deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

14/11/09

Venília (Repte Clàssic CDIV)

Realment, mai no ha sortit dels Estats Units. Bé, no tan sols dels Estats Units sinó d'Ohio. S'estima el seu poble, potser perquè no ha conegut res més des que va néixer. Però si ara es troba embarcat en aquest creuer de luxe no és per haver-ho decidit ell, sinó perquè al seu seixanta-cinquè aniversari, els seus fills li han obsequiat amb el seu primer viatge a l'estranger. No hagués calgut el passatge cap a Panamà, sincerament. Si per ell fos, un bitllet d'autocar (un Greyhound, evidentment) amb destinació a l'estat veí, o bé Indiana o bé Pennsylvania, ja hauria satisfet la definició que té de viatjar a l'estranger.

En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.

Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.

Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?

Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.

Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.

*


El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.

Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.

Cap comentari: