Claustrofòbia (o Inconsciència)[57a MiniCrida, de VullEscriure - «Explosió»]

Davant de les imatges televisives dels impactes dels dos Boeing-767 contra el World Trade Center, imagina els sons eixordadors de les deflagracions i l'explosió en mil bocins de finestrals i estructures i el terror de tota la població de Nova York i sent la claustrofòbia d'aquella persona que, encara amb vida, es veu enterrada entre el garbuix de l'enderroc i enmig de muntanyes de runa i no sap com demanar ajuda perquè no escolta la seva veu ni cap altre so que vingui de l'exterior i s'angoixa amb la idea d'agonitzar a frec de la salvació i d'aquella mà enguantada del bomber o del civil o del soldat —perquè és evident que l'exèrcit també ajudarà en les tasques de salvament—, tant li fa si és plena de brutícia o de pols o de sang, o si és d'una raça diferent de la seva, només desitja amb totes les seves forces ser trobada abans que expiri el darrer alè; imagina, embadalit, el caos extrem i sent el pànic de la munió de gent que, arraïmada en aquella metròpoli, viu i treballa i passa penúries per arribar a final de mes amb un sou exigu i que és sorpresa de bon matí per la demència i el radicalisme i per les flames i la destrossa i això el fa recular en el temps, fins al dia en què una altra explosió demencial, igual de terrífica, va sacsejar la vida dels barcelonins i la seva en particular, perquè allà va perdre el sentit de l'oïda —segons els informes mèdics— i la mare, i va experimentar, en la inconsciència, l'angoixa de sentir-se atrapat i tot desitjant una sortida i una alenada d'aire fresc. Almenys aquesta és la versió dels familiars i d'aquells que el van rescatar del ventre matern, de forma prematura, aquella tarda del 19 de juny de 1987, al Centre Comercial d'Hipercor.

Hipòtesis (o Antípodes)(ARC a la ràdio)

L'estridència omple l'apartament en sonar el telèfon i la mosca aixeca el vol. Ningú no despenja l'aparell i continua el so metàl·lic del timbre fins que salta el contestador i la veu masculina, gravada sense modulacions emotives, convida a deixar un missatge tot seguit. Llavors, el senyal acústic, com una comporta oberta, deixa pas a un torrent de retrets ple de violència i ràbia:

—Hola, ja ho suposava, que no t'atreviries a atendre'm. T'he telefonat al mòbil i ara al fix de casa teva, després que no rebis els missatges ni me'ls vulguis llegir. Sí, hi haurà una raó de pes que em faci sentir culpable, però n'estic fins al capdamunt que no t'enfrontis a les coses. Som parella i hi ha moments per a discutir, també. No només flors i violes i petons i carantoines. Som adults i has de posar-hi més de la teva part perquè això rutlli. Fuges una vegada més i em deixes amb la paraula a la boca. Desapareixeràs durant uns dies, ho sé. Però aquest cop no t'aniré al darrere, t'ho hauràs de guanyar i ja ho has de saber que et perdonaré i ens reconciliarem. Però tingues valor i afronta els temporals si creus que...

El temps per al missatge ha escapçat el comiat. Però l'Ofèlia no tornarà a telefonar. Ja ha dit allò que havia de dir i no es vol estovar. Anirà a la dutxa, s'hi estarà una bona estona i recapacitarà. Tot són hipòtesis diverses, ara que es troba als antípodes d'en Màrius i no sap cap a on dirigir aquesta relació, en què tants esforços han de venir de la mateixa banda perquè s'avanci. I mai no és la d'ell. Se l'imagina encauat al seu apartament, havent blocat el pany de la porta com les altres vegades perquè ella no es presenti i el sermonegi. Realment, li manca sang per a l'amor.

L'Ofèlia es deixa amanyagar pel doll d'aigua calenta mentre, a l'habitació d'en Màrius, la mosca atura el seu vol quan el silenci ha envaït de nou el pis. Aterra a la taca de sang coagulada, que s'estén al voltant de l'orifici de bala del jove, que jau mort al llit amb el revòlver encara a la mà.

Errívoles circumferències (o Absències i famílies)[75a Crida, de VullEscriure - «Lluna»]

A Jean M. AUEL, a qui li dec els noms i els personatges.

La tercera lluna, perfecta circumferència, ja és aquí i encara no ha arribat l'indici que desitjo. Tinc por de la nit i de les seves ombres, i que el temps transcorri i em confirmi el que crec. L'absència dels homes es nota en els nostres ànims i en la comunitat; la crispació i els nervis són a flor de pell. Hem de pensar que la cacera s'allargarà mentre el fred no mossegui i que, gràcies a això, el rebost s'abastirà prou per passar el cru hivern i no notar l'escassedat de captures. Les dones recollim baies i arrels i fruits de tota mena, amb el neguit de qui espera. Ens fem passar la gana així, sense pensar en la poca carn que tenim i que racionem a parts iguals entre tots els membres, tenint principal cura dels infants.

L'Ayla m'ha vingut a veure, després d'acabar el dia, dissimulant que cosim les pells per fer-ne abrics i mantes contra les glaçades. D'aquesta forma, podem posar-nos al dia dels rumors i de les novetats. M'ha preguntat avui, però no n'hi ha. Amb prou feines m'he llevat i m'he preparat qualsevol cosa per fer-me passar el malestar. La resta del clan no se'n preocupa tant com ella, deuen creure que faig comèdia per si obtinc favors en el menjar. Però només vull que tornin la normalitat i els homes, tothom estaria més distret i no parlarien sense solta ni volta. Tantes dones soles no ajuden a crear un bon clima de germanor. I no vull creuar-me amb en Mog-ur, el mag, que ho endevina tot i tot ho arranja, però no es veu amb pit de reunir-nos i solucionar les nostres diferències. Ell només entén de pocions i de beuratges, no pas de gelosies i de malastrugances.

Encara segueixo emmurriada. La visita de l'Ayla em deixa intranquil·la aquesta vegada. Com jo, la dona de Brun ha menjat baies de la planta que ens va indicar l'Iza, la curandera. Però a ella li han provocat nàusees tan violentes que la sacsegen amb espasmes durant tot el dia. Temo que aquest efecte se'm rebel·li i no se'm presenti i que tot sigui en va. També tinc por que les males llengües ens puguin relacionar, per culpa d'aquesta epidèmia de vòmits, i la malaltia sigui una revelació. Sense els homes, la injustícia sembla córrer amb peus més veloços encara. Des de l'entrada de la cova, penso en la ventura de les famílies que s'han format en la nostra petita societat, on els vincles tribals són forts però febles alhora.

A la vora de la foguera, que m'ha ajudat a encendre l'Ayla, rumio en silenci, tant encertada com errívola. És la tercera lluna, sí, però no pas la fi del món. Només em cal passar l'hivern a empentes i rodolons, i acatar les decisions del cap del clan quan tot l'assumpte sigui massa evident i s'esbombi. Les pells ajuden a amagar el volum del meu ventre. Però no amagaran que visc sola, sense home ni família. Per molt que en Brun no reconegui la infidelitat i que ell és el pare de la criatura que espero.

Lí[g]nies pròsperes (o Estratègies)(56a MiniCrida, de VullEscriure - «Examen»)

No cal que t'hi capfiquis. Ets la ineptitud personificada i no s'hi pot fer més. Però no entens per què et demanen la lluna en un cove. La gran il·lusió del pare és que esdevinguis metge i, durant mitja dècada, ha remogut cel i terra perquè només et centris en aquest examen. Has estudiat i estudiat fins que t'han cremat les celles, però en tots els intents has fet el préssec. Ara és quan, definitivament, al pare se li ha pujat la mosca al nas i se t'ha acabat el bròquil. L'ultimàtum és clar i concís: si aquest cop no te'n surts, ompliràs fitxes de clients a l'empresa familiar. En dir-t'ho has fet uns ulls com unes taronges. Aquesta mala passada és amb xantatge emocional: sap que, des de petit, t'ha esborronat tot el referent al negoci dels de casa i que prefereixes veure els arbres en els boscos i no pas acumulats en un magatzem, que tindran una vida tan fastuosa com efímera. Sobretot amb els temps que corren.

No cal que t'hi capfiquis, que de més verdes en maduren. Has de pensar un estratagema per convèncer-lo que no és una idea massa recomanable i, ara que gairebé fregues la nota demanada, abaixar les veles i llençar la tovallola és una sortida poc digna. A més, no diuen que a la tercera va la vençuda? Faràs força en aquest aspecte: no serà la mort de ningú que afluixi la mosca un cop més. Si la muntanya no va a Mahoma... T'esprems el cervell, perfiles el teu discurs. És llépol això de tenir una eminència mèdica a casa i és tan a l'abast, que se n'hauria de fer creus. I si, novament suspèn, un petit suborn sempre podria canviar les tornes i la nota. Francament, aquesta seria una inversió de cara i ulls per fer encara més pròspera la funerària.

Tórtores del Túria (o Delícies índies)(Relats conjunts)

Este pichón del Turia que te mando,
de dulces ojos y de blanca pluma,
sobre laurel de Grecia vierte y suma
llama lenta de amor do estoy parando

Federico GARCÍA LORCA.

El pintor és admirador de Joaquim Sorolla i li agradaria fer una revisió actual dels seus olis. Amb aquesta premissa es presentà a les mares i als pares d'aquells vailets. Sens dubte, acceptaren. Aquest matí de juliol i sota l'atenta mirada dels progenitors, els nens esdevenen models per al jove artista que, mitjançant traços executats amb mestria, enllesteix un esbós prou reeixit del quadre més conegut del pintor valencià: Xiquets a la platja, del 1910.

De mica en mica, però, l'ambient es relaxa perquè és massa monòton observar com els pinzells barregen diferents olis per aconseguir el to desitjat, o comprovar que el llenç no reflecteix encara cap escena. Uns conversen, d'altres espien els veïns per veure més carn del que sigui possible, uns pocs llegeixen algun exemplar de butxaca, que acabarà arrebossat de salobre i de sorra de la platja. I un diari es desplega entre les mans d'un dels pares, que el fulleja tímidament. Sembla un delicte llegir la premsa en paper en ple segle XXI.

La mar és calma, l'onatge acarona els tendres cossos púbers i ningú no destorba la feina artística fins que l'home del diari llegeix alguna cosa que l'astora i ràpidament aplega en rotllana la resta d'adults. En breus minuts, només queden el pintor, la seva paleta i el cavallet. Nens i pares i mares han arreplegat els seus embalums i marxen, entre murmuris i mirades desconfiades, de precaució. No se sap mai on es pot trobar el llop amb pell de xai...

Relats conjunts 

Luminescència (o Història típica)[Repte DCXIV]

Tot em passa per burriquejar, i ho sap tothom. Des de vailet que ja em renyaven els pares i els mestres pel mateix. He nascut trapella i prefereixo passar per curt de gambals, que sempre s'escolten més safareigs.

La curiositat tampoc no fa cap favor a aquest meu tarannà un xic juganer. I arran de voler tafanejar és quan m'he fotut en un bon sidral. Tinc habilitats amb el mòbil, protegit per la carcassa de color blau viagra, com m'agrada classificar aquest to des que la vaig comprar. Millor que una d'acromàtica i insípida... Amb una ràpida combinació de moviments a la pantalla tàctil, he aconseguit clonar el terminal de la meva xicota sempre que he volgut -sobretot en notar-la estranya i esquiva. Així li regiro els arxius rebuts i tramesos, li llegeixo converses de whatsapp i inclús li "gestiono" el correu. Em satisfà que no s'adoni del control i cada vegada sóc més assidu a entrell

Deixes el relat així, amb la frase i la paraula a mitges perquè sembla la història típica de la pèrdua d'inspiració. I allò escrit tampoc no et fa el pes perquè no tens prou neurona per rumiar un relat que faci una mica de por, i encara menys si fas imaginar una carcassa amb aquell color. T'aixeques de la cadira i no apagues l'ordinador; sortiràs a fer un volt i aprofitaràs que ja és negra nit. Potser així se t'airegi el cervell i es pugui aprofitar alguna idea, si tens la sort que te n'aparegui alguna per impuls espontani. De tan espès que et trobes ni el cafè et despertaria d'aquesta letargia estranya de sentir-te observat i inútil alhora. Et vesteixes mentre penses en la carcassa, que estimbaries a terra o la llençaries daltabaix del balcó. T'ha estroncat el fil del minso argument que havies embastat...

De vegades, només et falta un element aliè a la història per no saber-lo encabir i et bloqueges. Surts de casa amb la boira d'aquesta cabòria i, mentre esperes l'ascensor per anar cap al pàrquing, escoltes un soroll de passes que t'astora. Abans que l'ascensor arribi al replà i s'obrin les portes, les sents properes, molt, massa. I no ets d'espantar-te fàcilment però prems diverses vegades el botó amb nerviosisme i insistència perquè l'ordre de baixada s'acceleri. No et fa gràcia trobar-te un psicòpata o, pitjor encara, un espectre errant que no troba el seu descans etern. Ara, que és el temps de les castanyes i dels moniatos, però la gent s'entossudeix a col·locar tanta disfressa macabra i carabasses pertot arreu, els difunts deuen anar de bòlit al tanatori i al cementiri. Però tot pot ser fruit de les hores passades amb el nas ficat dins de la pantalla de l'ordinador.

Per si de cas, tens preparat el clauer del cotxe per pitjar el botó de l'obertura centralitzada i així l'escapatòria serà immediata, de córrer perill real. Quan et dirigeixes cap al teu cotxe, sense encendre llums per no ser localitzable, les sospites s'esclareixen. Una figura fa acte de presència a l'altra punta de l'aparcament. La distància és enorme per haver-la recorreguda en tan poc temps, de forma “normal”. I no tens temps d'acabar el raonament que, amb una agilitat sobrehumana i amb una rapidesa inaudita, s'acosta fins allà on t'has aturat, paralitzat pel pànic. Només hi manca una música sinistra enmig d'aquest panorama tan espaordidor i d'argument de pel·lícula de terror, d'aquelles que t'empassaves quan eres un marrec i que ara ja no t'atrauen.

Voldries córrer però no saps cap a on. Deixes anar el braç i el puny topa contra una massa cartilaginosa, que l'engoleix sota els parracs que duu. No hi ha queixes ni gemecs de dolor, només la teva reacció de fàstic en sentir aquella textura a la mà, freda, llefiscosa... Et mous cap al cotxe, tot aprofitant que s'ha doblegat en extreure el teu braç d'entre aquell espècimen. Mig braç t'ha quedat llardós, però no t'atreveixes a mirar-te'l, ni pares esment si et segueix. El volum que veus de cua d'ull no fa cap moviment més. Tampoc no vols esbrinar què és ni quin rostre, si n'hi ha, s'amaga sota la caputxa que li cobria el lloc on hi hauria un cap. Corres com un esperitat fins al cotxe. Prems el botó que allibera les portes del vehicle i t'hi introdueixes sense pensar-t'ho dos cops.

Engegues el motor i pitges l'accelerador mentre s'obre la porta metàl·lica del pàrquing. En la fugida, atropelles aquell cos descompost i et sembla escoltar un cruixit d'ossos desagradable. Respires en ser a l'exterior. El noviluni fa més fosca la nit, però els fars il·luminen el camí cap a la comissaria més propera. El tauler de control t'anuncia, amb una luminescència vermella, que no t'has cordat el cinturó però no hi pensaves pas, en la seguretat. També et fixes que un dels tres indicadors lluminosos que corresponen als seients dels passatgers s'acaba d'apagar.

Andròmines andrògines (o Coincidències malèvoles)[55a MiniCrida, de VullEscriure - «Bicicleta»]

Tot et passa per talòs i bocamoll. Sobretot si hi ha dones pel mig. Definitivament, ho ratifiques. A banda de capsigrany, la malastrugança de les coincidències malèvoles també hi afegeix el seu gra de sorra. Si no, com defineixes la topada amb la Sònia, després de vint anys de conducció impecable? Anava amb presses, et va dir, perquè feia tard al gym. Vas perdonar-li l'anglicisme: aquells ulls fregaven la perfecció. I enmig d'una conversa atropellada que et perfilava com un balbucejant malalt de l'exercici físic, et vas veure immiscit en una excursió per senders pirinencs. Però no pas a peu, sinó damunt d'una BTT. Tu que no havies muntat ni en tricicle durant la infància... el to sobrat d'aquell evidentment en preguntar-te si tenies experiència en ciclisme de muntanya la va animar a retrobar-vos per a aquella avinentesa. En arribar a casa, com a bon urbanita sedentari, vas gestionar a corre-cuita l'adquisició d'una d'aquelles andròmines: en menys de cinc dies havies de tenir-la i aprendre'n.

La sort, però, no apareix quan es vol i, entre la recepció de la comanda amb retard i la mandra típica, has arribat a la vall sense pedalar ni un sol cop. En baixar del cotxe, has justificat la manca d'equipament adient per culpa de la fam voraç del teu mastí, que ha endrapat tota peça de roba de l'armari, excepte aquests texans i la samarreta llampant. A l'hora de posar els peus als pedals, la poca perícia era deguda als nervis d'una setmana atrafegada. I has deixat que el grup se separés de tu per avançar corrent al costat de la bicicleta sense ser descobert. T'has atrevit a pujar en aquella màquina diabòlica al primer descens. Definitivament, corrobores que ets un pallús, ara que el precipici t'engoleix. Almenys saps que els teus ossos acabaran al fons de la vall abans que els avesats ciclistes.

Descendència (o Hàbitats)[74a Crida, de VullEscriure - «Muntanya»]

Des de la desembocadura, en ple delta, el cabal del riu és extraordinari. El desglaç de les nevades hivernals i les precipitacions ajuden a augmentar-lo. És un llarg recorregut fins a les muntanyes, on neix el rajolí d'aigua de la font que l'alimenta, que supera els accidents del terreny amb cascades, meandres, embassaments... Seguint el curs del riu i amb la mar d'esquena, sempre amunt s'arriba a l'entorn paradisíac de l'aire pur i del silenci, només destorbat pel refilet dels ocells o pels xiscles de les aus rapinyaires. Allà, s'hi troben els millors exemplars per alimentar la cadena tròfica del regne animal, des dels organismes unicel·lulars fins als grans depredadors. És per això que esdevé l'hàbitat adient per a tantes espècies, sense pol·lució ni enrenous.

Les muntanyes s'arraïmen en serralada, majestàtiques, en un àmbit on hi ha ben poca diferència d'alçada. La vall que s'estén als seus peus és una superfície poc uniforme i eclèctica. S'hi poden detectar factories d'explotació ramadera i agrícola de diverses classes, amb algunes zones boscanes que alternen pins i roures, alzines i avets, i inclús clarianes de pastura per peixar-hi els ramats transhumants. Però el curs del riu no influeix en aquestes activitats. És més difícil dir-ho en el cas contrari, sobretot quan la mà de l'home hi actua.

Ara, però, ha arribat l'hora de prestar atenció a la remuntada contracorrent de les truites a la recerca del seu lloc d'origen, als estanys o a les capçaleres dels rius pirinencs. Aquests peixos pertanyen a la família dels salmònids; per tant, és normal que la fresa sigui similar a la dels salmons de l'Atlàntic i del Pacífic. L'espectacle és digne de contemplar-se, sobretot en els salts d'aigua o en els ràpids, quan cal un gran esforç per salvar desnivells considerables. I tenir cura dels depredadors, com l'ós bru, que és un especialista prou pacient en aquestes zones. Un cop d'úrpia en el moment precís ja és suficient. Però és en comptades ocasions que s'esdevé això, a Catalunya, pel recés del nombre d'úrsids autòctons.

El perill real és, en canvi, la proliferació de pescadors aficionats que tenen un afany més voraç que els predadors naturals. Sobretot perquè llur localització és més arbitrària i no cal que sigui en els llocs més feixucs de la conca. La tècnica més mortífera és l'anomenada pesca de mosca perquè imita la morfologia i els moviments de la principal font d'alimentació d'aquest peix, que són els petits invertebrats. Però, en endrapar l'ham, el peix es veu perdut i privat de la seva empresa. És quan es podria escoltar un lleu blup, blup d'asfíxia o, amb una barroera traducció, de paraula gruixuda sortint de la gorja del teleosti. S'ha acabat per a ell l'aventura de la descendència perquè...

L'enrenou de l'esbatussada entre en Nobita i en Gegant et deixondeix. El somriure maliciós del teu fill petit, que t'observa amb el comandament a la mà, en canviar de cadena televisiva és un poema. És l'hora d'en Doraemon i la seva butxaca. S'ha acabat per a tu també l'aventura de la becaina amb el reportatge del Canal33 de fons. Però per culpa de la descendència.

Dèria entomòloga (o Malícia)[#viernescreativo]

©Rodney Smith

Enyora tant l'amor que es disfressa de Vladimir Nabokov i, amb el seu fill, agafa el sender cap al canyissar de l'aiguamoll. Allà s'hi acumulen els insectes i, sobretot, les papallones. No és capaç d'emular-lo d'una altra forma perquè no en té gens, de perícia per narrar històries, i cap nena com la nímfula Lolita no es deixarà veure ni seduir. Avui tampoc. I es resigna tot practicant la dèria entomòloga per tenir alguna cosa en comú amb el geni rus. Amb la roba de lli i el salacot ben calat, correran com nens a través de la passarel·la i competiran per atrapar els lepidòpters més bells, de colors més refulgents i contrastats. I si el petit té més agilitat i destresa, ell ho contrarestarà empenyent-lo amb malícia contra la mollesa de la vegetació i de les canyes.

Resa perquè, de tornar a caure-hi aquesta vegada, es pugui controlar en ajudar-lo a aixecar-se i no se li apoderi l'esperit de l'Humbert Humbert. Tot i que el seu fill ho prengué com a joc inofensiu.

#viernescreativo

Suculència en potència (o Tendències i conseqüencies)(54a MiniCrida, de VullEscriure - «Ous»)

Ja ho sabia ell que eres un desastre a la cuina, però aquesta vegada la cosa passa de taca d'oli. La truita de patata i ceba que, en potència, havia de ser gruixuda, suculenta, saborosa, és una làmina renegrida que demana clemència i indult damunt del marbre, completament carbonitzada. Però no l'escoltes i la llences a les escombraries junt amb les torrades de pa amb tomàquet. Ara ja no hi ha remei per al desànim que t'aclapara i tot ho veus negre, sense solució.

Avui, però, era l'ocasió d'or per demostrar al teu xicot que ets un bon partit i que, si t'ho proposes, ets un cúmul de valor i d'iniciatives, un pou de sorpreses. Però desempallegar-se de la malastrugança no és fàcil. I no penses en ningú del teu edifici per sobreposar-te al contratemps. Tens l'escala sencera en peu de guerra des de la darrera reunió d'escala. Ets tan sociable... El teu humor va fer vessar el got de la paciència de tota la patuleia veïnal. Per tant, millor agafar l'abric i apropar-te al supermercat i resoldre-ho amb els mitjans propis. Però on aniràs a quarts de deu de la nit? I sense carnet de conduir?

Rumies de pressa, el més ràpid possible. No hi ha res al rebost, ni al frigorífic. Ni un trist bistec al congelador... Agafes el mòbil i redactes un missatge incendiari. “Avui no ens podem veure, ve l'imbècil del meu xicot amb els seus pares. Petons, cuqui” El tramets, sense immutar-te, al número del teu “xicot”. Així, amb aquest error provocat, li faràs creure que destapa unes banyes descomunals. Imagines les conseqüències que vindran, les trifulgues, els retrets per no acceptar la seva tendència sexual i tot s'anirà en orris en qüestió de minuts. També ets dràstic i calculador quan vols. Sempre serà més creïble una infidelitat que aquest desordre enmig de la cuina.

Eòlica (o Màgia lumínica)

I la llum ocre
Il·lumina la brisa
I la Natura
Amb tons que han de lligar-les
Al domini de l'arbre.

Fotografia i oli de  ©Ramon Navarro Bonet

Circumstàncies meteorològiques extraordinàries (o Prehistòria)(53a MiniCrida, de VullEscriure - «Pluja»)

Corro i no sé ben bé per quina raó. Ja faig tard a la feina. Però sempre fa la impressió que, si et veuen arribar amb el fetge per la boca, la falta sigui més lleu. A l'instant de trepitjar la vorera, tot sortint de l'apartament, m'adono que el vestuari i el calçat no són adequats a les circumstàncies meteorològiques. Plou. No un xim-xim sense importància. Diluvia, cau aigua a bots i barrals i, en el temps de dir fava, ja estic xopa fins al moll dels ossos. Esmento família amb paraules gruixudes que no mereixen: l'única culpable d'aquest desastre sóc jo mateixa, ho reconec. Però les malediccions no s'aturen.

Passa l'autobús metropolità. La neurona que resta encara seca dins del meu cap, amb celeritat sorprenent, envia la informació al braç dret, que queda alliberat del llast de la bossa de mà. L'histriònic gest és acompanyat per un xiscle, que es connecta, ipso facto, al peu del conductor del vehicle, que trepitja el pedal del fre temeràriament. En pujar els graons, les mirades són agressives. Les de les dones almenys. Els passatgers masculins, hi incloc el xofer també, no tenen aquesta mirada malèfica al rostre. Més aviat esbatanen els ulls com si els despertadors del món sencer s'haguessin activat alhora.

Pago el bitllet sense queixes de cap mena i provo de trobar un seient lliure. Però desisteixo: crec que seria més fàcil recuperar la virginitat... Els homes, esdevinguts autòmats idiotitzats, no deixen d'observar-me. Diria que d'aquesta forma són capaços de despullar-me però comprovo que, gràcies a la pluja, la meitat de la feina ja està feta. Amb el ridícul a les galtes, el trajecte s'eternitza. Barrino excuses; la visió dels meus mugrons endurits sota la brusa em distreu. Hauré d'explotar aquest vessant en presentar-me al despatx del director. Com que, laboralment, encara som a la Prehistòria, potser en tregui profit.

Cúspide (o Pètria i arbòria)

A Salvador DALÍ (1904-1989)

 

Deixa'm gaudir-te avui, columnes
De goig allà on la llum és carn vegetal
I estimar és un pler tan cobejat com el gual
Enmig del desert, com el bes de què som alumnes.

Deixa'm acariciar-te, maduixa i llavi
Cisellat a la roca del sofriment eternal
De rebre't amb braços oberts cap al camí ral
De no saber-te meva, tot i tastar el gust del glavi.

Deixa'm el cel; hi lligaré les despulles
Dels sospirs més lleus i esdevindran núvol
Per congriar la tempesta i l'ocre de les fulles,

Avui que la tardor és en el meu cor, il·lès
Encara, curull dels paisatges respirats a Púbol,
Cripta i estela del temple erigit a l'atzucac i al malentès.

Fotografies de  ©Ramon Navarro Bonet

[In]Clemència (o D'elícia)[#escriuJA/#escribeYA, d'Hugo Camacho]

Espero. No sé pas què, però sento que aquesta és l'única tasca que em resta fer. O la sensació que m'aclapara després del darrer bes, el del comiat. Les paraules d'ell, sempre construïdes al voltant de promeses que s'ajornaven, m'han xiuxiuejat el nom, acompanyat d'un “fins després” raquític, l'enèsima mentida que havia de creure per no despertar la tempesta del seu humor. Recito, entre murmuris, els poemes que, enjogassats, m'acariciaven l'oïda, com ho feien els capcirons dels seus dits sota la faldilla. Així, espero i evito que les llàgrimes m'inundin els ulls, aquests espectres tristos que tant em costa mantenir oberts. Així, em mantinc desperta i la son no amenaça el mecanisme amb què em reté.

Espero. I enyoro les primeres vegades en què hi abundaven les seves paraules tendres, i passejàvem, lluny de les mirades indiscretes, i ell no permetia que la inclemència del sol em ferís la pell, blanca com un glop de llet, i, mica en mica, va apoderar-se de la meva consciència i me la convertí en papallones a l'estómac, en deliris de dona al cap, en refugi contra la intempèrie, en llibertat segrestada en nom del compromís i de l'amor. Potser sí que era amor allò que sentia per ell. Però era recíproc? Volia creure que sí. Ara ja sé la resposta, que mai no arribarà a pronunciar ni l'...

...espero. Em burxo el pit amb les ungles esmolades, que no han parat de créixer al llarg del captiveri que dura massa. Sincerament, viure amb el cor a la mà serà menys dolorós que observar l'immutable recinte que m'envolta. Dissimularà, almenys, la lividesa de les rajoles. Inclús, si m'hi animo, de les parets grises com l'ànima literària que he descobert. La mateixa que jugava amb mi a escacs i em narrava històries de meravelles i de mons delícia on el temps corria amb passes de conill, fugisser, i travessava miralls i somnis i m'hi embotia, entre l'entusiasme i la follia, entre reialmes i caus on créixer i minvar era tan fàcil com ingerir líquids i sòlids. Tants somnis trencats en mil bocins esdevinguts malson empaperat per lligalls de notes dements, on el meu nom es repetia tant com s'esborrava el meu món.

Espero. En silenci, mentre m'assetja el darrer “Alícia, fins després”, que es multiplica en ressons infinits en el meu cervell electrificat.

Crònica terrícola (o Dècades de vigilància periòdica)[Jamming Lounge Octubre'15]

Un dels guaites ens avisa de la proximitat d'una nau espacial i, marcialment i ordenada, ens ubiquem als refugis construïts per a aquesta finalitat. Però no ens aclapara el pànic: seria contraproduent el resultat obtingut. La imprevista aparició d'aquestes andròmines ens agafa sempre un xic desprevinguts però, com que han estat anys d'indicis de les seves visites esporàdiques, hem ideat estratègies per esdevenir invisibles als seus ulls. L'amagatall ens fa desaparèixer per complet i anul·la un possible atac, si els individus se sentissin amenaçats per la nostra presència. Tot i així, no dubtem que estiguin al cas de la nostra existència, que, sense saber-ne el motiu, creuen hostil i bel·ligerant. Hi ha rastres que no es poden esborrar d'immediat.

El temps transcorre amb una lentitud que exaspera i els més menuts somicaran en qualsevol moment. Però els calmem amb promeses a curt termini, però efectives. Esperarem fins que els motors s'apaguin i potser aquesta vegada no siguin només rònecs aparells per mesurar i prendre mostres del nostre planeta, i puguem, finalment, demostrar als nostres fills com són els individus que hem trobat al llarg de dècades de vigilància periòdica al Planeta Blau i que, en la seva llengua, anomenaríem humans.

[Vigil]ànsia (o Subreptícia)(Repte DCXII)

Mesos més tard declararà que el programa espia xkeyscore és tan fàcil com una recerca a google [02/07/2015]. Però, abans d'aquestes paraules, ha de passat un període d'assetjament i de fugides que no li desitja a cap dels seus pitjors enemics. Tot això perquè mai no s'ha sentit còmode essent una peça més d'un engranatge construït en l'engany i la vigilància sempiterna, inexhaurible, incansable. No s'ha sabut callar la injustícia, que coneix i experimenta dia rere dia; mai no ha estat un bocamoll, però ara li ha calgut esbombar-ho tot per aconseguir aclucar els ulls durant més estona. Li corcava la mala consciència d'estar actuant de forma subreptícia, aixecant la camisa a qualsevol persona que s'aventurava, esporàdicament o assídua, a una xarxa que li oferia un ventall tan gran d'ofertes per al seu lleure o, inclús, per a la seva dèria d'indagar per voler saber-ne més de tot allò que li interessava. Gent corrent i innocent, que sols demana un mos i un sostre.

Mesos més tard començarà la fi d'un malson per iniciar-ne un altre, el que l'obligui a abandonar la seva pàtria sense una destinació segura ni definitiva. Com si el món hagués esdevingut tauler d'escacs i ell fos un peó amb moviments de cavall i d'alfil alhora, amb el risc constant de qui ha estat criat per la dubtosa natura dubitativa de saber quin rumb agafar i de reconèixer que no és bona idea encaminar-s'hi. Però, abans d'aquest nou cicle, s'ha de llevar quan trenqui l'alba, amb la culpabilitat del traïdor més malèfic que es pugui imaginar, amb la positura d'un dictador que, d'amagat, mou fils diversos per subjugar persones esdevingudes putxinel·lis. Ha de conduir fins a un edifici gris i seure durant hores davant de pantalles i teclats i ratolins i impressores i tota la tecnologia impensable a l'abast només de privilegiats. També cal que recopili dades de qualsevol índole, de tot racó habitat, de vius i morts i se sentirà un déu miserable amb tants de coneixements i enterrar-les en discs durs que, en algun moment, seran revisades, confrontades, analitzades, amb ulls malaltissos, a la caça de confabulacions o per simple caprici.

Mesos més tard començarà una vida diferent, o almenys una rutina nova de trinca. Però, abans d'aquest camí daurat i de roses, haurà de tergiversar la veritat i la informació, velar els motius veritables que l'han dut a escampar allò que li regirava les entranyes. Cercarà, enmig de nombrosos arxius, allò que li interessi i, quan la taca s'escampi per totes les direccions, ell ja serà lluny i el seu nom li ressonarà a les oïdes quan encengui un televisor o fullegi un diari. Només s'haurà quedat amb aquell document, carregat en un llapis de memòria que durà al coll, com si fos un penjoll de disseny. Quan tingui un ordinador per treballar, hi abocarà tota la informació descartada de la filtració oficial. I, després d'anys de paciència i d'investigacions, continuarà indagant, en la tranquil·litat de l'”exili” forçós, sobre l'Amélie Melanie Rottfeuchtwagger. Recularà fins als anys d'institut mentre estudiava informàtica, i ella va esdevenir el seu amor platònic i la primera noia que li donà carbasses. Ara que té totes les seves dades li serà tan fàcil arribar fins a ella. I, amb aquest pensament, s'agitarà de nerviosisme i d'ànsia, anys més tard, però amb la mateixa intensitat...

Memòria (o Llàgrimes, desgràcia, vívida anècdota, parafernàlia)[73a Crida de VullEscriure - «Foc»]

Faig memòria i recordo la llar de foc com si fos avui. Davant d'aquest espectacle únic, on les flames dansen i els tions es consumeixen, la Carme és més bella. L'he estimada fa escassos minuts i continuem abraçats. Deixem que es perllongui l'instant màgic després del coit. Les nostres flaires es barregen; els efluvis compartits no es destrien ja. Ella és la meva dona; jo, el seu home. Marit i muller són paraules tan fredes quan es tracta d'anomenar-nos... Ara, però, he de recordar-la i enyorar-la. I no permetré que les llàgrimes aflorin als meus ulls. Només la vull per a mi, sobretot ara.

Faig memòria i recordo com la beso amb llavis famolencs. Com si demà mateix hagués d'acabar-se'ns la vida i l'amor. Com si pressentíssim l'ombra de la desgràcia amatent, pacient, tot sobrevolant-nos. I ja no hi ha res més que ens importi, ni l'aspriu entorn bretó ni la maternal plana urgellesa. Hem construït el refugi dels somnis amb passes segures i porugues alhora. El camí recorregut ensems ha estat plaent, com la lluïssor de les seves pupil·les, que en la salut i en la malaltia, i en l'adversitat d'uns mesos ençà. La servo, la retinc amb mi, entre els murs del silenci, a trenc d'alba.

Faig memòria i recordo les frases xiuxiuejades en la clandestinitat, amb la complicitat de la crepitació de les brases. La frescor tardorenca ens ajuda a arrambar-nos, a sentir els nostres cossos cansats però segurs en ser propers. El record de les flames escalfa aquesta sensació tan estranya, aquesta enyorança tan vívida, que m'astoro per uns instants. Em mostro impàvid, però, sense reflectir res del que barrino. La befa, breu però cruel, amb la irascibilitat de qui se sap poderós, ja ha estat plausible en aparèixer davant d'ells vestit amb parracs miserables. Tot i així, encara els dec semblar perillós, o respectable, o inclús il·lustre.

Faig memòria i recordo moments transcorreguts a recer de la Carme i, amb menys intensitat, de la Mercè. Els fills creixen i canvien; jo també he canviat. Ara puc estar-me tota la matinada capficat en un episodi tan minúscul i quotidià com és l'anècdota del foc a terra. Sense precisar una data concreta, sols amb la placidesa del moment experimentat. No duc un control exhaustiu d'aquestes sensacions conjuntes. I menys ara: ja no m'interessa res més, perquè res ja no em pertany. Se m'ha arrabassat tot. La llibertat, la dignitat, el futur. Però encara tinc amb mi el record i el passat. Per això...

...faig memòria i recordo la llum apaivagada que ens envolta, l'atiador que enfonsem per revifar la brasa, el tacte càlid de la manta que ens resguarda del vent glaçat. I les ratxes gebrades em bufetegen el rostre, les empentes m'obliguen a avançar i em remouen el cervell, l'albada encara no il·lumina aquesta pantomima teatral, tremebunda. Em descalço i trepitjo la terra, conscient ja de tot. I sé que el foc que sentiré en escassos minuts no és comparable al record que em ronda, al castell de Montjuïc, tan allunyat de la Carme, que em somriu en el pensament i m'esborra l'escamot d'afusellament, pura parafernàlia.

In Memoriam Lluís Companys i Jover (21/06/1882-15/10/1940)

Gèlida (o Perpètua)[#viernescreativo]

 ©Elena Helfrecht

Només quan ja era massa tard t'has adonat que l'aliança havia de ser perpètua i fins a la mort. Inclús semblava haver-hi l'obligació de provocar-la amb jocs plens de risc i de temeritat. Com els reptes que t'esperonaven a millorar en la tendra infància, que et preparaven per a la quotidianitat, per a la vida pura i dura. Potser sí que la lletra amb sang entra. Però també les regles del matrimoni? Ho acceptaves sense queixar-te, per tradició, perquè les mares i les àvies treien ferro a l'assumpte, en conèixer les baralles que sovintejaven casa teva. Cada vegada durava menys l'armistici i arribava el conflicte amb motius o sense. Sang, ferides, sangtraïts, blaus... tatuatges que marcaven el teu cos i que maquillaves gràcies a qualsevol excusa que inventaves i que aquell qui t'escoltava dissimulava creure.

Només ara, que les espines t'han travessat les vísceres i els somnis, et trobo gèlida i callada, emmudida per sempre, dins del frigorífic de la Morgue. I t'he de reconèixer... Reconèixer-te què?

 #viernescreativo

Arèoles i deliqüescència (o Molècules aquàtiques)(52a MiniCrida, de VullEscriure - «Whatsapp»)

Després de la dutxa matinal i abans de vestir-te, tries les postures que creus més adients, sensuals. Cinc, sis, set vegades pitges l'obturador de la càmera sense verificar-ne el resultat fins al final. Ja has après la tècnica per anul·lar el teu rostre a mitges amb la perspectiva correcta. Així només fotografies una porció del nas, els llavis molsuts, els lòbuls de les orelles i la barbeta. Segons com allarguis el braç, la imatge resultant inclourà el coll, el tors i l'avantbraç que sempre gosa treure protagonisme a parts més interessants de la teva anatomia.

Vas a la galeria d'imatges i selecciones la que menys mostra i insinua més la silueta de les arèoles fosques i no evidencia els mugrons endurits. Només queda ben emmarcat el tatuatge que tens damunt del pit esquerre —un versicle bíblic que, paradoxalment, t'agrada mostrar amb desinhibició—. T'agrada i prems la molècula (així és com l'anomenes sempre que veus aquella icona de tres cercles interconnectats) per compartir-la a través del whatsapp. Per apressar el temps, et col·loques el sostenidor i el tanga mentre el mòbil es decideix a carregar la llista de contactes a l'aplicació. Esquives una minúscula gota d'aigua de la pantalla tàctil, selecciones el nom de la persona que et fa trontollar, inclús mentre dorms, i afegeixes al peu de la fotografia un bon dia ben suggeridor.

Un cop tramès aquest missatge t'adones del desastre. L'esborres abans que la segona aspa aparegui i reses perquè no hagi arribat a la destinació triada. Si no, ja se't pot empassar la terra, o esdevenir deliqüescent durant una bona temporada. O suportar el xàfec de la mala pècora —així la tens memoritzada a l'agenda— de la teva ex, que ha rebut la fotografia gràcies a la maleïda gota d'aigua, en lloc de la Magalí, la teva parella actual. Això darrer és el més probable...

Escapatòria (o Andròmines profètiques)[#escriuJA/#escribeYA, d'Hugo Camacho]

Calia besar-la a mitjanit. Ni un segon abans ni un minut després. Amb la precisió d'un mecanisme perfecte, infal·lible. I no havia de ser un mer contacte sense emocions. Era cabdal conferir-li, a aquell petó, un Univers propi de connexions sensorials que fes trontollar el món sencer. Només així evitaríem la pútrida atmosfera fúnebre que respiràvem d'ençà del seu naixement. L'accident, més ben dit. Perquè el part havia estat dolorós i traumàtic, com si les vísceres es rebel·lessin contra les lleis naturals. Dins d'aquella andròmina amb què ens desplaçàvem no hi hauríeu trobat ni un bri d'esperança, tan sols atzucacs per cada intent de fugida; l'escapatòria era impossible, si abandonàvem allà aquella desferra. Calia superar les nàusees i els efluvis que provocaven basques. En Tirèsias va oferir-se voluntari, ell que havia estat privat de la visió i sols podia aventurar-se en l'espectacle terrífic gràcies a les nostres paraules. Per això, vam optar per callar des de llavors. I ell obviaria tot detall imaginat dins del seu cervell. Per mantenir-nos fidels a la causa i a l'empresa que ens havia embarcat en aquell viatge interestel·lar.

Calia besar-la a mitjanit. I, quan fossin idèntics els dígits, que apareixien sense descans sobreimpressionats a qualsevol superfície de la nau, hauria arribat l'hora de la salvació, el principi de l'existència entre vèrtexs i fórmules desconegudes, però segurs d'abastar, tard o d'hora, de nou la llum, el camí correcte. Així, aquell bes, el càlid contacte d'uns llavis tan diferents com inversemblants, seria la porta traçada per ésser travessada, sense marxa enrere possible, sense retornar a les urpes del malefici que ens perseguia. Però, després del bes, seguíem allà. Res no havia canviat per a ningú ni arribava l'acceleració que vaticinaven les profecies. Dies després, quan ja ens vàrem refer completament de la decepció i en revisar els Llibres, ens adonàrem del nostre error i de l'oportunitat perduda inútilment i per sempre: Tirèsias no hauria d'haver estat escollit com a besador experimentat; la seva virginitat, que es vantava de conservar, l'anul·lava d'aquest nomenament.

Ens fèiem creus mentre vagàvem per l'espai sideral, condemna perpetuada pels segles dels segles.

©Angel Roy