[a Ferran d'Armengol i Galceran-darkman]
Tota la foscor de l'ànima humana,
Però t'ofereixo una mà amiga i sense fel,
Una mà que és d'agrair trobar quan la nit
És només rancúnia i dol i solitud i embull.
Potser el silenci de vegades cura ferides,
Ferran, potser només és bàlsam contra el tràfec
I la bogeria de voler més temps i més tendresa.
I sóc aquí, com qui espera en la penombra,
Per si la ferida s'obre i cal guarir-la, sens falta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada