deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

1/2/11

Incendiària (Itineràncies poètiques II, 9)

Òrfenes ofrenes ertes
Ofertes a les mans buides.
He fet el gest, per retenir-lo
Només, de dir el teu nom.

Però bado en l'abís dels teus pits,
Indòmita mudesa que aclapara
Dits i mots i fats, i tots els ets
I els uts s'abalancen contra mi.

El delit i la temença. Si parlo,
Callaràs per sempre? Si callo,
Perdré la font on abeurar aquesta

Gola que s'incendia amb el record,
Que cerca aixopluc en l'entrecuix
De la teva impavidesa, distància ingent?

Laberíntica absència (Itineràncies poètiques II, 8)

S'esfilagarsa el moaré dels dies.
I la brisa no deixa de bufar dins
Del bosc. Ets arbre, estimada,
I jo una simple fulla que cau i cau...

Saps les sortides de tots els laberints?
Busco els teus ulls, Ariadna que guies
La part de Teseu que m'habita, que rau
Més enllà que l'ombra del Minotaure.

Desitjo el fil, la paraula i la drecera, els dits,
El cos i els llavis, i sentir la batzegada
De la sang a les temples, la que em fa caure

Als teus peus, rendició muda. Besos humits
Que em desvetllen durant nits plenes de gestes,
D'absència. I l'escalfor marxa. Però, tu restes?

Línies divisòries (Melorepte133)

Recordo efluvis d'amnèsia, la línia divisòria
Entre la realitat i el somni, i la vida, l'engruna
Més valuosa quan s'agonitza, sense Fortuna,
Envoltat pels parracs d'una ànima que es desfà.

Quin és el meu crim? Potser ser un ésser humà
Que sent i desitja, que guaita al seu voltant
I no escolta la els falsaris de la vanaglòria?

Recordo haver de travessar mars ennegrides
Amb l'àncora de l'ofec lligada al turmell, buscant
Rutes esborrades, per sempre, enmig de l'onatge.

I la pell i els ossos i el cor són l'únic equipatge
Que carrego, nord enllà, mentre sé que no trobaré,
Per molt que aprengui a miolar, cap de les sis vides
Que no he viscut, que no podré viure, al teu recer.

Erràtica (Itineràncies poètiques II, 7)

Estrall. I reparo en l’escalf esquiu
Per a les ninetes enceses.
Guspira d'una foguera que viu
Per contemplar-te les joies

Malgrat l'embat de les tristeses.
I suro entre mars de boies
Inútils que porten les toies
De les noies que no desitjo

Després del naufragi, i l'estiu
És hiemal, la gèlida veu d'un sòl
Que amb peus de plom trepitjo,

I l'hivern s'eternitza, destreses
De construir ziga-zagues en el trespol
Quan s'ha de viure cap per avall.

Gèlida, ígnia (Itineràncies poètiques II, 6)

Amb mà destra obriràs la finestra
Que separa els meus somnis de tu?
Gel i foc, oxigen i ofec, paradoxes
Que existeixen dins teu, dona.

Servo aquests llavis de la intempèrie
D'haver d'esperar per encadenar-me
A la paraula, per obtenir una ombra.

Escàpola boscúria (Itineràncies poètiques II, 5)

Certs matisos d'enyor porten a les portes
D'aquelles esperances mortes que s'escolen
Quan les intento atrapar, que volen com ocells
De la matinada acabada d'endegar. I sóc escorça.

Escorça d'un arbre sense fullam, despullat
De nius i de saba que el renovi. Tinc la ferma
Veu dels segles, contra l'eixorca quietud
D'un vol de falena, d'una erma guspira de mort.

I callo -retrets que ofeguen la joia de viure,
Capvespres que voldria contemplar amb tu,
Silencis que desitjo emplenar de paraules-.

I enyoro, com un nounat que cerca la sina
Que el peix, la blancor de la pell un cop besada,
Les llàgrimes i els somrisos, matisos d'amor.

Màrfega rònega (Itineràncies poètiques II, 4)

La llum del seu crepuscle m'ajaça
A la màrfega rònega d'un delit
Que no desapareix ni recula una passa
Per deixar-me (sobre)viure el pit
Després de l'enlluernament.

Buit el buirac de fletxes fetes ulls,
Percudida la pólvora del festí
Que esdevé el polvorí de la ment,
Sóc lament i seguiment, el mesquí
Pesombre d'unes paraules que embulls

Retenen, que tornaveus d'altres veus
Repeteixen, que són ombra i repetició
En l'insomni malgirbat d'unes deus
Que m'ofereixen la pròpia perdició.

Retòrica (Itineràncies poètiques II, 3)

[seguiment extraoficial del poema Encadenem-nos, de Carme]

Com si fossin una resposta,
Perquè he deixat interrogants
Al vent plens de retòrica.

I no he sabut batallar contra
El temps ni la distància,
Contra el bleix i la crosta

Que embolcalla el cor -porpra
De posta, jou sempitern-.
I batega amb glapits que enyoren
Les cadenes del llavi, paraules

Mudes que són eco de l'Infern,
Escrits que cantaran la fragància
D'un cos perdut, esforços vans
Per atrapar la brisa amb baules.

Metàfores aèries (Itineràncies poètiques II, 2)

[seguiment extraoficial del poema Poetitzem, de Novesflors]


Dóna'm paraules,
Metàfores enlaire,
Fins que esdevinguin
Porus, desig i ganes
De devorar-nos sempre.

Partícula (Itineràncies poètiques II, 1)

Als núvols i arran de terra.
Així esdevinc minestra que obre
La fam en la teva boca, desferra
Per percebre la dolçor en el salobre.

I tinc l'espai per eixamplar
Cada bri de l'amor que em mou,
Cada partícula que basteix el rou
De les fulles que tocaràs demà.

Carícia efímera i tangible desig.
Això és el que sóc quan em parles
Amb mots terrenals i angèlics alhora.

Penetro dins teu, malgrat voler-me fora
De la pell que habito en somnis, enmig
Del deliri per les teves mans, per palpar-les.