deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

26/3/20

Palimpsest (#escripturaperalconfinament; 8)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vuitè ha provocat aquest relat:

Per enèsima vegada, poso ordre a casa. No hi ha massa més a fer, després d'un ERTO a la força, en què el paisatge és tan variat com el menú d'un coala o d'un panda. Trec i doblego de nou les peces de roba de l'armari, en canvio la disposició, les combino mitjançant degradació cromàtica. Tot per no desesperar-me més del compte. Al darrer calaix, després dels calçotets i dels mitjons, dels xandalls i dels vestits de bany, que és el dels mals endreços, hi ha la roba que havia utilitzat temps enrere per pintar l'apartament. Les taques pertot arreu, com una galàxia policroma, em duen a cada estança. El turquesa per a l'habitació de les nenes, el marró xocolata alternat amb el gris boira per a la de matrimoni, el blanc per a tots els sostres, el verd vintage per al despatx, el canyella per als passadissos... La gorra em rescata de l'abstracció. Negra, malgrat la mateixa disposició galàctica de la resta de peces, la recordo amb una certa melangia. L'oloro i les pituïtàries s'emplenen de l'aroma familiar del pare. Ell me l'havia oferta per a les tasques de pintor amateur; era vella i ell ja no la feia servir mai. Tot i les bugades sofertes, la seva olor l'ha impregnada tant que, a dia d'avui, encara s'hi troba un cert rastre.

Aquesta flaire m'ancora a la memòria, que em transporta a través del temps. A dies que he emmagatzemat dins del magí. Entre un caràcter massa ferreny i una rigidesa impermeable, el meu pare tenia una presència que imposava. Calia respondre tot fent servir certes fórmules i consignes, mai amb monosíl·labs o conjuncions soltes; encara menys —pecat mortal!— amb verbs deixats a mans d'una pregunta retòrica. La rigidesa dels àpats també era una llei inqüestionable. La preparació s'havia de començar amb prou marge perquè, a les vuit clavades, la taula i el sopar estiguessin parada i preparat, respectivament. Al seu favor diré que ell era el responsable del menú nocturn, i sols demanava una puntualitat britànica. Com l'afició al te que, avui en dia, encara conservo. Un te amb excés de llimona i de temps d'infusió i escadusser de sucre. Aquests elements li conferien un regust àcid i amarg que segueixo mantenint a les papil·les. Per molt que me'l prepari més a les meves preferències, un xic més eclèctiques i canviants (mel quasi sempre; un núvol de beguda de soia de tant en tant; un toc de llimona per a l'Earl Grey).

Acaricio la visera i hi tamborinejo. Com també ell feia, sobretot quan un pensament en referència a una actriu o a un director no li venia. Les dades cinematogràfiques, que sempre m'havien meravellat, eren infinites. Sobretot si eren pel·lícules de la seva època, o de quan col·laborava en un programa radiofònic de l'emissora comarcal. Era un magazín al voltant del setè art i, cada setmana, la pregunta que s'hi formulava premiava la persona més ràpida en telefonar al programa i respondre correctament. El premi era un parell d'entrades per a una tarda de diumenge, de sessió doble —aquelles coses que succeïen el segle passat, en l'absència, per inexistència, del mòbil i d'internet—. La feina d'empleat de banca (l'etiqueta de banquer sempre l'emprenyava força, perquè ni era real ni tenia un poder adquisitiu d'aquests peixos grossos, amb fam de tauró) li agrejava l'humor i suportava ben poc la ironia i el sarcasme que ja començava a germinar en el meu interior. Seria lleig dir que, gràcies a aquests tons i per culpa també d'ells, he sembrat tempestes i enemistats. Però és la veritat. També penso que aquesta és la primera herència rebuda per ell.

El gust per les pel·lícules el conservo. Inclús no em molesta que siguin en blanc i negre o subtitulades, o totes dues coses alhora. Com ell. Llegeixo TAG HEUER al frontal de la gorra. La marca alemanya i el llibre de la Gramática Sucinta del Alemán de l'Editorial Sopena arriben de la mà. L'exemplar era a casa dels pares, a les lleixes de la llibreria en fusta de roure del menjador, sempre atapeïdes amb les noves adquisicions que, mensualment, arribaven degut a la subscripció al Grup de Llibre per part del pare. M'agradava cercar paraules al diccionari, elements químics a l'Enciclopèdia. Els llibres cridaven llibres i creaven lectors. Aquesta dèria bibliòtafa i bibliòfila d'ara va engendrar-se en aquella llar, en què l'esperit maternopaternal dels pols oposats amalgamava tots elements que hi albergava. 

L'alerta d'un nou missatge de whatsapp em retorna a l'apartament i a l'habitació de matrimoni, davant per davant de l'armari obert de bat a bat i amb la gorra entre les mans. Em decideixo a pintar en breu. Sé on són les brotxes i els pinzells, el corró i els gibrells, el paper de vidre i la massilla. Serà fàcil trobar pintura blanca i així esborrar qualssevol resquícies del passat, eliminar la gamma de colors que emplena aquest habitatge que alimenta els fantasmes. El palimpsest ha d'esdevenir-se. Des del divorci, que mosseguen amb totes les seves forces. Abans, però, necessito telefonar als pares i dir-los que els enyoro i que m'agradaria estrènyer-los llargament i ben fort. El confinament, junt amb les troballes inesperades, augmenta els vincles; d'això no me'n queda cap dubte.