deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

16/4/15

Jeroglífica elegància (o Exèquies faraòniques)(Relats conjunts)

Recordo el dia que la vam trobar encarcarada com un papir. Ja no respirava i, sense necessitat d'un certificat mèdic, sabíem que era morta. Potser l'abús de sessions de solàrium, tot i les advertències que no s'exposés al sol de migdia, potser l'extrema primesa... Era una dona elegant i madura, experimentada i experta, sobretot. Una puma, que anomenen ara en l'argot del flirteig. Per a nosaltres, però, s'apropava més al xacal, per l'esveltesa, al falcó, per la precisió visual i clarivident, a la lleona o inclús a la cobra, per la infal·libilitat a l'hora d'aconseguir allò que triava i cobejava. A més, també seguint el nostre parer, ella tenia i conservava la bellesa ancestral dels faraons, una Cleòpatra dels nostres temps moderns. I l'admiràvem per això, inclús podria dir que la veneràvem, com si d'una descendent del déu Ra es tractés.

En veure el cadàver, lívid i immòbil, ens costava vincular-lo a l'elegància i a l'aura que ella desprenia poques hores enrere, l'harmonia en cada mot pronunciat durant les seves dissertacions quan passàvem sobretaules interminables, tot ordenant el caos mundial, mentre sacralitzava la cervesa que decantava amb una cura perfecta. Ara teníem davant nostre un rostre esquelètic, de mòmia, aliè als cosmètics que, amb assiduïtat malaltissa, emprava a diari, des de primera hora del matí, tot just despuntar l'alba. Dies més tard, després de les ingents exèquies, seguides al peu de la lletra, tal com indicava l'últim testament redactat per ella, reconeixíem que tots nosaltres ja vaticinàvem aquesta fi, degut a una mala praxis vital. Era, com se sol dir, un secret a veus.

I vam ser testimonis de la inutilitat d'anhelar l'eternitat. Perquè la seva gran obsessió era la joventut eterna, immutable. A pesar de tantes llegendes i rumors al voltant d'aquesta dèria contranatural, ella exigia joves verges per seduir i entabanar, la peça necessària en l'engranatge de lluitar envers el pas del temps. I nosaltres, encisats per la fertilitat de la seva influència, com el desbordament d'un gran riu al llarg dels camps circumdants, li facilitàvem el seu caprici. Noies i nois, indistintament, arribaven als seus dominis, que, segons es rumorejava, amb el transcurs dels segles havien minvat i modificat. Però —creiem— mai no en sortien. Almenys nosaltres no en teníem constància... Tampoc no ens capficàvem per esbrinar-ho.

Ara, amb la perspectiva dels mesos transcorreguts, i tot evitant de caure en supersticions, traiem aigua clara de tot aquest assumpte. Després de gairebé cinquanta anys al seu servei, avui diem, sense embuts, que la nostra mestressa devia haver signat un pacte amb alguna deïtat ancestral, llunyana. Mirem cap al terra i reconeixem que ens provocaven estranyesa els seus deliris tan reiteratius, l'idioma, indesxifrable i no identificat, que murmurava enmig d'aquell trànsit, l'ara que, tan sovint, apareixia tacada de sang, com si s'hi hagués sacrificat alguna bèstia... Inclús jo havia intentat desxifrar els gravats que el rodejaven, símbols egipcis que semblaven tan autèntics que m'astorava revelar-ne la seva possible procedència...

5 comentaris:

deomises ha dit...

Jeroglífica elegancia (o Exequias faraónicas)


Recuerdo el día que la encontramos tiesa como un papiro. Ya no respiraba y, sin necesidad de un certificado médico, sabíamos que estaba muerta. Quizás el abuso de sesiones de solarium, a pesar de las advertencias de que no se expusiera al sol de mediodía, tal vez la extrema delgadez... Era una mujer elegante y madura, experimentada y experta, sobre todo. Una puma, que llaman ahora en el argot del flirteo. Para nosotros, sin embargo, se acercaba más al chacal, por la esbeltez, al halcón, por la precisión visual y clarividente, a la leona o incluso a la cobra, por la infalibilidad a la hora de conseguir lo que elegía y codiciaba. Además, también siguiendo nuestro juicio, ella tenía y conservaba la belleza ancestral de los faraones, una Cleopatra de nuestros tiempos modernos. Y la admirábamos por ello, incluso podría decir que la venerábamos, como si de una descendiente del dios Ra se tratara.

Al ver el cadáver, lívido e inmóvil, nos costaba vincularlo a la elegancia y al aura que ella desprendía pocas horas atrás, la armonía en cada palabra pronunciada durante sus disertaciones cuando pasábamos sobremesas interminables, ordenando el caos mundial, mientras sacralizar la cerveza que decantaba con un cuidado perfecto. Ahora teníamos ante nosotros un rostro esquelético, de momia, ajeno a los cosméticos que, con asiduidad enfermiza, empleaba a diario, desde primera hora de la mañana, apenas despuntar el alba. Días más tarde, después de las ingentes exequias, seguidas al pie de la letra, tal como indicaba el último testamento redactado por ella, reconocíamos que todos nosotros ya vaticinábamos este fin, debido a una mala praxis vital. Era, como se suele decir, un secreto a voces.

Y fuimos testigos de la inutilidad de anhelar la eternidad. Porque su gran obsesión era la juventud eterna, inmutable. A pesar de tantas leyendas y rumores en torno a esta manía contranatural, ella exigía jóvenes vírgenes para seducir y engañar, la pieza necesaria en el engranaje de luchar contra el paso del tiempo. Y nosotros, encantados por la fertilidad de su influencia, como el desbordamiento de un gran río a lo largo de los campos circundantes, le facilitábamos su capricho. Chicas y chicos, indistintamente, llegaban a sus dominios, que, según se rumoreaba, con el transcurso de los siglos habían menguado y modificado. Pero -creemos- nunca salían de ellos. Al menos nosotros no teníamos constancia... Tampoco nos preocupábamos por averiguarlo.

Ahora, con la perspectiva de los meses transcurridos, y evitando caer en supersticiones, sacamos algo en claro de todo este asunto. Después de casi cincuenta años a su servicio, hoy decimos, sin rodeos, que nuestra ama debía haber firmado un pacto con alguna deidad ancestral, lejana. Miramos hacia el suelo y reconocemos que nos provocaban extrañeza sus delirios tan reiterativos, el idioma, indescifrable y no identificado, que murmuraba en medio de aquel tránsito, el altar que, tan a menudo, aparecía manchado de sangre, como si se hubiera sacrificado alguna bestia en él... Incluso yo había intentado descifrar los grabados que lo rodeaban, símbolos egipcios que parecían tan auténticos que me asustaba revelar su posible procedencia...


d.

Elfreelang ha dit...

brillant i molt egipci!

montse ha dit...

Un relat ple de detalls, que ens fa descobrir el secret amagat, com aquest jeroglífic.

ignasi ha dit...

Realment elegant el teu relat. M'ha impressionat la quantitat de coses que has arribat a descriure i m'han encantat imatges com "mentre sacralitzava la cervesa que decantava amb una cura perfecta". No sabia que un jeroglífic podia donar tant de si...

Ada ha dit...

Una descripció molt elegant, exepte per l'expressió de "era una puma", que l'he escoltat i no m'agrada massa... heheh, però el relat sembla el començament d'una novel.la de vampirs, però amb estil. Molt bonic!