deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

26/6/11

Sense estridències (Repte Clàssic CDLXX)

Després d'introduir el cotó fluix en cada cavitat nasal i cosir l'interior dels llavis de forma que cap fil no quedi visible durant el velatori, aplica damunt del rostre i del coll de la dona, amb meticulositat i uniformement, una capa de maquillatge de tons carnosos sense estridències. Per evitar que es taqui la roba, que ell mateix ha triat perquè sigui la més adient possible, la brusa queda descordada fins a l'alçada de l'escot. Mica en mica, la fesomia de la dona anirà revifant i deixarà de semblar un cadàver exànime per tenir l'aparença d'una anciana adormida.

Els iris tampoc no es veuran, i no cal retocar-los amb lentilles. La silicona segella les parpelles, que no s'obriran més. Quan el maquillatge aplicat no deixa restes de la pell esgrogueïda, agafa el pintallavis malva i ressegueix la boca prima de la difunta, que esdevé molsuda i de llavis gruixuts. Tot seguit, el rímel i el llapis de les pestanyes per donar-los volum i perfilar-ne una línia més clara. Acabarà amb l'ombra, de tons també malves, perquè els parpres lleument enfonsats ressaltin amb els focus de la cambra de vetlla.

Comprova el resultat quan ha botonat la brusa i se sent satisfet del que veu. Amb els farciments que ha col·locat al sostenidor i sota de la faldilla per augmentar el volum dels pits i dels malucs, ha aconseguit una nova imatge per a la finada, tan semblant a la seva mare que diria que la dona que reposa dins del taüt és ella mateixa.

Demà, davant la mirada astorada dels familiars, sabrà que ha estat capaç, un cop més, de reproduir el cos i el rostre de la dona que més ha estimat en la seva vida. I, demanant disculpes a la família ultratjada, tancarà la tapa del ta-üt-de-fi-ni-ti-va-...


La dona recalca aquestes darreres síl·labes mentre observa el noi. Els ulls, oberts de bat a bat, són plens de pànic per la història que li està llegint. Ella somriu i l'amanyaga tendrament. Veus com hi ha persones malvades al món, Màrius? No pots refiar-te de ningú. De ningú, repeteix ella, em sents, Màrius? Amb aquestes paraules, calmes i pausades, el nen es mostra dòcil, com un anyell que ha de ser escorxat en breu. La mare somriu no només per conferir-li tranquil·litat, sinó també perquè s'adona que ja no hi ha ni un bri de rebel·lia en aquell vailet que, uns mesos enrere, amenaçava d'abandonar-la. Amb aquests relats terrífics, de persones malèfiques en situacions tan quotidianes ha trobat l'antídot contra aquesta fugida imminent i, també, per retenir-lo a la llar materna. Pensa això sense deixar de llegir el relat:

...-ment, amb els ulls plorosos, no per penediment, sinó per enterrar, un cop més, la seva mare estimada.

Safanòries (Daucus carota)[Minirepte 4; 3]

Com molts infants, jo també odiava la verdura. O em rebel·lava contra els pares per no menjar-ne. Malgrat tot, les pastanagues sempre superaven l'esperit rebel antivegetals i claudicava silenciosament. Esbufegava llarga estona si calia carregar el carretó de verdura per lliurar-me'n sempre.

Però va arribar un dia en què, degut a un descuit de la mare en anar a comprar tota sola, va oblidar les meves pastanagues. Vaig córrer abans que tanqués la senyora Pepeta, la verdulera del barri, per comprar-les. Allà, enmig d'hortalisses pudents, hi havia els tubercles preuats i, per sorpresa meva, la Sònia, la néta de la senyora Pepeta, que l'ajudava durant les vacances d'estiu. Vaig badar la boca i no vaig poder pronunciar una paraula fluïda perquè havia perdut el seny i la capacitat de comunicació en aquell cos de noia en tota la seva plenitud.

