Alfabètica lascívia (Niporepte136+RPV252)

Excèlsior I: Cúpula
I si retornen
Les dones de ma vida,
Tindré prou besos?

I. Àngela
Pitram que alleta
L'esperança que acabi
La fam a l'Àfrica.

II. Bàrbara
L'esguard observa
Les corbes sinuoses
De la nuesa.
No cal dir cap paraula...
Heus ací l'Harmonia.

III. Cecília
Gel i foguera.
La faldilla més curta,
La llengua perversa.

IV. Dànae
El cos més tendre
Sucumbeix per fi al setge.
Dents que el devoren.

V. Èrica
Tremolo, vesta
De fulles al vent: temo
Recórrer membres
Ignots amb dits maldestres,
Que han oblidat les dones.

VI. Fàtima
La nit despulla
Desig, caliu i segles
D'arts amoroses.

VII. Gràcia
Fingir que dormo
Quan el batec compassa
Pell i libido?

VIII. Hipòlita
Vine i fustiga'm
De nou. Fins a trenc d'alba,
Tria la forma
Del martiri que aferri
El meu cor als teus llavis.

IX. Ifigènia
Gaudeix com verge
Oferta a Déu en ànima
I cos. Jo et lloo...

X. Jèssica
Quin nom tindries
Al regne del Valhalla?
I al meu jaç, bella?

XI. Kàtia
Amor, desvetlla'm
Pe gaudir de la posta
I de l'albada.
Tenir la mel als llavis
És present de la vida.

XII. Lucrècia
Blau, verd, roig, porpra...
Has pintat els meus somnis
Amb ton somriure.

(...)

Excèlsior II: Mènsula
Per què recordo
El gust, la pell, l'aroma
De totes elles?

Pèrdues (o Sàpigues la presència...)(Niporepte134+RPV250)

Sigues avui navegant i solitari, barca que guia

La perdició cap a mars ignotes, la llum del dia,
El salobre i el llibre en blanc d'un cor sense metgia.

Sigues soldà i esclau, fustam que ofereix rumb
I resistència, corrent invisible i mudesa del grum,
Jaculatòria i encens quan s'hagi perdut el perfum.

Sigues pedaç i Univers perenne, nit estrellada
I misteriosa palpebra per a la puresa feta mirada,
Dalla que talla i silenci que calla, una altra vegada
Abans que l'horitzó sembli ferida, traç de la mort.

Sigues jo i nosaltres, alhora, la pell que és conhort
Tardoral i la clivella que et respira mentre t'asfixies,
L'esperança que resta i les nits després dels dies,
I seré l'espiral cap a enlloc, el romeu, el rou, les vies.

Adolescència i peripècies (o Històries ombrívoles)(RPV249+Niporepte133)

A tota Liesel Meminger anònima...

Perquè l'horror i la sang poden esborrar
El plaer més gran d'aquest món, llegeix-me
En somnis o en plena agonia, en l'holocaust
De l'ànima abans que sàpiga que et perdo.

Perquè la inquietud i l'esperit lliure peixen
El guariment i la cendra, el desànim i la por,
Guia'm entre línies i paràgrafs, cap al teu
Pit adolescent, tendre, alè gèlid de la boira.

Perquè ets influx i reflex, flum que transforma
Els meandres en siluetes per combatre la vetlla,
Omple'm els llavis d'històries ombrívoles i noves.

Perquè sóc lligam entre els teus braços, impuls
Abassegador i clam contracorrent, fàstic i goig,
Narra'm les peripècies de l'home; també l'horror.

Fàbrega (o Heràldica)(Niporepte130+RPV 246)

Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum


F. R. Vegeci.

Eixampla els teus braços, murades en les regnes
Del sol, que escampa campers de llum on el dia
I la nit se salven, s'agermanen en l'harmonia
Sense disputa de l'aliança de llurs regnes.

Gaudeix de l'instant, a glops llarguíssims, insaciables
Com l'esperança que mai no minva ni recula,
Entre els repics del ferrer que forja i vincula
Atzurs i gules, porpres i sinoples, erminis i sables.

Fendeix en el blasó l'esmalt, combina també el metall,
Peça per peça, com qui mobla la lliça i les armes,
Amb la força de l'embat i la mel del somriure.

I prepara-ho tot, inclús l'espúria nissaga del vassall,
Princesa, tingues-ho lligat, abans que les alarmes
T'avisin de la imminència d'un nou torneig.                      
                                                                       Això és viure.

Resiliència (o Sàpigues el lapislàtzuli de la còrpora de l'íncube)(Nipo127+RPV243)

Desperta, dona,

I espolsa't la peresa.

L'espill t'espera.

Fins i tot la poncella

Tem el temps que mustiga.

Misèria (o Rapsòdia ibèrica)[ RPV238+Niporepte122]

A M. R. B., el titella papissot

Dies de passar fam, amb les soles de sabata llestes

Per ser devorades esdevingudes filet suculent, sols

I cansats de les bufetades vingudes de qualque banda,

De les plantofades d'un futur estranyament millor.

Nits d'insomni i de misèria, amb el rau-rau del cap

Enmig de l'estómac, i aquestes vísceres que senten

Basques de tot allò que ens envolta, com un verí

Que hem d'engolir, junt amb la queixa i la rebel·lia.

Jorns de buidesa interior i de dèficit d'abraçades,

Si el xim-xim és diluvi que ens deixarà sense llar

I amb el discurs de trista comicitat d'un míser clown.

Vetlles eternes de decisions i de condicions subjugades,

Entre fantasmes en blanc i negre, del passat, mentre un

Putxinel·li creu que ens governa, minúscul gran dictador.

Sàpigues l'èxode (o Notícies nàufragues)[Niporepte117+RPV233]

Tanmateix, entre els taulons escampats a la platja,
En el desordre capriciós engendrat per les onades,
Crèiem sentir la flaire familiar de la llar, endebades,
La seva confortable calma, barrejada amb el paisatge.

Sèiem, emmudits, amb el silenci hermètic, necessari,
Desprès arran dels plors i dels crits i del rebombori
I del torb, després de l'èxode, com orfes en el desori
De cercar unes mans maternes allà on regna el desvari.

I solament esperàvem, com qui reconeix l'esperança,
La clara silueta tènue d'una vela en l'horitzó, dibuixada
Amb traços tan clars com imperfectes al fons de la mirada
Del guaita, en anunciar la notícia, inclús abans del drama.

Tot i així, els nostres ànims eren dèbils com una flama
Encesa al bell mig de l'huracà, rebecs de tanta recança.

Cèl·lules (o Memòria i matèria)(RPV231)

Regiraré els espais de la memòria fins que trobi
El bri de matèria grisa que no et recordi: en l'ofici
D'oblidar-te hi ha tanta feina, que esdevinc gandul
I enllustro hores amb el teu rostre, nobles sabates

Que han recorregut carrers i avingudes, ciutats
Pronunciades pels teus llavis, com si anunciessin
La fi del món entre el teu coll i el teu ventre, tota tu.

Reclutaré les cèl·lules del meu cos que hagin gaudit
Del teu somrís i les nits de saliva i goig, amb la pena
De renovar la nostàlgia d'enyorar-te, i rememoraré
La infància, la innocència plena, capaç d'entendrir-me

La negror d'un futur sense tu, amb la fam a les portes
De tocar la glòria amb dits inexperts, mentre s'ha fet tard
Per engolir tota la mar de la passió d'un sol glop solitari.

Rèmora (Supervivència VI)(RPV230)

Per què els passos han de dur l'estrèpit de la fugida,

El desassossec de veure que les urpes i els ullals recorren

Els camins rojos de la sang abans d'obrir la ferida

Entre els membres lassos de ser escàpols, i encara corren?

Per què el silenci no emmudeix la fràgil vida en apnea

Ni les ales esteses de la tenebra més obscura, i sols ajorna

El sofriment entre el vaticini i la veritat, mentre crea

Mons irreals on l'herba esborra rastres quan el cos sojorna?

Per què els ulls no abasten l'horitzó, i la follia es deixa

Engolir endins de l'ànima, en la falsa certesa de sentir-se feble

I la faula esdevé paraula tangible, el dol que cal péixer?

Per què, digues, la lletania d'un nom és la contínua queixa

D'un cor que reclama abraçades i caliu, i se sent únic deixeble

De la intempèrie, rèmora per sobreviure abans de néixer?

Bitàcola (RPV229)

Tot era pedra, inclús el futur sotjat amb pupil·les impassibles,
I l'heroi potser qui devorava la carn germana havent-la convertida
Abans en anònima, ignota com la distància que encara restava
Fins a l'horitzó salvador de la terra ferma o a la silueta de la vela.

Tot era pedra, inclús els núvols, que anunciaven la tempesta,
I la fam i la set ingents creixent en l'ànima i en l'estómac, alienes
A tot ensenyament i a l'ètica difosa quan, damunt de les fustes,
La balança del seny desapareixia i l'home esdevenia carn comestible.

Tot era pedra, sense tenir gorgones, sols el rumb per sobreviure,
Que suposava llast i dificultats entre peripècies ínfimes en silenci,
Com una mar que s'eixamplava, convertint-nos en sorra en l'onatge.

Tot era pedra, sense tenir constància de la demència que s'apoderava
Dels nostres cossos, i l'ànim, petri també, s'enfonsava com una elegia
Irremeiablement pou negre avall, amb el temor de ser el següent àpat.

Pel·lícula ( o Seqüències vívides)(RPV288)

Tan sols ens restava ser testimonis dels retalls fets moviment
En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.

I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la projecció. Sí,

Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
Un esforç sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.

I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
.
.
.
En mirar-nos, per última vegada.

Efímera trajectòria perpètua (Supervivència III)[RPV276]

Per què he de viure entre el vertigen i el dubte de l'estimball,
En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?

Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?

Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?

Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?

Memòria funàmbula (Supervivència II)[RPV275]

Per què no deixes que l'embat de la nova tempesta
Esborri les antigalles de la memòria, el caprici
Fragant d'un funàmbul que fa equilibris en el desfici
Del meu batec, tornaveu del teu nom de flor de ginesta?

Per què m'embalumes al centre de l'abandó el suplici
I el goig, la set i els llavis, l'escalfor de la conquesta
I el gebre de la derrota, quan enmig de l'onatge resta
La fam, ingent com la mar, de l'atracció pel precipici?

Per què fuges i m'apropes el desig a la bella ferida
Dels teus ulls de sal oberta i reclames la companyia
Que anhelem i que necessitem per gaudir de la vida?

Per què hauria de deixar-te i, malgrat tot, començo el dia
Amb el far dins del cervell, amb el pont que no s'oblida
De retornar-nos besos porucs, tendres mirades, Maria?

Bel·ligerància (o Clarividència)(RPV265)

Just, com l'equilibri de forces de la Natura,

Has caminat amb passa ferma i breu, fins

Que la bufetada t'ha presentat el fred mut

D'uns pams de terra on no lluita la paraula.

Compromès, com l'aire que es respira, pur,

I ofereix la vida, el combat i la rebel·lia,

Has superat els botxins amb clarividència

I amb idees de foc tan plenes de franquesa.

Present, com restar dempeus davant del repte

D'avançar inclús contra els corrents, has vist

La bondat en els ulls d'aquell qui vol ser lliure,

I li has brindat la bel·ligerància de recordar-te

En les seves oracions, en el dia a dia, com

Una ànima bessona, germana, d'home just.

Llargària mastodòntica (o Absència)(RPV255)

Compto amb fogueres els minuts d'espera,
Les hores de necessitat teva quan no hi ets,
I t'escric, com ho faria el poeta, la insipidesa
I la llargària mastodòntica del dia sense tu.

Recompto els segons transcorreguts, tot just
Acabat el primer recompte, i el canvi és ínfim
I desesperant, tan candent com caure endins
De l'avenc obert als meus peus, per l'enyorança.

I em sé adolescent, quasi nounat a trenc d'alba
I enmig de la matinada, fugint de la flama i caient
A les brases, si em pregunto on ets i on sóc.

I et sé il·lusió i somni i vida nova, i esdevindrem
Pell única per contrarestar l'infern de dejú i de silenci,
Per gelar-ne la temperatura amb amor golut, Anna.

Unànimes (o Ànimes noctàmbules)(RPV254)

Recordes, Anna, la pluja i els llavis, la força i l'impuls
Per córrer cap al carrer sense pensar-ho dues vegades,
La tremolor i els ulls amagats sota les balconades,
I el primer bes tímid, tan dolç, per oblidar el món insuls?

Recordes la mà que t'acollia l'esquena i te la cercava,
L'olor de l'asfalt mullat, la lluïssor del semàfor en vermell,
Els dits que recorrien un braç, el rostre, el teu cabell,
Havent aturat tots els rellotges amb un amor que no acaba?

Recordes, Anna, l'esguard que et devorava com si
Fos la primera i la darrera vegada que ens podíem veure,
I les teves pupil·les il·lusionades de viure i tornar a creure?

Recordes aquella matinada llunyana, aquell destí
Comú que, des de llavors, ens agermana, ànima bessona,
Que no el recula ni el bruel ni el cruel fel que se li abraona?

Gàbia (o Bèl·lua de ràbia)(RPV253)

Saps quin és el cant de la cadernera quan vola lliure

O només t'agrada dins de la gàbia que li has creat
Amb el color de l'ull de vellut, del dol i del sangtraït
I somrius creient-te déu i amo, pobre home mortal?

Saps quin goig és la vida quan acceptes que la flama
De l'odi i de la ràbia cremen l'efímer foc de la passió
O sols coneixes l'insult, com un cop de puny malaltís,
I la força, que et fa dèbil davant dels ulls escrutadors?

No has après que no hi ha portes que puguin delimitar
L'esperit convençut que hi ha més món rere les parets
Que alcen les mans de qui diu que estima amb por i roba?

No has copsat que cal rendir-se abans que la fel inundi
Artèries i lligams obsolets, que no cal tenyir de violacis
Tons la túnica sagrada de la pell d'una dona, o no comprens?    

 

Exànime (o Llànties)(RPV252)

Cap a l'infinit, el pelegrinatge. I més enllà no trobarem
Res més que allò que somniem, la boira, la mar, la vida.
Camina amb pas ferm, amor, i empra sempre el barem
Més exacte que no decanti la balança, en el ressò ligni.

Dubitativa com l'onatge, tindrem la queixa de les gavines,
Al voltant, i el salnitre que ho empleni tot, inclús l'esperit.
Avança nord amunt, tan sols amb el rumb que endevines,
Quan t'envolto entre els braços, al fons dels meus ulls.

Fins a l'infinit, dibuixaré la llar que anheles, el designi
D'aquesta lluita contra l'huracà immòbil, si la humida
Passarel·la que t'ofereixo no t'atura la tristor de l'ànima.

Comprensiva com la raó pura, abastarem tots els esculls
i els superarem, amor, encendrem llànties envers la nit
Més obscura que ha tenyit de dol el somrís, avui exànime.    

 

Memòria incendiària (o Acròbata, funàmbula; família)(RPV251)

Funàmbula dels somnis, fas passes dubtoses per la corda?

I quin preu té la realitat per a tu, de policèfales cruïlles?

Veus l'esperança que t'ofereix l'alba a l'horitzó? Recorda:

No era fàcil caminar entre la foscúria, on sempre perilles.

Acròbata de la vida, esbossos de tristeses passades llasten

La lluïssor dels somriures, dels ulls que et mengen el rostre

Amb famèlic desig? Pagaràs per les culpes, que t'abasten

I t'atrapen, eternament? Recorda: a la nit li segueix el llostre.

I vindrà el dia, no ho oblidis mai, i la memòria serà incendi,

Foc d'encenalls per a la pira de pútrids mots, que emmetzina

Oïdes i llavis i ardències. Recorda: la vida és constant lluita.

I tornarà el càlid bleix d'una llar, d'una família, del compendi

De la complicitat absoluta en un esguard. Recorda: digues vine

I seré fermesa i equilibri, la fi de tot el que et trontolla i t'acuita.

Cad(Intermit)ència (RPV250)

Recordes el so de la meva veu, camp d'espigues

Que creix al fons del teu esperit nit i dia i et vol
Xiuxiuejar fins a l'extenuació l'art de mirar al sol
Mentre deixes els dits a la teva pell i els hi lligues?

Recordes l'ull que et mira ballar rere la finestra,
Llengua que cerca la dolçor del nèctar i de la mel
En tots els porus del teu cos, on pecar és tocar el cel
Sense morir, i és cadència d'un ritme natural, destre?

Recordes la pluja i l'estiu, la suau brisa que et pentina,
Les formes primigènies del desig abandonades a la sort
De caure derrotat entre el mossec i la saliva, en combat?

Recordes el quadre que viu en la nostra memòria, l'embat
I el rampell, la foscor feta ronda i intermitència de la mort,
La lluna, caliu del migdia, quan la teva boca muda deia vine?