Crònica terrícola (o Dècades de vigilància periòdica)[Jamming Lounge Octubre'15]

Un dels guaites ens avisa de la proximitat d'una nau espacial i, marcialment i ordenada, ens ubiquem als refugis construïts per a aquesta finalitat. Però no ens aclapara el pànic: seria contraproduent el resultat obtingut. La imprevista aparició d'aquestes andròmines ens agafa sempre un xic desprevinguts però, com que han estat anys d'indicis de les seves visites esporàdiques, hem ideat estratègies per esdevenir invisibles als seus ulls. L'amagatall ens fa desaparèixer per complet i anul·la un possible atac, si els individus se sentissin amenaçats per la nostra presència. Tot i així, no dubtem que estiguin al cas de la nostra existència, que, sense saber-ne el motiu, creuen hostil i bel·ligerant. Hi ha rastres que no es poden esborrar d'immediat.

El temps transcorre amb una lentitud que exaspera i els més menuts somicaran en qualsevol moment. Però els calmem amb promeses a curt termini, però efectives. Esperarem fins que els motors s'apaguin i potser aquesta vegada no siguin només rònecs aparells per mesurar i prendre mostres del nostre planeta, i puguem, finalment, demostrar als nostres fills com són els individus que hem trobat al llarg de dècades de vigilància periòdica al Planeta Blau i que, en la seva llengua, anomenaríem humans.

Renúncia (o Còlera)[Jamming Lounge Setembre'15]

En adonar-se que ja no la podria estimar com abans de l'accident, em mirà fixament amb ulls de còlera i d'odi. També, però, hi podia detectar la solitud i la pèrdua més tangible. Aquella mirada la reconeixeria a pesar que transcorreguessin dècades sense retrobar-nos. Era la claudicació que tot havia canviat entre nosaltres. No hi havia motius per al diàleg i el soliloqui tampoc no podria omplir la buidor que podia respirar-se en aquella habitació. Al fons, el llit enorme, gèlid, que encara ens vinculava. No desitjava ferir-la ni ser malmès en aquella renúncia però jo ja no li podia oferir el mateix. Per molt que me l'estimés, calia acomiadar-me d'ella, fos com fos. Així vaig mirar-la, tot reconeixent que seria la darrera vegada. I ho va entendre. Les seves pupil·les, exhaustes i inertes, llançaren una mirada crua i terrible i em travessà fàcilment. Vaig notar l'abandó i la nostàlgia extrema, el batec arítmic del meu cor, que pressentia la seva presència de la mateixa forma que jo. I, amb el fred a les entranyes i abans que me n'adonés, també travessà la porta tancada de l'habitació. Em costava creure que, per un descuit ínfim, s'hagués convertit en un espectre.

Càpsula (o Eufòria)[LLMRC al carrer; Jamming Lounge Juliol'15]

A Manuel BAIXAULI

El whisky ajudà a augmentar la nostra eufòria. Els viatges a través del temps, segons la meva esposa, ja eren una realitat. A la tarda, entre fulls gargotejats, m'havia revelat la notícia d'haver enllestit la investigació. La seva ajudant i ella somreien, satisfetes. No entenia aquell galimaties de xifres i fórmules estranyes, però la proposta que jo fes la prova pilot m'excità. Seria una peça clau en l'experiment i passaria als annals de la història amb lletres d'or. La vanitat se m'enlairà tot imaginant un canvi de rumb en la nostra vida. Sobretot en la meva.

No ho vaig esmentar, evidentment. Sols un histriònic sí aparegué entre els meus llavis, entumits per l'alcohol.

Dins de la càpsula, l'atmosfera era claustrofòbica. Però deixar la ment en blanc m'ajudà a suportar-la, mentre a l'exterior veia, a través del vidre minúscul, les corredisses de les dues científiques. Llavors, arribà una sobtada somnolència. En despertar, un pressentiment fúnebre m'aclarí el perquè de les cares tristes de familiars i coneguts, que passaven davant del vidre. No podia xisclar ni moure'm.

M'adono que ara sé traduir els somriures còmplices, els fregaments accidentals, que atribuïa al nerviosisme de la recerca, quan les palades de terra ressonen rítmicament.