deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

23/2/10

Ànima (Repte Clàssic CDXIII)

L'Angèlica ha de morir. No sé per què però ho he sabut en acabar d'escollir el nom d'aquest personatge. No té ànima, ni rostre, potser tampoc no he pensat en els seus vincles familiars o per quin motiu s'han reunit a casa seva, al jardí amb piscina de la seva torre d'estiueig. Només tinc una cosa clara: l'Angèlica ha de morir.

He imaginat les taules parades, plenes a vessar de copes i de plàteres amb canapès i pastes de full salades, beguda a dojo, des de cava i vins diversos, fins a refrescs i aigua embotellada. No hi ha res deixat a l'atzar en aquest ordre quasi militar de les taules. Fins i tot el ponx té la quantitat idònia d'ingredients per fer-lo exquisit.

El lector pensarà, arribat a aquest paràgraf, que l'avantatjo perquè sé tot de l'Angèlica però, de fet, conec les mateixes dades que ell, o que tu, que ara m'estàs llegint. Llavors, decideix: festa d'aniversari de casament o tan sols per haver complert un nou any? A mi tant me fa ara. També se m'acut que podria ser una reunió d'amics, res de família, excompanys d'escola o de facultat, celebrant l'aniversari de la seva graduació.

Tot d'una, apareix l'Angèlica, el personatge que he creat per a aquesta història. Podria detallar el seu aspecte, o fer quatre gargots del seu caràcter però això serà tasca del lector. Ell dirà si la vol bruna o rossa, jove o madura, alta o més aviat baixa..., si l'abrivada que tenia en els anys universitaris mica en mica s'ha amansit i ara sols és una bleda que es deixa dominar pel marit...

Enmig d'aquestes cabòries, l'Angèlica fuig de la meva consciència, sembla que m'evita, i rep els amanyacs dels amics i de les amigues (o potser són oncles i tietes, germans i cosines?). També més enllà, just a l'altra banda de la piscina, comença a entonar una melodia coneguda una orquestra de pocs components. Aquesta banda musical tampoc no l'he imaginada, com si tot hagués escapat del meu control, cosa que constato en veure que les taules ja no es troben allà on havia esmentat al segon paràgraf. És cert que continuo escrivint, però ara no segueixo parlant de la festa de l'Angèlica per l'aniversari del seu naixement o de la seva graduació col·lectiva, o potser per les bodes d'argent del seu casament. Ara sols penso en la meva pròpia existència. Les meves paraules potser m'han condemnat i he deixat que el lector decideixi la meva història, però no només aquesta història com a narració curta sinó també la meva història, i sóc tan real com l'Angèlica que fa uns minuts he encabit en aquest conte...

Respiro fondo, em tranquil·litzo, intento concentrar-me en la música festiva que sona en el jardí de l'Angèlica. Sé que ha de morir, n'estic segur. Quan deixi la ploma morirà, abans fins i tot que acabi la festa. Sense dolor, sense adonar-se'n. Però el lector també decidirà si jo he d'acompanyar-la també en la seva agonia...

Cap comentari: