deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

31/3/16

Tiralínies (o Catenària)[RepteDCXXVI]

A la parada de Fontana, resa perquè no hi hagi un nou retard o una avaria a la catenària principal, l'enèsim cop enguany i encara no s'acaba el març. Els torns canviants no ajuden al descans òptim i l'insomni l'ataca massa sovint. La ciutat sembla deixondir-se lentament, però hi ha una rècula de jovenalla —tots els seus membres d'aspecte sud-americà— que, com ella, encara no s'ha apropat als braços de Morfeu. El cap de setmana és sinònim de disbauxa i d'excessos, entre l'alcohol i les substàncies d'estupefaents que Déu li'n guard de saber com s'anomenen. Mira el rellotge per pur vici, perquè no li cal constatar que les xifres no han variat massa en els darrers trenta segons de l'última llambregada. És una tàctica per no prestar atenció al grup de ganàpies que xerroteja a l'altra andana.

Regira la bossa de mà i en treu un plànol del Transport Metropolità de Barcelona, una alternativa per esquivar aquella sèrie de crits i de gestos obscens; pressent que els ànims van prou calents per recordar-se de genealogies alienes. Travessar la línia del decòrum i endegar la picabaralla és tan fàcil com comprovar que el seu comboi arribarà en 1:48 minuts. Tot un món quan el panorama més pròxim és funest i violent i ella esdevé una simple espectadora accidental. Sobretot quan escolta la frase “mañana están muertos” ben clara i amenaçadora, i ja sap que no els caldrà esperar a l'endemà perquè els esdeveniments s'accelerin i es descontrolin.

Abans que soni el primer cop de puny, algú xiscla un nom. La transcripció d'aquesta pronúncia és difícil de concretar, Jonathan, Ionatan, Yónatan. Sap, però, que les ínfules dels països d'on provenen són arribar a emmirallar-se en el gegant estatunidenc, tot i que les portes al somni americà són estretes per als forans, sobretot de latituds meridionals dins del propi continent. I aquest moviment violent, que agafa per sorpresa tothom, enceta la capsa dels trons de l'aldarull. Els cossos s'entortolliguen i s'embranquen en positures increïbles i desemboquen en paràboles que dislocarien els ossos de qualsevol persona, les peces de roba s'esquincen entre estrebades i esforços per desempallegar-se de l'urpa que les arrapa.

Ella, mentrestant, s'esmerça a dibuixar figures imaginàries damunt de la xarxa metropolitana, amb el tiralínies dels ulls, com si hagués de dissenyar un full de ruta vital alternant transbords i tripijocs per esgarrapar temps al minuter, en lloc d'efectuar el facilíssim trajecte Fontana-Passeig de Gràcia. Totes aquestes acrobàcies de saltimbanqui només per no ser testimoni de l'aparició d'una navalla, que anirà a la recerca d'un estómac perquè el seu propietari pugui mullar-la i calmar la set de la fulla. Prem els ulls amb força i prega encara amb més ímpetu perquè en 0:10 minuts la víctima de la ganivetada no sigui llençat contra les vies i hagin d'aturar el servei de transports. Vol arribar a casa i caure al llit. Ja n'ha tingut prou, d'espectacle pugilístic.

Respira alleujada quan els dígits vermells il·luminen el túnel i el vagó apareix: així podrà posar terra entre ella i aquella quitxalla hormonada que només pensa en borratxeres i discussions. Ella prefereix la tranquil·litat domèstica. Ja llegirà el desenllaç de la batussa als diaris o el veurà al telenotícies, entremig de desgràcies llunyanes i conflictes armats que l'esborronen de tan cruents, però que no pot aturar ni solucionar.

Cap comentari: