deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

26/11/08

Executiu (Repte Clàssic CCCLVII)

Clica de nou damunt de la diminuta imatge, que s’amplia fins a omplir la pantalla. En veure-la, només vestida amb una samarreta força transparent blanca i unes calcetes també blanques, sent una pressió a l’entrecuix. Es veu obligat a descordar-se el botó del pantaló i a abaixar-se la cremallera. El que més l’excita, però, és la seva cara d’innocència, de nena encara en la pubertat, amb el contorn dels mugrons dibuixats sota la tela de la samarreta. Els pits són minúsculs però mai no ha sentit res pel tamany de les dones adultes. Amb el botó dret del ratolí guarda la imatge al seu disc dur, on ja hi amuntega milers de fotografies. Totes elles de nenes de tots tipus, vestides, seminues o nues del tot. Qualsevol posició és vàlida mentre siguin visibles els seus ulls. Això l’ajuda a començar la feina una vegada més, a autocomplaure’s.

Mira la imatge, una vegada i una altra. Malgirbat i encara sense afaitar, il•luminat tènuement pel resplendor desprès per la pantalla de l’ordinador, sembla que aquella mirada tendra l’hagi abduït cap a un món de vicis ocults, de confessions impossibles... Un món interior que només ell sap que existeix i l’oculta. A tothom que coneix, fins i tot a la seva mare, una anciana que segurament patiria un atac de cor si sabés que el seu fill està atrapat en una xarxa de pedofília.

Nerviosament, en escoltar la mare que el crida per esmorzar, tanca sense memoritzar la pàgina web on ha trobat aquelles darreres imatges i apaga l’equip. Però no li preocupa: abans d’esborrar l’historial, recuperarà la darrera adreça consultada. Cal enllestir-se perquè no es notin les seves aficions nocturnes dins d’aquella habitació tènue com ell mateix. En un tres i no res, s’afaita, es passa el desodorant per les aixelles, una mica de colònia per dissimular la pudor de suor i es vesteix, sense pentinar-se perquè duu el cabell quasi al zero. Pantalons de pinça, camisa blava llisa, corbata i americana a joc amb els pantalons.

Treu la balda de la porta del seu dormitori i surt cap al passadís, en direcció a la cuina, on la mare l’espera amb un cafè acabat de preparar i unes torrades amb formatge tendre. Només pren el cafè. Avui la gana no li ha arribat, malgrat la nit d’insomni a la recerca d’imatges. La mare ja no diu res, és pacient amb ell perquè és l’única persona que l’acompanya després de la mort del seu marit. La resta de fills s’ha emancipat i cadascun d’ells l’ha oblidada lentament.

Fa un petó als llavis d’ell i li allarga la cartera de pell de color ocre. I, com de costum, li revisa el nus de la corbata un pèl massa fluix. Ja no li estranya que hagi de treballar fins i tot els diumenges. En temps de crisi cal prémer-se el cinturó, fins i tot els alts càrrecs. Ella resta a la cuina mentre el sent acomiadant-se d’ella tot sortint cap al rebedor. Ja no el veu, però escolta com remena les claus i busca les seves. El que mai no veu és que, mentre fa veure que tria el clauer corresponent, obre el primer calaix del moble del rebedor i n’extreu del fons un plec de fulletons i els amaga dins de la cartera de pell. Només un ull extremadament ràpid podria entreveure-hi els títols dels fulletons. La Atalaya i ¡Despertad!. Els amaga perquè sap que ofendria la memòria del seu pare, aferrissat detractor d’aquesta secta anomenada Testimonis de Jehovà, igual que amaga l’afició per la pedofília al seu cercle d’amics sectaris, que el creuen un reputat directiu d’una empresa en plena expansió.

Un cop més, amb aquest pes dins de la consciència, travessa la llinda que el separa del món exterior, en direcció al Saló, aparentment immaculat.

Cap comentari: