deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

6/2/10

Vísceres (Repte Clàssic CDXII)

...Un cop dins, veus les parets de la primera estança plenes de gargots. Línies rectes i corbes que no perfilen res concret, aparentment. Semblen haver estat traçades amb les ungles, pels rastres marronosos de sang seca que la penombra et permet endevinar. T'atures. Vols escoltar amb més precisió qualsevol soroll que es produeixi dins de l'edifici abandonat. És enorme, però de ben segur que el so més ínfim pot augmentar considerablement fins fer-lo audible. Una remor amb intermitències s'escolta a la llunyania...

em giro cap a totes bandes... però no aconsegueixo percebre't; ets dins del meu cap?... o t'amagues perquè no pugui enxampar-te ningú?... ni jo puc fer-ho? m'has enganyat,... ho he endevinat! no he... trobat les portes cap al teu reialme: he furgat les parets però cap pom daurat... ni cap pany no ha aparegut... hi he deixat els dits en carn viva, el sacrifici no és suficient? he... recorregut els camps que m'indicares, he trobat les plantes... que vas revelar-me, n'he ingerit les llavors dels seus fruits... però no hi ha cap indici de la teva saviesa, ni del teu tron... on ets? digues-me, per què te m'ocultes ara que saps que et serveixo amb fidelitat i sense dubtar ni un sol instant?

...A la llunyania, veus l'anyell degollat en creuar el llindar de la següent porta. Els membres i el ventre esbatanats, deixant a la vista les vísceres d'un color rogenc. Puden el pelatge i els òrgans que comencen a corrompre's, i el bassal de sang i orina s'escampa al voltant de l'animal sacrificat. Els teus narius s'emplenen d'aquesta aroma infecta que ofèn qualsevol persona...

he esquinçat la túnica perquè no sembla servir... aquesta tela, i ja hauria cremat tots els llibres que he cercat... amb la dèria del dement que s'ha apoderat de la meva ment, però encara em resta un bri d'esperança... de trobar-te, que els conjurs que formulo funcionin per ajudar-me a cercar la llum del teu coneixement... on ets? per què no escoltes la meva crida? agonitzo, l'estramoni... em crema les entranyes, la belladona em recorre per les... venes i batega a les temples. em fuig la vida, ho sento... la sento marxar segon... a segon... se m'escola i... no puc... aturar-la... ja... és... massa... tard...

...Qualsevol persona esbrinaria que aquesta remor és un deliri, una veu humana que es lamenta. És una veu cada cop més feble la que ressona a escassos metres de tu. Esquives els símbols dibuixats al terra, amb la sang de l'anyell sacrificat, la veu s'apaivaga, i quan més t'hi apropes sembla que sigui més llunyana, com si la persona que parla fugís. Però perceps què succeeix: agonitza. No corres, segueixes amb el mateix ritme. En travessar la darrera llinda, descobreixes l'humà estirat a terra. Ha deixat de respirar. La túnica esquinçada, la bromera que li curulla les comissures, els ulls en blanc. Endevines que era l'home que et reclamava fervorosament. Però has deixat que fracassés en l'intent de trobar-te perquè també endevinaves la seva feblesa.

Cap comentari: