deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

15/12/09

Vèrtebres (Repte Clàssic CDVIII)

Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.

Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.

No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.

Saps quin so fan

*


La Nemèsia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.

Malgrat tot, deixa el paper al tambor de la màquina d'escriure. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.

En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.

Cap comentari: