deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

23/10/09

Renúncia (Repte Clàssic CD)

Estimada,

ho tinc decidit. Avui deixo de llegir. Ni de manera febril ni assossegadament. Res. Ni una línia més impresa. Perdo les paraules, les oblido mica en mica. O això em sembla. Per culpa d’aquesta ànsia per devorar pàgines i més pàgines. De voler aprendre a escriure mentre llegia, de poder admirar-me amb paràgrafs sencers de bellesa.

Aquesta renúncia, aquestes ínfimes línies m’han costat un enorme esforç. He hagut de regirar dins del meu cap per trobar les paraules que vull dir, que necessito deixar en aquest full. Així t’ajudaran a seguir al meu costat i comprendre’m. Comprendre el meu canvi i la meva postura, adonar-te que, de continuar essent un lector assidu i voraç, seré capaç de tenir records però, per contra, de res em servirà tenir-los perquè no sabré com plasmar-los. Perdre les paraules per explicar aquests records, cada vegada més vagues, seria com morir abans d’hora, restar sense experiències ni adolescència ni infantesa. Ni tampoc sabria com retenir els descobriments d’aquells tendres anys. Els sabors nous de noves menges, els primers passos i els passeigs accidentats en bicicleta. O la platja.

La platja... Em costa recordar-la ja. El seu descobriment és un dels records més antics que tinc. La sorra, els xiscles de les gavines, les acolorides ombrel·les, el cel clar i amb núvols estranys fins i tot. I la gentada, i com la vaig evitar per endinsar-me en l’aigua i gaudir per primer cop de la mar. Em vaig deixar abraçar per ella i entotsolar enmig de la multitud amb el bateig del glop d’aigua salada i satisfaent, que vaig haver d’expulsar entre els crits de la mare. Però la baula va quedar dins meu. Ancorat al seu oneig, el meu cos no va allunyar-se mai més del litoral. Avui encara visc en aquesta vella casa de pescadors, la que em va veure néixer i créixer, suposo. Això em diuen... Si fos per mi, escriuria noms poc desgastats per la lectura, exòtics o allunyats, inversemblants tal volta. Però més possibles de recordar que el lloc on realment he nascut, que m’han de recordar. Com la gerra plena d’aigua de mar, que no sé qui me la porta dia a dia. La vaig demanar jo, potser? Serveix per mitigar la pèrdua del primer record de la meva consciència? Ja dubto de tot.

Només sé que, en beure’n un got em vénen al cap sensacions quasi esborrades, gairebé oblidades i enterrades a les catacumbes del meu cervell. Tinc esbossos d’estiueigs entre cridòria i rialles, de jornades eternes feinejant a la barca del pare, sargint xarxes i preparant esquers, de nits d’insomni sota l’espelma i els llibres del senyor rector, i els primers festeigs i les quartilles emplenades tot emulant els grans mestres, en secret, a la vora de la mar, a recer de la barca, així la vigilava alhora. I més records que no sé escriure, només dir-los en veu alta.

Demà, en llegir aquesta carta, potser t’entristiràs en un principi; però necessito la teva ajuda perquè siguis la meva memòria. No et demano esforços sobrehumans, sols petits detalls que em despertin aquesta guspira que em manca per encendre el foc dels records, per expressar-los en veu alta i els escoltis. I per això et deixo el més important de tots, ara que encara puc recordar-lo. L’escric. Perquè llegeixis aquest episodi iniciàtic i així podràs recordar-me’l les vegades que cridi que no recordo quan era infant. Potser Déu va oferir-te’m com a esposa perquè, a la meva vellesa, em servissis de testimoni de la meva existència. Amb el teu nom, Maria del Mar, que engloba tota la meva vida, si m’aturo a pensar-ho.

Sempre teu

Cap comentari: