deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

30/9/12

Poètica àulica

Com un analfabet, recorro el teu cos tendre
A la recerca dels mots que l'emplenen,
I emmudeixo en trobar una piga que em parla
Amb la llengua ancestral de la carn àvida

De carn, de cos aliè per recórrer,
Amb la llengua de qui sap la drecera
Per arribar, de sobte, al fons de l'ànima.

Com un analfabet, preparo els membres
Per interpretar la iconografia
Present en el teu esguard profund, regne
Dels somnis que es tatuen en els porus

Quan duen el perfum de la vainilla:
Visc en cada vers àulic que mereixes
I que, nit rere nit, et xiuxiuejo.

Síl·labes de dèria

Se sent la veu del món en el teu cos
I sóc mut, cec, sord quan em tens dins teu,
Glop llarg de temps amb tu que se'm fa breu.
I l'or dels teus pits pren llum a les flors.

Dic el teu nom i en mi tot és un clos
On creix el goig cert de ser part de tu,
On la mort no és un plat fred. Ni un cop dur.

Àgapes

En el ressò de l'aram de les torres,
Onze somnis podràs alimentar
Sense el neguit ni l'espera: els esborres,
Com la tristor, en travessar-ne el llindar.

Les parets demostren que el temps s'atura
Sota la mirada atenta, innocent
D'un dels fruits de qui té cura
D'oferir el Paradís a flor de dent.

Ja pot venir la calor o el diluvi,
Que si a la taula hi ha queviures i vi
No existiran presses. Almenys d'antuvi.

I, en tot moment, un angèlic efluvi
Farà que et preguntis si no és mesquí
Guardar el secret que l'Edèn és aquí.

Cítrica astringència


I l'astringència del vi embriaga
Les papil·les que t'han tastat la pell,
Com els cítrics que s'obren camí
Entre les espècies quan s'infusionen:

Ets record dens convertit en llast
Per a la memòria que, emmalaltida,
Demana clemència, però no pas oblit.

Càbales

Per si les càbales han de portar-me
El que el cor vol, continuo comptant,
I el call interior esdevé arma
En el martiri de seguir endavant.

Intramurs, només accepto el silenci;
El murmuri molesta en l'interval
De l'enyor i no hi ha mot que em convenci
Que, sense tu, el món segueix sent real.

I per si la suma dels nombres dóna
Uns resultats més propers al teu cos,
Preparo els batecs del cor i la fona
En l'assalt al teu fortí, sens repòs:

Avanço cap a ta pell de delícia,
Allà on el malson esdevé carícia.

Penitència (o Quilòmetres)

Només veure't, sense emetre ni un sol so,
Ha estat oxigen en les hores d'asfíxia
Que han d'esdevenir encara dantescos quilòmetres.

I he somniat que t'ubicava en el mapa
Del deliri de la meva carn mortal,
En el punt on l'agraïment és romeu
I creix, com la necessitat, a les palmes.

I he peixat, perquè no minvi, aquesta fam,
Que travessa els límits del bé, sense culpa,
I la penitència serà llarga, dura.

I he somniat, en l'insomni, la manera
De traçar el camí directe fins a tu,
I perdia la brúixola del retorn
Entre els plecs del jaç que trobo en el teu ventre.