentament cada racó del cos,
Amb la gana de qui no ha tastat un mos
Durant anys i no sap quin gust té la carn.

Somni de la primavera, pits de mare alletadora,
Has esdevingut necessitat i desig, passió
Per sentir aquesta pell nua que m'ofereixes
Mentre en la distància espero en silenci.

Despertes en mi la set i la petició insaciable
Dels raigs de sol que destil·les en cada porus
Perquè sóc cec que palpa cada objecte
Estrany que troba en el camí cap als teus llavis.

I et vull nua i present, com la fruita madura
Que s’obre atapeïda de dolça polpa odorant,
Com el frec de l’aigua que sap com xopar-te
Sencera per fer-te més delitosa de carícies.

Despertes en mi la febre de comptar-te les pigues...

Bona nit (o Coneixença)

...I sabràs que les hores
Retornen al lloc on van néixer,
I recolliràs cada fruit
Espars enmig del camí
Recorregut un cop més,
I sabré que ets nit
I lluna, pàl·lida dona
Que sap com estimar,
I sabré que no sóc
Digne per a rebre
La carícia que guardes
Entre els solcs de les mans...

Executiu (Repte Clàssic CCCLVII)

Clica de nou damunt de la diminuta imatge, que s’amplia fins a omplir la pantalla. En veure-la, només vestida amb una samarreta força transparent blanca i unes calcetes també blanques, sent una pressió a l’entrecuix. Es veu obligat a descordar-se el botó del pantaló i a abaixar-se la cremallera. El que més l’excita, però, és la seva cara d’innocència, de nena encara en la pubertat, amb el contorn dels mugrons dibuixats sota la tela de la samarreta. Els pits són minúsculs però mai no ha sentit res pel tamany de les dones adultes. Amb el botó dret del ratolí guarda la imatge al seu disc dur, on ja hi amuntega milers de fotografies. Totes elles de nenes de tots tipus, vestides, seminues o nues del tot. Qualsevol posició és vàlida mentre siguin visibles els seus ulls. Això l’ajuda a començar la feina una vegada més, a autocomplaure’s.

Mira la imatge, una vegada i una altra. Malgirbat i encara sense afaitar, il•luminat tènuement pel resplendor desprès per la pantalla de l’ordinador, sembla que aquella mirada tendra l’hagi abduït cap a un món de vicis ocults, de confessions impossibles... Un món interior que només ell sap que existeix i l’oculta. A tothom que coneix, fins i tot a la seva mare, una anciana que segurament patiria un atac de cor si sabés que el seu fill està atrapat en una xarxa de pedofília.

Nerviosament, en escoltar la mare que el crida per esmorzar, tanca sense memoritzar la pàgina web on ha trobat aquelles darreres imatges i apaga l’equip. Però no li preocupa: abans d’esborrar l’historial, recuperarà la darrera adreça consultada. Cal enllestir-se perquè no es notin les seves aficions nocturnes dins d’aquella habitació tènue com ell mateix. En un tres i no res, s’afaita, es passa el desodorant per les aixelles, una mica de colònia per dissimular la pudor de suor i es vesteix, sense pentinar-se perquè duu el cabell quasi al zero. Pantalons de pinça, camisa blava llisa, corbata i americana a joc amb els pantalons.

Treu la balda de la porta del seu dormitori i surt cap al passadís, en direcció a la cuina, on la mare l’espera amb un cafè acabat de preparar i unes torrades amb formatge tendre. Només pren el cafè. Avui la gana no li ha arribat, malgrat la nit d’insomni a la recerca d’imatges. La mare ja no diu res, és pacient amb ell perquè és l’única persona que l’acompanya després de la mort del seu marit. La resta de fills s’ha emancipat i cadascun d’ells l’ha oblidada lentament.

Fa un petó als llavis d’ell i li allarga la cartera de pell de color ocre. I, com de costum, li revisa el nus de la corbata un pèl massa fluix. Ja no li estranya que hagi de treballar fins i tot els diumenges. En temps de crisi cal prémer-se el cinturó, fins i tot els alts càrrecs. Ella resta a la cuina mentre el sent acomiadant-se d’ella tot sortint cap al rebedor. Ja no el veu, però escolta com remena les claus i busca les seves. El que mai no veu és que, mentre fa veure que tria el clauer corresponent, obre el primer calaix del moble del rebedor i n’extreu del fons un plec de fulletons i els amaga dins de la cartera de pell. Només un ull extremadament ràpid podria entreveure-hi els títols dels fulletons. La Atalaya i ¡Despertad!. Els amaga perquè sap que ofendria la memòria del seu pare, aferrissat detractor d’aquesta secta anomenada Testimonis de Jehovà, igual que amaga l’afició per la pedofília al seu cercle d’amics sectaris, que el creuen un reputat directiu d’una empresa en plena expansió.

Un cop més, amb aquest pes dins de la consciència, travessa la llinda que el separa del món exterior, en direcció al Saló, aparentment immaculat.