deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/5/16

Diumenge [Jornada 4, Grup C. LLMRC'2016]

Finalment, ha acabat de redactar tot el llibre. N’està satisfet del resultat, sobretot pel capítol final tan negre, imprevisible, cataclísmic. Ara, però, troba que li manca algun element que confereixi versemblança. Arreplega quatre grapats de terra i, amb l’ajuda de l’aigua, en modela una figura coherent amb la magnificència que adquirirà a la llarga. Gràcies a la tebior d’un sol acabat de néixer, aquell embalum s’asseca lentament i, abans que deixi de ser mal·leable, li dóna una posició asseguda i endormiscada. El col·loca en una cadira, al davant d’un escriptori, entre el llibre enllestit, la ploma als dits i el tinter gairebé buit. Li transmet el contingut íntegre d’aquells capítols, que se li arraparan a la memòria com a records propis, i li infon l’alè vital i responsabilitats diverses. Desapareix de la cambra tot seguit; hi deixa un lleu resclum sulfurós.

Es desperta encarcarat i adolorit, els ulls sofreixen la llum que s’ha fet present a l’estança, els dits troben i fullegen el volum manuscrit. Somriu, amb total convicció, i concedeix el seu vistiplau al conjunt. Mira a través de la finestra i hi albira una figura que descendeix la muntanya. Però avui no farà cap indagació; és diumenge.

UNA RESSENYA [Quant valen els teus somnis?, de Sergi Monteagudo (2016); Edita: El Toll]

Aquesta és la ressenya del relat "La fortuna", de Sergi Monteagudo. Aquesta narració pertany al llibre Quant valen els teus somnis? (Ed. El Toll, 2016). L'aparició d'aquesta ressenya [la primera en aquest blog] és arran d'aquesta peculiar promoció, proposada pel mateix Sergi. Com que em feia especial il·lusió pel temps que fa que conec (i llegeixo) en Sergi, no només per obtenir un llibre de gorra {en cas de ser un dels cinc seleccionats}, m'hi vaig apuntar. Però no és el meu fort, això de les ressenyes, i es nota un xic... El resultat és el següent:

La fortuna. Una ressenya (o no) (*)

I. De metamorfosis i capolls.

De vegades, la fortuna és trobar una promoció d'un llibre d'un autor que has tingut la sort de llegir força i que n'has experimentat la metamorfosi. Perquè no només d'infidelitats i de navalles d'Occam es basa aquest relat bastit d'escenes fragmentàries que cal entrellaçar per veure'n la trama i l'ordit. Sinó també de metamorfosis.


II. Sobre distraccions supèrflues.

Tanmateix, hi ha moments que demanen prestar atenció als diversos canvis d'escenari i de punt de vista (sobretot en aquells en què el narrador és en segona persona i, per tant, és subjectiu en extrem). Tot i que aquest narrador és tan omniscient que imprimeix a cada personatge una personalitat ben remarcada que ajuda a seguir l'entramat.


III. Ai las! Cercar la peça des del bell principi.

Tu, com a lector, demanaries que el trencaclosques es muntés de forma lineal. Però ja seria massa fàcil i mastegat i no et seduiria de la mateixa forma. L'estructura és impecable, que agradarà o es veurà incòmoda, segons qui l'hagi de llegir. Aquest consell pot ser pres com a revelador o filtrador d'alguna cosa (allò que alguns modernets anomenen “spoiler”), però jo només adverteixo...


IV. Una tria.

Si arribéssim a veure'ns en el dilema de triar un dels quatre personatges del relat, el que més sedueix, d'entrada, és la Irina. Per calculadora i per tenir una amplitud de mires superior als altres tres, que són més viscerals i ofuscables. Per no dir ofuscats.


V. Millor ometre aquest punt si compraràs [i llegiràs] el llibre.

I d'haver de triar un perdedor, aquest seria, des d'un inici (pels seus principis execrables), en Pau Hortet. Grimpa de la mateixa manera que vaticinaríem una caiguda imminent o a mitjà termini. La banca sempre guanya {em permeto parafrasejar en Sergi}. O no.


VI. 3400 paraules, aprox.

El metratge del relat no és tan breu per encabir-lo en l'etiqueta de microrelat ni tan extens per anomenar-lo nouvelle. No es fa pesat quan acceptes les regles del joc ni és curt perquè, en acabar-lo de llegir no tinguem unes bones nocions dels trets psicològics de cada personatge. Almenys sabrem amb qui faríem un cafè i a qui ni tan sols saludaríem, de creuar-nos amb ell. Aquí no diré res sobre la meva elecció, però la tinc força clara. Si voleu una pista, comparteix gènere amb un servidor.


VII. Introspecció i explicacions.

Cal subratllar la introspecció i les explicacions bàsiques perquè la història resulti versemblant i quedi lligada enmig del maremàgnum que el senyor Monteagudo s'empesca. No us espanteu pas, que aquest embolic s'aclareix de mica en mica...


VIII. Diàleg i/o narració.

Afegiré que la bona harmonia entre el diàleg i la narració és un tret a destacar i a remarcar. Com abans ja he esmentat, entre les diverses parts, en què llisca el narrador omniscient en tercera persona i el narrador protagonista en segona a cor què vols. Això només s'aconsegueix pencant i millorant, polint i confegint idees i històries. I aquí no cal esmentar l'ofici de l'autor, que si heu arribat al punt número vuit ja sabreu de què parlo.


IX. Preguntes?

Ensopeguem amb la mateixa pedra?
La gelosia és dolenta?
O és pitjor el desig de malastrugança d'altri?

Quan més perseguim alguna cosa més se'ns allunya?
O perquè se'ns allunya ens enteste a obtenir-la?
Cal deixar estar les coses o les hem de convertir en cabòries?


X. Respostes? [o De ciències exactes].

Potser no tindrem les respostes a aquestes preguntes si llegim el llibre d'en Sergi Monteagudo, però el que sí queda clar és que la literatura no és una ciència exacta però remou el magí d'allò més. Sobretot si el producte que se'ns ofereix és de qualitat i poc convencional.

Si la resta del contingut és com aquest, la fortuna no només serà haver participat en aquesta promoció peculiar. Sinó també haver-lo obtingut. I tot gràcies a la ploma d'aquest escriptor que és en Sergi. I la valentia de l'editorial El Toll, que, un cop més, aposta per la feina feta a casa nostra i en la nostra llengua.




(*) Aquest relat va resultar finalista del XXVI Premi vila de Begur de Narrativa Curta

21/5/16

Consciència (o Càrregues i fal·làcies)[Repte DCXXIX]

Arribo a casa. Localitzo el mòbil i connecto la wifi. Mentre intento desprendre'm de la primera peça de roba, sona l'avís de recepció d'algun element al dispositiu. Prioritzo la comprovació del que serà un correu publicitari per davant de la comoditat. Aprofito també per revisar les aplicacions de les xarxes socials. Els missatges que he tramès abans de sortir cap a la feina han estat rebuts i llegits, segons les miniatures de la imatge d'usuari al xat de facebook i el doble tick blau als missatges de whatsapp. Premo les dues icones, alternativament i aleatòria, i m'espero una estona més per si el marge de sincronització ha de ser més ampli. Però no hi ha cap resposta, ni tan sols una exigua emoticona, a aquesta tramesa massiva.

Sense camisa i encara amb els pantalons de la feina, teclejo un missatge sec i intimidatori; el copio per trametre'l a tothom qui ha ignorat la meva salutació anterior. La càrrega de retrets és elevada, tot i que les gracioses cares de disgust que hi afegeixo suavitzen el to enutjat del text redactat. Hi esmerço ben bé una hora, entre l'enviament i les pertinents constatacions de recepció o no, perquè no hi hagi excuses possibles ni inventives que sabré fal·laces. Tot seguit, apago el senyal wifi i finalment em canvio de roba, amb la consciència alleujada, sabent que sempre sóc jo qui endega la comunicació amb els amics, els coneguts i els saludats.

Al bar de sota de casa, demano un cafè amb llet i llegeixo el magazine d'ahir diumenge. “Què ens està fent l'smartphone” resa la portada, massa fosca pel meu gust. Les set mans que hi apareixen tampoc no ajuden al conjunt. “Collonades”, penso mentre topo amb paraules com empatia, relacions familiars, dispersió o identitat. “Què sabran aquests periodicastres de relacionar-se?”