Poden tenir clemència els ulls d'un Crist de pedra,
Més reals que l'imaginat en les pregàries del creient?
Sóc a l'Infern i al Paradís,
A la platja i al desert,
Al racó més fosc del món,
I a la nit de lluna plena.
He passejat aferrat a tu per comptar totes les onades,
He dormit al ras per satisfer la fam per tu dels meus llavis.
Sóc garlanda i parrac,
Felicitat i tristesa extrema,
Lleuger núvol i pedra feixuga,
Cançó i amor, silenci i remor.
I la solitud m'ha servit de sentinella als peus de Corcovado,
I he agraït sentir aquells petris ulls immutables intensament,
Encara que menys intensos que les teves mirades delitoses.
On la misèria i la riquesa quasi caminen ensems.
20/1/10
Ànima plúmbia (RPV 115)
Com respirar plom. Qui calla davant de l'atrocitat ha de sentir el mateix que respirar plom i sentir la feixuguesa del món sencer dins dels pulmons.
He vist les imatges, finestres d'un lloc on habito. sí, jo també formo part d'aquesta porció vergonyosa de planeta. He vist, repeteixo, les cares deformades per l'àcid, els ulls buidats o tapats per la carn fora de lloc, les boques que no es clouen mai, els narius visiblement presents. I, malgrat tot, no he sabut aguantar la mirada a aquestes mirades estàtiques, que sé que no es podran moure perquè són fotografies. No aparto, però, la mirada per fàstic o per angúnia. L'abaixo perquè sento vergonya del maldit (que no maleït) ésser humà capaç d'haver causat cadascuna d'aquestes vexacions, cada humiliació provocada en la carn de dones valentes i decidides. Lògiques i lluitadores.
I els seus ulls són saturnins, plúmbics mentre respiro. El plom que pesa en el tòrax, que emana del ventre cap a la superfície, ajudat pel pensament, que no cessa de filar la floca de les idees en la filosa de la perplexitat i en el fus de la requesta, ensems. Inhalo, exhalo. Costosament. Expulso, ho intento, el plom que no se'm desprendrà ja.
He vist les imatges, finestres d'un lloc on habito. sí, jo també formo part d'aquesta porció vergonyosa de planeta. He vist, repeteixo, les cares deformades per l'àcid, els ulls buidats o tapats per la carn fora de lloc, les boques que no es clouen mai, els narius visiblement presents. I, malgrat tot, no he sabut aguantar la mirada a aquestes mirades estàtiques, que sé que no es podran moure perquè són fotografies. No aparto, però, la mirada per fàstic o per angúnia. L'abaixo perquè sento vergonya del maldit (que no maleït) ésser humà capaç d'haver causat cadascuna d'aquestes vexacions, cada humiliació provocada en la carn de dones valentes i decidides. Lògiques i lluitadores.
I els seus ulls són saturnins, plúmbics mentre respiro. El plom que pesa en el tòrax, que emana del ventre cap a la superfície, ajudat pel pensament, que no cessa de filar la floca de les idees en la filosa de la perplexitat i en el fus de la requesta, ensems. Inhalo, exhalo. Costosament. Expulso, ho intento, el plom que no se'm desprendrà ja.
19/1/10
Ràbia (Repte Clàssic CDX; 2)
Una nena, petita, d'uns quatre o cinc anys, arrossega un enorme tió enmig del carrer enfangat. Ningú no la vigila, ni l'ajuda. Tampoc sabem què vol fer amb aquest tros de fusta, ni cap a on es dirigeix. Només sabem d'on ve: del petit bosc que s'estén a escassos metres de la seva ubicació.
Quinze minuts enrere, hem estat testimonis de les accions realitzades abans d'aparèixer al llindar de la porta de casa dels pares. L'hem vista estirada al llit, obrint els ulls plàcidament en despertar, llevant-se mentre badalla i s'estira, dirigint-se al lavabo per fer les seves necessitats i rentant-se la cara i les mans. Amb parsimònia, com ho ha vist fer al llarg de la seva curta vida. Fins fa poc, l'ajudava la mare, però ara ja se sent gran i pot ella sola. Igual que vestir-se. Ho ha fet ràpidament per no agafar fred.
Som a la tardor, la pluja ha refredat l'ambient i fa que la sensació sigui desagradable en sortir del llit així de sobte. En acabar de vestir-se, això ha durat uns segons ínfims, ha entrat a la cuina i ha endrapat quatre galetes i s'ha abrigat amb l'anorac, la bufanda, les manyoples i el capell de llana, fet per l'àvia. Encara no ha après a fer punt de mitja però s'hi fixa força. Abans de sortir al carrer, però, ha agafat els ninots de drap del rebedor, el mateix lloc on la nit anterior els havia descuidat. Sense dir res a ningú, ni haver-se creuat amb cap veí, s'ha dirigit cap al bosc, dos carrers més enllà de casa seva, i s'hi ha endinsat per anar a la recerca d'aquest enorme tió que ara mateix arrossega pel carrer enfangat.
Sembla que es dirigeixi al pati de darrere de l'edifici abandonat, on cada tarda es reuneixen els nens i les nenes del llogaret. Però ella mai no els acompanya. És una nena estranyota, solitària, callada. Potser perquè a casa la descuiden, potser perquè a la seva edat els pares ja es guanyaven les garrofes collint llenya o feinejant amb l'avi a la fusteria. Qui sap si escombrant serradures o duent part del pes de les feines de casa. Ho hem de suposar pels rostres demacrats dels dos, la mare i el pare de la nena semblen vellards, envellits pel fet de viure simplement. Quan la nena gira la cantonada del carrer principal del poble, la persiana de l'habitació dels pares es puja. I podem veure'ls clarament: ella, encara adormida, que roman dreta davant de la finestra, amb els ulls plens de lleganyes i de blaus i amb el rostre envermellit; ell, perdut dins del manyoc de llençols, tapant-se el cap amb el coixí, segueix roncant com si res. És diumenge, i després de la nit d'alcohol i crits i bufetades, la ressaca i el cansament envaeixen els seus cossos. Amb tant d'excés i amb tan poca consiència que no s'han adonat que la nena ha marxat fa quinze minuts llargs.
La nena ha arribat al pati desert i es disposa a jugar. Ella sola, no necessita cap més persona. Amb molt de compte, recolza el tió al terra fins que aguanta l'equilibri. És un tronc uniforme, ben serrat com si l'haguessin deixat a la clariana del bosc per recollir-lo més tard, com la resta de troncs que allà han quedat. L'ha triat per als seus jocs, aquells que inventa durant el dia, arreplegant bocins d'allò que veu, que escolta, que viu. I, ajudada pels dos ninots -en realitat, un ninot i una nina- i per elements que troba arreu, juga i mata les hores de solitud quan els pares no hi són. és el seu teatre particular, l'art de viure que confecciona amb les seves mans i imagina en el seu cap, aquesta vida en miniatura que només ella comprèn perquè és l'única espectadora. Com certes escenes que es repeteixen nit rere nit a casa, a l'habitació dels pares sobretot.
Avui els ninots es mouen damunt del tió, ballen entre les mans rodanxones de la nena, com si fossin damunt d'un podi, fent ziga-zagues que representen l'embriaguesa que acostuma a veure al menjador de casa. La nena acosta els ninots fins que topen violentament, sembla que es barallin, com també ho fan els seus pares quan s'emborratxen. Els ulls de la petita ja no miren un punt concret i s'evadeixen de l'escena que ella mateixa està creant; s'ha abandonat a les seves cabòries i, tot d'una, deixa anar la nina de la seva mà dreta i agafa una pedra del terra. La impacta contra el rostre de drap de la nina una vegada i una altra. Cada cop amb més ràbia. La mateixa ràbia que ha vist als ulls del seu pare mentre pegava la mare la darrera nit.
Quinze minuts enrere, hem estat testimonis de les accions realitzades abans d'aparèixer al llindar de la porta de casa dels pares. L'hem vista estirada al llit, obrint els ulls plàcidament en despertar, llevant-se mentre badalla i s'estira, dirigint-se al lavabo per fer les seves necessitats i rentant-se la cara i les mans. Amb parsimònia, com ho ha vist fer al llarg de la seva curta vida. Fins fa poc, l'ajudava la mare, però ara ja se sent gran i pot ella sola. Igual que vestir-se. Ho ha fet ràpidament per no agafar fred.
Som a la tardor, la pluja ha refredat l'ambient i fa que la sensació sigui desagradable en sortir del llit així de sobte. En acabar de vestir-se, això ha durat uns segons ínfims, ha entrat a la cuina i ha endrapat quatre galetes i s'ha abrigat amb l'anorac, la bufanda, les manyoples i el capell de llana, fet per l'àvia. Encara no ha après a fer punt de mitja però s'hi fixa força. Abans de sortir al carrer, però, ha agafat els ninots de drap del rebedor, el mateix lloc on la nit anterior els havia descuidat. Sense dir res a ningú, ni haver-se creuat amb cap veí, s'ha dirigit cap al bosc, dos carrers més enllà de casa seva, i s'hi ha endinsat per anar a la recerca d'aquest enorme tió que ara mateix arrossega pel carrer enfangat.
Sembla que es dirigeixi al pati de darrere de l'edifici abandonat, on cada tarda es reuneixen els nens i les nenes del llogaret. Però ella mai no els acompanya. És una nena estranyota, solitària, callada. Potser perquè a casa la descuiden, potser perquè a la seva edat els pares ja es guanyaven les garrofes collint llenya o feinejant amb l'avi a la fusteria. Qui sap si escombrant serradures o duent part del pes de les feines de casa. Ho hem de suposar pels rostres demacrats dels dos, la mare i el pare de la nena semblen vellards, envellits pel fet de viure simplement. Quan la nena gira la cantonada del carrer principal del poble, la persiana de l'habitació dels pares es puja. I podem veure'ls clarament: ella, encara adormida, que roman dreta davant de la finestra, amb els ulls plens de lleganyes i de blaus i amb el rostre envermellit; ell, perdut dins del manyoc de llençols, tapant-se el cap amb el coixí, segueix roncant com si res. És diumenge, i després de la nit d'alcohol i crits i bufetades, la ressaca i el cansament envaeixen els seus cossos. Amb tant d'excés i amb tan poca consiència que no s'han adonat que la nena ha marxat fa quinze minuts llargs.
La nena ha arribat al pati desert i es disposa a jugar. Ella sola, no necessita cap més persona. Amb molt de compte, recolza el tió al terra fins que aguanta l'equilibri. És un tronc uniforme, ben serrat com si l'haguessin deixat a la clariana del bosc per recollir-lo més tard, com la resta de troncs que allà han quedat. L'ha triat per als seus jocs, aquells que inventa durant el dia, arreplegant bocins d'allò que veu, que escolta, que viu. I, ajudada pels dos ninots -en realitat, un ninot i una nina- i per elements que troba arreu, juga i mata les hores de solitud quan els pares no hi són. és el seu teatre particular, l'art de viure que confecciona amb les seves mans i imagina en el seu cap, aquesta vida en miniatura que només ella comprèn perquè és l'única espectadora. Com certes escenes que es repeteixen nit rere nit a casa, a l'habitació dels pares sobretot.
Avui els ninots es mouen damunt del tió, ballen entre les mans rodanxones de la nena, com si fossin damunt d'un podi, fent ziga-zagues que representen l'embriaguesa que acostuma a veure al menjador de casa. La nena acosta els ninots fins que topen violentament, sembla que es barallin, com també ho fan els seus pares quan s'emborratxen. Els ulls de la petita ja no miren un punt concret i s'evadeixen de l'escena que ella mateixa està creant; s'ha abandonat a les seves cabòries i, tot d'una, deixa anar la nina de la seva mà dreta i agafa una pedra del terra. La impacta contra el rostre de drap de la nina una vegada i una altra. Cada cop amb més ràbia. La mateixa ràbia que ha vist als ulls del seu pare mentre pegava la mare la darrera nit.
15/12/09
Tailàndia (Repte Clàssic CDVII)
Estimada mamà,
t'escric des de Bangkok (Tailàndia). Sé que et vaig mentir en dir-te que passaria una temporada a Marsella per descansar. Però també sé que no vols sentir parlar de res relacionat amb el món del cinema ni que el teu fill s'hi senti interessat. Prefereixo confessar-t'ho ara abans que te n'assabentis per altres.
Perdona que només t'enviï aquesta minsa postal però la feina de rodatge m'absorbeix. Recorda que ets allò que més estimo al món (encara que hi ha una noia holandesa que... És broma!!).
El teu fill André,
PS: Penso en tu, recorda-ho. No pateixis per mi, estaré bé.
Benvolgut diari,
m'he enamorat. Per primer cop en la meva vida. No és francesa, però és bellíssima. Es diu Sylvia (Silvie en la nostra llengua) i parla un francès poruc i delicat. Sembla que em tingui por: no puc evitar quedar-me-la observant mentre ella espera (amb una bata de setí solament!!) que el senyor Jaeckin doni el vistiplau a tots els detalls. Qualsevol dels meus escassos amics no creuria que es vol rodar una pel·lícula eròtica a Tailàndia si veiés la meticulositat amb què treballem.
No he pogut evitar declarar els meus sentiments a la Sylvia. Malgrat que és la seva primera pel·lícula, és una bona professional (diu que fins ara havia estat model), i la trobo sensual. No ha dit res en sentir les meves paraules, potser és tímida com jo. Sé que, si la conegués la mamà, li agradaria com a xicota meva. Segur que no és com les altres; a més, té dos anys menys que jo.
Duem dues setmanes de rodatge. El senyor Jaeckin ha supervisat cadascuna de les escenes que hem anat rodant i no em treu els ulls de damunt per si deso bé tot el material després de cada sessió. La Sylvia se'm mostra distant. Ja han transcorregut sis dies des que vaig dir-li que sento alguna cosa per ella i no he obtingut cap resposta (cal que li digui que estic enamorat? O ja ho haurà entès així?).
Saps que la mamà està neguitosa pel viatge a Bangkok, Diari? He d'escriure-li per tranquil·litzar-la...
No m'agrada veure la Sylvia mentre actua. Evito prestar més atenció de la necessària mentre fornica amb els altres actors. I també ho ha de fer amb dones. Crec que m'he equivocat pensant que podia ser bona per a mi. I si la mamà la veiés deixant-se penetrar per qualsevol, què diria de mi? Millor que no li digui res d'ella en la propera carta, no creus?
És una meuca! Ho sabia, m'evita i folla amb tothom sense importar-li que la vegi. Crec que fins i tot gaudeix fent-me patir. He d'escarmentar-la, ho tinc clar. Tinc un pla. Aquesta nit aniré al seu bungalow i li demostraré que jo també sóc capaç de fer-li l'amor. Però sense càmeres, i sense actuar. Sabrà que l'André no només és enginyer de so, sinó un amant ideal, i capacitat per allò d'educar-la sexualment (això és idea d'en Jean-Louis, el guionista). No m'imagino tenint aquestes idees per mi mateix...
Ho he fet, l'he forçada aquesta matinada. Havia de ser avui, el darrer dia de rodatge. Després de la festa de celebració per haver acabat la pel·lícula, m'he dirigit al seu bungalow. No m'ha sentit entrar i l'he emmordassada perquè no cridés, l'he colpejada amb ràbia per haver-me ofès davant de tothom. I l'he penetrada com he vist que li feien en aquests dies. Sense miraments, perquè s'ho ha guanyat.
He pensat en la mamà, sé que em felicitaria per donar-li el seu merescut a aquesta puta. L'enyoro, he d'escriure-li. Ara mateix. Perquè sàpiga que la trobo a faltar, dir-li que torno al seu costat, demanar-li perdó abans de tenir-la al davant. Abans, però, he de treure'm l'olor de la Sylvia de damunt. La detesto, diari, com a totes les dones que he conegut. Només la mamà m'estima de debò...
Vèrtebres (Repte Clàssic CDVIII)
Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.
Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.
No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.
Saps quin so fan
*
La Nemèsia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.
Malgrat tot, deixa el paper al tambor de la màquina d'escriure. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.
En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.
Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.
No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.
Saps quin so fan
La Nemèsia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.
Malgrat tot, deixa el paper al tambor de la màquina d'escriure. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.
En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.
8/12/09
Immensitat oceànica (RPV111)
Quants noms té la mar?
Sabrà que la crides quan la somnies?
Són infinites les seves onades?
Dorm el dofí si el besa l'escuma?
O retorna pel camí de l'aigua,
Obert en la parpella de l'horitzó?
Quants alens perd la brisa
En pentinar la pell de la sal líquida?
Com s'orienta el sol entre el laberint
De corrents canviants i plens de subtileses?
Qui és capaç de trencar les cadenes
Que lliguen la carn a la platja?
I la naixença a la immensitat oceànica
Només recorrent-la amb les pupil·les?
2.
Besos de sorra,
Escuma que, callada,
S'esmuny en l'aigua.
Record de l'hàlit
Respirat per l'origen
De les onades.
Torna, bressola'm,
Mar lliure, tendra mare,
Dida entre somnis.
3.
Què necessites, penell de l'atzar,
Quan són reals els mites de la mar?
La brisa i la remor del seu esguard?
Llavis curulls d'amor al capaltard?
1/12/09
Ofec [intent de sextina lliure](Melorepte86)
Bada camins entre la fosca,
I podrem recordar la vida
I la mort i el tresor de la llum,
I cremar amb la callada heura
Que dorm, que arrela en l'escorça.
Sabrem els noms de l'escorça
Quan ens llevin la pell i l'oxigen,
La calidesa arrapada com l'heura
Al pou encadenat a la fosca,
A la mort esdevinguda vida,
A la ceguesa buscant la llum.
Degoteig. I la nafra plena de llum
Guaita el no-res de l'escorça
I la corda i la forma com la vida
Que s'escola en brins d'oxigen,
On l'origen és clam enmig de la fosca
I esforç en el fullam de l'heura.
Ofec. I allunyes dels ulls l'heura,
La por, la fragilitat de la llum
Quan el negre és matriu de fosca,
Tronc on agonitza la vella escorça
I cal guardar camins i sendes, l'oxigen
De la vida gastada, l'anhelada vida.
Coneixem la nul·litat del món, la vida,
L'ham junyit en el fil de l'heura
Gebrada en el mur de la ment i l'oxigen
Ofega i brama als pulmons fets llum,
I, emparats per la rude escorça,
Som records i memòria, la fosca.
Degoteig de llum clara i de fosca,
Galtes pèrfides encarades a la vida,
Agonia de tot allò que toca l'escorça
De la mort mentre es viu, de l'heura
Que germina i creix del buit a la llum,
I segueix el camí sense oxigen.
Ofec. I sols l'oxigen esdevé fosca
I sap que la llum ha de ser vida,
Mentre s'arrapa l'heura a sa escorça.
19/11/09
Mandorcòrovi (RPV109)
A la música de la meva adolescència
Una porta. Només.
Ni llar ni homes,
Ni somnis ni desgràcies.
O potser és la desgràcia l'única
Ombra que s'allarga entre els murs
Inexistents?
Mandorcòrovi és lluny,
I la blancor de l'unicorn també.
Albira amb pupil·les curioses,
Tota l'esplanada deserta
Fins a l'horitzó. Terra i cendres,
Focs apagats, vides consumides,
Plors callats, i cors orfes
De batec.
Una guerra? L'abandó;
Una batalla? La fi de tot.
Eixorca habilitat per esborrar
Allò que teníem, per fer desaparèixer
Gestes i esforços,
Gestacions i generacions.
Amb un sol instant,
L'ull de qui sotja passa
De veure fertilitat i plenitud
A comprovar la solitud del desempar,
La quietud d'allò que ja no existeix.
Mandorcòrovi és lluny,
Si és que encara recordes el País dels Somnis...
14/11/09
La dona d'Oświęcim-Brzezinka (Repte Clàssic CDIII)
2 de febrer
La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.
7 de febrer
Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...
21 de febrer
Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.
3 d'abril
Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).
12 d'abril
Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...
15 d'abril
La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...
27 d'abril
La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.
Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...
La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.
7 de febrer
Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...
21 de febrer
Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.
3 d'abril
Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).
12 d'abril
Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...
15 d'abril
La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...
27 d'abril
La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.
Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...
Venília (Repte Clàssic CDIV)
Realment, mai no ha sortit dels Estats Units. Bé, no tan sols dels Estats Units sinó d'Ohio. S'estima el seu poble, potser perquè no ha conegut res més des que va néixer. Però si ara es troba embarcat en aquest creuer de luxe no és per haver-ho decidit ell, sinó perquè al seu seixanta-cinquè aniversari, els seus fills li han obsequiat amb el seu primer viatge a l'estranger. No hagués calgut el passatge cap a Panamà, sincerament. Si per ell fos, un bitllet d'autocar (un Greyhound, evidentment) amb destinació a l'estat veí, o bé Indiana o bé Pennsylvania, ja hauria satisfet la definició que té de viatjar a l'estranger.
En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.
Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.
Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?
Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.
Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.
*
El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.
Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.
En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.
Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.
Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?
Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.
Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.
El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.
Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.
26/10/09
La Ciutat mai no dorm (Repte Clàssic CDII)
La Ciutat mai no dorm. Encara que arribi la nit, la seva activitat mai no s'atura del tot. Des de la llunyania es veu bella i estàtica, però bull i es mou i també coneix la lletjor, amagada en una aparença de llum artificial.
La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.
És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.
Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.
Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.
La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.
És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.
Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.
Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.
23/10/09
Renúncia (Repte Clàssic CD)
Estimada,
ho tinc decidit. Avui deixo de llegir. Ni de manera febril ni assossegadament. Res. Ni una línia més impresa. Perdo les paraules, les oblido mica en mica. O això em sembla. Per culpa d’aquesta ànsia per devorar pàgines i més pàgines. De voler aprendre a escriure mentre llegia, de poder admirar-me amb paràgrafs sencers de bellesa.
Aquesta renúncia, aquestes ínfimes línies m’han costat un enorme esforç. He hagut de regirar dins del meu cap per trobar les paraules que vull dir, que necessito deixar en aquest full. Així t’ajudaran a seguir al meu costat i comprendre’m. Comprendre el meu canvi i la meva postura, adonar-te que, de continuar essent un lector assidu i voraç, seré capaç de tenir records però, per contra, de res em servirà tenir-los perquè no sabré com plasmar-los. Perdre les paraules per explicar aquests records, cada vegada més vagues, seria com morir abans d’hora, restar sense experiències ni adolescència ni infantesa. Ni tampoc sabria com retenir els descobriments d’aquells tendres anys. Els sabors nous de noves menges, els primers passos i els passeigs accidentats en bicicleta. O la platja.
La platja... Em costa recordar-la ja. El seu descobriment és un dels records més antics que tinc. La sorra, els xiscles de les gavines, les acolorides ombrel·les, el cel clar i amb núvols estranys fins i tot. I la gentada, i com la vaig evitar per endinsar-me en l’aigua i gaudir per primer cop de la mar. Em vaig deixar abraçar per ella i entotsolar enmig de la multitud amb el bateig del glop d’aigua salada i satisfaent, que vaig haver d’expulsar entre els crits de la mare. Però la baula va quedar dins meu. Ancorat al seu oneig, el meu cos no va allunyar-se mai més del litoral. Avui encara visc en aquesta vella casa de pescadors, la que em va veure néixer i créixer, suposo. Això em diuen... Si fos per mi, escriuria noms poc desgastats per la lectura, exòtics o allunyats, inversemblants tal volta. Però més possibles de recordar que el lloc on realment he nascut, que m’han de recordar. Com la gerra plena d’aigua de mar, que no sé qui me la porta dia a dia. La vaig demanar jo, potser? Serveix per mitigar la pèrdua del primer record de la meva consciència? Ja dubto de tot.
Només sé que, en beure’n un got em vénen al cap sensacions quasi esborrades, gairebé oblidades i enterrades a les catacumbes del meu cervell. Tinc esbossos d’estiueigs entre cridòria i rialles, de jornades eternes feinejant a la barca del pare, sargint xarxes i preparant esquers, de nits d’insomni sota l’espelma i els llibres del senyor rector, i els primers festeigs i les quartilles emplenades tot emulant els grans mestres, en secret, a la vora de la mar, a recer de la barca, així la vigilava alhora. I més records que no sé escriure, només dir-los en veu alta.
Demà, en llegir aquesta carta, potser t’entristiràs en un principi; però necessito la teva ajuda perquè siguis la meva memòria. No et demano esforços sobrehumans, sols petits detalls que em despertin aquesta guspira que em manca per encendre el foc dels records, per expressar-los en veu alta i els escoltis. I per això et deixo el més important de tots, ara que encara puc recordar-lo. L’escric. Perquè llegeixis aquest episodi iniciàtic i així podràs recordar-me’l les vegades que cridi que no recordo quan era infant. Potser Déu va oferir-te’m com a esposa perquè, a la meva vellesa, em servissis de testimoni de la meva existència. Amb el teu nom, Maria del Mar, que engloba tota la meva vida, si m’aturo a pensar-ho.
Sempre teu
ho tinc decidit. Avui deixo de llegir. Ni de manera febril ni assossegadament. Res. Ni una línia més impresa. Perdo les paraules, les oblido mica en mica. O això em sembla. Per culpa d’aquesta ànsia per devorar pàgines i més pàgines. De voler aprendre a escriure mentre llegia, de poder admirar-me amb paràgrafs sencers de bellesa.
Aquesta renúncia, aquestes ínfimes línies m’han costat un enorme esforç. He hagut de regirar dins del meu cap per trobar les paraules que vull dir, que necessito deixar en aquest full. Així t’ajudaran a seguir al meu costat i comprendre’m. Comprendre el meu canvi i la meva postura, adonar-te que, de continuar essent un lector assidu i voraç, seré capaç de tenir records però, per contra, de res em servirà tenir-los perquè no sabré com plasmar-los. Perdre les paraules per explicar aquests records, cada vegada més vagues, seria com morir abans d’hora, restar sense experiències ni adolescència ni infantesa. Ni tampoc sabria com retenir els descobriments d’aquells tendres anys. Els sabors nous de noves menges, els primers passos i els passeigs accidentats en bicicleta. O la platja.
La platja... Em costa recordar-la ja. El seu descobriment és un dels records més antics que tinc. La sorra, els xiscles de les gavines, les acolorides ombrel·les, el cel clar i amb núvols estranys fins i tot. I la gentada, i com la vaig evitar per endinsar-me en l’aigua i gaudir per primer cop de la mar. Em vaig deixar abraçar per ella i entotsolar enmig de la multitud amb el bateig del glop d’aigua salada i satisfaent, que vaig haver d’expulsar entre els crits de la mare. Però la baula va quedar dins meu. Ancorat al seu oneig, el meu cos no va allunyar-se mai més del litoral. Avui encara visc en aquesta vella casa de pescadors, la que em va veure néixer i créixer, suposo. Això em diuen... Si fos per mi, escriuria noms poc desgastats per la lectura, exòtics o allunyats, inversemblants tal volta. Però més possibles de recordar que el lloc on realment he nascut, que m’han de recordar. Com la gerra plena d’aigua de mar, que no sé qui me la porta dia a dia. La vaig demanar jo, potser? Serveix per mitigar la pèrdua del primer record de la meva consciència? Ja dubto de tot.
Només sé que, en beure’n un got em vénen al cap sensacions quasi esborrades, gairebé oblidades i enterrades a les catacumbes del meu cervell. Tinc esbossos d’estiueigs entre cridòria i rialles, de jornades eternes feinejant a la barca del pare, sargint xarxes i preparant esquers, de nits d’insomni sota l’espelma i els llibres del senyor rector, i els primers festeigs i les quartilles emplenades tot emulant els grans mestres, en secret, a la vora de la mar, a recer de la barca, així la vigilava alhora. I més records que no sé escriure, només dir-los en veu alta.
Demà, en llegir aquesta carta, potser t’entristiràs en un principi; però necessito la teva ajuda perquè siguis la meva memòria. No et demano esforços sobrehumans, sols petits detalls que em despertin aquesta guspira que em manca per encendre el foc dels records, per expressar-los en veu alta i els escoltis. I per això et deixo el més important de tots, ara que encara puc recordar-lo. L’escric. Perquè llegeixis aquest episodi iniciàtic i així podràs recordar-me’l les vegades que cridi que no recordo quan era infant. Potser Déu va oferir-te’m com a esposa perquè, a la meva vellesa, em servissis de testimoni de la meva existència. Amb el teu nom, Maria del Mar, que engloba tota la meva vida, si m’aturo a pensar-ho.
Sempre teu
28/9/09
Andròmina (Repte Clàssic CCCIC)
Quan l'esclafa, del seu cos sorgeix una bombolla que es mou amb desfici. La mosca, que instants abans havia atrapat entre els seus dits, ja és morta però les larves es comencen a retorçar sobre sí mateixes en sentir massa aviat el contacte de la llum i de l'aire. A en Julian Jones li agrada veure-les penetrar sense miraments el cos de la mosca, furgar l'abdomen que les acollia tot just uns segons enrere, alimentar-se de la substància de la seva progenitora. Potser això és la mort, un estat instintiu que s'endega amb el preludi d'una naixença asilvestrada i segueix amb una vida de turments, pensa en Julian mentre l'Anthony Napse apareix per la porta de l'oficina.
En el lapse de temps en què l'Anthony deixa la gavardina, en Julian deixa d'escriure i cobreix la Underwood. Ja tornes a badar amb aquesta andròmina?, és el bon dia que toca darrerament. De vegades, la primera frase no arriba fins que en Julian li demana permís per anar a esmorzar. En escoltar aquesta pregunta, que tornarà a ser retòrica, abaixa les parpelles uns instants com contestant afirmativament. Però el que passa pel cap d'en Julian és un pensament que creu amb fermesa. No és una andròmina, imbècil, aquesta màquina d'escriure et pot matar. Ho pensa però no ho dirà. Perquè, si ho diu, l'Anthony esclafirà a riure i es mofarà d'ell i de la seva Underwood, la mateixa que va trobar a les golfes un parell de setmanes enrere. El mateix escenari on, fa deu anys, va aparèixer degollada la seva tieta, a mans de l'oncle Malachi. Fidel a les seves creences, va respectar el jurament de llur unió. Fins que la mort els va separar...
I des que ell i la seva filla Margaret van trobar la màquina d'escriure, en Julian no ha deixat de tenir malsons en què se li revela aquest secret, pronunciat per l'oncle Malachi, l'anterior propietari de la màquina. La Underwood és capaç de fer realitat els desigs homicides de qui hi escriu. Amb la reiteració dels malsons, en Julian ho ha volgut provar. Però sense resultats. La víctima escollida és el mateix Anthony, la persona que suporta i que pot observar amb més meticulositat. Sí que és cert que, durant els dies que ha estat experimentant amb la frase L'Anthony Napse mor asfixiat avui. Però només ha aconseguit uns accessos de tos mínims que, en ple hivern, són difícils de vincular amb la Underwood.
Avui, però, en Julian ha passat per la papereria, com cada matí, i, a més de lliurar-li el diari, en Jeremy l'ha sorprès amb la notícia de l'arribada del carret de tinta que esperava. Per a l'andròmina, Anthony, ha pensat mentre somreia. Així ha arribat a l'oficina. Amb el diari, que ha deixat descuidat damunt de la taula de l'Anthony Napse, i el carret de tinta que ràpidament ha canviat. Ho ha volgut provar però l'Anthony l'ha interromput a mitja escriptura. L'Anthony Napse mor asfixia podríem llegir si descobrissim la Underwood. Cinc lletres només. Sis caràcters i llestos. I la profecia d'en Malachi Jones es corroborarà o s'esvairà. Un cop de calaix i en Julian polsa la t i el tabulador tot seguit. L'Anthony, a poca distància d'ell, estossega sorollosament. Però res més. La a i la v són a prop però la u i la i encara ho són més. No s'arriscarà fins que l'Anthony no surti a esmorzar. La tos segueix, i sembla que no s'atura. I si és cert que...?
Enmig d'aquest pensament, l'Anthony s'aixeca i corre cap al lavabo. A beure una mica d'aigua. En Julian l'observa i, mentre l'Anthony omple el got, aprofita per polsar les quatre tecles que li manquen per acabar la frase que escrivia. Amb el clic de la i, el cos de l'Anthony es desploma davant de la pica del lavabo. Ha funcionat, pensa amb fredor en Julian Jones. I un somriure maliciós se li dibuixa al rostre. Esperarà cinc minuts i, de no canviar res, trucarà una ambulància. Però un nou pensament, encara més maliciós, li apareix a la ment. Se sent extasiat amb el descobriment dels atributs reals de la seva Underwood, perquè ara és seva. I té a les seves mans la mort de qualsevol persona. Fins i tot, la de la seva esposa. Per què no? Seria irònic, d'oncle a nebot, la mort passa d'unes mans a les altres. I es repetiria la història? No, a mi mai no m'enxamparan. Els fulls seran cremats. Només dos cops, i prou, pensa mentre canvia el full escrit per un de nou.
I es disposa a fer servir la mateixa fórmula. Només canviant els noms. La Margaret Jones mor asfixiada avui. Ho ha escrit sense dubtar-ho. I amb una sang freda que l'esparvera. Ara només esperarà, igual que amb la trucada a l'ambulància. Aquesta la posposa, vol rebre la satisfacció de la notícia de la mort de la seva esposa. Esperarà cinc trucs i s'amoïnarà, falsament, i telefonarà alguna veïna perquè s'arribi fins al seu domicili, que li digui a la Margaret que avui no podrà dinar a casa perquè l'Anthony ha mort i la veïna el telefonarà per informar-lo que la Margaret és morta. Que l'ha trobada al terra blavosa i sense pols i...
Cinc minuts després d'això i abans de telefonar una ambulància, marca el número de casa seva, i, estranyament, al tercer truc qui agafa el telèfon és la seva esposa, la Margaret Jones. Plora, sanglota, el reconeix. Només pronuncia quatre paraules abans d'explotar amb gemecs i crits de boja. En Julian Jones calla, no sap què dir. Per dos motius. Perquè la Margaret no és morta i per la notícia que ha rebut. La Margaret Jones, nom de casada de Margaret Ashbery, li ha comunicat que la Maggie, la Margaret Jones, la filla dels dos, ha mort en desplomar-se de sobte al pati de l'escola. Mentre el món se li cau sobre, en Julian abaixa la mirada fins a la taula. Les larves ja no es mouen. També han mort.
En el lapse de temps en què l'Anthony deixa la gavardina, en Julian deixa d'escriure i cobreix la Underwood. Ja tornes a badar amb aquesta andròmina?, és el bon dia que toca darrerament. De vegades, la primera frase no arriba fins que en Julian li demana permís per anar a esmorzar. En escoltar aquesta pregunta, que tornarà a ser retòrica, abaixa les parpelles uns instants com contestant afirmativament. Però el que passa pel cap d'en Julian és un pensament que creu amb fermesa. No és una andròmina, imbècil, aquesta màquina d'escriure et pot matar. Ho pensa però no ho dirà. Perquè, si ho diu, l'Anthony esclafirà a riure i es mofarà d'ell i de la seva Underwood, la mateixa que va trobar a les golfes un parell de setmanes enrere. El mateix escenari on, fa deu anys, va aparèixer degollada la seva tieta, a mans de l'oncle Malachi. Fidel a les seves creences, va respectar el jurament de llur unió. Fins que la mort els va separar...
I des que ell i la seva filla Margaret van trobar la màquina d'escriure, en Julian no ha deixat de tenir malsons en què se li revela aquest secret, pronunciat per l'oncle Malachi, l'anterior propietari de la màquina. La Underwood és capaç de fer realitat els desigs homicides de qui hi escriu. Amb la reiteració dels malsons, en Julian ho ha volgut provar. Però sense resultats. La víctima escollida és el mateix Anthony, la persona que suporta i que pot observar amb més meticulositat. Sí que és cert que, durant els dies que ha estat experimentant amb la frase L'Anthony Napse mor asfixiat avui. Però només ha aconseguit uns accessos de tos mínims que, en ple hivern, són difícils de vincular amb la Underwood.
Avui, però, en Julian ha passat per la papereria, com cada matí, i, a més de lliurar-li el diari, en Jeremy l'ha sorprès amb la notícia de l'arribada del carret de tinta que esperava. Per a l'andròmina, Anthony, ha pensat mentre somreia. Així ha arribat a l'oficina. Amb el diari, que ha deixat descuidat damunt de la taula de l'Anthony Napse, i el carret de tinta que ràpidament ha canviat. Ho ha volgut provar però l'Anthony l'ha interromput a mitja escriptura. L'Anthony Napse mor asfixia podríem llegir si descobrissim la Underwood. Cinc lletres només. Sis caràcters i llestos. I la profecia d'en Malachi Jones es corroborarà o s'esvairà. Un cop de calaix i en Julian polsa la t i el tabulador tot seguit. L'Anthony, a poca distància d'ell, estossega sorollosament. Però res més. La a i la v són a prop però la u i la i encara ho són més. No s'arriscarà fins que l'Anthony no surti a esmorzar. La tos segueix, i sembla que no s'atura. I si és cert que...?
Enmig d'aquest pensament, l'Anthony s'aixeca i corre cap al lavabo. A beure una mica d'aigua. En Julian l'observa i, mentre l'Anthony omple el got, aprofita per polsar les quatre tecles que li manquen per acabar la frase que escrivia. Amb el clic de la i, el cos de l'Anthony es desploma davant de la pica del lavabo. Ha funcionat, pensa amb fredor en Julian Jones. I un somriure maliciós se li dibuixa al rostre. Esperarà cinc minuts i, de no canviar res, trucarà una ambulància. Però un nou pensament, encara més maliciós, li apareix a la ment. Se sent extasiat amb el descobriment dels atributs reals de la seva Underwood, perquè ara és seva. I té a les seves mans la mort de qualsevol persona. Fins i tot, la de la seva esposa. Per què no? Seria irònic, d'oncle a nebot, la mort passa d'unes mans a les altres. I es repetiria la història? No, a mi mai no m'enxamparan. Els fulls seran cremats. Només dos cops, i prou, pensa mentre canvia el full escrit per un de nou.
I es disposa a fer servir la mateixa fórmula. Només canviant els noms. La Margaret Jones mor asfixiada avui. Ho ha escrit sense dubtar-ho. I amb una sang freda que l'esparvera. Ara només esperarà, igual que amb la trucada a l'ambulància. Aquesta la posposa, vol rebre la satisfacció de la notícia de la mort de la seva esposa. Esperarà cinc trucs i s'amoïnarà, falsament, i telefonarà alguna veïna perquè s'arribi fins al seu domicili, que li digui a la Margaret que avui no podrà dinar a casa perquè l'Anthony ha mort i la veïna el telefonarà per informar-lo que la Margaret és morta. Que l'ha trobada al terra blavosa i sense pols i...
Cinc minuts després d'això i abans de telefonar una ambulància, marca el número de casa seva, i, estranyament, al tercer truc qui agafa el telèfon és la seva esposa, la Margaret Jones. Plora, sanglota, el reconeix. Només pronuncia quatre paraules abans d'explotar amb gemecs i crits de boja. En Julian Jones calla, no sap què dir. Per dos motius. Perquè la Margaret no és morta i per la notícia que ha rebut. La Margaret Jones, nom de casada de Margaret Ashbery, li ha comunicat que la Maggie, la Margaret Jones, la filla dels dos, ha mort en desplomar-se de sobte al pati de l'escola. Mentre el món se li cau sobre, en Julian abaixa la mirada fins a la taula. Les larves ja no es mouen. També han mort.
24/9/09
Celístia (RPV103)
Resseguir les restes del camí trescat per la saliva,
Sentir-se viva i esdevenir xiuxiueig en el passeig
Que va del teu ventre als teus llavis, amb els glavis
Dolços del turment desitjat i la nuesa que aclapara.
Ressuscitar enmig del gemec, entre la calma aspriva
Que no es reté a les palmes, amb les balmes del llebeig
Que resta aturat on l'esperança acabes, i per als savis
Ets enigma i misteri, eteri somni que vetlla la nit clara.
Beure a glops el doll de desig que guardes en la pell,
Assetjar el castell dels teus braços amb el mossec
I la carícia, quan la clarícia del teu bes és fruita madura.
Dormir i saber que mentre dorms somnies que ets àngel bell
Que sobrevola el meu cel estès per a tu, llençol metec
Acollit pel teu jaç de tendresa quan esdevens suavitat pura...
Sentir-se viva i esdevenir xiuxiueig en el passeig
Que va del teu ventre als teus llavis, amb els glavis
Dolços del turment desitjat i la nuesa que aclapara.
Ressuscitar enmig del gemec, entre la calma aspriva
Que no es reté a les palmes, amb les balmes del llebeig
Que resta aturat on l'esperança acabes, i per als savis
Ets enigma i misteri, eteri somni que vetlla la nit clara.
Beure a glops el doll de desig que guardes en la pell,
Assetjar el castell dels teus braços amb el mossec
I la carícia, quan la clarícia del teu bes és fruita madura.
Dormir i saber que mentre dorms somnies que ets àngel bell
Que sobrevola el meu cel estès per a tu, llençol metec
Acollit pel teu jaç de tendresa quan esdevens suavitat pura...
4/9/09
Piràmide famèlica (RPV101)
Per si de cas, la pedra sura i és capaç de recordar-me
Que la piràmide s'alça entre el desert de l'aigua,
Quan la vida et torna Tàntal i Sísif a la vegada,
Sense suplicis nous ni velles llàgrimes. Sols l'ànsia.
Malgrat tot, la set i la força i la gana no marxen
I s'aixopluguen de la fuga entre les meves entranyes
Que, estranyes com ombres sense nom, lluiten a estrebades
Contra la nit i la pluja i l'esquerpa solitud cansada
D'acompanyar-me, contra la mort i la carena plàcida
On no m'és permès d'acostar-m'hi perquè la cadena clava
Els meus peus al sòl, a la terra de la naixença, a la malva
I tinc l'ànim de l'ocàs, la passió del verm que traspassa
La carn i les vísceres, fins al moll de l'os, que arramba
Amb tot al seu pas, i amb el sull pensament d'aquesta gana
Ingent habito el malson d'arrossegar la pedra muntanya
Amunt, amb l'estómac buit i l'ànima deserta, i em manca
Temps per esdevenir clepsidra de l'agonia pròpia encara...
Que la piràmide s'alça entre el desert de l'aigua,
Quan la vida et torna Tàntal i Sísif a la vegada,
Sense suplicis nous ni velles llàgrimes. Sols l'ànsia.
Malgrat tot, la set i la força i la gana no marxen
I s'aixopluguen de la fuga entre les meves entranyes
Que, estranyes com ombres sense nom, lluiten a estrebades
Contra la nit i la pluja i l'esquerpa solitud cansada
D'acompanyar-me, contra la mort i la carena plàcida
On no m'és permès d'acostar-m'hi perquè la cadena clava
Els meus peus al sòl, a la terra de la naixença, a la malva
I tinc l'ànim de l'ocàs, la passió del verm que traspassa
La carn i les vísceres, fins al moll de l'os, que arramba
Amb tot al seu pas, i amb el sull pensament d'aquesta gana
Ingent habito el malson d'arrossegar la pedra muntanya
Amunt, amb l'estómac buit i l'ànima deserta, i em manca
Temps per esdevenir clepsidra de l'agonia pròpia encara...
7/8/09
Tancat (A Joan Calvo Arbonès)
Una setmana dins de casa. Engabiat per pròpia voluntat. Cansat de tot, sense esma ni de baixar l’escassa escala que em separa del carrer. Només he recorregut un espai reduït des del llit a la cuina, de la cuina al bany. Si això se’n diu caminar, he caminat.
El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren.
Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves.
Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi?
Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment.
Agafo l’aparell, marco el telèfon:
-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?
El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren.
Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves.
Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi?
Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment.
Agafo l’aparell, marco el telèfon:
-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?
De sobte, arriba la mort (Repte Clàssic CCCLXVII)
Barcelona es lleva tranquil•la després del tràfec nadalenc.
De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d’un edifici damunt d’un cotxe beige, l’alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d’uns trenta-cinc anys, ha mort a l’acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d’aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.
A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d’abandonar el portal d’aquell edifici s’allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L’observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l’antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d’ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d’aquell edifici en els darrers minuts.
El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:
-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç –és el que diu en despenjar l’aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.
Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d’alentir la marxa. Mentrestant, davant de l’edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d’un paper rebregat, quasi il•legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI••PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.
Descobrim que es tracta d’una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s’hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l’adreça d’aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L’adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l’apartament, a l’estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s’ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l’exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d’una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s’ha esdevingut.
Al balcó del segon pis de l’apartament apareix un nen d’uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l’estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d’emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l’ordre exacte de l’acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.
Mentrestant, la noia ja ha arribat a l’estació del metro i n’ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n’extreu una agenda negra amb l’any vigent gravat al llom. El punt l’ajuda a obrir-la per la data d’avui. En aquell full s’hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l’Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l’agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.
De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d’un edifici damunt d’un cotxe beige, l’alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d’uns trenta-cinc anys, ha mort a l’acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d’aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.
A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d’abandonar el portal d’aquell edifici s’allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L’observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l’antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d’ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d’aquell edifici en els darrers minuts.
El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:
-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç –és el que diu en despenjar l’aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.
Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d’alentir la marxa. Mentrestant, davant de l’edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d’un paper rebregat, quasi il•legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI••PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.
Descobrim que es tracta d’una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s’hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l’adreça d’aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L’adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l’apartament, a l’estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s’ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l’exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d’una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s’ha esdevingut.
Al balcó del segon pis de l’apartament apareix un nen d’uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l’estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d’emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l’ordre exacte de l’acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.
Mentrestant, la noia ja ha arribat a l’estació del metro i n’ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n’extreu una agenda negra amb l’any vigent gravat al llom. El punt l’ajuda a obrir-la per la data d’avui. En aquell full s’hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l’Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l’agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.
5/8/09
La Bàrbara (Repte Clàssic CCCXCIV)
Amb els ulls plorosos, frega la taca dins de l’aigua sabonosa. La sang no marxa fàcilment i per això frega una i una altra vegada tot comprovant cada cert temps l’eficàcia d’aquest contacte. Plora perquè se sent desgraciada. Després d’anys d’esclavatge, sense cap més futur que parir i criar fills i filles.
Era bella. Fa temps d’això. Ara, però, ningú no relacionaria aquesta massa amorfa i clivellada pels anys i la maternitat amb aquella joveneta que va ser elegida Pubilla del Poble durant cinc anys seguits. De ben segur que si algú gosés dir-ho a un foraster, aquest esclafaria a riure davant d’aquelles formes cetàcies. Però la Bàrbara sent ràbia. Aquest record li masega les entranyes, li mossega l’ànima cada vegada que es contempla davant del mirall. Era bella, amb un futur esplendorós. Fins i tot en conèixer en Dídac creia que seguiria ascendint en l’èxit sense temor, gràcies a la seva bellesa. La ciutat, lluny del poble, li oferia grans expectatives; model d’artistes, maniquí de modistes reconegudes, o potser actriu.
Era bella, no ho dubtava ningú, però també ingènua i amb el cap ple de núvols. En Dídac, murri i masclista, ja va preocupar-se de prenyar-la ràpidament. I no un cop. Ni dos. Perquè no passava la quarantena preventiva que la Bàrbara ja tornava a estar embarassada de nou. Una conilla, fèrtil en excés, que esborrava les ales imaginades que la durien cap a la gran ciutat, que dissipaven el somni de guanyar-se la vida amb autonomia. I no només era la càrrega de tres criatures quasi coetànies. Perquè l’Angèlica, en Fermí i la Cal•líope eren tres belleses, que donaven molta feina però també moltes satisfaccions. El gran problema de la Bàrbara era, i segueix essent, la facilitat amb què s’engreixava. Després de cada embaràs, deu quilograms no aconseguia fer-los desaparèixer mai. Així, després de tres enlluernaments i de cinc anys de matrimoni amb en Dídac, trenta quilos eren una feixuguesa que l’havia retirada del món.
Ja no era bella. I no seria model ni maniquí ni actriu. Es resignava per força. i encara hauria de sumar-hi tres nous embarassos. Amb els seus quilos com a obsequi extra. Perquè sabia que la seva fertilitat esdevenia un problema. Però li semblava un problema més gros el mal humor d’en Dídac si no complia els seus deures de bona esposa. I aquest conflicte interior l’omplia de desacords amb ella mateixa i de noves vides al seu ventre, d’abandonament.
I la Bàrbara plora mentre frega insistentment la taca de sang del cobrellit de la seva filla, el viu retrat d’aquella joveníssima Bàrbara nomenada Pubilla del Poble, sobretot perquè ha arribat a l’adolescència. Sobretot avui, amb la seva primera menstruació. La que l’allibera una mica més dels pares però l’esclavitza a la sort del despotisme del masclisme que encara regna en el seu poble i, inevitablement, els fantasmes assetgen la Bàrbara perquè veu en l’Angèlica la mateixa ingenuïtat de la seva pròpia adolescència. El mateix dia en què s'inicien les festes del poble.
Era bella. Fa temps d’això. Ara, però, ningú no relacionaria aquesta massa amorfa i clivellada pels anys i la maternitat amb aquella joveneta que va ser elegida Pubilla del Poble durant cinc anys seguits. De ben segur que si algú gosés dir-ho a un foraster, aquest esclafaria a riure davant d’aquelles formes cetàcies. Però la Bàrbara sent ràbia. Aquest record li masega les entranyes, li mossega l’ànima cada vegada que es contempla davant del mirall. Era bella, amb un futur esplendorós. Fins i tot en conèixer en Dídac creia que seguiria ascendint en l’èxit sense temor, gràcies a la seva bellesa. La ciutat, lluny del poble, li oferia grans expectatives; model d’artistes, maniquí de modistes reconegudes, o potser actriu.
Era bella, no ho dubtava ningú, però també ingènua i amb el cap ple de núvols. En Dídac, murri i masclista, ja va preocupar-se de prenyar-la ràpidament. I no un cop. Ni dos. Perquè no passava la quarantena preventiva que la Bàrbara ja tornava a estar embarassada de nou. Una conilla, fèrtil en excés, que esborrava les ales imaginades que la durien cap a la gran ciutat, que dissipaven el somni de guanyar-se la vida amb autonomia. I no només era la càrrega de tres criatures quasi coetànies. Perquè l’Angèlica, en Fermí i la Cal•líope eren tres belleses, que donaven molta feina però també moltes satisfaccions. El gran problema de la Bàrbara era, i segueix essent, la facilitat amb què s’engreixava. Després de cada embaràs, deu quilograms no aconseguia fer-los desaparèixer mai. Així, després de tres enlluernaments i de cinc anys de matrimoni amb en Dídac, trenta quilos eren una feixuguesa que l’havia retirada del món.
Ja no era bella. I no seria model ni maniquí ni actriu. Es resignava per força. i encara hauria de sumar-hi tres nous embarassos. Amb els seus quilos com a obsequi extra. Perquè sabia que la seva fertilitat esdevenia un problema. Però li semblava un problema més gros el mal humor d’en Dídac si no complia els seus deures de bona esposa. I aquest conflicte interior l’omplia de desacords amb ella mateixa i de noves vides al seu ventre, d’abandonament.
I la Bàrbara plora mentre frega insistentment la taca de sang del cobrellit de la seva filla, el viu retrat d’aquella joveníssima Bàrbara nomenada Pubilla del Poble, sobretot perquè ha arribat a l’adolescència. Sobretot avui, amb la seva primera menstruació. La que l’allibera una mica més dels pares però l’esclavitza a la sort del despotisme del masclisme que encara regna en el seu poble i, inevitablement, els fantasmes assetgen la Bàrbara perquè veu en l’Angèlica la mateixa ingenuïtat de la seva pròpia adolescència. El mateix dia en què s'inicien les festes del poble.
4/8/09
Gràcies (RPV90)
Lluny de mi, lluny de tot allò que conec,
Proper al no-res, a la teranyina de la fosca
Més intensa, la que embolcalla el que habites,
Calles.
Calles i el silenci és un secret hermètic, l'enigma
Que trasbalsa i difon la notícia d'una existència
Ignota, desconeguda, imaginària, onírica.
I fremeixo per conèixer els racons guardats, revessos,
La llum que t'emplena, que junyeix resplendors i foscúries,
Lluernes i nits d'insomni, i la carn humana que guia
La curiositat fins a l'extrem, per comprendre i aprehendre.
I segueixes callant, amb els llavis closos, colossos
Que s'alcen enmig d'enlloc, quan l'ull esguarda l'ull
D'un déu a qui no sé agrair res més que l'Univers...
Proper al no-res, a la teranyina de la fosca
Més intensa, la que embolcalla el que habites,
Calles.
Calles i el silenci és un secret hermètic, l'enigma
Que trasbalsa i difon la notícia d'una existència
Ignota, desconeguda, imaginària, onírica.
I fremeixo per conèixer els racons guardats, revessos,
La llum que t'emplena, que junyeix resplendors i foscúries,
Lluernes i nits d'insomni, i la carn humana que guia
La curiositat fins a l'extrem, per comprendre i aprehendre.
I segueixes callant, amb els llavis closos, colossos
Que s'alcen enmig d'enlloc, quan l'ull esguarda l'ull
D'un déu a qui no sé agrair res més que l'Univers...
Tabula rasa (Repte Clàssic CCCLXXXVI)
Avui he somniat amb la sogra del meu cap. Enfilat dalt d'una escala, se m'ha apropat i ha començat a furgar-me la bragueta, dient-me que li semblava que estava trencada. Crec, però, que ha estat una excusa perquè abaixés la mirada i em fixés en el seu escot. Uns pits flàccids i uns mugrons rebregats podien entreveure's en l'obertura que, des d'allà dalt, era més visible. La cosa no hauria anat a més si, en despertar-me sobtadament, no hagués descobert una erecció considerable. Evidentment, he hagut de masturbar-me. Però el més gros és que ho he fet recordant aquell escot. I, cal afegir, que la sogra ja ha complert ben bé els vuitanta anys.
Crec que estic degenerant-me, diari estimat... ALEA IACTA EST.
Després d'escriure a mà aquesta breu nota, l'Ignasi tanca el seu diari personal i treu un dels fulls setinats, dels que només utilitza per a cartes, i el data.
Estimada Darling,
Tot el que faig ja és escrit, ho sabies? Llegeixo els grans autors de tots els temps i m'hi veig reflectit. Han escrit la meva vida, les meves preocupacions, la meva grandesa. Fins i tot el meu futur. Em roben les idees, que saben de memòria, les fan seves i ells triomfen.
Per què ve tot això? He acabat La conxorxa dels enzes, la darrera novel•la que et vaig demanar, i aquest Ignatius Reilly sóc jo mateix, encara que amb un posat còmic que no m'escau... I crec que la renúncia a seguir endavant és la solució a aquest atzucac on em trobo. Em demaneu que surti, les teves visites em fastiguegen més, no suporto aquest món que ignora que en aquesta habitació hi ha l'obra d'un premi Nobel en potència...
Per què aquesta sortida? Doncs, m'he adonat que els grans autors s'han suïcidat i han triomfat. Si segueixo les seves passes, rebré aquest reconeixement, no et sembla?
I love you, my darling Darling
Mentre l'Ignasi escriu tancat a la seva habitació, la Núria, la seva mare, estripa el sobre que ha rebut. Li escriu la Darling, la xicota del seu fill. La veiem immersa en la lectura d'una carta que diu el següent:
Fa dies que l'Ignasi sembla una altra persona. Cada vegada més obsessionat en que el persegueixen i l'espien. No surt de casa perquè creu que algú anota tot allò que fa. Ja sé que és un home estrany, l'he acceptat des del començament. Però ara s'ha endinsat en un llibre que sembla processar en lloc de llegir, perquè assegura que el descriu detalladament.
Això no em preocuparia si fos un afer aïllat. Però les darreres lectures que em demana de la biblioteca són d'autors diversos però amb un element en comú. Li cito només els noms dels autors que ha llegit més recent: Mishima, Woolf, Hemingway, Pavese, Plath, Kennedy Toole. Aquests autors, tot i que potser no els coneix, van suïcidar-se. I penso que l'Ignasi s'ha obsessionat amb aquesta idea.
Digui'm bleda o alarmista, però només li demano que vigili el seu fill el temps que no puc visitar-lo. Ho farà per mi? Si més no, ho farà pel seu fill? L'estima i jo també me l'estimo, i em sabria greu perdre'l. Perquè sé que necessita l'ajuda aliena.
Quan els ulls de la Núria llegeixen aquest darrer paràgraf, a l'habitació, encara sol, l'Ignasi ha ingerit setze tubs de somnífers i, amb el tors descobert, aguanta l'equilibri només recolzat per la punta de la catana que li prem dolorosament el melic mentre el mànec és frenat pel sòcol de la paret. Alea iacta est, xiuxiueja repetidament mig endormiscat ja.
Crec que estic degenerant-me, diari estimat... ALEA IACTA EST.
Després d'escriure a mà aquesta breu nota, l'Ignasi tanca el seu diari personal i treu un dels fulls setinats, dels que només utilitza per a cartes, i el data.
Estimada Darling,
Tot el que faig ja és escrit, ho sabies? Llegeixo els grans autors de tots els temps i m'hi veig reflectit. Han escrit la meva vida, les meves preocupacions, la meva grandesa. Fins i tot el meu futur. Em roben les idees, que saben de memòria, les fan seves i ells triomfen.
Per què ve tot això? He acabat La conxorxa dels enzes, la darrera novel•la que et vaig demanar, i aquest Ignatius Reilly sóc jo mateix, encara que amb un posat còmic que no m'escau... I crec que la renúncia a seguir endavant és la solució a aquest atzucac on em trobo. Em demaneu que surti, les teves visites em fastiguegen més, no suporto aquest món que ignora que en aquesta habitació hi ha l'obra d'un premi Nobel en potència...
Per què aquesta sortida? Doncs, m'he adonat que els grans autors s'han suïcidat i han triomfat. Si segueixo les seves passes, rebré aquest reconeixement, no et sembla?
I love you, my darling Darling
Mentre l'Ignasi escriu tancat a la seva habitació, la Núria, la seva mare, estripa el sobre que ha rebut. Li escriu la Darling, la xicota del seu fill. La veiem immersa en la lectura d'una carta que diu el següent:
Fa dies que l'Ignasi sembla una altra persona. Cada vegada més obsessionat en que el persegueixen i l'espien. No surt de casa perquè creu que algú anota tot allò que fa. Ja sé que és un home estrany, l'he acceptat des del començament. Però ara s'ha endinsat en un llibre que sembla processar en lloc de llegir, perquè assegura que el descriu detalladament.
Això no em preocuparia si fos un afer aïllat. Però les darreres lectures que em demana de la biblioteca són d'autors diversos però amb un element en comú. Li cito només els noms dels autors que ha llegit més recent: Mishima, Woolf, Hemingway, Pavese, Plath, Kennedy Toole. Aquests autors, tot i que potser no els coneix, van suïcidar-se. I penso que l'Ignasi s'ha obsessionat amb aquesta idea.
Digui'm bleda o alarmista, però només li demano que vigili el seu fill el temps que no puc visitar-lo. Ho farà per mi? Si més no, ho farà pel seu fill? L'estima i jo també me l'estimo, i em sabria greu perdre'l. Perquè sé que necessita l'ajuda aliena.
Quan els ulls de la Núria llegeixen aquest darrer paràgraf, a l'habitació, encara sol, l'Ignasi ha ingerit setze tubs de somnífers i, amb el tors descobert, aguanta l'equilibri només recolzat per la punta de la catana que li prem dolorosament el melic mentre el mànec és frenat pel sòcol de la paret. Alea iacta est, xiuxiueja repetidament mig endormiscat ja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)