deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

16/3/10

LittleBigPets [Taller de Sants, 3]

I


El petit elefantet es mou inquiet per la taula del meu despatx. Té la mida d’un hamster i és de color vermell. S'apropa xisclant suaument i em toca el braç amb la trompa. Fa estona que m'intento concentrar en la feina:

-No emprenyis, Elp! –li dic mentre el faig retrocedir apartant-lo amb la mà.

La veritat és que fa dies que l'Elp sembla més neguitós del compte, fins i tot asseguraria que a l'hora dels àpats (cada cop me'ls reclama amb més assiduïtat i més abundants) el neguit augmenta a cotes inimaginables unes setmanes enrere. Ho he d'anotar encara que sigui un aspecte negatiu que faci ajornar el projecte de les mutacions. El gest per anar a buscar el quadern de seguiment de l'Elp em provoca un canvi d'expressió al rostre, una ganyota de dolor evident (això no ho puc fer constar enlloc, la mossegada de la mà i la patacada a l'espatlla es poden dissimular).

Observo la mossegada a prop del canell, que es nota amb claredat, perquè la zona afectada ha adquirit una tonalitat entre rogenca i magenta (encara que el roig predomina al lloc on les dentetes de l'Elp van clavar-se). No hi ha restes de sang resseca ni cap crosta i la marca deixada per les mandíbules de la petita mascota és una rojor i prou (bé, el dia de l'incident tampoc va sortir-ne, de sang, de les incisions i no va caldre cap mena de cura, sols aigua freda i un embenat rudimentari. Ningú no va preguntar, saben que sempre feinejo amb eines tallants i provetes i és fàcil que prengui mal).

El quadern ha estat manipulat? No ho crec pas: només jo tinc la clau del calaix i l'accés al laboratori és restringit i ningú de casa sap la combinació que obre el pany de seguretat de la porta. Tot i així, tinc la sensació que algú altre ha remenat pel despatx, ha regirat el calaix i llegit el quadern (seré malpensat però guardo amb zel tots els experiments i sobretot les anotacions que en faig a mida que avanço amb les proves). L'Elp és el resultat d'anys esmerçats per crear mascotes de qualsevol mena, color, mida o inclús aspecte i no voldria que el projecte se n'anés en orris per un descuit fortuït.

II


Dia 34 (12/03/2058)

Subjecte: Elp (Ref. 52779)
Edat: 4 setmanes i 6 dies
Pes: 1526 grams (53,83 OZ)
Alçada: 30,7 centímetres (12,09'')

El subjecte presenta canvis bruscos d'humor que fins ara no havien estat detectats, la seva alimentació s'ha hagut de modificar lleugerament (no només per l'horari o pel nombre d'àpats, també la composició i la quantitat): té predilecció per la carn poc cuita o gairebé crua però no crec adient que s'hagi de prescindir de la cocció dels aliments (ja siguin d'origen animal o vegetal; aquests darrers, però, no són gaire acceptats pel subjecte en qüestió i en la majoria dels casos queden intactes al bol).
NOTA: l'Elp, el subjecte estudiat, ha duplicat la mitjana d'augment de pes i d'alçada els darrers deu dies; a més, té predilecció per les vísceres i pels cervells dels animals que em proporciona el laboratori. Al començament era fàcil de controlar-lo perquè no oferia resistència. D'uns dies ençà, s'imposa per la força i colpeja amb el front quan li ho impedeixo o els hi deixo fora del seu abast. Proposo sedar-lo parcialment per...


Seria millor no esmentar res de la mossegada i crec que està de més aquesta nota: l'Elp és diminut i quasi inofensiu si l'alimento dins dels paràmetres en què es mostra calm i dòcil.

III


Dia 49 (27/03/2058)

Subjecte: Elp (Ref. 52779)
Edat: 7 setmanes
Pes: 2648 grams (93,41 OZ)
Alçada: 43,1 centímetres (16,97'')

El subjecte segueix creixent i ja ha superat les espectatives inicials del projecte. Els xiscles aguts de les primeres quatre setmanes han esdevingut grunys que atemoreixen el servei. Ja no sé com ocultar l'animal ni com controlar-lo, em sento dèbil i cansat (descanso d'esma i caic rendit pel temor de ser atacat per l'Elp, que m'observa sense parar en un racó del laboratori, a tocant de la porta del meu despatx).
NOTA: la gàbia que em va proporcionar l'equip d'estudi ja ha quedat petita i és...


He escoltat un soroll, clar i inquietant. Com si gratessin la paret exterior de casa o d'algun lloc subterrani proper. Paro d'escriure i frego la mà esquerra (la que va ser mossegada per l'Elp. El seu aspecte és terrible, la vermellor s'ha estès per tota la mà i també pel braç fins a l'alçada de la clavícula, el dolor és insuportable), mentre rebusco per tota l'estança la presència de l'elefantet. Des d'aquí no aconsegueixo divisar-lo però fa escassos minuts era al seu lloc de sentinella guaitant tots els meus moviments, amb una rialla dibuixada als seus llavis (crec que al·lucino i desvariejo amb aquest animaló perquè és un rictus impossible de realitzar per la seva anatomia natural), els seus ulls brillen plens de malícia quan em sotja d'aquesta manera, com si ara jo fos l'experiment, l'espècimen a estudiar.

I ja no sé què m'intranquil·litza més si l'absència d'aquells dos puntets lluminosos en un racó lúgubre i obscur del laboratori o la seva presència. No sé on és, però el pressento, és sigil·lós i he copsat que la seva intel·ligència no disminueix, sinó que es multiplica... De nou aquell gratament amb insistència, constant i pròxim, com si d'un eco es tractés, imprecís, esmorteït però guanyant intensitat, un tornaveu que es divideix i que ressona pertot arreu ja, un soroll que no sé classificar com de rajoles que impacten contra el terra però... el braç se m'adorm, no el sento perquè el formigueig s'ha intensificat... em costa respirar, cauré...
Cau a plom damunt de la taula; el cap hi pica amb violència.

IV


L'elefant vermell es mou inquiet per la taula del despatx. El científic sap que és l'Elp encara que la mida hagi canviat en un període tan breu. La topada contra l'escriptori l'ha deixat conscient però immòbil. L'Elp se li acosta amb lentitud, l'home respira encara i, tot i que no mou cap múscul del tronc ni de les extremitats, parpelleja de forma constant. La llengua penja per la comissura dreta, gairebé llepant la superfície de la taula. El coll també s'ha envermellit per complet.

Quan la trompa el toca de sobte, els parpelleigs s'acceleren però segueix la immobilitat de la resta del cos. La rialla, que semblava haver estat causada pel desvari del cansament, apareix en els llavis de l'Elp i revel·la el canvi que ha ocorregut: les dentetes pusil·lànimes de l'Elp ara són horripilants ullals capaços d'arrencar-li qualsevol part del seu cos amb una sola queixalada. Aquest pensament es transforma en un espasme de terror, perceptible pel lleu esbatanament de les seves parpelles.

Després de la comprovació, l'Elp salta de la taula i desapareix en l'absoluta foscor, cosa que alleuja fins a cert punt el científic. Ho grava tot en el seu cervell, que no deixa de rebre informació del seu voltant. També enregistra, a banda del salt de fa uns instants, l'aturada de les gratades i del soroll, la tornada de l'Elp (només ha sabut que havia tornat per la brillantor dels seus ulls a la porta del despatx) i el pressentiment que haver sofert una aturada cardíaca no es deu al malastruc. Mira fixament els dos puntets aturats al llindar de la porta, que comencen a avançar cap a ell, mentre dos parells de puntets igual de brillants apareixen a la llinda, just quan els parells de puntets que ara pot percebre són incomptables...

El mareig és automàtic, el cap li rodola i suporta la consciència el suficient temps per captar els moviments neguitosos, plens d'inquietud de l'Elp i de la resta de puntets que brillaven en l'absoluta foscor, com també capta que les criatures que apareixen al seu davant li són força familiars (entre el grup, hi endevina ratolins i gossos, fures i gats, també rates) però només hi queda una reminiscència vaga dels animals que han estat. Tots ells són vermells, com l'Elp, tots ells somriuen, com també ho fa l'Elp, i tots ells desvelen uns ullals carnissers que poden trinxar un cos en qüestió de segons.

La darrera sensació que enregistrarà el cervell del científic serà l'ofec provocat pel crit aturat al fons de la gola, l'auxili que serà incapaç de demanar quan el grup que s'ha format damunt de la taula se li abalanci per devorar-lo amb mossegades inquietes i salvatges.


* * *


[idea original de Joan Albert Pascual]

Cap comentari: