L'Angèlica ha de morir. No sé per què però ho he sabut en acabar d'escollir el nom d'aquest personatge. No té ànima, ni rostre, potser tampoc no he pensat en els seus vincles familiars o per quin motiu s'han reunit a casa seva, al jardí amb piscina de la seva torre d'estiueig. Només tinc una cosa clara: l'Angèlica ha de morir.
He imaginat les taules parades, plenes a vessar de copes i de plàteres amb canapès i pastes de full salades, beguda a dojo, des de cava i vins diversos, fins a refrescs i aigua embotellada. No hi ha res deixat a l'atzar en aquest ordre quasi militar de les taules. Fins i tot el ponx té la quantitat idònia d'ingredients per fer-lo exquisit.
El lector pensarà, arribat a aquest paràgraf, que l'avantatjo perquè sé tot de l'Angèlica però, de fet, conec les mateixes dades que ell, o que tu, que ara m'estàs llegint. Llavors, decideix: festa d'aniversari de casament o tan sols per haver complert un nou any? A mi tant me fa ara. També se m'acut que podria ser una reunió d'amics, res de família, excompanys d'escola o de facultat, celebrant l'aniversari de la seva graduació.
Tot d'una, apareix l'Angèlica, el personatge que he creat per a aquesta història. Podria detallar el seu aspecte, o fer quatre gargots del seu caràcter però això serà tasca del lector. Ell dirà si la vol bruna o rossa, jove o madura, alta o més aviat baixa..., si l'abrivada que tenia en els anys universitaris mica en mica s'ha amansit i ara sols és una bleda que es deixa dominar pel marit...
Enmig d'aquestes cabòries, l'Angèlica fuig de la meva consciència, sembla que m'evita, i rep els amanyacs dels amics i de les amigues (o potser són oncles i tietes, germans i cosines?). També més enllà, just a l'altra banda de la piscina, comença a entonar una melodia coneguda una orquestra de pocs components. Aquesta banda musical tampoc no l'he imaginada, com si tot hagués escapat del meu control, cosa que constato en veure que les taules ja no es troben allà on havia esmentat al segon paràgraf. És cert que continuo escrivint, però ara no segueixo parlant de la festa de l'Angèlica per l'aniversari del seu naixement o de la seva graduació col·lectiva, o potser per les bodes d'argent del seu casament. Ara sols penso en la meva pròpia existència. Les meves paraules potser m'han condemnat i he deixat que el lector decideixi la meva història, però no només aquesta història com a narració curta sinó també la meva història, i sóc tan real com l'Angèlica que fa uns minuts he encabit en aquest conte...
Respiro fondo, em tranquil·litzo, intento concentrar-me en la música festiva que sona en el jardí de l'Angèlica. Sé que ha de morir, n'estic segur. Quan deixi la ploma morirà, abans fins i tot que acabi la festa. Sense dolor, sense adonar-se'n. Però el lector també decidirà si jo he d'acompanyar-la també en la seva agonia...
23/2/10
Rèmora (RPV118)
en degotís
els somnis
i cavalquen la gota
i el traç
i la quietud
de l'instant
que ha llepat el llenç
i sotjo
la rèmora del temps
el fons del pou
la fragància
de tot allò que és creat
del no-res
morir tal volta sigui respirar massa lentament...
guardo la porta
el sòcol dels espais per descobrir
l'ampit d'allò que esdevé
ignot malgrat ésser conegut
i deixaré que el pany
sigui furgat pels insectes
de la fugida
més enllà del món
que ens envolta
plany cromàtic
constant llagrimeig
pregonesa insondable
i empresono la premissa
de fremir en la frenesia
d'un creador sense mides
sense pautes
ni feines endarrerides
morir tal volta sigui restar en silenci massa estona...
els somnis
i cavalquen la gota
i el traç
i la quietud
de l'instant
que ha llepat el llenç
i sotjo
la rèmora del temps
el fons del pou
la fragància
de tot allò que és creat
del no-res
morir tal volta sigui respirar massa lentament...
guardo la porta
el sòcol dels espais per descobrir
l'ampit d'allò que esdevé
ignot malgrat ésser conegut
i deixaré que el pany
sigui furgat pels insectes
de la fugida
més enllà del món
que ens envolta
plany cromàtic
constant llagrimeig
pregonesa insondable
i empresono la premissa
de fremir en la frenesia
d'un creador sense mides
sense pautes
ni feines endarrerides
morir tal volta sigui restar en silenci massa estona...
Insistència (Melorepte95)
Vull aconseguir el silenci
Per parlar
Del teu rostre, del teu cor.
Un fet va?
Perquè sabré que m'estimes
En l'instant
Que vegi als teus llavis tendres
Un goig gran.
Lluito contra la distància,
Vers la mar,
Que de nou de mi t'allunya;
I l'atzar
De retrobar-te serà
La mel pura,
La joia extrema tenaç
Que assegura
Un futur al teu costat.
Vull aconseguir el silenci
Per callar
Perquè ta boca s'emplena
De lilà
Quan imagino el demà.
Per parlar
Del teu rostre, del teu cor.
Un fet va?
Perquè sabré que m'estimes
En l'instant
Que vegi als teus llavis tendres
Un goig gran.
Lluito contra la distància,
Vers la mar,
Que de nou de mi t'allunya;
I l'atzar
De retrobar-te serà
La mel pura,
La joia extrema tenaç
Que assegura
Un futur al teu costat.
Vull aconseguir el silenci
Per callar
Perquè ta boca s'emplena
De lilà
Quan imagino el demà.
Pèrdua (Una proposta per a Relats conjunts)
...si més no, encara puc sentir la nit; la humitat en l'ambient, la brisa fresca acaronant la pell, els udols llunyans de gossos domèstics o llops salvatges. I el gust de la resina dels pins a la llengua, endut per aquesta brisa que, de ben segur, pentinaria la teva cabellera, si poguessis ser aquí, al meu costat.
Diumenge, 14 de febrer. Ha tornat a fer-se de nit, i la foscor no sembla tan cruel avui perquè hi ha lluna nova. Em vas repetir tants cops que, malgrat no haver-hi lluna, els estels il·luminaven igualment els nostres somnis... Tenies facilitat de paraula, tanta que quedava bocabadat cada cop que m'explicaves qualsevol història. I tantes i tantes nits que m'adormia bressolat per la teva veu mentre llegies per als dos...
Però ja fa setmanes que no puc llegir ni escoltar com em llegeixes. Tampoc sé com calmar el dolor, que ja no és físic, de la teva absència. Palpo i oloro i sento i tasto tot allò que puc reconèixer i que em ratifica que he sobreviscut. Fins i tot la rugositat d'un full que voldria omplir-te de paraules de perdó per haver estat el culpable de la teva mort. Hauria d'haver-te escrit unes paraules de perdó, encara que no les puguis llegir ja. Però jo també vaig sortir malparat de l'accident, tant físicament com psicològica.
Passo la mà per la làpida, la que segella la teva tomba. Hi he arribat gràcies a l'ajut del gos pigall i d'en Toni, el meu germà. Ell m'ha d'explicar les característiques de la pedra, la inscripció que hi ha (els meus dits encara no saben reconèixer-ne les incisions), i cada detall fa que brolli una nova llàgrima d'aquests meus ulls cegats. Només tinc aquestes paraules per disculpar-me; et serveixen?
Relats conjunts
Diumenge, 14 de febrer. Ha tornat a fer-se de nit, i la foscor no sembla tan cruel avui perquè hi ha lluna nova. Em vas repetir tants cops que, malgrat no haver-hi lluna, els estels il·luminaven igualment els nostres somnis... Tenies facilitat de paraula, tanta que quedava bocabadat cada cop que m'explicaves qualsevol història. I tantes i tantes nits que m'adormia bressolat per la teva veu mentre llegies per als dos...
Però ja fa setmanes que no puc llegir ni escoltar com em llegeixes. Tampoc sé com calmar el dolor, que ja no és físic, de la teva absència. Palpo i oloro i sento i tasto tot allò que puc reconèixer i que em ratifica que he sobreviscut. Fins i tot la rugositat d'un full que voldria omplir-te de paraules de perdó per haver estat el culpable de la teva mort. Hauria d'haver-te escrit unes paraules de perdó, encara que no les puguis llegir ja. Però jo també vaig sortir malparat de l'accident, tant físicament com psicològica.
Passo la mà per la làpida, la que segella la teva tomba. Hi he arribat gràcies a l'ajut del gos pigall i d'en Toni, el meu germà. Ell m'ha d'explicar les característiques de la pedra, la inscripció que hi ha (els meus dits encara no saben reconèixer-ne les incisions), i cada detall fa que brolli una nova llàgrima d'aquests meus ulls cegats. Només tinc aquestes paraules per disculpar-me; et serveixen?
Relats conjunts
15/2/10
Versant "Una sortida digna", de Jesús M. TIBAU
Aquesta alba, que em dóna la bellesa del cigne
Perquè de llum impregni el meu viure funest,
Perquè de nou hi regni l’esperança només,
En el meu cor s’empara, que al silenci es resigna.
Aquest àngel, que evita que caigui en el maligne
Abisme que em repugna amb el seu igni bes,
Contra la llangor pugna, vers el designi prest
D’un déu que m’aclapara amb el seu dol indigne.
Però l’ocàs, que sagna dins meu i que és el signe
De l’obscuritat magna, tornarà a lligar el rest
Al voltant de ma sina si em fuig el cigne insigne?
Però el crepuscle –regna que la Mort em designa
En el seu pregon Regne-, tornarà al meu recés
Si l’angel emmetzina una sortida digna?
Per a la proposta de Jesús M. Tibau (a Tens un racó dalt del món)
Instants sirgats (Boscúria)[RPV117]
Potser l'aroma d'un cafè rememora
Dots de núvia,
Sota el fullam
Dels arbres estàtics que poblen
El record i la memòria,
El caramel en l'aram,
I un capvespre que enamora
El sortilegi dels núvols,
L'arpegi dels còdols
En la pell aquàtica
D'un silenci que ha nascut
Per trencar-se...
II
...Lluny, més enllà de Montjuïc,
La mar s'esberla contra les roques,
I serà escuma, vel de la núvia
Que espera amb impaciència
Un timbaler de les llambordes
Que l'ofrenarà amb llavis i mots...
III
...Si més no, el capvespre retorna.
I et daria l'eufòria de l'entorn,
Del temps lliure deixat en mans de l'atzar,
Com l'atzur i la tarongina,
Que flairem arreu, vinguts d'enlloc,
O d'un lloc ignot.
Jaiem, albirem l'eixam de persones
Que emplena la boscúria feta ciutat.
6/2/10
Vísceres (Repte Clàssic CDXII)
...Un cop dins, veus les parets de la primera estança plenes de gargots. Línies rectes i corbes que no perfilen res concret, aparentment. Semblen haver estat traçades amb les ungles, pels rastres marronosos de sang seca que la penombra et permet endevinar. T'atures. Vols escoltar amb més precisió qualsevol soroll que es produeixi dins de l'edifici abandonat. És enorme, però de ben segur que el so més ínfim pot augmentar considerablement fins fer-lo audible. Una remor amb intermitències s'escolta a la llunyania...
em giro cap a totes bandes... però no aconsegueixo percebre't; ets dins del meu cap?... o t'amagues perquè no pugui enxampar-te ningú?... ni jo puc fer-ho? m'has enganyat,... ho he endevinat! no he... trobat les portes cap al teu reialme: he furgat les parets però cap pom daurat... ni cap pany no ha aparegut... hi he deixat els dits en carn viva, el sacrifici no és suficient? he... recorregut els camps que m'indicares, he trobat les plantes... que vas revelar-me, n'he ingerit les llavors dels seus fruits... però no hi ha cap indici de la teva saviesa, ni del teu tron... on ets? digues-me, per què te m'ocultes ara que saps que et serveixo amb fidelitat i sense dubtar ni un sol instant?
...A la llunyania, veus l'anyell degollat en creuar el llindar de la següent porta. Els membres i el ventre esbatanats, deixant a la vista les vísceres d'un color rogenc. Puden el pelatge i els òrgans que comencen a corrompre's, i el bassal de sang i orina s'escampa al voltant de l'animal sacrificat. Els teus narius s'emplenen d'aquesta aroma infecta que ofèn qualsevol persona...
he esquinçat la túnica perquè no sembla servir... aquesta tela, i ja hauria cremat tots els llibres que he cercat... amb la dèria del dement que s'ha apoderat de la meva ment, però encara em resta un bri d'esperança... de trobar-te, que els conjurs que formulo funcionin per ajudar-me a cercar la llum del teu coneixement... on ets? per què no escoltes la meva crida? agonitzo, l'estramoni... em crema les entranyes, la belladona em recorre per les... venes i batega a les temples. em fuig la vida, ho sento... la sento marxar segon... a segon... se m'escola i... no puc... aturar-la... ja... és... massa... tard...
...Qualsevol persona esbrinaria que aquesta remor és un deliri, una veu humana que es lamenta. És una veu cada cop més feble la que ressona a escassos metres de tu. Esquives els símbols dibuixats al terra, amb la sang de l'anyell sacrificat, la veu s'apaivaga, i quan més t'hi apropes sembla que sigui més llunyana, com si la persona que parla fugís. Però perceps què succeeix: agonitza. No corres, segueixes amb el mateix ritme. En travessar la darrera llinda, descobreixes l'humà estirat a terra. Ha deixat de respirar. La túnica esquinçada, la bromera que li curulla les comissures, els ulls en blanc. Endevines que era l'home que et reclamava fervorosament. Però has deixat que fracassés en l'intent de trobar-te perquè també endevinaves la seva feblesa.
em giro cap a totes bandes... però no aconsegueixo percebre't; ets dins del meu cap?... o t'amagues perquè no pugui enxampar-te ningú?... ni jo puc fer-ho? m'has enganyat,... ho he endevinat! no he... trobat les portes cap al teu reialme: he furgat les parets però cap pom daurat... ni cap pany no ha aparegut... hi he deixat els dits en carn viva, el sacrifici no és suficient? he... recorregut els camps que m'indicares, he trobat les plantes... que vas revelar-me, n'he ingerit les llavors dels seus fruits... però no hi ha cap indici de la teva saviesa, ni del teu tron... on ets? digues-me, per què te m'ocultes ara que saps que et serveixo amb fidelitat i sense dubtar ni un sol instant?
...A la llunyania, veus l'anyell degollat en creuar el llindar de la següent porta. Els membres i el ventre esbatanats, deixant a la vista les vísceres d'un color rogenc. Puden el pelatge i els òrgans que comencen a corrompre's, i el bassal de sang i orina s'escampa al voltant de l'animal sacrificat. Els teus narius s'emplenen d'aquesta aroma infecta que ofèn qualsevol persona...
he esquinçat la túnica perquè no sembla servir... aquesta tela, i ja hauria cremat tots els llibres que he cercat... amb la dèria del dement que s'ha apoderat de la meva ment, però encara em resta un bri d'esperança... de trobar-te, que els conjurs que formulo funcionin per ajudar-me a cercar la llum del teu coneixement... on ets? per què no escoltes la meva crida? agonitzo, l'estramoni... em crema les entranyes, la belladona em recorre per les... venes i batega a les temples. em fuig la vida, ho sento... la sento marxar segon... a segon... se m'escola i... no puc... aturar-la... ja... és... massa... tard...
...Qualsevol persona esbrinaria que aquesta remor és un deliri, una veu humana que es lamenta. És una veu cada cop més feble la que ressona a escassos metres de tu. Esquives els símbols dibuixats al terra, amb la sang de l'anyell sacrificat, la veu s'apaivaga, i quan més t'hi apropes sembla que sigui més llunyana, com si la persona que parla fugís. Però perceps què succeeix: agonitza. No corres, segueixes amb el mateix ritme. En travessar la darrera llinda, descobreixes l'humà estirat a terra. Ha deixat de respirar. La túnica esquinçada, la bromera que li curulla les comissures, els ulls en blanc. Endevines que era l'home que et reclamava fervorosament. Però has deixat que fracassés en l'intent de trobar-te perquè també endevinaves la seva feblesa.
5/2/10
Límpida llàgrima tèrbola (RPV116)
Diane Arbus. Fotògrafa.
No imatges, no enigmes, jócs per acoblar-se.
Dues ciutats o una dona?
Un misteri sota el turbant,
Imant que genera i atrau la pregunta,
Per què?
Nova York 1966.
96 Nook vary 61.
I qui reconeix el conqueridor
Que devastarà països, que assassinarà
Innocents quan sols és una criatura, un nadó?
Qui recordarà el dèspota i el tirà
Quan sigui només una mirada lànguida,
Un plor efímer, una gota que transforma l'aigua
I la sal en límpides llàgrimes tèrboles?
Tundra tan bomba.
Dona amb turbant.
Blanc o nacre; negre o eben.
Cal la metàfora per parlar de la vida?
Paraules i verbs, moviments cinètics,
Cossos ignots en desconeguts paratges,
Imatges que són miratges,
Com el desert que ens habita.
Repte Poètic Visual.
Precipitate love us.
Juga amb nosaltres l'anagrama,
O realment ens demana que l'estimem?
Amb presses.
En crear o en parlar, potser?
No en sabrem pas, els motius.
Serà millor arribar a la fi...
Minúscula infància pròdiga (Melorepte93)
...I hi ha vegades que sols una imatge
Porta pau i calma, consol i repòs,
Llera segura enmig del torrent de la vida.
I, fràgilment, bastim somnis damunt dels nostres caps,
En núvols que resisteixen l'embat de mils de corrents.
Per això, demanar que s'aturin les llàgrimes
Sembla una tasca poc àrdua, fàcil d'assolir,
Un nou horitzó on deixar-hi el sol que ens il·lumina.
Cavem el nostre futur o ja és escrit?
Deixem alguna cosa a l'atzar del demà?
O gosem que sigui mutable com les estacions?
Deixa de plorar, pare, fes que la pupil·la
Aboqui feixos d'humanitat en els meus mots,
Que els sobrevisqui del silenci de la teva absència.
Potser així l'enyorança que sento en escoltar-te
S'alleugi, es consumi enmig de la joia de retrobar-me,
Nadó pròdig en la rebel infantesa que m'emparava...
Porta pau i calma, consol i repòs,
Llera segura enmig del torrent de la vida.
I, fràgilment, bastim somnis damunt dels nostres caps,
En núvols que resisteixen l'embat de mils de corrents.
Per això, demanar que s'aturin les llàgrimes
Sembla una tasca poc àrdua, fàcil d'assolir,
Un nou horitzó on deixar-hi el sol que ens il·lumina.
Cavem el nostre futur o ja és escrit?
Deixem alguna cosa a l'atzar del demà?
O gosem que sigui mutable com les estacions?
Deixa de plorar, pare, fes que la pupil·la
Aboqui feixos d'humanitat en els meus mots,
Que els sobrevisqui del silenci de la teva absència.
Potser així l'enyorança que sento en escoltar-te
S'alleugi, es consumi enmig de la joia de retrobar-me,
Nadó pròdig en la rebel infantesa que m'emparava...
31/1/10
Pregàries (Melorepte92)
Poden tenir clemència els ulls d'un Crist de pedra,
Més reals que l'imaginat en les pregàries del creient?
Sóc a l'Infern i al Paradís,
A la platja i al desert,
Al racó més fosc del món,
I a la nit de lluna plena.
He passejat aferrat a tu per comptar totes les onades,
He dormit al ras per satisfer la fam per tu dels meus llavis.
Sóc garlanda i parrac,
Felicitat i tristesa extrema,
Lleuger núvol i pedra feixuga,
Cançó i amor, silenci i remor.
I la solitud m'ha servit de sentinella als peus de Corcovado,
I he agraït sentir aquells petris ulls immutables intensament,
Encara que menys intensos que les teves mirades delitoses.
On la misèria i la riquesa quasi caminen ensems.
Més reals que l'imaginat en les pregàries del creient?
Sóc a l'Infern i al Paradís,
A la platja i al desert,
Al racó més fosc del món,
I a la nit de lluna plena.
He passejat aferrat a tu per comptar totes les onades,
He dormit al ras per satisfer la fam per tu dels meus llavis.
Sóc garlanda i parrac,
Felicitat i tristesa extrema,
Lleuger núvol i pedra feixuga,
Cançó i amor, silenci i remor.
I la solitud m'ha servit de sentinella als peus de Corcovado,
I he agraït sentir aquells petris ulls immutables intensament,
Encara que menys intensos que les teves mirades delitoses.
On la misèria i la riquesa quasi caminen ensems.
20/1/10
Ànima plúmbia (RPV 115)
Com respirar plom. Qui calla davant de l'atrocitat ha de sentir el mateix que respirar plom i sentir la feixuguesa del món sencer dins dels pulmons.
He vist les imatges, finestres d'un lloc on habito. sí, jo també formo part d'aquesta porció vergonyosa de planeta. He vist, repeteixo, les cares deformades per l'àcid, els ulls buidats o tapats per la carn fora de lloc, les boques que no es clouen mai, els narius visiblement presents. I, malgrat tot, no he sabut aguantar la mirada a aquestes mirades estàtiques, que sé que no es podran moure perquè són fotografies. No aparto, però, la mirada per fàstic o per angúnia. L'abaixo perquè sento vergonya del maldit (que no maleït) ésser humà capaç d'haver causat cadascuna d'aquestes vexacions, cada humiliació provocada en la carn de dones valentes i decidides. Lògiques i lluitadores.
I els seus ulls són saturnins, plúmbics mentre respiro. El plom que pesa en el tòrax, que emana del ventre cap a la superfície, ajudat pel pensament, que no cessa de filar la floca de les idees en la filosa de la perplexitat i en el fus de la requesta, ensems. Inhalo, exhalo. Costosament. Expulso, ho intento, el plom que no se'm desprendrà ja.
He vist les imatges, finestres d'un lloc on habito. sí, jo també formo part d'aquesta porció vergonyosa de planeta. He vist, repeteixo, les cares deformades per l'àcid, els ulls buidats o tapats per la carn fora de lloc, les boques que no es clouen mai, els narius visiblement presents. I, malgrat tot, no he sabut aguantar la mirada a aquestes mirades estàtiques, que sé que no es podran moure perquè són fotografies. No aparto, però, la mirada per fàstic o per angúnia. L'abaixo perquè sento vergonya del maldit (que no maleït) ésser humà capaç d'haver causat cadascuna d'aquestes vexacions, cada humiliació provocada en la carn de dones valentes i decidides. Lògiques i lluitadores.
I els seus ulls són saturnins, plúmbics mentre respiro. El plom que pesa en el tòrax, que emana del ventre cap a la superfície, ajudat pel pensament, que no cessa de filar la floca de les idees en la filosa de la perplexitat i en el fus de la requesta, ensems. Inhalo, exhalo. Costosament. Expulso, ho intento, el plom que no se'm desprendrà ja.
19/1/10
Ràbia (Repte Clàssic CDX; 2)
Una nena, petita, d'uns quatre o cinc anys, arrossega un enorme tió enmig del carrer enfangat. Ningú no la vigila, ni l'ajuda. Tampoc sabem què vol fer amb aquest tros de fusta, ni cap a on es dirigeix. Només sabem d'on ve: del petit bosc que s'estén a escassos metres de la seva ubicació.
Quinze minuts enrere, hem estat testimonis de les accions realitzades abans d'aparèixer al llindar de la porta de casa dels pares. L'hem vista estirada al llit, obrint els ulls plàcidament en despertar, llevant-se mentre badalla i s'estira, dirigint-se al lavabo per fer les seves necessitats i rentant-se la cara i les mans. Amb parsimònia, com ho ha vist fer al llarg de la seva curta vida. Fins fa poc, l'ajudava la mare, però ara ja se sent gran i pot ella sola. Igual que vestir-se. Ho ha fet ràpidament per no agafar fred.
Som a la tardor, la pluja ha refredat l'ambient i fa que la sensació sigui desagradable en sortir del llit així de sobte. En acabar de vestir-se, això ha durat uns segons ínfims, ha entrat a la cuina i ha endrapat quatre galetes i s'ha abrigat amb l'anorac, la bufanda, les manyoples i el capell de llana, fet per l'àvia. Encara no ha après a fer punt de mitja però s'hi fixa força. Abans de sortir al carrer, però, ha agafat els ninots de drap del rebedor, el mateix lloc on la nit anterior els havia descuidat. Sense dir res a ningú, ni haver-se creuat amb cap veí, s'ha dirigit cap al bosc, dos carrers més enllà de casa seva, i s'hi ha endinsat per anar a la recerca d'aquest enorme tió que ara mateix arrossega pel carrer enfangat.
Sembla que es dirigeixi al pati de darrere de l'edifici abandonat, on cada tarda es reuneixen els nens i les nenes del llogaret. Però ella mai no els acompanya. És una nena estranyota, solitària, callada. Potser perquè a casa la descuiden, potser perquè a la seva edat els pares ja es guanyaven les garrofes collint llenya o feinejant amb l'avi a la fusteria. Qui sap si escombrant serradures o duent part del pes de les feines de casa. Ho hem de suposar pels rostres demacrats dels dos, la mare i el pare de la nena semblen vellards, envellits pel fet de viure simplement. Quan la nena gira la cantonada del carrer principal del poble, la persiana de l'habitació dels pares es puja. I podem veure'ls clarament: ella, encara adormida, que roman dreta davant de la finestra, amb els ulls plens de lleganyes i de blaus i amb el rostre envermellit; ell, perdut dins del manyoc de llençols, tapant-se el cap amb el coixí, segueix roncant com si res. És diumenge, i després de la nit d'alcohol i crits i bufetades, la ressaca i el cansament envaeixen els seus cossos. Amb tant d'excés i amb tan poca consiència que no s'han adonat que la nena ha marxat fa quinze minuts llargs.
La nena ha arribat al pati desert i es disposa a jugar. Ella sola, no necessita cap més persona. Amb molt de compte, recolza el tió al terra fins que aguanta l'equilibri. És un tronc uniforme, ben serrat com si l'haguessin deixat a la clariana del bosc per recollir-lo més tard, com la resta de troncs que allà han quedat. L'ha triat per als seus jocs, aquells que inventa durant el dia, arreplegant bocins d'allò que veu, que escolta, que viu. I, ajudada pels dos ninots -en realitat, un ninot i una nina- i per elements que troba arreu, juga i mata les hores de solitud quan els pares no hi són. és el seu teatre particular, l'art de viure que confecciona amb les seves mans i imagina en el seu cap, aquesta vida en miniatura que només ella comprèn perquè és l'única espectadora. Com certes escenes que es repeteixen nit rere nit a casa, a l'habitació dels pares sobretot.
Avui els ninots es mouen damunt del tió, ballen entre les mans rodanxones de la nena, com si fossin damunt d'un podi, fent ziga-zagues que representen l'embriaguesa que acostuma a veure al menjador de casa. La nena acosta els ninots fins que topen violentament, sembla que es barallin, com també ho fan els seus pares quan s'emborratxen. Els ulls de la petita ja no miren un punt concret i s'evadeixen de l'escena que ella mateixa està creant; s'ha abandonat a les seves cabòries i, tot d'una, deixa anar la nina de la seva mà dreta i agafa una pedra del terra. La impacta contra el rostre de drap de la nina una vegada i una altra. Cada cop amb més ràbia. La mateixa ràbia que ha vist als ulls del seu pare mentre pegava la mare la darrera nit.
Quinze minuts enrere, hem estat testimonis de les accions realitzades abans d'aparèixer al llindar de la porta de casa dels pares. L'hem vista estirada al llit, obrint els ulls plàcidament en despertar, llevant-se mentre badalla i s'estira, dirigint-se al lavabo per fer les seves necessitats i rentant-se la cara i les mans. Amb parsimònia, com ho ha vist fer al llarg de la seva curta vida. Fins fa poc, l'ajudava la mare, però ara ja se sent gran i pot ella sola. Igual que vestir-se. Ho ha fet ràpidament per no agafar fred.
Som a la tardor, la pluja ha refredat l'ambient i fa que la sensació sigui desagradable en sortir del llit així de sobte. En acabar de vestir-se, això ha durat uns segons ínfims, ha entrat a la cuina i ha endrapat quatre galetes i s'ha abrigat amb l'anorac, la bufanda, les manyoples i el capell de llana, fet per l'àvia. Encara no ha après a fer punt de mitja però s'hi fixa força. Abans de sortir al carrer, però, ha agafat els ninots de drap del rebedor, el mateix lloc on la nit anterior els havia descuidat. Sense dir res a ningú, ni haver-se creuat amb cap veí, s'ha dirigit cap al bosc, dos carrers més enllà de casa seva, i s'hi ha endinsat per anar a la recerca d'aquest enorme tió que ara mateix arrossega pel carrer enfangat.
Sembla que es dirigeixi al pati de darrere de l'edifici abandonat, on cada tarda es reuneixen els nens i les nenes del llogaret. Però ella mai no els acompanya. És una nena estranyota, solitària, callada. Potser perquè a casa la descuiden, potser perquè a la seva edat els pares ja es guanyaven les garrofes collint llenya o feinejant amb l'avi a la fusteria. Qui sap si escombrant serradures o duent part del pes de les feines de casa. Ho hem de suposar pels rostres demacrats dels dos, la mare i el pare de la nena semblen vellards, envellits pel fet de viure simplement. Quan la nena gira la cantonada del carrer principal del poble, la persiana de l'habitació dels pares es puja. I podem veure'ls clarament: ella, encara adormida, que roman dreta davant de la finestra, amb els ulls plens de lleganyes i de blaus i amb el rostre envermellit; ell, perdut dins del manyoc de llençols, tapant-se el cap amb el coixí, segueix roncant com si res. És diumenge, i després de la nit d'alcohol i crits i bufetades, la ressaca i el cansament envaeixen els seus cossos. Amb tant d'excés i amb tan poca consiència que no s'han adonat que la nena ha marxat fa quinze minuts llargs.
La nena ha arribat al pati desert i es disposa a jugar. Ella sola, no necessita cap més persona. Amb molt de compte, recolza el tió al terra fins que aguanta l'equilibri. És un tronc uniforme, ben serrat com si l'haguessin deixat a la clariana del bosc per recollir-lo més tard, com la resta de troncs que allà han quedat. L'ha triat per als seus jocs, aquells que inventa durant el dia, arreplegant bocins d'allò que veu, que escolta, que viu. I, ajudada pels dos ninots -en realitat, un ninot i una nina- i per elements que troba arreu, juga i mata les hores de solitud quan els pares no hi són. és el seu teatre particular, l'art de viure que confecciona amb les seves mans i imagina en el seu cap, aquesta vida en miniatura que només ella comprèn perquè és l'única espectadora. Com certes escenes que es repeteixen nit rere nit a casa, a l'habitació dels pares sobretot.
Avui els ninots es mouen damunt del tió, ballen entre les mans rodanxones de la nena, com si fossin damunt d'un podi, fent ziga-zagues que representen l'embriaguesa que acostuma a veure al menjador de casa. La nena acosta els ninots fins que topen violentament, sembla que es barallin, com també ho fan els seus pares quan s'emborratxen. Els ulls de la petita ja no miren un punt concret i s'evadeixen de l'escena que ella mateixa està creant; s'ha abandonat a les seves cabòries i, tot d'una, deixa anar la nina de la seva mà dreta i agafa una pedra del terra. La impacta contra el rostre de drap de la nina una vegada i una altra. Cada cop amb més ràbia. La mateixa ràbia que ha vist als ulls del seu pare mentre pegava la mare la darrera nit.
15/12/09
Tailàndia (Repte Clàssic CDVII)
Estimada mamà,
t'escric des de Bangkok (Tailàndia). Sé que et vaig mentir en dir-te que passaria una temporada a Marsella per descansar. Però també sé que no vols sentir parlar de res relacionat amb el món del cinema ni que el teu fill s'hi senti interessat. Prefereixo confessar-t'ho ara abans que te n'assabentis per altres.
Perdona que només t'enviï aquesta minsa postal però la feina de rodatge m'absorbeix. Recorda que ets allò que més estimo al món (encara que hi ha una noia holandesa que... És broma!!).
El teu fill André,
PS: Penso en tu, recorda-ho. No pateixis per mi, estaré bé.
Benvolgut diari,
m'he enamorat. Per primer cop en la meva vida. No és francesa, però és bellíssima. Es diu Sylvia (Silvie en la nostra llengua) i parla un francès poruc i delicat. Sembla que em tingui por: no puc evitar quedar-me-la observant mentre ella espera (amb una bata de setí solament!!) que el senyor Jaeckin doni el vistiplau a tots els detalls. Qualsevol dels meus escassos amics no creuria que es vol rodar una pel·lícula eròtica a Tailàndia si veiés la meticulositat amb què treballem.
No he pogut evitar declarar els meus sentiments a la Sylvia. Malgrat que és la seva primera pel·lícula, és una bona professional (diu que fins ara havia estat model), i la trobo sensual. No ha dit res en sentir les meves paraules, potser és tímida com jo. Sé que, si la conegués la mamà, li agradaria com a xicota meva. Segur que no és com les altres; a més, té dos anys menys que jo.
Duem dues setmanes de rodatge. El senyor Jaeckin ha supervisat cadascuna de les escenes que hem anat rodant i no em treu els ulls de damunt per si deso bé tot el material després de cada sessió. La Sylvia se'm mostra distant. Ja han transcorregut sis dies des que vaig dir-li que sento alguna cosa per ella i no he obtingut cap resposta (cal que li digui que estic enamorat? O ja ho haurà entès així?).
Saps que la mamà està neguitosa pel viatge a Bangkok, Diari? He d'escriure-li per tranquil·litzar-la...
No m'agrada veure la Sylvia mentre actua. Evito prestar més atenció de la necessària mentre fornica amb els altres actors. I també ho ha de fer amb dones. Crec que m'he equivocat pensant que podia ser bona per a mi. I si la mamà la veiés deixant-se penetrar per qualsevol, què diria de mi? Millor que no li digui res d'ella en la propera carta, no creus?
És una meuca! Ho sabia, m'evita i folla amb tothom sense importar-li que la vegi. Crec que fins i tot gaudeix fent-me patir. He d'escarmentar-la, ho tinc clar. Tinc un pla. Aquesta nit aniré al seu bungalow i li demostraré que jo també sóc capaç de fer-li l'amor. Però sense càmeres, i sense actuar. Sabrà que l'André no només és enginyer de so, sinó un amant ideal, i capacitat per allò d'educar-la sexualment (això és idea d'en Jean-Louis, el guionista). No m'imagino tenint aquestes idees per mi mateix...
Ho he fet, l'he forçada aquesta matinada. Havia de ser avui, el darrer dia de rodatge. Després de la festa de celebració per haver acabat la pel·lícula, m'he dirigit al seu bungalow. No m'ha sentit entrar i l'he emmordassada perquè no cridés, l'he colpejada amb ràbia per haver-me ofès davant de tothom. I l'he penetrada com he vist que li feien en aquests dies. Sense miraments, perquè s'ho ha guanyat.
He pensat en la mamà, sé que em felicitaria per donar-li el seu merescut a aquesta puta. L'enyoro, he d'escriure-li. Ara mateix. Perquè sàpiga que la trobo a faltar, dir-li que torno al seu costat, demanar-li perdó abans de tenir-la al davant. Abans, però, he de treure'm l'olor de la Sylvia de damunt. La detesto, diari, com a totes les dones que he conegut. Només la mamà m'estima de debò...
Vèrtebres (Repte Clàssic CDVIII)
Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.
Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.
No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.
Saps quin so fan
*
La Nemèsia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.
Malgrat tot, deixa el paper al tambor de la màquina d'escriure. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.
En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.
Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.
No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.
Saps quin so fan
La Nemèsia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.
Malgrat tot, deixa el paper al tambor de la màquina d'escriure. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.
En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.
8/12/09
Immensitat oceànica (RPV111)
Quants noms té la mar?
Sabrà que la crides quan la somnies?
Són infinites les seves onades?
Dorm el dofí si el besa l'escuma?
O retorna pel camí de l'aigua,
Obert en la parpella de l'horitzó?
Quants alens perd la brisa
En pentinar la pell de la sal líquida?
Com s'orienta el sol entre el laberint
De corrents canviants i plens de subtileses?
Qui és capaç de trencar les cadenes
Que lliguen la carn a la platja?
I la naixença a la immensitat oceànica
Només recorrent-la amb les pupil·les?
2.
Besos de sorra,
Escuma que, callada,
S'esmuny en l'aigua.
Record de l'hàlit
Respirat per l'origen
De les onades.
Torna, bressola'm,
Mar lliure, tendra mare,
Dida entre somnis.
3.
Què necessites, penell de l'atzar,
Quan són reals els mites de la mar?
La brisa i la remor del seu esguard?
Llavis curulls d'amor al capaltard?
1/12/09
Ofec [intent de sextina lliure](Melorepte86)
Bada camins entre la fosca,
I podrem recordar la vida
I la mort i el tresor de la llum,
I cremar amb la callada heura
Que dorm, que arrela en l'escorça.
Sabrem els noms de l'escorça
Quan ens llevin la pell i l'oxigen,
La calidesa arrapada com l'heura
Al pou encadenat a la fosca,
A la mort esdevinguda vida,
A la ceguesa buscant la llum.
Degoteig. I la nafra plena de llum
Guaita el no-res de l'escorça
I la corda i la forma com la vida
Que s'escola en brins d'oxigen,
On l'origen és clam enmig de la fosca
I esforç en el fullam de l'heura.
Ofec. I allunyes dels ulls l'heura,
La por, la fragilitat de la llum
Quan el negre és matriu de fosca,
Tronc on agonitza la vella escorça
I cal guardar camins i sendes, l'oxigen
De la vida gastada, l'anhelada vida.
Coneixem la nul·litat del món, la vida,
L'ham junyit en el fil de l'heura
Gebrada en el mur de la ment i l'oxigen
Ofega i brama als pulmons fets llum,
I, emparats per la rude escorça,
Som records i memòria, la fosca.
Degoteig de llum clara i de fosca,
Galtes pèrfides encarades a la vida,
Agonia de tot allò que toca l'escorça
De la mort mentre es viu, de l'heura
Que germina i creix del buit a la llum,
I segueix el camí sense oxigen.
Ofec. I sols l'oxigen esdevé fosca
I sap que la llum ha de ser vida,
Mentre s'arrapa l'heura a sa escorça.
19/11/09
Mandorcòrovi (RPV109)
A la música de la meva adolescència
Una porta. Només.
Ni llar ni homes,
Ni somnis ni desgràcies.
O potser és la desgràcia l'única
Ombra que s'allarga entre els murs
Inexistents?
Mandorcòrovi és lluny,
I la blancor de l'unicorn també.
Albira amb pupil·les curioses,
Tota l'esplanada deserta
Fins a l'horitzó. Terra i cendres,
Focs apagats, vides consumides,
Plors callats, i cors orfes
De batec.
Una guerra? L'abandó;
Una batalla? La fi de tot.
Eixorca habilitat per esborrar
Allò que teníem, per fer desaparèixer
Gestes i esforços,
Gestacions i generacions.
Amb un sol instant,
L'ull de qui sotja passa
De veure fertilitat i plenitud
A comprovar la solitud del desempar,
La quietud d'allò que ja no existeix.
Mandorcòrovi és lluny,
Si és que encara recordes el País dels Somnis...
14/11/09
La dona d'Oświęcim-Brzezinka (Repte Clàssic CDIII)
2 de febrer
La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.
7 de febrer
Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...
21 de febrer
Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.
3 d'abril
Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).
12 d'abril
Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...
15 d'abril
La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...
27 d'abril
La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.
Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...
La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.
7 de febrer
Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...
21 de febrer
Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.
3 d'abril
Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).
12 d'abril
Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...
15 d'abril
La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...
27 d'abril
La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.
Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...
Venília (Repte Clàssic CDIV)
Realment, mai no ha sortit dels Estats Units. Bé, no tan sols dels Estats Units sinó d'Ohio. S'estima el seu poble, potser perquè no ha conegut res més des que va néixer. Però si ara es troba embarcat en aquest creuer de luxe no és per haver-ho decidit ell, sinó perquè al seu seixanta-cinquè aniversari, els seus fills li han obsequiat amb el seu primer viatge a l'estranger. No hagués calgut el passatge cap a Panamà, sincerament. Si per ell fos, un bitllet d'autocar (un Greyhound, evidentment) amb destinació a l'estat veí, o bé Indiana o bé Pennsylvania, ja hauria satisfet la definició que té de viatjar a l'estranger.
En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.
Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.
Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?
Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.
Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.
*
El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.
Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.
En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.
Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.
Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?
Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.
Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.
El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.
Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.
26/10/09
La Ciutat mai no dorm (Repte Clàssic CDII)
La Ciutat mai no dorm. Encara que arribi la nit, la seva activitat mai no s'atura del tot. Des de la llunyania es veu bella i estàtica, però bull i es mou i també coneix la lletjor, amagada en una aparença de llum artificial.
La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.
És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.
Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.
Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.
La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.
És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.
Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.
Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)