I no hi ha cap racó que quedi immaculat de dents
Ni de petges del meu pas quan he acabat amb els mots
I les frases, amb les llàgrimes i els secrets més ocults.
No m'importa si he d'engolir amargor o alegries,
Si allò que endrapo és un pou de sentiments
O l'epístola austera d'un comiat que no hauria
De venir, perquè només devoro llibres humans, estults.
Vine amb mi, deixeble de la devoració, tèrmit golut,
Que ens empararem en el silenci de la foscor, entre
Lleixes curulles de delícies vàries, on la fidelitat
És un pecat que no hem de tastar; vine amb mi,
Ganàpia que trepitges per primer cop el centre
D'aquest Paradís de paper, i serveix-te sense vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada