deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

10/5/11

Fèmina venèria (dibuixet)

Dona de malvasia, metgia contra l'epidèmia de solitud
Que tinc endins de l'ànima, vine, a frec del meu cos,
A flor de llavis i besaré la teva pell, cada centímetre desclòs
Al meu davant, enmig de la quietud.

Alba i ginesta, balba tendresa que busca escalf i vida,
Apropa't, acosta't, guareix aquest meu cor malalt,
Alberga'l i bressa'l en el gerd marjal
Dels teus pits, apiada't d'ell que mor per ta carn humida.

Dona d'espígol terrenal, de grava i de raïm madur,
Embriaga'm amb el sacre licor
D'uns besos robats, sense rancor, a la deessa de l'amor,

T'espero al capaltard, en dejú,
Per devorar fins al moll de l'os el teu cos d'espiga,
La teva mirada de fèmina venèria, etèria, antiga...)

6/5/11

Nàusees

Abans de sortir de la dutxa, s'asseca el cos amb la tovallola i, tot seguit, s'eixuga el sexe amb paper higiènic. Comprova que ja no el taca. El fons de la banyera ensangonat és la prova que la Virgínia ha de fer desaparèixer. D'entre els productes d'higiene de la Clàudia, sa germana gran, treu un tampó per aturar i dissimular l'hemorràgia.

Obre la porta del bany, quan ja no hi ha rastres del que ha succeït, i es provoca el vòmit. Vomita sorollosament esquitxant la tassa del lavabo de manera que, en buidar el dipòsit, desaparegui el tros de paper usat i quedin restes de menjar. Serà més versemblant per enganyar els pares que es troba malament.

S'amaga el fil del tampó i es vesteix amb les calcetes, la samarreta de tirants i el pantaló curt del pijama. Somica i, amb els ulls plorosos, crida la mare. Té l'estómac regirat i s'allitarà sense sopar. 'Demà, si et despertes encara amb nàusees, et demanaré hora al metge. Segurament deu ser alguna cosa que has menjat', li diu la mare. La besa a la galta i li desitja bona nit.

El pare arribarà aviat, preguntarà per ella i l'anirà a veure a la seva habitació. Endevinarà fàcilment, sota la samarreta, la silueta dels pits turgents, que ja costen d'ocultar. 'La meva nena creix...', xiuxiuejarà ell. L'abraçarà i s'acostarà el cap d'ella als llavis per besar-lo. Resseguirà la seva esquena amb suavitat, l'amanyagarà i l'estrenyerà contra el seu cos. La barreja de flaires familiars -el xampú de la seva nena, que ja té tretze anys, i del suavitzant de la roba- atenuarà l'olor acre del vòmit d'uns minuts enrere. 'La meva nena empiocada...', musitarà el pare. Quan s'acomiadi amb el desig de dolços somnis i tanqui la porta, la Virgínia sospirarà alleujada. Encara seguirà essent la seva nena. Sap que l'estimarà de la mateixa manera mentre sigui així. I ella el correspondrà en tot, malgrat haver-li hagut d'amagar la primera menstruació, que la converteix en dona.


*



[relat presentat a Concurs ARC de Microrelats "ARC a la Ràdio" (Maig 2011: Secrets d'adolescència)]
ARC

5/5/11

Vívida memòria nítida (Relats Conjunts)

Dissabte, 23 d'abril de 2011




Benvolgut Lluís,

aquestes línies s'avancen al temps i a la notícia més fatídica. Fins i tot, s'avancen a la Dama. Són paraules funestes i plúmbies que pesen dins de les oïdes de qui les escolti, que llasten el fons de la gola i només provoquen el crit de desconsol. Avui, Diada de Sant Jordi, enmig de la festa de colors de les senyeres i de les toies curulles de roses, la notícia del teu estat crític és capaç de deslluir la celebració. D'aquí a onze dies ens deixaràs, i he volgut acomiadar-me de tu d'una forma estranya: mitjançant una carta, que acabaré abans del darrer adéu que et pugui oferir.

D'aquí a onze dies, el quatre de maig, arribaré a casa sabent que has mort. Amb l'ànim trist i el cap sense deixar de rumiar. Recordarà temps bons i temps dolents, perquè ens va tocar barallar-nos i riure. Recordarà aquell embarbussament fet poema per a la teva filla Xènia, o la vegada que vas venir a casa a ajudar-me a col·locar els llums. També recordarà el mal tràngol que vaig passar amb una broma de cap a empleat, o la teva meticulositat a l'hora de la feina. Sabrà que restarà en la memòria aquella primera vegada que vaig tastar una arrel de gingebre o en descobrir les melodies de Yanni, Chris Spheeris o George Skaroulis. Igual que l'arpa de Loreena McKennitt i el piano de Wim Mertens, o les infusions, que alternaves amb el cafè per no prendre'n tant.

D'aquí a onze dies, quan ja hagin desaparegut les banderes i les roses, restaran els llibres, que tant ens apassionaven i compartiem, i el record del teu estat crític, entre bromes de confusió. Destriant les passes del trajecte més que après entre la feina i casa meva. Esmerçant més temps perquè els ulls s'omplen de plor en aparèixer el teu rostre de forma tan vívida, tan nítida. Escoltaré de nou la teva veu calma i amb accent ebrenc, veuré novament els teus ulls blaus, clars, darrere de les ulleres, observaré els teus dits una altra vegada damunt del teclat mentre redactaves paperassa administrativa. Perquè, malgrat tot, la teva petja seguirà tenint una banda sonora peculiar, una aroma especiada com un record tatuat a foc en la ment.

D'aquí a onze dies, quan la llibreria, de la que érem assidus, hagi tornat a la normalitat i eliminat el seu tràfec santjordià, quan la floristeria, que s'ha sobreeixit de roses per uns dies, hagi donat pas a una gamma més àmplia de colors, celebrarem una nova Diada gairebé amb els mateixos elements. Un llibre, que serà el Nou Testament, unes flors, que seran les corones encarregades per amics i familiars, i un Sant Jordi humà i real, que seràs tu, Lluís, derrotat, però, pel drac de la malaltia. I, per vetllar-te, encendré tots els llums de casa entre llàgrimes de desconsol.

Però això passarà d'aquí a onze dies, company, amic.


In Memoriam Lluís Ràdua Balagué (D. E. P.)



Relats Conjunts

4/5/11

Carícies topògrafes (RPV169)

Photobucket
[imatge que ha inspirat aquests versos, extreta del blog d'en Carles Miquel Fauró]

I. Òmphalos

Tenir en el ventre
El nom de la vida,
El món i el centre
D'un so que oblida

El dolor i la sang,
I es lliga a la cadena
Del pit rodó i blanc,
Carn tendra i plena.

Diré mare i tindré
Els límits del bé
I el bressol fecund,

I tastaré la mel
De saber que el cel
No sempre és amunt.

II. Mirífica munificència

Quan la carn és generosa mar i escuma humana,
Admiro la veu dels segles que resta en mi,
Confio els meus secrets a la riba de la platja
Que reconforta i bressa amb la fressa d'un cor
Humil, d'una sina que empara la llum, que emana
L'aigua contra la set de viure i de morir,
El melic on ubicar el més bell paratge.
Quan la carn esdevé mare, la tristesa mor.

III. Síntesi

En resum, no cal ser immortal
Per ser un déu, sols la fertilitat
D'un camp que s'ha deixat
Acariciar pel frec vernal

D'un bes de vida, i la sal
D'un plor té la petja del futur,
La letícia de trencar el mur
Dels laments i del passat.

No cal ser una divinitat
Per oferir sements al món
I creixença a l'esperit.

Sols la joia de la maternitat,
El diamant més brillant i pregon
Que fa immens allò petit.

3/5/11

Sòmines (Repte Clàssic CDLXIV)

Migdia de diumenge de descans.

He dormit fins que el cos m'ha dit prou. Se'm refum quin temps fa fora. Quan apugi la persiana, hi haurà un sol que provocarà feredat si se'l mira. Com l'ull blau que no para d'observar-me, rígid, en el llom d'aquest llibre inacabable. El cinquè dia, de Frank Schätzing, ni més ni menys. A hores d'ara, sols serveix per recordar que és un trofeu de guerra d'una batalla perduda. La de la xicota massa tossuda per suportar la gosadia d'una ganyota en desembolicar el regal i veure un best-seller de mil pàgines que no em fa ni fred ni calor... Però, estoicament, com qui pren una medecina amarga com la tija d'un pixallits, vaig començar-lo i combinar-lo amb d'altres lectures, lluitant contra el fastig i la somnolència que em provocava la seva trama apocalíptica. I el punt de llibre que treu el cap, sorneguer, per indicar que m'he rendit a cent cinquanta pàgines del desenllaç i que la relació s'ha acabat fa anys.

Em llevo del llit i, sense treure'm el pijama encara, aterro al sofà. Davant per davant de l'ull blau, a escassos centímetres dels tres volums de l'obra completa de Proust. Un pensament em fa cosquelleres en el cervell. Somric de l'acudit que es genera en veure els quatre exemplars gairebé junts, també ple de sorna. Qui em retornarà el temps perdut en aquest llibre? La magdalena proustiana, potser? A les portes de l'estiu, la calor és insuportable i l'avorriment fa que, d'esma, obri En el blanc, de Ken Follett. Pàgina 124. El punt àlgid de la novel·la, que no he sabut trobar encara, per la contínua interrupció dels fets que s'hi expliquen. La barreja de l'interès suscitat i de la poca estona que fa que he obert els ulls fa que m'endormisqui lentament, bressolat per l'escalfor agradable que entra per la finestra del menjador.

Mitja tarda de diumenge de descans.

El fil de saliva, que m'ha regalimat per la comissura esquerra i que s'ha refredat damunt del braç, em desperta. És una sensació incòmoda, aquesta fredor humida quan s'acumula en la roba. M'alço i el llibre cau al terra. Algunes pàgines s'han rebregat degut a la becaina improvisada i a la caiguda. El punt, però, resta al sofà. Engego el portàtil per inèrcia, només pel simple fet d'escoltar la melodia d'inici i veure la pantalla encesa. Faré un cop d'ull al correu, que serà com cada dia. Alguns correus de publicitat i cadenes que les “amistats” reenvien. Aprofito per posar aigua a escalfar, un cafè m'espavilarà. I així faré alguna cosa de profit, a banda de dormir. Torno a l'ordinador i comprovo el panorama que esperava a la safata d'entrada. Sense obrir-los, elimino els correus nous, publicitat i cadenes. Col·loco el cursor en la barra d'adreces i teclejo quatre lletres. Com que les lletres corresponen a una pàgina visitada sovint i encara hi ha constància a l'historial, apareix l'adreça sencera, que premo amb el botó esquerre del ratolí. Es carrega amb rapidesa la pàgina i premo enllaços de forma impulsiva, gairebé sense donar un marge per a la lectura. Durant uns minuts, bado els ulls davant de la pantalla sense saber què cerco ni quina informació he anat trobant arbitràriament.

Un soroll a la cuina em desperta de l'embadaliment i recordo el cassó damunt del foc. Ja no hi queda aigua, després de tants minuts d'ebullició. Decideixo escalfar una tassa de llet al microones i preparar-me un cafè soluble. La primera cosa que ingeriré avui. Dos minuts i mig després, amb tres cullerades de sucre i dues de cafè, torno a l'ordinador mentre remeno el contingut de la tassa. Tanco l'explorador i busco el programa de reproducció de música. Joe Satriani. En prémer ENTER, els primers compassos de Searching comencen a sonar. Faig un glop de cafè i torno al sofà amb la tassa, que deixo damunt de la tauleta. Busco la pàgina del llibre rebregat amb els dits humitejats de saliva, l'empremta de l'índex queda en les pàgines que toco, pel cafè que he begut. La trobo, o això sembla, perquè el que llegeixo em sona vagament. La guitarra sinuosa de Joe Satriani fa equilibris, acompanyada pel ritme de la bateria i del baix. 10:07 minuts de virtuosisme. Mentalment i sense venir a tomb, enllaço la peça musical amb Dickens. 1007 pàgines dels Papers pòstums del Club Pickwick, traduïda per José María Valverde. En edició de butxaca i en castellà. Hi és, a casa. La puc començar quan em vingui de gust. I potser m'atrapi més que Follett o Schätzing. Ara no, que em fa mandra. I el sofà és tan còmode, que convida a quedar-s'hi una estona arraulit, amb la vànova al damunt i deixar-se endur per la son i la peresa. Una estona més. Després ja seguiré amb els quefers que he de començar a acabar...

Vespreja en aquest diumenge de descans. I demà, de nou, a la feina.

2/5/11

Infàmia (Melorepte144)

I Will Possess Your Heart

Ben GIBBARD





Nom de rei, fam de pobre i clam de poble oprimit,
Nit perquè el flum sigui llot i mort, i plors i dissort,
I el consol és en braços de la febre i de la infàmia.

Dits i dents que s'arrapen com les urpes de la làmia
Als camps de cotó que es neguen -corona sense cor-:
L'aigua és goluda, muda gesta, la vesta fosca de la nit.

Saps on és la llar quan el riu és el tot, i el foc s'apaga?
I l'àvia i la mare, que resten soles, que perden nét i fill,
I amunteguen els records en la memòria perquè la Moira
És voraç com mai i no s'atura: el dic és runa; la vida, un fil.

Saps quin nom forja en la pell la mossegada més vil?
I l'infant que plora perquè ha estat engolit per la boira
I se l'enduu el corrent, sabrà quina fesomia té el perill
Abans que expiri, ofegat, sense repòs ni bressol ni llaga?

27/4/11

Mètodes (Repte Clàssic CDLXIII)

El carreró és fosc. No hi ha ni una ànima que rondi per les immediacions, ni tan sols en els carrers més amples. Els tolls s'acumulen aleatòriament i són els darrers indicis de l'aigua que ha caigut durant tot el dia. L'espera. Sap que passarà tard o d'hora com cada nit. Olorarà la seva flaire de perfum barat i de maquillatge excessiu i, abans de veure-la, la identificarà. Sent nàusees amb el simple pensament d'ella, que li torna a la ment una i una altra vegada.

Roman ocult gràcies a l'obscuritat, al copalta i a la capa foscos. Sota d'aquesta indumentària, la roba que acostuma a dur. De persona distingida i seriosa, sense un detall deixat a l'atzar. És calculat i meticulós. De la mateixa forma metòdica ha observat la Mary les últimes setmanes. Sempre travessa per aquest carreró a la mateixa hora, amb presses, en direcció a casa seva, a Donegal Street. Palpa el bisturí, amb compte de no tallar-se accidentalment. Sap que està esmolat, però l'excita el tacte fred i el perill que té la seva fulla.

També sap com atacar-la amb la màxima cura, com seccionar la tràquea i les cordes vocals alhora perquè no emeti cap so ni pugui xisclar. O com arrossegar-la fins al porxo que el protegeixi durant tota la tasca posterior, més il·luminat que el carreró però discret i deshabitat. L'esquarterarà i la llençarà al Tàmesis. Només conservarà els seus ulls blaus intensos, els rulls de la seva cabellera de negre atzabeja i la seva roba interior. Tot allò que li desperta el desig. Però s'adona que no la pot desitjar si té en compte la resta. La seva professió, el seu origen de la baixa estofa, haver estat magrejada per una munió d'homes. Quan pensa això, la bogeria s'apodera d'ell i la colpejaria fins a l'esgotament, fins acabar amb la seva vida i llevar-li només allò desitjable de la seva persona. Probablement, així no la veuria com una barjaula, com una simple meuca que s'ofereix als braços de qualsevol per una quantitat ínfima de diners... Escup al terra de ràbia mentre, en la llunyania, ressonen uns talons. Reconeix que són les sabates que sol usar la Mary, o qualsevol altra dona del seu gremi, d'igual baixesa...

Desperta amarat. Ha vist l'escena d'una forma tan real i tangible que s'ha espantat. El cor li glapeix desbocadament. Al llindar del dolor. Respira amb un ritme accelerat. Necessita un got d'aigua, el somni l'ha deixat descol·locat, amb més esgotament que abans d'allitar-se. Es dirigeix al bany, es contempla al mirall i gairebé no es reconeix. El seu rostre és més pàl·lid que de costum, les bosses de sota dels ulls es marquen profundament, la seva mirada conté les restes de la bogeria provocada pel malson. Però un somriure lleu comença a dibuixar-se en els seus llavis. Gràcies al malson, en Jack ha descobert com acabar amb aquesta plaga de meuques que assota els carrers de Londres i que tant fàstic li provoca.

26/4/11

Amnèsia (o Síndrome de Diògenes)[RPV168]

A l'"amic" X. M.

Per cercar el meu origen, regiro la brossa i m'enduc
Allò que em sembla familiar, la part que algú
Pugui dir-me que és el ventre que em va engendrar,
O almenys una reminiscència del femer d'on vinc.

Esquinço les bosses i n'extrec la immundícia.
Així jugaré a soldats i putxinel·lis sense ànima
Per apaivagar la ira gelosa perquè segueix l'òrbita
Del món i no admira la meva presència majestàtica.

Davallo pels carrerons, entre contenidors i papereres,
I em barrejo -em costa poc esforç- amb les ombres
Que dibuixen la bella silueta del meu cos d'escultura
Vivent, gairebé al punt de besar l'asfalt i les voreres.

Per recordar el meu nom, he de saber que rima amb userda,
O potser sigui més fàcil utilitzar el femení de verd?

Súplica (Melorepte143)

In Memoriam Marc Servé Denc***r (2006)


Fill meu, vida breu, com l'estel endut per la brisa,
Has escoltat les veus dels núvols abans d'hora
I no pots sentir el batec del meu cor que plora
Per mirar-te als ulls, per besar-te el front? No avisa

La mort quan porta paraules cruels entre bruels
De bèsties degollades, i la lluita és endebades
Si se'n sap el resultat immòbil de tots els duels.

Vida meva, fi de la treva, has tastat la cruesa
De la més gèlida de les besades, l'esmolada dalla
Que talla l'existència i el mut silenci que calla
Per gravar en la làpida l'epitafi que en tu pesa?

No escoltis la súplica d'un pare que empara
En el seu pit cansat les teves futures mirades,
Que no vindran, perquè perds l'alè que t'amara.

15/4/11

Pronúncies (Melorepte142)

Silenci (com pronunciar el teu nom i saber cada
Síl·laba de la desesperació, avui que ets misteri
I carícia, batalla perduda enmig d'un desert eteri
On no existirà mai més l'oasi de la teva mirada;

O com saciar la set de besos tendres en ple dejú,
La fam de pell aliena entre la sequera del cos
I sentir la brisa que s'huracana abans que les flors
Puguin ser collides, i la flaire es perdrà amb tu.

Com venir per una drecera que ningú no traça
I caure exhaust, desolat en la boscúria més espessa
Sense ajut ni consol, i voler-ho engegar tot a passeig;

O trobar-se fora de lloc, orfe de gènere i de raça,
Perquè l'enyorança envaeix la vida sense fressa,
I plorar per recuperar la teva presència.) o xiuxiueig.

Promíscua papirofàgia (RPV167)

Devoro amb fam d'insecte voraç els fulls de la vida.
I no hi ha cap racó que quedi immaculat de dents
Ni de petges del meu pas quan he acabat amb els mots
I les frases, amb les llàgrimes i els secrets més ocults.

No m'importa si he d'engolir amargor o alegries,
Si allò que endrapo és un pou de sentiments
O l'epístola austera d'un comiat que no hauria
De venir, perquè només devoro llibres humans, estults.

Vine amb mi, deixeble de la devoració, tèrmit golut,
Que ens empararem en el silenci de la foscor, entre
Lleixes curulles de delícies vàries, on la fidelitat

És un pecat que no hem de tastar; vine amb mi,
Ganàpia que trepitges per primer cop el centre
D'aquest Paradís de paper, i serveix-te sense vergonya.

14/4/11

Dèria (Repte Clàssic CDLXII)

No li costa massa entrar a la casa. La clau de la porta principal és sota del pelut de l'entrada. Tot és en penombra, el pleniluni s'escola entre les finestres. El vestíbul immens i l'escala que duu al pis superior, la sala d'estar a l'esquerra i la cuina i l'accés al garatge a la dreta. I una remor gairebé silenciosa que és trencada pel rellotge de pèndol just al damunt de la llar de foc. Deuen ser a la cambra de matrimoni. Els imagina entre els llençols ja, amb poques peces de roba, si és que encara en duen alguna, petonejant-se i excitats.

Ajusta la porta, amorteix el soroll que pugui fer el pany i es descalça perquè no se senti cap passa que faci a partir d'ara. Nota la presència dels dos amants mentre clou el puny esquerre amb força. Sota els guants, les ungles deuen haver senyalat el cuir; li fan mal els dits i atura la pressió de ràbia concentrada. Treu el cap a la sala d'estar. Amb la claror de la lluna que entra de l'exterior, el pèndol brilla i s'endevina el seu moviment constant, acompanyat pel tic-tac rítmic. Atura la respiració i aguditza l'oïda. Rialles febles , que sap on localitzar, frec de llençols, que sap que són els del llit de matrimoni, setí suau contra els cossos que s'amanyaguen, amb la dèria de qui vol sadollar en una sola nit la set dels endarreriments.

Amb rapidesa puja les escales, quinze graons fins al replà del pis superior. Ara és quan més sigil imprimeix als seus moviments. La penombra deixa pas al resplendor d'unes espelmes enceses al dormitori. Les rialles ara s'escolten clarament. Fins i tot, els lleus espetecs que acompanyen els petons, que duen un gemec sord de tant en tant. La porta del dormitori és oberta, i l'escena que comença a entrellucar és la que esperava. El color dels llençols destaca per la seva blancor extrema, i els cossos es perden enmig del garbuix de la tela. Els pits d'ella, descoberts, són quasi tan blancs com els llençols. Però en destaquen els mugrons. La flama de les espelmes evidencia que estan durs i excitats. Ell, encara amb el boxer posat, s'abalança damunt d'ella, sense arribar a jeure-hi.

El cruixit del parquet alerta els amants. Tots dos miren cap a la seva direcció i el veuen. Empunya el revòlver. La dona, que és l'esposa de l'intrús, es cobreix els pits nus mentre el jove allarga el braç com si li demanés que baixi l'arma. Abans de disparar, musita entre dents un lacònic insult, que serveix per a tots dos.

Les darreres pinzellades seran per a la cabellera de la figura que donarà l'esquena a l'espectador. El revòlver fumejarà. Dos cossos damunt del llit tacat d'abundant sang i la claror d'un canelobre per emmarcar l'escena. Deixarà el pinzell quan hagi signat el llenç, al costat de la paleta. Observarà el quadre i se sentirà satisfet de la seva obra. La idea li haurà estat rondant durant dies pel cap però fins avui no s'haurà vist amb cor d'enllestir-la i de plasmar-la en la tela. S'eixugarà les mans amb el drap i es dirigirà a l'habitació. El llit de matrimoni del quadre serà idèntic al del seu dormitori, els llençols, però, seran d'un altre color. La còmoda, on hi haurà un canelobre igual que el del quadre, es trobarà tacada per la cera despresa de les espelmes ja consumides, que en el quadre haurà pintat gairebé senceres.

Seurà al llit per descalçar-se les plantofes. Pensarà en les fesomies dels dos cossos que haurà pintat. Li semblaran familiars, però no sabrà dir qui són. Tampoc no recordarà el lloc on va enterrar els dos cossos. Quan obri el calaix de la còmoda per extreure'n el pijama, es preguntarà de nou per què hi ha camisoles i roba interior femenines, que ell mai no gosarà usar. Potser quan trobi el revòlver al fons de l'últim calaix de la tauleta de nit, al costat de les tres gotes imperceptibles de sang, que es va descuidar de netejar, també es preguntarà qui n'és el propietari d'aquella arma. I no s'adonarà que hi falten dos projectils. Ni trobarà a faltar, llavors tampoc, la seva esposa perquè no té constància que hagi estat mai casat. Potser per això també la figura de l'assassí l'haurà pintada d'esquena a l'espectador.

Màscares de Venècia (Relats conjunts)

Camina lentament, abillat amb una disfressa d'un blanc immaculat i ornaments daurats. El rostre pàl·lid de la màscara no varia massa de la pal·lidesa de la seva pell. Però ningú no se n'adona. És Venècia. I quina ciutat és més idònia per lluir aquests abillaments carnavalescs que la capital del Vèneto? De prop és seguit pel seu criat més fidel, qui es preocupa d'ell en tot moment. També ell duu la mateixa disfressa que el seu amo, gairebé els mateixos complements. Com dues gotes d'aigua que ningú no és capaç de diferenciar ni de reconèixer.

Les dues figures es dirigeixen en silenci al Gran Canal. En sentit contrari als indrets on la disbauxa se centra. Ja fa mesos que ha acabat el Carnaval, però no hi ha res d'estrany en les extravagàncies d'un ric. “És lliure de fer allò que vulgui, s'ho pot permetre, amb la quantitat de diners que té...”, pensa la gent del seu voltant. Perquè també fa mesos que el veuen alternar les màscares amb el maquillatge més imaginatiu i poc discret. Viu en un Carnaval sense fi, es podria assegurar. I no ha de rendir comptes amb ningú. Vidu, sense descendència ni familiars propers. Sols en Bruno, el fidel criat.

Les dues figures comencen a travessar el Ponte dell'Accademia. Però la primera s'atura a la meitat del pont. Es treu la màscara i queda visible el seu rostre, ocult fins al moment. Unes faccions deformades i demacrades per una afecció que, des de fa uns mesos, ha aflorat al seu rostre i a la resta del cos. Per això, ha intentat amagar-se darrere de màscares i de pólvores, de cremes i pigments, i sentir com s'escampaven els rumors de la seva extravagància creixent.

Abans de dur a terme el seu darrer pla, se senya, com a bon cristià practicant, i demana perdó. Es llança a plom dins del Gran Canal. Les aigües l'engoliran amb rapidesa i acabarà el seu suplici de dolor i de decadència. A Venècia, la ciutat idònia per ocultar la mort.


Relats Conjunts

10/4/11

Deífica Presència (dibuixet)

Magrana de vida, melic de les delícies que desprèn
Desig i carícies, clarícies d'una fam que rebrosta
I reneix, i conquerir el pujol de la sina, que endevina
Un foc que corprèn.

Desgrana els batecs que t'ofereixo, aquesta posta
Que és crepuscular com la meva defensa contra tu,
Avui que, en dejú,
Visc i t'admiro, en el silenci de l'amagatall. Esbrina

Quin somni segueix en el meu cap, Deífica Presència,
En veure't la pell
Colrada per sols de delit, que m'encén la incandescència,

Quina fortalesa quedarà dempeus quan el ferm castell
De la meva humanitat sigui atacat per la teva brisa,
Perfumada de dona, que s'escola endins i no avisa?

Heràldica (Melorepte141)

Has sentit la màgia de la ciutat en la pell
Quan una carícia és frisança i desig,
Quan recórrer els carrers és el trepig
Més suau per oferir a l'amor novell?

Has ignorat el rellotge quan el temps
És l'homicida que separa les vides,
Quan les gotes de pluja són humides
Boques que es busquen sense tremps?

Guaita'm, perquè et cerco per l'avinguda
Deserta, ampla, que em retorna el record
De veure't lumínica com els fanals i els fars
Que il·luminen aquesta melangia -muda

Llera d'un riu que no empara, orfe de mars
I de planys-; guaita'm, que sóc herald de la dissort.

Pàgines trèmules (Repte Clàssic CDLXI)

La Valèria dorm. Deixo d'escriure al portàtil i, sense pensar-m'ho, detecto el senyal desblocat del veí i em connecto a la xarxa, després de mesos de desconnexió total. Penso en el compte de correu electrònic. Si no ha caducat, la safata d'entrada ha de ser plena a vessar. Correu brossa i publicitat i cadenes de reenviament dels escassos contactes que tinc en el meu compte.

Elimino la majoria sense obrir-los perquè els remitents no em són coneguts o el títol del missatge no em diu res. Però un calfred em baixa per l'espinada, que m'esborrona, en trobar un correu de facebook, m'avisa d'una publicació al meu Mur. És tan fàcil pitjar l'enllaç que, contra tot pronòstic de rumiar-ho dues vegades, ja s'obre una nova finestra amb la pàgina inicial del meu perfil. Tot segueix com ho havia deixat mesos enrere, només han augmentat les xifres en vermell que m'indiquen les sol·licituds d'amistat, els missatges per llegir i les notificacions noves. Números elevats que em fa mandra anar obrint...

Em sento inquiet, trasbalsat. Aquesta caràtula em burxa el record i em porta al període en què malgastava hores de son davant de la pantalla, navegant per xats i consultant de forma impulsiva tots els comptes oberts en diverses pàgines de contacte. La soledat és tan mala companyia... Miro la Valèria, comprovo que segueix adormida. Els dits es mouen automàticament damunt del teclat, i componen un nom i un cognom massa familiars. En prémer la tecla de l'ENTER, apareix el seu perfil i la seva fotografia.

No ha canviat gaire d'aspecte. Potser el cabell més llarg però la fesomia de nena tendra i dolça segueix en el seu rostre. La veig davant de la catedral de Burgos. I a la vora del Tíber, a Roma. Fins i tot, resisteixo la convulsió de veure-la amb biquini, de boca-terrosa, amagant lleugerament la mirada darrere dels vidres translúcids de les ulleres. Ressegueixo la seva pell, colrada per un bronzejat intens, com era habitual en ella quan la tenia més a l'abast. La voldria acariciar...

La següent fotografia em transporta a dies grisos i tristos, quan érem amants i un bretó s'interposava entre ella i jo, i es barreja amb l'alegria de veure la criatura acabada de néixer, que dorm i que ella besa; és el seu fill. Així ho indiquen els comentaris i les polseres que mare i fill duen als canells. I la vida, sempre tan sorneguera, m'ofereix veure-la entre els braços d'un altre home. Després d'anys de no voler trencar amb el bretó, i haver esdevingut segon plat d'una relació malaltissa, insostenible i denigrant.

Teclejo, ja sense tenir cura si la Valèria dorm encara o hi ha risc que es desperti de sobte.

T'envio salutacions des de ...

Ja veus, encara viu, malgrat tot. I seguint amb les meves passions d'escriure i llegir.

M'alegro de comprovar que ja ets mare, Verònica, una il·lusió feta realitat. Tinc ganes de veure't... és possible? Una abraçada.


I trameto el missatge abans de penedir-me'n. Apago l'equip, tot seguit, per no aixecar sospites. La Valèria no s'ha immutat, segueix en la mateixa posició. Amb el llum apagat, em concentro en el meu batec, que s'ha accelerat per l'excitació i pel trasbals d'haver retrobat la primera dona que vaig estimar i vaig voler deixar perdre per no saber com lluitar per aconseguir-la. Demà serà un altre dia. Amb el neguit afegit d'obrir el meu compte de correu i rebre l'avís que el missatge que he tramès ha estat respost. I m'adonaré que hi ha pàgines trèmules en el llibre de la meva vida que costen de girar i oblidar...

8/4/11

Sístole rítmica, marítima diàstole (RPV166)

Sístole, xiscle
De gavina que endega
El seu vol fràgil.

*

Aigua. Més aigua,
Amb l'ímpetu de l'ona
Que abraça i sembra
La sal, el bressol, l'alga
En el batec de l'home.

*

Naufragi o vida.
I el silenci retorna
Quan l'embat fèrtil
De l'aigua ha de romandre
Entre el cel i la platja.

*

Aigua. Més aigua.
Mentre la brisa és l'hàlit,
La llum propera.
I l'aurora rogenca
Creix, galerna callada.

*

Onatge rítmic,
Diàstole que compta
El malmès viure.

4/4/11

Confidències (Repte Clàssic CDLX)

Crido en Liezer perquè s'afanyi. El sento xipollejar amb l'aigua del gibrell mentre taral·leja la darrera cançó que li he ensenyat perquè no oblidem el nostre poble. Sobretot ell, que ha nascut tan lluny d'Israel. La llesca de pa negre i el tassó de llet, que comença a agrejar, és el minso esmorzar que, ara per ara, encara puc oferir-li. El luxe de la carn o del peix o d'un parell d'ous són un regal de Déu.

En aparèixer a l'estança, que ha estat condicionada per acollir la cuina i la meva habitació, el trobo ben pentinat i amb la cara lluent. Restes d'escuma al coll, que li trec amb el drap, però res més a dir del seu aspecte. Els mitjons apedaçats la nit abans, les ungles ben arranades i polides, darrere de les orelles sense rastre de la ronya de dies anteriors. Això gràcies a la pastilla de sabó que, junt amb el betum, el pa i la llet, vaig poder aconseguir d'en Mevaser. En Mevaser és amic de la família des que en Meretz i jo ens vam casar, i, després de la seva mort, ha continuat oferint-nos el seu ajut i recolzament.

Mentre en Liezer esmorza, enllustro les sabates i acabo d'esborrar dels nostres abrics el tret diagnòstic que ens delataria. L'estrella de sis puntes groga que hem de dur obligatòriament i que dóna dret a qualsevol membre de la Gestapo a aturar-nos i a vexar-nos sense contemplacions. Així m'ho ha aconsellat en Mevaser. Ell diu que, d'aquesta manera, es podran mantenir en secret els nostres moviments.

Faig una darrera repassada a en Liezer. No hi ha rastres del seu origen semític. Tremolo mentre li botono l'abric. El beso abans de sortir al carrer. El cel té els indicis de l'alba, que comencen a aparèixer, però encara és fosc. Caminem amb pressa, encongits pel ventijol fred del matí. L'adreça que em va indicar en Mevaser és a prop. Ens hi estarà esperant. Segons m'ha dit, és la mansió d'un peix gros de la Gestapo, un KriminalKommissar que el té de sastre particular, malgrat ser jueu. Però és bon treballador i discret. Per això ha tingut accés a les seves confidències.

Estic a punt d'oferir el meu propi fill a un estrany, que persegueix el meu poble pel simple fet d'envejar-lo i de voler-li mal. Perquè li ha confessat a en Mevaser que mai no ha tastat el sexe circumcidat d'un jove jueu. Per què ha pensat en nosaltres, en Mevaser? No hi vull reflexionar, sols actuo per inèrcia. Ploraré, em neguitejaré quan en Liezer sigui amb aquell individu? Sento nàusees per la idea, que m'esborrona, però fa tant de temps que no mengem carn... Potser sí que en Liezer (*) és una ajuda per a mi...


(*)Liezer='una ajuda per a mi'
Mevaser='el missatger'
Meretz='coratge'

31/3/11

Gasòfia (Relats conjunts)

DRAMATIS PERSONAE

MÀSCARA 1
MÀSCARA 2

ACTE PRIMER (i ÚNIC)
ESCENA PRIMERA



L'escena és en un lloc incert al sud del Gran Riu, també anomenat Ebre.

Hora crepuscular. Un carreró amb una il·luminació escassa. S'acosten dues figures amb màscara i vestits elegants, imitant els típics que s'usen als Carnavals de Venècia. La figura de la dreta (MÀSCARA 1), espigada i amb passa lleugera, es contraposa a la figura de l'esquerra (MÀSCARA 2), rabassuda i feixuga en caminar. Sexe difícil de determinar perquè les robes amaguen bé les formes dels cossos. I que podrem endevinar quan els xiuxiueigs acaben esdevenint conversa, que ha començat ja fa estona...


MÀSCARA 1: ...i marxem d'allà sense ser reconeguts.
MÀSCARA 2: No n'estic del tot segura, Francisco.
MÀSCARA 1 (gesticulant): Com que no, Rita?! Però si el pla és perfecte! Aprofitarem el rebombori i el Carnaval, les Falles i l'alcohol que hagin ingerit els transeünts...
MÀSCARA 2: I no es pot esperar els tècnics? Si només tardaran dos dies més...
MÀSCARA 1 (esbatana els ulls, sorprès): IM-POS-SI-BLE! Aquesta gent no ha de seguir infectant-se amb la gasòfia catalana. Tants anys d'aquesta influència no poden ser bons... per nosaltres i el nostre futur en el País...
MÀSCARA 2 (gargamelleja): Ejem...
MÀSCARA 1 (s'atura i separa els braços): ...la Comunitat Valenciana.
MÀSCARA 2: Oh, Francisco, ets un solet... El nostre futur... (se li acosta i l'abraça fortament)
MÀSCARA 1 (se la treu de sobre amb una empenta suau): Prou, prou, Rita! No hem d'aixecar sospites. Deixa de magrejar-me ja... Som-hi.

Surten de l'escena i s'abaixa el teló.


ESCENA SEGONA (i ÚLTIMA)


L'escena ha canviat. Però segueix essent el lloc incert al sud del Gran Riu, anomenat també Ebre.

Hora crepuscular. Un edifici enorme, amb estructures metàl·liques com antenes i vallats. Una portella, que era tancada amb un forrellat, oberta de bat a bat. Cables que surten de totes bandes, i les dues figures segueixen emmascarades i disfressades.


MÀSCARA 1: Ja hem arribat. (abaixa la veu fins al xiuxiueig) Hem de fer-nos invisibles, que no ens escolti ningú que pugui haver per aquest indret. Passa'm les tenalles per tallar els cables.
MÀSCARA 2: Quines tenalles?
MÀSCARA 1: Les que havies de portar tu, dona!
MÀSCARA 2 (emet un xiscle curt i agut, de sorpresa): Ups, doncs no hi he pensat...
MÀSCARA 1: Collones... Ara sí que l'hem ben espifiada... Que no servirà de res haver vingut fins aquí subreptíciament.
MÀSCARA 2: No pot ser, no pot ser...
MÀSCARA 1: Ara haurem d'esperar als tècnics, per força!
MÀSCARA 2 (ressignada): Però, Francisco, mentre arriben els tècnics... si m'hi assec al damunt, no serà el mateix que si els talléssim, els cables?
MÀSCARA 1: Ca!...

S'abaixa el teló.

FI DEL DRAMA (?)


* * *



Relats conjunts

Pútrides cèl·lules (Melorepte140)

Per què duem la destrucció de la mare
En les nostres cèl·lules, el missatge
D'un demà més negre que diàfan,
La sang que en el pou ens atrapa?

Per què ens cal arrabassar
Cada pam de terra, i sembrar
La sal i l'eixorca espiga d'un blat
Que ha tatuat en la seva tija la fam?

Per què seguim repetint el malson
D'equivocar-se i caiem en la foscor
D'un riu pútrid d'aigua i de plom?

Pare, per què hi ha un sol camí invisible
On trescar per contemplar la mar, lliures
D'aquest destí destructiu que al cor ens fibla?