deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

1/7/08

El Nobel que mai no va existir (Repte Clàssic CCCXXXI))

Corre el desembre de 1935. Dia fred i grisós a Estocolm. Dues figures vestides completament de negre passegen pels carrers de la capital sueca. Un home prim, amb posats tímids i sense aixecar gaire els peus en caminar, com si els clavés a les llambordes. Al seu costat, una dona amb cara trista i mirada innocent, que s'agafa al braç del noi. És la seva germana Ottla, nou anys més jove que ell.

En girar cap a la dreta, un lleu sol il·lumina la cara demacrada de l’home, que acota els ulls. La tuberculosi ha estat cruel amb ell i les seves seqüel·les són evidents, però no ha pogut vèncer-lo. Malgrat tot, li ha quedat un cos esquàlid i la pal·lidesa sempiterna a la pell, com si li hagués de recordar amb quanta proximitat han estat els murs del cementiri. Prem amb força el braç de la dona, el carrer Hötorget és a prop si la memòria no falla.

Cap dels dos coneix la ciutat. Tot just acaben d’arribar amb vaixell. Els dos passatges han estat pagats gràcies a l’ajuda econòmica dels amics, que han recollit una suma suficient perquè l’home pugui rebre el reconeixement universal que es mereix. És la primera vegada que surt de Txecoslovàquia després de la mort dels seus pares. I el viatge més llarg que fa des que va abandonar el sanatori de Viena.

Demana a Ottla d’afluixar el ritme. Respira amb dificultat i en cada esbufec deixa escapar un lleu gemec dels pulmons. Massa quilòmetres sense descans, en ple hivern, amb roba poc abrigada degut a l'extrema pobresa que pateix des del començament de la malaltia. Darrerament la poca activitat literària quasi no aporta ingressos fixos. I Dora, la seva esposa, tampoc pot treballar pels dos. Sort que Max Brod l’ha anat aconsellant en l’edició dels seus llibres i ha insistit fins a l’extenuació per a que Franz tingui un renom fora del seu país natal. Escriure en alemany li ha obert més portes que haver-ho fet en la seva llengua materna, el txec.

Giren de nou, aquest cop cap a l’esquerra. Una placa anuncia Hötorget, on hi ha ubicat el Konserthuset. La façana s’alça majestuosa davant d’ells. Franz s’atura extasiat i obre la boca. Aquest cop no hi ha ofec:

-Ottla, avui la literatura txeca serà coneguda una mica més arreu del món. Avui Franz Kafka rebrà el premi Nobel en aquest edifici.

Cap comentari: