deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

19/1/12

L'ària (Repte Clàssic CDXCVI)

La il·luminació minva progressivament i es fa el silenci absolut a l'auditori. I, en apujar-se el teló, els decorats que hi apareixen són d'una bellesa que astora. Però és normal que així sigui per poder estar a l'alçada de l'esdeveniment i de la música de Giuseppe Puccini. La soprano que hi actua és Rosa Raisa, sempre tan elegant, fins i tot en el paper de Tosca. Les veus dels tenors i dels barítons no han pogut eclipsar-la mai en aquesta òpera. El seu punt àlgid, diuen els experts, és l'ària Vissi d'arte, en què la soprano demostra la seva qualitat. La senyora Braun, però, ja ha quedat embadalida amb l'escenari i, en la penombra de la llotja, obre els ulls per no perdre's cap detall, quan aparegui, d'aquell cos que es mou en harmonia, d'aquella veu que arriba a notes insospitades, d'aquell rostre que és bell sota el maquillatge que l'amaga.

Perquè l'ha vista abans d'abillar-se en el personatge de Floria Tosca. Fa escassos minuts, aprofitant que té algun contacte a la Konzerthaus. I veure-la enmig de la tasca de preparar-se per a l'actuació, sense cap mena de pudor, l'ha ruboritzada i excitada alhora. S'ha fixat en els seus braços nus, en la seva roba interior, que s'entreveia a través de la gasa dels enagos. I en la parsimònia de la soprano per mantenir una conversa mitjanament coherent amb ella. Si hagués posat una mà damunt del seu cor, s'hauria adonat del grau d'excitació que li havia provocat. Tot i així, s'ha controlat la veu que, amb una calma difícil de mantenir, responia les preguntes que, gairebé de gairell, escoltava entre el torbament.

Se sent impacient ara, que sap que ha de sortir a escena en breu. Li sobra la resta de personatges, tant Mario Cavaradossi com el Baró Scarpia, com la resta de figurants. Fins i tot, li sobrarien el públic i les persones que ocupen la seva llotja. Vol tenir-la per a ella, desitja que li canti aquestes àries angelicals a cau d'orella, en petit comité i esperar-la nua i delerosa de ser abraçada i besada per aquella boca que és roja i plena de melodies perfectes. Ha restat en silenci, després de tornar del camerino, i seguirà amagant aquest desig cap a la cantant perquè no seria entesa per ningú. Ni tan sols pel seu marit. Sap que també és possible que aquest afer escandalitzés els seus amants.

Creua les cames amb més força quan la Rosa Raisa apareix en l'escena. Sent com s'humiteja el seu sexe amb la pressió de les cuixes i a conseqüència de veure la causa d'aquest foc que la crema per dins. Copsa cada nota que emet, la interioritza i es deixa acariciar per la melodia que en sorgeix. La seva pell s'eriça i, sota la roba, els mugrons se li marquen de forma discreta, només perceptible per una mirada penetrant i sotjadora. Li costa respirar, a causa de les palpitacions que van en augment. Les vol contenir i li és tan costós que, de tant en tant, deixa escapar un sospir que és interpretat erròniament pel seu marit. De nou, li deu semblar avorrit l'espectacle...

Segueix atropelladament l'argument de l'òpera, para més atenció a les intervencions de la soprano i s'abaixa el teló sense que s'adoni del temps que ha transcorregut sense emetre ni una paraula, només sospirant. S'alça el teló de nou i tot l'elenc rep l'ovació del públic, dempeus. El ram de flors per als cantants principals i, tot d'una, fora de llibret i de qualsevol exigència del paper, Rosa Raisa és besada per Beniamino Gigli, el tenor que ha interpretat a Mario Cavaradossi aquesta nit. I ella li correspon sense negar-s'hi en cap moment. Acompanyada d'una gèlida mirada, una única paraula surt de la boca de la senyora Braun:

—Marxem!
—Què et passa, Eva? —demana en un xiuxiueig el seu marit.
—Res... No res... Però cal donar un escarment a aquests bruts gossos jueus, Adolf. Aquesta meuca de la Rosa Raisa... Raitza Burchstein... no és ària com tu i com jo... —el nom real i la darrera frase són pronunciats amb una ràbia notòria. Amb la mateixa fredor que, al carrer, el gèlid novembre fueteja la ciutat de Berlín. El novembre de 1938.