deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

2/4/13

Dècimes (fatídiques)[Minirepte71]

En qüestió de dècimes de segon, la mà de la mare ja no m'agafa. L'he perduda i el pànic m'acora. Un somiqueig esdevé plor, que s'accentua. Al meu voltant, però, tot és diferent. Caos i rebombori i molt de soroll. Les llàgrimes em regalimen galtes avall, les noto. Immòbil enmig de no sé on, miro pertot arreu i m'és impossible endevinar què succeeix o què li ha passat a la mare per perdre's entre la gentada. Segueixo la direcció que m'obliguen a prendre, sóc massa petit per veure cap a on corre la gent. Confio cegament en desconeguts, desoint les paraules dels pares. Tinc por, molta por, vull olorar la mare mentre m'abraça de nou. Reconfortar-me entre els seus pits, la llar i el refugi. Però no hi ha res de tendre en el que observo, ni fa olor agradable. Eixorden els xiscles, la ferralla grinyola, pols i pampallugueig que és mitigat per la claror creixent. Sortim, anem cap a l'exterior. On era la porta, ara sols sembla haver-hi un esvoranc enorme en la paret. Tampoc allà, a l'esplanada de l'aparcament, hi ha indicis de la mare. Alço els ulls i les enormes lletres blaves són tan grans com l'avinguda Meridiana. 

Acluco els ulls abans d'agafar el carret de la compra. Han passat els anys però segueixo tenint pànic a fer la compra. Des d'aquell divendres de juny que és un suplici, carregat d'enyorança cap a la mare. I la seva olor, que tant em protegia de tot mal...

Eòlica, aquàtica (RPV248; 1)

A Anna G. C.


El vent se m'emporta i la pluja se m'enduu

Lluny, enllà, on l'horitzó s'emplena de desig

Per besar-te els llavis i l'ànima i, curull de tu,

Sé que la vida és això, respirar-te fins a la mort.



I tens la llum de la matinada primera, que lluu

Al fons dels ulls, als capcirons dels dits, enmig

Del centre de l'existència, i il·lumines el dejú

Que em prepara per al delit de devorar-te el cor.



La pluja se m'enduu i el vent se m'emporta

Lluny, fins on el negre ocell del malastruc vola

I fuig del retrobament; desapareix de la nostra vista.



I tens el futur a les teves mans, que obren la porta

Al somrís i al xiuxiueig, l'arpegi suau que s'escola

Entre l'enyor, quan tornem per ser musa tu, i jo artista.