En arribar a casa, el pensament anava amarat de la noia, i a la bossa, que havia omplert maldestrament, ja no hi havia pastanagues sinó safanòries, que així les anomenava la família de la Sònia. Des de llavors, vaig alliberar la mare de la feixuga tasca d'haver de carregar el carretó de les verdures durant els calorosos mesos d'estiu. I van augmentar de forma estranya els descuits en la llista de la verduleria. I els corresponents viatges per solventar la desmemòria...

Avui encara menjo amanides de safanòria, trumfes i, de postres, em deleix menjar maçanes. Sempre recordant la forma de parlar de la Sònia, la néta de la senyora Pepeta.

Parsimònia subreptícia [Minirepte 4; 2]

Quan vaig conèixer la Sàdia, el dia era asolellat i gairebé a les portes de l'estiu. Ho recordo bé perquè, en creuar-nos al passadís de la meva escola, la vaig veure amb el sobre de les notes de final de curs a la mà. Teníem la mateixa edat, però la Sàdia havia vingut d'un altre centre i, pel nivell que portava, la van fer repetir curs. Aquella mateixa tarda, en arribar a casa, vaig omplir una fitxa on hi faria constar el seu nom i cognoms, el domicili, que aconseguiria en seguir-la subreptíciament, la família més propera. També el color dels iris, les mides bàsiques i, qui sap si alguna peça de roba per plasmar aquest sentiment novell. Platònic potser, però sincer.

Després de vint anys, assegut a la terrassa del Cafè Zúrich, observo la gernació i busco aquell esguard innocent de la Sàdia, els seus pits turgents, els llavis molsuts i els rulls d'atzabeja. I tinc sort perquè dues noies seuen a prop de la meva taula. La noia de la dreta és el viu retrat de la Sàdia. Obro la carpeta i passo els fulls. Sílvia, Àngela, Mònica, Lídia... recordo cada fesomia en rellegir les fitxes... Núria, Virgínia, Júlia, Cèlia, Antònia... totes tan semblants a la Sàdia que encara m'eriça llur record... I arribo a un full en blanc. Escolto el seu nom. Èrica. I començo a apuntar-lo. Actuaré amb parsimònia i amb l'esperança que ella sigui una nova Sàdia, perfecta. I no hagi de matar-la abans d'aconseguir-ho.

Línia imaginària [Minirepte 4; 1]

Recordo l'habitació de la primera vegada, silenciosa. L'excitació que m'oferia valor i gosadia. Fins i tot recordo l'olor de paperassa amuntegada durant anys en aquella casa. Sabia que els adults corrien a prop, al menjador amb la tele. Però, malgrat conèixer la seva presència, vaig traspassar la línia imaginària del fruit prohibit, aquella línia que titllava de sacríleg el meu acte de valentia. Però dins d'aquella habitació s'hi guardava l'objecte del meu desig, de les nits en vetlla encès pel delit de tenir-lo a la vora, poder tocar i acariciar la suavitat del seu tacte, admirar cada bri i delimitar-ne el seu perímetre amb els dits, flairar-ne el perfum que m'embriagava només imaginant-lo.

El batec del cor desbocat semblava trencar aquesta quietud i intentava controlar la meva respiració i, ocult amb l'ajuda de la foscor, vaig penetrar en l'habitació. Sense veure-la, sabia que hi era. Fins i tot la seva ubicació exacta. La penombra de l'estança dibuixava volums que m'eren familiars i l'embalum que desitjava. El vaig descobrir i, amb l'agilitat i la rapidesa posisibles, vaig palpar el que cobria la flassada. Les mans suades i el front amarat exterioritzaven la meva excitació. Però ja tenia allò que havia vingut a buscar. Sense deixar petges de la meva intrusió, vaig tornar a la meva cambra. Vaig guardar zelosament el premi d'aquella gosadia: el primer bitllet robat (a pesar que fos als pares) al fons del calaix de la tauleta de nit i el descobriment de la cleptomania que encara m'encisa...