LittleBigPets [Taller de Sants, 3]

I

El petit elefantet es mou inquiet per la taula del meu despatx. Té la mida d’un hamster i és de color vermell. S'apropa xisclant suaument i em toca el braç amb la trompa. Fa estona que m'intento concentrar en la feina:

-No emprenyis, Elp! –li dic mentre el faig retrocedir apartant-lo amb la mà.

La veritat és que fa dies que l'Elp sembla més neguitós del compte, fins i tot asseguraria que a l'hora dels àpats (cada cop me'ls reclama amb més assiduïtat i més abundants) el neguit augmenta a cotes inimaginables unes setmanes enrere. Ho he d'anotar encara que sigui un aspecte negatiu que faci ajornar el projecte de les mutacions. El gest per anar a buscar el quadern de seguiment de l'Elp em provoca un canvi d'expressió al rostre, una ganyota de dolor evident (això no ho puc fer constar enlloc, la mossegada de la mà i la patacada a l'espatlla es poden dissimular).

Observo la mossegada a prop del canell, que es nota amb claredat, perquè la zona afectada ha adquirit una tonalitat entre rogenca i magenta (encara que el roig predomina al lloc on les dentetes de l'Elp van clavar-se). No hi ha restes de sang resseca ni cap crosta i la marca deixada per les mandíbules de la petita mascota és una rojor i prou (bé, el dia de l'incident tampoc va sortir-ne, de sang, de les incisions i no va caldre cap mena de cura, sols aigua freda i un embenat rudimentari. Ningú no va preguntar, saben que sempre feinejo amb eines tallants i provetes i és fàcil que prengui mal).

El quadern ha estat manipulat? No ho crec pas: només jo tinc la clau del calaix i l'accés al laboratori és restringit i ningú de casa sap la combinació que obre el pany de seguretat de la porta. Tot i així, tinc la sensació que algú altre ha remenat pel despatx, ha regirat el calaix i llegit el quadern (seré malpensat però guardo amb zel tots els experiments i sobretot les anotacions que en faig a mida que avanço amb les proves). L'Elp és el resultat d'anys esmerçats per crear mascotes de qualsevol mena, color, mida o inclús aspecte i no voldria que el projecte se n'anés en orris per un descuit fortuït.

II

Dia 34 (12/03/2058)

Subjecte: Elp (Ref. 52779)
Edat: 4 setmanes i 6 dies
Pes: 1526 grams (53,83 OZ)
Alçada: 30,7 centímetres (12,09'')

El subjecte presenta canvis bruscos d'humor que fins ara no havien estat detectats, la seva alimentació s'ha hagut de modificar lleugerament (no només per l'horari o pel nombre d'àpats, també la composició i la quantitat): té predilecció per la carn poc cuita o gairebé crua però no crec adient que s'hagi de prescindir de la cocció dels aliments (ja siguin d'origen animal o vegetal; aquests darrers, però, no són gaire acceptats pel subjecte en qüestió i en la majoria dels casos queden intactes al bol).
NOTA: l'Elp, el subjecte estudiat, ha duplicat la mitjana d'augment de pes i d'alçada els darrers deu dies; a més, té predilecció per les vísceres i pels cervells dels animals que em proporciona el laboratori. Al començament era fàcil de controlar-lo perquè no oferia resistència. D'uns dies ençà, s'imposa per la força i colpeja amb el front quan li ho impedeixo o els hi deixo fora del seu abast. Proposo sedar-lo parcialment per...

Seria millor no esmentar res de la mossegada i crec que està de més aquesta nota: l'Elp és diminut i quasi inofensiu si l'alimento dins dels paràmetres en què es mostra calm i dòcil.

III

Dia 49 (27/03/2058)

Subjecte: Elp (Ref. 52779)
Edat: 7 setmanes
Pes: 2648 grams (93,41 OZ)
Alçada: 43,1 centímetres (16,97'')

El subjecte segueix creixent i ja ha superat les espectatives inicials del projecte. Els xiscles aguts de les primeres quatre setmanes han esdevingut grunys que atemoreixen el servei. Ja no sé com ocultar l'animal ni com controlar-lo, em sento dèbil i cansat (descanso d'esma i caic rendit pel temor de ser atacat per l'Elp, que m'observa sense parar en un racó del laboratori, a tocant de la porta del meu despatx).
NOTA: la gàbia que em va proporcionar l'equip d'estudi ja ha quedat petita i és...

He escoltat un soroll, clar i inquietant. Com si gratessin la paret exterior de casa o d'algun lloc subterrani proper. Paro d'escriure i frego la mà esquerra (la que va ser mossegada per l'Elp. El seu aspecte és terrible, la vermellor s'ha estès per tota la mà i també pel braç fins a l'alçada de la clavícula, el dolor és insuportable), mentre rebusco per tota l'estança la presència de l'elefantet. Des d'aquí no aconsegueixo divisar-lo però fa escassos minuts era al seu lloc de sentinella guaitant tots els meus moviments, amb una rialla dibuixada als seus llavis (crec que al·lucino i desvariejo amb aquest animaló perquè és un rictus impossible de realitzar per la seva anatomia natural), els seus ulls brillen plens de malícia quan em sotja d'aquesta manera, com si ara jo fos l'experiment, l'espècimen a estudiar.

I ja no sé què m'intranquil·litza més si l'absència d'aquells dos puntets lluminosos en un racó lúgubre i obscur del laboratori o la seva presència. No sé on és, però el pressento, és sigil·lós i he copsat que la seva intel·ligència no disminueix, sinó que es multiplica... De nou aquell gratament amb insistència, constant i pròxim, com si d'un eco es tractés, imprecís, esmorteït però guanyant intensitat, un tornaveu que es divideix i que ressona pertot arreu ja, un soroll que no sé classificar com de rajoles que impacten contra el terra però... el braç se m'adorm, no el sento perquè el formigueig s'ha intensificat... em costa respirar, cauré... Cau a plom damunt de la taula; el cap hi pica amb violència.

IV

L'elefant vermell es mou inquiet per la taula del despatx. El científic sap que és l'Elp encara que la mida hagi canviat en un període tan breu. La topada contra l'escriptori l'ha deixat conscient però immòbil. L'Elp se li acosta amb lentitud, l'home respira encara i, tot i que no mou cap múscul del tronc ni de les extremitats, parpelleja de forma constant. La llengua penja per la comissura dreta, gairebé llepant la superfície de la taula. El coll també s'ha envermellit per complet.

Quan la trompa el toca de sobte, els parpelleigs s'acceleren però segueix la immobilitat de la resta del cos. La rialla, que semblava haver estat causada pel desvari del cansament, apareix en els llavis de l'Elp i revel·la el canvi que ha ocorregut: les dentetes pusil·lànimes de l'Elp ara són horripilants ullals capaços d'arrencar-li qualsevol part del seu cos amb una sola queixalada. Aquest pensament es transforma en un espasme de terror, perceptible pel lleu esbatanament de les seves parpelles.

Després de la comprovació, l'Elp salta de la taula i desapareix en l'absoluta foscor, cosa que alleuja fins a cert punt el científic. Ho grava tot en el seu cervell, que no deixa de rebre informació del seu voltant. També enregistra, a banda del salt de fa uns instants, l'aturada de les gratades i del soroll, la tornada de l'Elp (només ha sabut que havia tornat per la brillantor dels seus ulls a la porta del despatx) i el pressentiment que haver sofert una aturada cardíaca no es deu al malastruc. Mira fixament els dos puntets aturats al llindar de la porta, que comencen a avançar cap a ell, mentre dos parells de puntets igual de brillants apareixen a la llinda, just quan els parells de puntets que ara pot percebre són incomptables...

El mareig és automàtic, el cap li rodola i suporta la consciència el suficient temps per captar els moviments neguitosos, plens d'inquietud de l'Elp i de la resta de puntets que brillaven en l'absoluta foscor, com també capta que les criatures que apareixen al seu davant li són força familiars (entre el grup, hi endevina ratolins i gossos, fures i gats, també rates) però només hi queda una reminiscència vaga dels animals que han estat. Tots ells són vermells, com l'Elp, tots ells somriuen, com també ho fa l'Elp, i tots ells desvelen uns ullals carnissers que poden trinxar un cos en qüestió de segons.

La darrera sensació que enregistrarà el cervell del científic serà l'ofec provocat pel crit aturat al fons de la gola, l'auxili que serà incapaç de demanar quan el grup que s'ha format damunt de la taula se li abalanci per devorar-lo amb mossegades inquietes i salvatges.

* * *

[idea original de Joan Albert Pascual]

UNA TRAÏDORA ENTRE NOSALTRES: Dolça Parvati [Taller de Sants, 2]

Sí, ho heu llegit bé. Hi ha una traïdora entre nosaltres. I aquesta és la simpàtica, l'afable, la ben considerada Dolça Parvati. També heu llegit bé, he dit DOLÇA PARVATI. I en què em baso per formular aquesta acusació? Doncs en diversos punts que espero que quedin clars. Perquè, jo que ja li tenia una enveja considerable, ara m'ha acabat per decepcionar del tot.

M'han arribat a les oïdes que l'amiga Parvati marxa cap a Disneyland Paris. I jo em pregunto, a veure, per què ha d'anar a visitar i fer gasto a Gabatxilàndia tenint aquí mateix una oferta millor en el tema de Parcs d'Atraccions? Ja no dic que vagi a Terra Mítica o al Tibidabo. Pot fer-ho a Salou, a Port Aventura. I així deixa els seus xavos a la meva terra tarragonina.

I tampoc és que vingui d'aquí, que la visita potser no ens eixugarà la crisi però una ajudeta... Ah, i parlant amb diminutius, què és això de t'estime, gitaniua o besets a la moneta? Perquè una cosa és que deixi missatges al fòrum amb una certa carrincloneria, però l'altra és que sigui apegalós! I a sobre en un dialecte com és el valencià, ja de per si sol llengua de bledes i de figaflors. No ho diu el nom del web? RC, relats en català, no pas en valencià. Em vénen unes ganes de fer unes trucades als sequaços de l'Ynestrillas...

I el que més em molesta, i parlo com a ateu actiu i practicant, és que dugui un nick amb ínfules de divinitat. Encara que sigui el nom d'una deessa de l'Hinduisme. Però em rebenta, tu, que utilitzi aquest nom havent-hi d'altres més humans, com Ataülfa, Frederica o Rigoberta, què sé jo!? Fins i tot, el seu nom complet: Rosa Isabel Gombau! I és clar, després obté els favors dels devots i de les devotes per por que alguna divinitat superior els castigui eternament... I això es tradueix amb la munió de Reptes que guanya. Ja siguin nanos, Clàssics, Visuals o Melos. I no em digueu que no fa ràbia? Amb la constància que un servidor té...

Bé, ara que sabeu el nom i cognoms d'aquesta traïdora, millor vaig a fer un mos, descarregar la meva ira sempre m'obre la gana. Dues salsitxes i unes patates fregides. Perquè visc sol i no em moro per un suquet de peix, encara que m'hagi arribat a les oïdes que la Bleda Perverti el prepara esquisit. On hi hagi les salsitxes del meu poble...


Apa, bon dia!

Solitària ànima (Dibuixet)

Solitària ànima antiga,
Escorça d'arbre assedegat,
On mirar quan la realitat
És un deler que a l'aigua lliga?

Compta la sorra del desert
Per trobar els rastres mil·lenaris
Cap als miratges més falsaris
Que et mantindran en va despert.

Acaricia l'envellida
Superfície del teu bastó,
Saurí del vagareig, xardor
Que en la teva mirada és vida,

I esdevindràs dolça paraula
Lligada al demà amb ferma baula.

La Fenícia [Ardet Nec Consumitur] (Repte Clàssic CDXV)

Crida. Però ja fa estona que no l'escolta. Perquè ara només farceix d'insults les seves frases. Frases que la humilien i ell ho sap. Sap com ferir-la i incomodar-la, amb renecs i frases gruxudes que, encara que no diguin veritats, són desagradables d'escoltar i li incendien l'autoestima. És fàcil saber cap a quina banda dirigeix la seva ràbia. Cap a la sexual, evidentment. Com moltes de les discusions entre parelles en plena crisi.

Sí, ho reconeix: es troben en una situació crítica, on el més fort sembla ser qui utilitza el to de veu més alt. Ella, però, ja ha desistit a seguir-li el joc. Fins i tot, asseguraria que la millor cosa que pot passar és que només siguin paraules cruels, sense arribar, com darrerament, a sentir a la carn les seves bufetades. Potser així se sentiria alleujada. I tornaria a alçar la mirada, que té clavada al terra en acceptar la derrota dialèctica. No per manca de raons de més pes que les d'ell, que no es fonamenten en res més que en tòpics i prejudicis masclistes.

En captar un insult repetit anteriorment però pronunciat amb més intensitat, aixeca la vista abans del que esperava. L'esguard d'en Màrius és pur odi. Ja no reconeix aquell noi que l'havia encisat mesos enrere, que la mantenia en un eufòric garbuix de nervis esperant una nova ocasió per retrobar-se. Ara, sols hi veu la crueltat d'uns ulls que fan que vessi llàgrimes amargament, en silenci, quan ja es queda sola. La crueltat de qui s'ha convençut que tot el que diu és veritat. I ha vist clarament que està preparada: ha de deixar-lo, ja no hi ha volta de full, des del precís moment en què s'adona que ell no s'aturarà fins anul·lar-la del tot.

La Fenícia li manté l'esguard, no l'abaixarà més. Ara sap que la foguera de les seves paraules ja no la cremarà més, l'evitarà, la deixarà enrere. No hi ha res que la lligui a ell, ni tan sols aquella eufòria inicial, que ja ha desaparegut. Per això cal que fugi. I quina millor manera que tallant aquella cadena de barbaritats amb una única frase certa?

-Màrius, et deixo.

Tres paraules que fan que ell badi la boca i emmudeixi de sobte. La Fenícia ha tret el valor d'enlloc per pronunciar-les, potser recordant el dibuix de la seva cervesa preferida, potser perquè no vol seguir cremant inútilment al costat d'en Màrius, potser perquè encara se sent prou forta i lliure per volar lluny de cadenes i compromisos, potser perquè el seu nom duu les petges imborrables d'aquella au fabulosa que cremava però mai no es consumia. Igual que ella, que no ha temut els fantasmes del fracàs i els ha combatut per vèncer-los.

Carrer avall, la Fenícia respira, alleujada, tot sentint-se despresa d'aquella llosa que l'oprimia cada cop amb més fermesa. Sembla talment que hagi d'enlairar-se en qualsevol moment.


(*)Lema de la cervesa Grimbergen.

Rònega tendència (RPV120)

Compta.
Jeu i compta cada síl·laba,
Cada paraula sobrera,
Cada somni perdut
O potser només els guanys
Que no ha sabut obtenir
Dels versos.

A l'aixopluc del paraigües,
Com si la musa necessités
L'ambient més eixut,
La llum més tènue,
La quietud més extrema
Per xiuxiuejar-li els mots
A cau d'orella.

Rònega tendència
Al rutinari còmput, envoltat
Pel fum de la xemeneia,
Per l'ampolla dels somnis ja buida,
El poeta jau i segueix comptant,
Composa el trencaclosques
Del seu laberint, sense amor
Per evocar.

On avui cremen diaris
Demà s'hi consumiran estrofes?

Narcísica vivència... (RPV119)

I. ...mímica (Reflex)

Trencar el vidre és necessari
Per poder-se alliberar
De l'argolla que l'humà
Fa del viure un mal precari.

Sóc reflex? Fat solitari?
O sull pler d'un vil tirà
Que no reconeixerà
La imatge que se'n separi?

Trencar el vidre m'és complex
Com nedar contracorrent
En el torrent més golut;

Quan torna la solitud,
M'adono del meu turment:
No tinc cos, tampoc batecs.

II. ...críptica (Mirall)

Memòria de la nimfa maleint el reflex
Que existeix per romandre en el magí debades,
On rauen, quan reposa l'ull, totes les mirades
Fetes a la pell seva d'immòbil riu perplex?
Mentre ressona l'aigua del seu cos en els plecs
Del cor, la fel renega en la sang -niu d'onades
Donades a l'erm eco-: remembra el malefici
Que lligà la pupil·la a albirar-se amb desfici.

III. ...anònima (Dona)

Parlo sense obtenir resposta, vici
Que es repeteix davant del mirall, lent
Mim que m'emula sempre amb pulcritud.

I la seva imatge és l'exactitud
Del gest, el silenci del confident
Avesat als secrets del seu ofici.

Parlo i cap so s'escolta del gregari
Que resta en la superfície del pla,
En la planície que, fredament, fa
De les confessions tot un calvari.

I desespero, després de parlar-hi,
I amago l'espill (desvari?) quan ja
Tot ha estat dit, com si pogués revelar,
A un altre cos, fragments del meu calvari.

Immundícia [Taller de Sants, 1]

Desperta pel silenci que omple l'habitació. És a les fosques, però les escletxes de la persiana mal abaixada permeten intuir que ja s'ha fet de dia. I la silueta del finestral és emmarcada per una lluminositat evident. Atordit encara, es lleva i apuja la persiana tot palpant intuïtivament el lloc aproximat de la cinta. Sense encendre cap llum. Els raigs de sol que entren són feridors, l'obliguen a cloure els ulls amb força. És migdia com a mínim. Per la intensitat del feix de llum. Perquè encara no ha tingut esma de comprovar l'hora a les busques del despertador. No li agraden els rellotges digitals, tampoc és partidari del mòbil. Es considera auster i senzill, i totes aquestes andròmines modernes l'atabalen. Mentre arrossega els peus cap al lavabo, observem que l'habitació és un complet desordre. Roba bruta i rebregada pel terra, llençols tacats d'una ronya considerable, les fundes dels coixins amb un visible cercle de greixum on deu reposar el cap...

Igual que amb l'endreç de l'habitació, no és gaire meticulós en la seva higiene personal. La visita al lavabo es pot resumir en tres accions brevíssimes: orinar, aplicar-se desodorant a les aixelles i fregar-se la cara amb una tovallola humida. Res més. Com que duu el cabell curt, no es nota l'acumulació de brutícia que ha anat dipositant en el seu cap, tot i que alguns flocs esparsos no segueixen el conjunt capil·lar. Per això, no es pentina.

En abandonar l'estança, comprovem que no només l'habitació és un caos. El passadís que comunica el dormitori i el lavabo amb la resta de l'habitatge és un cau de brutícia i de volves de pelussa i de fils i de pols. El corrent ínfim d'aire que provoca en travessar el passadís fa que les volves segueixin el traçat de la seva trajectòria. Fins que topen amb la fulla de la porta; allà, en l'espai entre el terra i la porta, s'acumularan, com tantes d'altres volves que s'hi han adherit. Però ell segueix endavant, fins al rebedor. L'espectacle que hi trobem és difícil d'explicar. Perquè el nombre de sobres sense obrir i els fulletons propagandístics s'intercalen de manera arbitrària com si es tractés d'una barrera de paper, just a l'alçada de l'obertura de la porta que fa les funcions de bústia. És un perímetre allargassat, com si les darreres trameses obliguessin les primeres a cedir el seu lloc d'origen.

Ell s'atura davant de la pila de cartes i de propaganda. Per un moment sembla que busqui alguna cosa, com si fos capaç de discernir els sobres d'avui del correu acumulat. Els seus ulls es mouen veloçment, resseguint el munt de papers. Potser si s'aproximés a ell trobaria allò que cerca, potser si s'inclinés i inspeccionés els sobres un a un ho aconseguiria. Però res d'això succeeix. La inspecció és supèrflua, quasibé podríem dir que inexistent, si no fos per la intensitat del moviment dels seus ulls durant el breu període que ha durat. Dubta. Recula un parell de passes. Cessa el moviment endarrere. Pensa, reflexiona.

Mitja volta i entra a la sala d'estar. Les persianes també són abaixades però la claror que entra al seu dormitori l'ajuda per saber on són les cintes i apujar-les. N'apuja una i contempla l'exterior. És tardor, el jardí ha patit les ràfegues de vent de la darrera setmana, la gespa és coberta per complet del fullam dels arbres que hi té plantats. Una morera, el racó dels cactus, dos llimoners, un nesprer. No n'ha fet podar cap, i la que més acusa aquesta decisió és la morera, que ha escampat les fulles mortes pertot arreu. També al porxo hi ha una catifa de fulles groguenques i marrons considerable. Deixa d'observar aquesta banda del jardí i es decideix a apujar l'altra persiana. Un vallat de vímet i azalees davant, un xiprer d'agulla al fons, un parell de ficus i un taronger al bell mig de les dues plantes. I el mateix escampall de fulles en aquesta part del jardí, que es barreja amb les flors i les fulles de les azalees.

Surt de nou al rebedor, ensopega amb les cartes més a la vora de la porta d'entrada a la cuina i n'agafa la maneta. L'aire que arriba al seu nas és pudent, de descomposició. La bossa de la brossa damunt del marbre és plena a vessar. Envasos buits, safates de carn, fruites mig menjades... La pica també és plena de plats bruts, que no han estat escurats, amb restes de menjar encara visibles. Dins del frigorífic només unes peces de fruita escampades sense concert, amb indicis de floridura, i un parell d'ampolles de vi encetades, destapades. A través de la brutícia dels vidres de la cuina, sabem que el sol resplendeix encara amb la mateixa força. Les busques del rellotge de la cuina marquen dos quarts d'una. Però ell no el mira, només es fixa en el paper rebregat damunt del marbre, una de les poques superfícies mitjanament netes que queden a casa seva. Avui tampoc no anirà a la feina. Fa dies que ho ha engegat tot en orris, que ha deixat que la casa li caigui al damunt, fins a degradar-se de tal manera que només hi hagi una única sortida. La que encara no ha tingut el valor de seguir. Intenta allisar el paper, endebades, perquè va rebregar-lo amb ràbia en trobar-lo fa una setmana. Allò que durant mesos era previsible s'havia tornat realitat en aquell paper, quatre breus paraules escrites amb pressa però, malgrat haver-se escrit a corre-cuita, tan punyents com si hagués estat una carta de vuit fulls. Perquè tota ruptura és dolorosa, però el pitjor és el comiat sense poder-se pronunciar ni defensar.

Aquàtica (Dibuixet)

La veu del riu és vida,
Carreu que es carrega a les espatlles
I es durà fins a la desembocadura,
O la fi, com li vulguis dir.

Aquàtica, somnàmbula, potser també vital,
La seva paraula és excelsa com un déu
Que no ens ajudarà mai, perquè la seva
Existència és qüestionable.

I suro, surem damunt del llagut dels jorns,
La barca d'or que s'erosiona en cada
Batec del vent, en cada embat de l'aigua.

I les rialles emmascaren la llàgrima
Que, just dessota del maquillatge, emana,
Com la vida humana que ressona al fons del riu.

Ànima (Repte Clàssic CDXIII)

L'Angèlica ha de morir. No sé per què però ho he sabut en acabar d'escollir el nom d'aquest personatge. No té ànima, ni rostre, potser tampoc no he pensat en els seus vincles familiars o per quin motiu s'han reunit a casa seva, al jardí amb piscina de la seva torre d'estiueig. Només tinc una cosa clara: l'Angèlica ha de morir.

He imaginat les taules parades, plenes a vessar de copes i de plàteres amb canapès i pastes de full salades, beguda a dojo, des de cava i vins diversos, fins a refrescs i aigua embotellada. No hi ha res deixat a l'atzar en aquest ordre quasi militar de les taules. Fins i tot el ponx té la quantitat idònia d'ingredients per fer-lo exquisit.

El lector pensarà, arribat a aquest paràgraf, que l'avantatjo perquè sé tot de l'Angèlica però, de fet, conec les mateixes dades que ell, o que tu, que ara m'estàs llegint. Llavors, decideix: festa d'aniversari de casament o tan sols per haver complert un nou any? A mi tant me fa ara. També se m'acut que podria ser una reunió d'amics, res de família, excompanys d'escola o de facultat, celebrant l'aniversari de la seva graduació.

Tot d'una, apareix l'Angèlica, el personatge que he creat per a aquesta història. Podria detallar el seu aspecte, o fer quatre gargots del seu caràcter però això serà tasca del lector. Ell dirà si la vol bruna o rossa, jove o madura, alta o més aviat baixa..., si l'abrivada que tenia en els anys universitaris mica en mica s'ha amansit i ara sols és una bleda que es deixa dominar pel marit...

Enmig d'aquestes cabòries, l'Angèlica fuig de la meva consciència, sembla que m'evita, i rep els amanyacs dels amics i de les amigues (o potser són oncles i tietes, germans i cosines?). També més enllà, just a l'altra banda de la piscina, comença a entonar una melodia coneguda una orquestra de pocs components. Aquesta banda musical tampoc no l'he imaginada, com si tot hagués escapat del meu control, cosa que constato en veure que les taules ja no es troben allà on havia esmentat al segon paràgraf. És cert que continuo escrivint, però ara no segueixo parlant de la festa de l'Angèlica per l'aniversari del seu naixement o de la seva graduació col·lectiva, o potser per les bodes d'argent del seu casament. Ara sols penso en la meva pròpia existència. Les meves paraules potser m'han condemnat i he deixat que el lector decideixi la meva història, però no només aquesta història com a narració curta sinó també la meva història, i sóc tan real com l'Angèlica que fa uns minuts he encabit en aquest conte...

Respiro fondo, em tranquil·litzo, intento concentrar-me en la música festiva que sona en el jardí de l'Angèlica. Sé que ha de morir, n'estic segur. Quan deixi la ploma morirà, abans fins i tot que acabi la festa. Sense dolor, sense adonar-se'n. Però el lector també decidirà si jo he d'acompanyar-la també en la seva agonia...

Rèmora (RPV118)

en degotís
els somnis

i cavalquen la gota
i el traç
i la quietud
de l'instant
que ha llepat el llenç

i sotjo
la rèmora del temps
el fons del pou
la fragància
de tot allò que és creat
del no-res

morir tal volta sigui respirar massa lentament...

guardo la porta
el sòcol dels espais per descobrir
l'ampit d'allò que esdevé
ignot malgrat ésser conegut
i deixaré que el pany
sigui furgat pels insectes
de la fugida
més enllà del món
que ens envolta

plany cromàtic
constant llagrimeig
pregonesa insondable
i empresono la premissa
de fremir en la frenesia
d'un creador sense mides
sense pautes
ni feines endarrerides

morir tal volta sigui restar en silenci massa estona...

Insistència (Melorepte95)

Vull aconseguir el silenci
Per parlar
Del teu rostre, del teu cor.
Un fet va?

Perquè sabré que m'estimes
En l'instant
Que vegi als teus llavis tendres
Un goig gran.

Lluito contra la distància,
Vers la mar,
Que de nou de mi t'allunya;
I l'atzar

De retrobar-te serà
La mel pura,
La joia extrema tenaç
Que assegura
Un futur al teu costat.

Vull aconseguir el silenci
Per callar
Perquè ta boca s'emplena
De lilà
Quan imagino el demà.

Pèrdua (Una proposta per a Relats conjunts)

...si més no, encara puc sentir la nit; la humitat en l'ambient, la brisa fresca acaronant la pell, els udols llunyans de gossos domèstics o llops salvatges. I el gust de la resina dels pins a la llengua, endut per aquesta brisa que, de ben segur, pentinaria la teva cabellera, si poguessis ser aquí, al meu costat.

Diumenge, 14 de febrer. Ha tornat a fer-se de nit, i la foscor no sembla tan cruel avui perquè hi ha lluna nova. Em vas repetir tants cops que, malgrat no haver-hi lluna, els estels il·luminaven igualment els nostres somnis... Tenies facilitat de paraula, tanta que quedava bocabadat cada cop que m'explicaves qualsevol història. I tantes i tantes nits que m'adormia bressolat per la teva veu mentre llegies per als dos...

Però ja fa setmanes que no puc llegir ni escoltar com em llegeixes. Tampoc sé com calmar el dolor, que ja no és físic, de la teva absència. Palpo i oloro i sento i tasto tot allò que puc reconèixer i que em ratifica que he sobreviscut. Fins i tot la rugositat d'un full que voldria omplir-te de paraules de perdó per haver estat el culpable de la teva mort. Hauria d'haver-te escrit unes paraules de perdó, encara que no les puguis llegir ja. Però jo també vaig sortir malparat de l'accident, tant físicament com psicològica.

Passo la mà per la làpida, la que segella la teva tomba. Hi he arribat gràcies a l'ajut del gos pigall i d'en Toni, el meu germà. Ell m'ha d'explicar les característiques de la pedra, la inscripció que hi ha (els meus dits encara no saben reconèixer-ne les incisions), i cada detall fa que brolli una nova llàgrima d'aquests meus ulls cegats. Només tinc aquestes paraules per disculpar-me; et serveixen?

Relats conjunts

Versant "Una sortida digna", de Jesús M. TIBAU

DESESPERANÇA
Aquesta alba, que em dóna la bellesa del cigne
Perquè de llum impregni el meu viure funest,
Perquè de nou hi regni l’esperança només,
En el meu cor s’empara, que al silenci es resigna.

Aquest àngel, que evita que caigui en el maligne
Abisme que em repugna amb el seu igni bes,
Contra la llangor pugna, vers el designi prest
D’un déu que m’aclapara amb el seu dol indigne.

Però l’ocàs, que sagna dins meu i que és el signe
De l’obscuritat magna, tornarà a lligar el rest
Al voltant de ma sina si em fuig el cigne insigne?

Però el crepuscle –regna que la Mort em designa
En el seu pregon Regne-, tornarà al meu recés
Si l’angel emmetzina una sortida digna?

Per a la proposta de Jesús M. Tibau (a Tens un racó dalt del món)

Instants sirgats (Boscúria)[RPV117]

I

Potser l'aroma d'un cafè rememora
Dots de núvia,
Sota el fullam
Dels arbres estàtics que poblen
El record i la memòria,
El caramel en l'aram,
I un capvespre que enamora
El sortilegi dels núvols,
L'arpegi dels còdols
En la pell aquàtica
D'un silenci que ha nascut
Per trencar-se...

II

...Lluny, més enllà de Montjuïc,
La mar s'esberla contra les roques,
I serà escuma, vel de la núvia
Que espera amb impaciència
Un timbaler de les llambordes
Que l'ofrenarà amb llavis i mots...

III

...Si més no, el capvespre retorna.
I et daria l'eufòria de l'entorn,
Del temps lliure deixat en mans de l'atzar,
Com l'atzur i la tarongina,
Que flairem arreu, vinguts d'enlloc,
O d'un lloc ignot.
Jaiem, albirem l'eixam de persones
Que emplena la boscúria feta ciutat.

Vísceres (Repte Clàssic CDXII)

...Un cop dins, veus les parets de la primera estança plenes de gargots. Línies rectes i corbes que no perfilen res concret, aparentment. Semblen haver estat traçades amb les ungles, pels rastres marronosos de sang seca que la penombra et permet endevinar. T'atures. Vols escoltar amb més precisió qualsevol soroll que es produeixi dins de l'edifici abandonat. És enorme, però de ben segur que el so més ínfim pot augmentar considerablement fins fer-lo audible. Una remor amb intermitències s'escolta a la llunyania...

em giro cap a totes bandes... però no aconsegueixo percebre't; ets dins del meu cap?... o t'amagues perquè no pugui enxampar-te ningú?... ni jo puc fer-ho? m'has enganyat,... ho he endevinat! no he... trobat les portes cap al teu reialme: he furgat les parets però cap pom daurat... ni cap pany no ha aparegut... hi he deixat els dits en carn viva, el sacrifici no és suficient? he... recorregut els camps que m'indicares, he trobat les plantes... que vas revelar-me, n'he ingerit les llavors dels seus fruits... però no hi ha cap indici de la teva saviesa, ni del teu tron... on ets? digues-me, per què te m'ocultes ara que saps que et serveixo amb fidelitat i sense dubtar ni un sol instant?

...A la llunyania, veus l'anyell degollat en creuar el llindar de la següent porta. Els membres i el ventre esbatanats, deixant a la vista les vísceres d'un color rogenc. Puden el pelatge i els òrgans que comencen a corrompre's, i el bassal de sang i orina s'escampa al voltant de l'animal sacrificat. Els teus narius s'emplenen d'aquesta aroma infecta que ofèn qualsevol persona...

he esquinçat la túnica perquè no sembla servir... aquesta tela, i ja hauria cremat tots els llibres que he cercat... amb la dèria del dement que s'ha apoderat de la meva ment, però encara em resta un bri d'esperança... de trobar-te, que els conjurs que formulo funcionin per ajudar-me a cercar la llum del teu coneixement... on ets? per què no escoltes la meva crida? agonitzo, l'estramoni... em crema les entranyes, la belladona em recorre per les... venes i batega a les temples. em fuig la vida, ho sento... la sento marxar segon... a segon... se m'escola i... no puc... aturar-la... ja... és... massa... tard...

...Qualsevol persona esbrinaria que aquesta remor és un deliri, una veu humana que es lamenta. És una veu cada cop més feble la que ressona a escassos metres de tu. Esquives els símbols dibuixats al terra, amb la sang de l'anyell sacrificat, la veu s'apaivaga, i quan més t'hi apropes sembla que sigui més llunyana, com si la persona que parla fugís. Però perceps què succeeix: agonitza. No corres, segueixes amb el mateix ritme. En travessar la darrera llinda, descobreixes l'humà estirat a terra. Ha deixat de respirar. La túnica esquinçada, la bromera que li curulla les comissures, els ulls en blanc. Endevines que era l'home que et reclamava fervorosament. Però has deixat que fracassés en l'intent de trobar-te perquè també endevinaves la seva feblesa.

Límpida llàgrima tèrbola (RPV116)

Dènia. Bursa. Fagot o far.
Diane Arbus. Fotògrafa.
No imatges, no enigmes, jócs per acoblar-se.
Dues ciutats o una dona?
Un misteri sota el turbant,
Imant que genera i atrau la pregunta,
Per què?

Nova York 1966.
96 Nook vary 61.
I qui reconeix el conqueridor
Que devastarà països, que assassinarà
Innocents quan sols és una criatura, un nadó?
Qui recordarà el dèspota i el tirà
Quan sigui només una mirada lànguida,
Un plor efímer, una gota que transforma l'aigua
I la sal en límpides llàgrimes tèrboles?

Tundra tan bomba.
Dona amb turbant.
Blanc o nacre; negre o eben.
Cal la metàfora per parlar de la vida?
Paraules i verbs, moviments cinètics,
Cossos ignots en desconeguts paratges,
Imatges que són miratges,
Com el desert que ens habita.

Repte Poètic Visual.
Precipitate love us.
Juga amb nosaltres l'anagrama,
O realment ens demana que l'estimem?
Amb presses.
En crear o en parlar, potser?
No en sabrem pas, els motius.
Serà millor arribar a la fi...

Minúscula infància pròdiga (Melorepte93)

...I hi ha vegades que sols una imatge
Porta pau i calma, consol i repòs,
Llera segura enmig del torrent de la vida.

I, fràgilment, bastim somnis damunt dels nostres caps,
En núvols que resisteixen l'embat de mils de corrents.

Per això, demanar que s'aturin les llàgrimes
Sembla una tasca poc àrdua, fàcil d'assolir,
Un nou horitzó on deixar-hi el sol que ens il·lumina.

Cavem el nostre futur o ja és escrit?
Deixem alguna cosa a l'atzar del demà?
O gosem que sigui mutable com les estacions?

Deixa de plorar, pare, fes que la pupil·la
Aboqui feixos d'humanitat en els meus mots,
Que els sobrevisqui del silenci de la teva absència.

Potser així l'enyorança que sento en escoltar-te
S'alleugi, es consumi enmig de la joia de retrobar-me,
Nadó pròdig en la rebel infantesa que m'emparava...

Pregàries (Melorepte92)

Poden tenir clemència els ulls d'un Crist de pedra,
Més reals que l'imaginat en les pregàries del creient?

Sóc a l'Infern i al Paradís,
A la platja i al desert,
Al racó més fosc del món,
I a la nit de lluna plena.

He passejat aferrat a tu per comptar totes les onades,
He dormit al ras per satisfer la fam per tu dels meus llavis.

Sóc garlanda i parrac,
Felicitat i tristesa extrema,
Lleuger núvol i pedra feixuga,
Cançó i amor, silenci i remor.

I la solitud m'ha servit de sentinella als peus de Corcovado,
I he agraït sentir aquells petris ulls immutables intensament,
Encara que menys intensos que les teves mirades delitoses.
On la misèria i la riquesa quasi caminen ensems.

Ànima plúmbia (RPV 115)

Com respirar plom. Qui calla davant de l'atrocitat ha de sentir el mateix que respirar plom i sentir la feixuguesa del món sencer dins dels pulmons.

He vist les imatges, finestres d'un lloc on habito. sí, jo també formo part d'aquesta porció vergonyosa de planeta. He vist, repeteixo, les cares deformades per l'àcid, els ulls buidats o tapats per la carn fora de lloc, les boques que no es clouen mai, els narius visiblement presents. I, malgrat tot, no he sabut aguantar la mirada a aquestes mirades estàtiques, que sé que no es podran moure perquè són fotografies. No aparto, però, la mirada per fàstic o per angúnia. L'abaixo perquè sento vergonya del maldit (que no maleït) ésser humà capaç d'haver causat cadascuna d'aquestes vexacions, cada humiliació provocada en la carn de dones valentes i decidides. Lògiques i lluitadores.

I els seus ulls són saturnins, plúmbics mentre respiro. El plom que pesa en el tòrax, que emana del ventre cap a la superfície, ajudat pel pensament, que no cessa de filar la floca de les idees en la filosa de la perplexitat i en el fus de la requesta, ensems. Inhalo, exhalo. Costosament. Expulso, ho intento, el plom que no se'm desprendrà ja.

Ràbia (Repte Clàssic CDX; 2)

Una nena, petita, d'uns quatre o cinc anys, arrossega un enorme tió enmig del carrer enfangat. Ningú no la vigila, ni l'ajuda. Tampoc sabem què vol fer amb aquest tros de fusta, ni cap a on es dirigeix. Només sabem d'on ve: del petit bosc que s'estén a escassos metres de la seva ubicació.

Quinze minuts enrere, hem estat testimonis de les accions realitzades abans d'aparèixer al llindar de la porta de casa dels pares. L'hem vista estirada al llit, obrint els ulls plàcidament en despertar, llevant-se mentre badalla i s'estira, dirigint-se al lavabo per fer les seves necessitats i rentant-se la cara i les mans. Amb parsimònia, com ho ha vist fer al llarg de la seva curta vida. Fins fa poc, l'ajudava la mare, però ara ja se sent gran i pot ella sola. Igual que vestir-se. Ho ha fet ràpidament per no agafar fred.

Som a la tardor, la pluja ha refredat l'ambient i fa que la sensació sigui desagradable en sortir del llit així de sobte. En acabar de vestir-se, això ha durat uns segons ínfims, ha entrat a la cuina i ha endrapat quatre galetes i s'ha abrigat amb l'anorac, la bufanda, les manyoples i el capell de llana, fet per l'àvia. Encara no ha après a fer punt de mitja però s'hi fixa força. Abans de sortir al carrer, però, ha agafat els ninots de drap del rebedor, el mateix lloc on la nit anterior els havia descuidat. Sense dir res a ningú, ni haver-se creuat amb cap veí, s'ha dirigit cap al bosc, dos carrers més enllà de casa seva, i s'hi ha endinsat per anar a la recerca d'aquest enorme tió que ara mateix arrossega pel carrer enfangat.

Sembla que es dirigeixi al pati de darrere de l'edifici abandonat, on cada tarda es reuneixen els nens i les nenes del llogaret. Però ella mai no els acompanya. És una nena estranyota, solitària, callada. Potser perquè a casa la descuiden, potser perquè a la seva edat els pares ja es guanyaven les garrofes collint llenya o feinejant amb l'avi a la fusteria. Qui sap si escombrant serradures o duent part del pes de les feines de casa. Ho hem de suposar pels rostres demacrats dels dos, la mare i el pare de la nena semblen vellards, envellits pel fet de viure simplement. Quan la nena gira la cantonada del carrer principal del poble, la persiana de l'habitació dels pares es puja. I podem veure'ls clarament: ella, encara adormida, que roman dreta davant de la finestra, amb els ulls plens de lleganyes i de blaus i amb el rostre envermellit; ell, perdut dins del manyoc de llençols, tapant-se el cap amb el coixí, segueix roncant com si res. És diumenge, i després de la nit d'alcohol i crits i bufetades, la ressaca i el cansament envaeixen els seus cossos. Amb tant d'excés i amb tan poca consiència que no s'han adonat que la nena ha marxat fa quinze minuts llargs.

La nena ha arribat al pati desert i es disposa a jugar. Ella sola, no necessita cap més persona. Amb molt de compte, recolza el tió al terra fins que aguanta l'equilibri. És un tronc uniforme, ben serrat com si l'haguessin deixat a la clariana del bosc per recollir-lo més tard, com la resta de troncs que allà han quedat. L'ha triat per als seus jocs, aquells que inventa durant el dia, arreplegant bocins d'allò que veu, que escolta, que viu. I, ajudada pels dos ninots -en realitat, un ninot i una nina- i per elements que troba arreu, juga i mata les hores de solitud quan els pares no hi són. és el seu teatre particular, l'art de viure que confecciona amb les seves mans i imagina en el seu cap, aquesta vida en miniatura que només ella comprèn perquè és l'única espectadora. Com certes escenes que es repeteixen nit rere nit a casa, a l'habitació dels pares sobretot.

Avui els ninots es mouen damunt del tió, ballen entre les mans rodanxones de la nena, com si fossin damunt d'un podi, fent ziga-zagues que representen l'embriaguesa que acostuma a veure al menjador de casa. La nena acosta els ninots fins que topen violentament, sembla que es barallin, com també ho fan els seus pares quan s'emborratxen. Els ulls de la petita ja no miren un punt concret i s'evadeixen de l'escena que ella mateixa està creant; s'ha abandonat a les seves cabòries i, tot d'una, deixa anar la nina de la seva mà dreta i agafa una pedra del terra. La impacta contra el rostre de drap de la nina una vegada i una altra. Cada cop amb més ràbia. La mateixa ràbia que ha vist als ulls del seu pare mentre pegava la mare la darrera nit.