deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

18/10/15

Memòria (o Llàgrimes, desgràcia, vívida anècdota, parafernàlia)[73a Crida de VullEscriure - «Foc»]

Faig memòria i recordo la llar de foc com si fos avui. Davant d'aquest espectacle únic, on les flames dansen i els tions es consumeixen, la Carme és més bella. L'he estimada fa escassos minuts i continuem abraçats. Deixem que es perllongui l'instant màgic després del coit. Les nostres flaires es barregen; els efluvis compartits no es destrien ja. Ella és la meva dona; jo, el seu home. Marit i muller són paraules tan fredes quan es tracta d'anomenar-nos... Ara, però, he de recordar-la i enyorar-la. I no permetré que les llàgrimes aflorin als meus ulls. Només la vull per a mi, sobretot ara.

Faig memòria i recordo com la beso amb llavis famolencs. Com si demà mateix hagués d'acabar-se'ns la vida i l'amor. Com si pressentíssim l'ombra de la desgràcia amatent, pacient, tot sobrevolant-nos. I ja no hi ha res més que ens importi, ni l'aspriu entorn bretó ni la maternal plana urgellesa. Hem construït el refugi dels somnis amb passes segures i porugues alhora. El camí recorregut ensems ha estat plaent, com la lluïssor de les seves pupil·les, que en la salut i en la malaltia, i en l'adversitat d'uns mesos ençà. La servo, la retinc amb mi, entre els murs del silenci, a trenc d'alba.

Faig memòria i recordo les frases xiuxiuejades en la clandestinitat, amb la complicitat de la crepitació de les brases. La frescor tardorenca ens ajuda a arrambar-nos, a sentir els nostres cossos cansats però segurs en ser propers. El record de les flames escalfa aquesta sensació tan estranya, aquesta enyorança tan vívida, que m'astoro per uns instants. Em mostro impàvid, però, sense reflectir res del que barrino. La befa, breu però cruel, amb la irascibilitat de qui se sap poderós, ja ha estat plausible en aparèixer davant d'ells vestit amb parracs miserables. Tot i així, encara els dec semblar perillós, o respectable, o inclús il·lustre.

Faig memòria i recordo moments transcorreguts a recer de la Carme i, amb menys intensitat, de la Mercè. Els fills creixen i canvien; jo també he canviat. Ara puc estar-me tota la matinada capficat en un episodi tan minúscul i quotidià com és l'anècdota del foc a terra. Sense precisar una data concreta, sols amb la placidesa del moment experimentat. No duc un control exhaustiu d'aquestes sensacions conjuntes. I menys ara: ja no m'interessa res més, perquè res ja no em pertany. Se m'ha arrabassat tot. La llibertat, la dignitat, el futur. Però encara tinc amb mi el record i el passat. Per això...

...faig memòria i recordo la llum apaivagada que ens envolta, l'atiador que enfonsem per revifar la brasa, el tacte càlid de la manta que ens resguarda del vent glaçat. I les ratxes gebrades em bufetegen el rostre, les empentes m'obliguen a avançar i em remouen el cervell, l'albada encara no il·lumina aquesta pantomima teatral, tremebunda. Em descalço i trepitjo la terra, conscient ja de tot. I sé que el foc que sentiré en escassos minuts no és comparable al record que em ronda, al castell de Montjuïc, tan allunyat de la Carme, que em somriu en el pensament i m'esborra l'escamot d'afusellament, pura parafernàlia.



In Memoriam Lluís Companys i Jover (21/06/1882-15/10/1940)

Cap comentari: