La veig quasi sola a la pista de ball. La contemplo amb el gintònic a la mà i em fixo en els seus malucs temptadors, que segueixen el ritme de la música. Un èxit ballable de fa molts anys. Venus de The Shocking Blue. I els seus moviments són sensuals com la deessa de l'amor, que han conquerit la part més gèlida de la meva persona.
I els seus malucs i la música em transporten enrere en el temps. Fins a una platja.
1986. Clareja el dia. La veig sortir de l'aigua, com si fos la Venus de Botticelli, sense zèfirs que bufin ni cabells que tapin la seva nuesa total. Sap que la miro amb desig però no mostra gens de pudor. El radiocasset engegat, a prop de la tovallola que ocupo, i Bananarama que versiona aquesta cançó a la deessa de l'amor, l'èxit del moment. Apegalosa cançó que ens acompanya en tot moment i ens recorda les nits tòrrides que ens ofereix un amor recentment endegat i un estiu plàcid sense més maldecaps que triar on dinar o sopar. Som joves, i no hi ha res més al món que nosaltres.
-T'estimaré sempre -diu ella amb la passió més incendiària, i grava la frase a foc en els meus llavis amb el petó que hi enclasta abans que sàpiga reaccionar.
Moriria per ella, pels seus malucs de serp i per la seva veu càlida, que velluta les paraules i m'eriça l'ànima. Moriria per ella en contemplar-la nua, imaginant-me alpinista entre el seu pubis completament rasurat, escalant amb la llengua el seu mont de Venus, on hi resideix el plaer extrem. Moriria per ella i pels seus pits ferms i per la seva bellesa divina, pels seus llavis que troben els punts més vulnerables del meu cos. I l'estel del matí resplendeix damunt dels nostres caps, i és testimoni d'aquest bes i del seu jurament.
Un nou bes em retorna a la pista de ball i al present. Les darreres notes de la cançó de The Shocking Blue m'indiquen que el vincle entre la platja i la discoteca és feble i es trenca amb facilitat. I que les coincidències entre el record i la realitat són capricioses. Avui puc dir que aquella frase era una fal·làcia, una il·lusió que mica en mica es va diluir fins perdre's en l'oblit. Com el record dels seus malucs en sortir de l'aigua, que aquesta matinada, en un instant fugaç, ha reaparegut. Amargament. Una bufetada per recordar-me el fracàs d'aquest amor primerenc, que va deixar-me sense expectatives ni futur. Com si la vida em previngués implícitament amb senyals fàcils de desxifrar, per prendre'm de forma escèptica aquesta nova aventura que comença avui.
Potser per això deixo el got a la taula i no permeto que pronunciï cap paraula. Vull gaudir dels seus besos i del seu cos sense pensar en el demà, sense projectes, aquesta malaltia venèria que construeix castells de sorra en l'aire.
22/5/10
Música esfèrica (Repte Clàssic CDXXIII)
La trobo asseguda amb tranquil·litat, mentre es llima les ungles de la mà esquerra. No fa el gest de mirar-me quan li demano si em pot atendre un moment.
-Ja fa cinc minuts que ha acabat la meva jornada -em respon amb un gèlid deix de funcionari.
-Et pagaré, tinc...
-Promeses? Diners? Ja no em serveix res d'això, ja no et crec.
-I un xec que podràs cobrar a qualsevol Caixa de Pensions de...?
-Res, que no m'ensarrones més, home!
Impàvida en el seu posat, no es deixa convèncer. Tampoc no em permet defensar la meva opinió ni exposar les meves raons. No sé com dir-li que m'he compromès a escriure un relat en agraïment als enllaços cap a la meva proposta del Melorepte ni com descobrir la seva misericòrdia maternal, encara que menteixi una miqueta, confessant-li que necessito escriure qualsevol cosa (quatre versos malgirbats per al RPV de la Núria Niubó, vint paraules per al Nanorepte que es proposi en breu, o el mateix Clàssic), perquè això de l'escriptura és un medicament eficaç contra la rutina i l'avorriment, que ella m'ha ofert sempre amb desinterès. O saber per quins motius ha canviat d'actitud i és tan cruel amb mi d'uns dies ençà.
No parla, segueix llimant-se les ungles. Ara són les de la mà dreta. Se la veu satisfeta, tot contemplant-me descompost, demanant clemència i que no sigui tan dura amb mi. Almenys que em permeti complir la meva paraula, que no em deixi retratat davant de tots els relataires que entrin al fòrum.
-Sisplau, dona...
-No, no i no. Deixa'm tranquil·la una temporada, pesat!
-Però si...
-Tanta proliferació... Tants reptes guanyats... De què et serveix, pelacanyes?
-Pobre de mi, si jo només vull...
-Explotar-me, això és el que vols -acaba la frase que volia pronunciar-. Només mires per l'autor, pel teu nom i per la teva enamorada. Mai per la musa ni per esmentar-me ni una trista vegada. Així que, espera'm assegut que fins dijous dia 20 a les 22.01 no penso obrir més la boca. Apa, i espavila't solet. A veure si n'ets capaç, valent!
Connecto el router, engego l'ordinador i clico la icona de l'explorador d'internet per prémer l'apartat del fòrum de Relats en català que tinc a favorits. Mentre es carrega la pàgina, maleeixo la musa capriciosa que m'ha tocat, i penso el post que penjaré per disculpar-me. Em pessigo i m'adono que no és un malson, que m'està passant realment això. La meva musa s'ha tornat austera i freda per reivindicar la seva part de mèrit...
[afegir resposta]
Per a gypsy i nuriagau (sobre el Clàssic) - deomises 20-05-2010 02:35
No em veig amb cor d'escriure res per a la vostra proposta. Espero que sabreu perdonar la meva manca de paraula.
d.
[afegir resposta]
{El relat original, maquetació inclosa}
PS: El text en blanc també és part del relat...
-Ja fa cinc minuts que ha acabat la meva jornada -em respon amb un gèlid deix de funcionari.
-Et pagaré, tinc...
-Promeses? Diners? Ja no em serveix res d'això, ja no et crec.
-I un xec que podràs cobrar a qualsevol Caixa de Pensions de...?
-Res, que no m'ensarrones més, home!
Impàvida en el seu posat, no es deixa convèncer. Tampoc no em permet defensar la meva opinió ni exposar les meves raons. No sé com dir-li que m'he compromès a escriure un relat en agraïment als enllaços cap a la meva proposta del Melorepte ni com descobrir la seva misericòrdia maternal, encara que menteixi una miqueta, confessant-li que necessito escriure qualsevol cosa (quatre versos malgirbats per al RPV de la Núria Niubó, vint paraules per al Nanorepte que es proposi en breu, o el mateix Clàssic), perquè això de l'escriptura és un medicament eficaç contra la rutina i l'avorriment, que ella m'ha ofert sempre amb desinterès. O saber per quins motius ha canviat d'actitud i és tan cruel amb mi d'uns dies ençà.
No parla, segueix llimant-se les ungles. Ara són les de la mà dreta. Se la veu satisfeta, tot contemplant-me descompost, demanant clemència i que no sigui tan dura amb mi. Almenys que em permeti complir la meva paraula, que no em deixi retratat davant de tots els relataires que entrin al fòrum.
-Sisplau, dona...
-No, no i no. Deixa'm tranquil·la una temporada, pesat!
-Però si...
-Tanta proliferació... Tants reptes guanyats... De què et serveix, pelacanyes?
-Pobre de mi, si jo només vull...
-Explotar-me, això és el que vols -acaba la frase que volia pronunciar-. Només mires per l'autor, pel teu nom i per la teva enamorada. Mai per la musa ni per esmentar-me ni una trista vegada. Així que, espera'm assegut que fins dijous dia 20 a les 22.01 no penso obrir més la boca. Apa, i espavila't solet. A veure si n'ets capaç, valent!
Connecto el router, engego l'ordinador i clico la icona de l'explorador d'internet per prémer l'apartat del fòrum de Relats en català que tinc a favorits. Mentre es carrega la pàgina, maleeixo la musa capriciosa que m'ha tocat, i penso el post que penjaré per disculpar-me. Em pessigo i m'adono que no és un malson, que m'està passant realment això. La meva musa s'ha tornat austera i freda per reivindicar la seva part de mèrit...
[afegir resposta]
Per a gypsy i nuriagau (sobre el Clàssic) - deomises 20-05-2010 02:35
No em veig amb cor d'escriure res per a la vostra proposta. Espero que sabreu perdonar la meva manca de paraula.
d.
[afegir resposta]
{El relat original, maquetació inclosa}
PS: El text en blanc també és part del relat...
Contínua constància (RPV128)
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
P. Neruda.
Podria escriure versos bells i profunds ara.
Podria parlar dels astres que, immòbils gairebé,
Saluden els núvols i les ombres, en la llunyania
D'un cel que, de tan infinit, fa mandra d'abastar.
Podria alabar la serenor d'aquesta nit, la subtil
Lleugeresa de la brisa que bufa sense soroll,
La càlida llum d'uns fanals encesos a l'atzar.
Fins i tot, podria dir que les llambordes retornen
El so de les darreres passes que han ambientat
La fugida de l'estimada, el seu comiat sense adéu.
O callar i recitar al meu interior els pensaments
En corrua que em vagaregen en la ment, que la fustiguen
Amb contínua constància fins a l'extenuació.
Començo. Però no sé com fer-ho. Ho intento, almenys.
Parlo. O callo. O espero que l'alcohol m'ofereixi
El valor que no tinc, que mai no he tingut. Sec.
Les balustrades properes es preparen per rebre
Els braços que s'hi repengin, els cossos familiars
Que en més d'una ocasió les han visitades...
I jo, que també espero, sense saber què, beuré
Un nou glop de cervesa, amarg nèctar que em roba
La consciència mica en mica, lentament, pacient.
Podria escriure el que sento, el que escolto, el que anhelo
I no en sé més. Només esperar i abocar-me a la rutina
Com el balcó sense barana d'un demà inexistent.
Podria omplir de paraules fulls i més fulls en blanc,
Detallar quantes taules s'han quedat plenes
De gots, de tasses, de cendra de cigarretes;
Podria albirar quin desordre regna en la terrassa
Un cop quedi buida i a punt per ser recollida,
O la quantitat de sucrets que han estat usats.
Però la cervesa m'aclapara el cervell, m'emboira
I em trasbalsa les idees. Potser que tot això
Ho deixi per demà, quan la lucidesa sigui palpable.
I sàpiga què hi pinto aquí, a altes hores de la matinada,
Delirant i bevent una cervesa que s'escalfa a la copa.
Deso el poc seny que em queda i plego. Demà serà
Un altre dia per poder escriure versos bells i profunds.
12/5/10
Momentània (haikús i tannka)
Perfum de balustrada
Plena d'espera.
Reflex d'exhausta
Besada de l'escuma,
Bressol de l'ona.
Una gavina,
Ploma i eteri xicle,
El sobrevola.
Pressent la meva imatge
Davant de la finestra.
[Versos escrits en trobar-me unes flors noves i odorants]
Còmplice (Concurs de microrelats Museu Picasso)
La mira als ulls i li confessa totes les seves pors, els seus odis i els fets que li han succeït durant el dia. Ja ho ha pres com una rutina, potser provocada per aquell esguard immòbil, fred i càlid alhora. L'encoratja el seu silenci, la seva impavidesa, el seu gest reposat, com si dormís però conscient del que ocorre al seu voltant. Somiqueja, al límit del plor, perquè no sap desvelar-li per complet els seus secrets. L'estima, l'ha estimada des de nadó, quan amb summa tendresa l'acotxava i el besava al front. No vol descobrir-li el seu amor, ocult per si les males llengües gosen criticar-lo en assabentar-se'n. Potser per això també l'ha retratada. Perquè el llenç és el còmplice perfecte per abocar-hi els temors. Malgrat que els traços tan fidels a la realitat del rostre d'ella no li inspirin prou confiança per parlar de l'amor que sent per la seva pròpia mare. Un cop més, amaga el retrat matern sota el llençol i el deixa darrere de les altres creacions, dignes de ser visibles als ulls de qui entri a l'estudi, i, de nou, tragina amunt i avall llenços encara en blanc, com si res no hagués passat.
11/5/10
Panòplia (Melorepte104)
Corre, marxa, fuig i escuda't de carrers
Sense esma, on la vida acaba en recés
I el desguàs és tan proper que l'has de témer.
Vianant de la tardor (*), l'asfalt marca l'entrebanc
Que ha de sofrir el teu cor en la queixa,
Soga que sega la carn, que deixa en la lleixa
De l'abandó el negre vers d'una nit en blanc.
Adormit en l'efluvi de la belladona, l'aire crema,
S'enrareix i desfà els fonaments del castell
Aixecat en els vapors del somni que et sustenta.
Lamenta la immobilitat quan la celeritat tempta
El teu cos i, enmig de la femta, et tatua a la pell:
Per evadir-se, la sortida ha de ser extrema.
(*) Expressió de Claude Roy, segons Alexandre Diego Gary (S. o la esperanza de vida [Galaxia Gutenberg, 2010], pàg. 24)
4/5/10
Valetudinària urgència (Melorepte103)
No és la possible visió del teu cos que em desprèn
Del món, que m'aferra al delit de besar-te,
Ni el dolor que sento cada vegada que la urgència
Batega en lloc del meu cor una patètica melodia.
No és el terratrèmol poruc que neix en la gola
Quan he triat les paraules per dir-te breument,
Ni l'escalfor que desitjo abastar entre els braços
Mentre esperes un desconegut que atraqui al teu port.
Potser tampoc és escoltar-te sensual i enigmàtica,
Vellutant les notes d'una trista cançó i buscant
L'almoina d'uns ulls mostrant falsa indiferència.
Serà que l'únic motiu que em mou a endinsar-me
En la sordidesa d'un cau de fum i d'alcohol és l'ajuda
Que demanes a l'aire, malaltís clam que ningú no sap escoltar.
Del món, que m'aferra al delit de besar-te,
Ni el dolor que sento cada vegada que la urgència
Batega en lloc del meu cor una patètica melodia.
No és el terratrèmol poruc que neix en la gola
Quan he triat les paraules per dir-te breument,
Ni l'escalfor que desitjo abastar entre els braços
Mentre esperes un desconegut que atraqui al teu port.
Potser tampoc és escoltar-te sensual i enigmàtica,
Vellutant les notes d'una trista cançó i buscant
L'almoina d'uns ulls mostrant falsa indiferència.
Serà que l'únic motiu que em mou a endinsar-me
En la sordidesa d'un cau de fum i d'alcohol és l'ajuda
Que demanes a l'aire, malaltís clam que ningú no sap escoltar.
Síndrome d'abstinència (RPV126)
D'haver sabut que la sortida del laberint no existia
Hauria deixat cada mot tísica abans de pronunciar-lo
Cada anatema com si epidèmia renunciés a la vida
I la lenta agonia hieràtica de saber-se esclava
Del licor i del vertigen diàstole de no endevinar on sóc
Enmig del desert blau d'un continu vagareig.
II. Reminiscències
Recordo retalls alguns exilis de reminiscències remotes
Retinc renoms i retocs són necessaris rancor de riallades
I llangueixo en llots aïllaments alliberats en llacunes
Llardissoses on la llàgrima per a viure? llisca vall avall.
Un cavall. Calla, callat silenci He vist un cavall al prat de la tristesa.
Cavalcava veloç D'on vinc si t'engendres dins meu, i, ensems, feixugament.
Esclau d'una presó Si la meva existència et pertany? de vida, ha deixat la
calma per a enarborar Res no mor; es transforma les banderes de la rebel·lia.
On fuig? Per què Quan el toques i l'abastes no torna a la plàcida pastura
de la joia més blava? Entre les mans. L'alba no tornarà mai més, i el tro,
lliure de l'encís Embolcalla't, entortolligat silenci, del llampec, ha desfet
la seva veu en Amb els racons de la meva ànima l'horitzó malalt de l'esperança.
Un cavall. Circular, malson espiral Boscos o espesses selves l'envolten,
curulls de melangia. Que no acaba, que no es malmet. On són els tranquils rius de l'enyorança,
convertits ara Res no mor, perquè sóc espera i clam, en torrents de desesperança?
S'han fos en els àmbits Veu i güell i lament de l'oblit, i el cavall, novament,
ha d'oblidar, Per al demà blau, com la melangia. el més dur dels exercicis...
indulgència llàgrimes la demència fúcsia cèlebre mar única àncora gàbia sòlida
és efemèride ignomínia àrea una brúixola tragèdia rèplica dràstica ètica inquietud
eufòria àmfora píndoles constant misèria anèmone memòria que paràbola àmplies
època rècula cadència trànsfuga remou dràstica cel delícia pèndola ciència
càtedra i amnèsia múltiple pàgina terra símptoma hermenèutica substància
delícia màgia a llúdriga discòrdia la metàfora màgia sípia recerca túnica
de inèrcia sípia ànima la necròpoli màscara abstinència pau efígie estultícia
víctima piràmide màquina superfície desitjada síndrome planície glòria
és efemèride ignomínia àrea una brúixola tragèdia rèplica dràstica ètica inquietud
eufòria àmfora píndoles constant misèria anèmone memòria que paràbola àmplies
època rècula cadència trànsfuga remou dràstica cel delícia pèndola ciència
càtedra i amnèsia múltiple pàgina terra símptoma hermenèutica substància
delícia màgia a llúdriga discòrdia la metàfora màgia sípia recerca túnica
de inèrcia sípia ànima la necròpoli màscara abstinència pau efígie estultícia
víctima piràmide màquina superfície desitjada síndrome planície glòria
Has deixat les resquícies de la matinada
En cada partícula de la cadira, en la màgia
Inconclusa de l’horitzó. I moro per abastar-lo.
Lligada a la sordidesa de la cadira, sóc nàufraga
Somniant en la llunyania de l’aigua i l’efímer de l’escuma.
Torno a estendre al sol de la vida els batecs
Del meu feble cor blau, la solitud dels meus membres
I no sóc res més que l’ombra que t’acompanya.
Esdevinc mar. Recullo l’almosta de les gavines, els xiscles
Sense edat, sense fi, lliures com les seves ales
I em sento de nou esclava de l’onatge propi,
Estàtic que m’ha vist néixer en el silenci, en va,
En l’eternitat dels teus ulls d’argila,
En els llavis dels teus parpres immaculats.
Has deixat les resquícies de la matinada
Lligades al meu viure, deliri d’estimar-te.
[Potser es veu millor aquí?]
3/5/10
Mediterrània vítrica
La cala desperta amb matisos clars de bellesa.
I l'onatge que Mar, com viuria embat contra les roques
I les llepa amb Si tingués la teva ànima dolcesa extrema,
I calla i torna En el meu somni? com el bressol del dia
Aturat a l'ampit Les teves ones duen del penya-segat aspriu,
A la balustrada serena La meva vida insomne on el pas del temps
S'ha aturat per gaudir del silenci de contemplar la pau de la mar.
I l'onatge que Mar, com viuria embat contra les roques
I les llepa amb Si tingués la teva ànima dolcesa extrema,
I calla i torna En el meu somni? com el bressol del dia
Aturat a l'ampit Les teves ones duen del penya-segat aspriu,
A la balustrada serena La meva vida insomne on el pas del temps
S'ha aturat per gaudir del silenci de contemplar la pau de la mar.
28/4/10
D'índole pacífica (Repte Clàssic CDXXI)
Giro la clau perquè la porta s'obri i el recinte sencer quedi a l'abast de les dues criatures que he creat. Nues i callades, ho observen tot. Els arbres fruiters, els ocells que voleien per damunt de llurs caps, els rierols que envolten el jardí clos. Si em pregunten com cal anomenar-lo, els diré Edèn o, simplement, Paradís. També els diré que són lliures de moure's pertot arreu, sense témer res. No existeix el perill intramurs. Malgrat tot, els dos individus, que se sabran diferents tard o d'hora, es mouen amb una lentitud que m'exaspera. Sembla estrany que hagin sorgit amb aquesta índole pacífica, jo que sóc un neguit continu... Fins i tot, em fan la impressió d'avorrits.
Els observo en silenci, encara no els revelaré la meva presència però. Vull veure fins a quin punt desenvolupen llur capacitat imaginativa, com esmercen el temps en aquesta vastedat de vegetació abans que s'hagi creat el concepte de temps, si troben cada animal i cada fruit que he encabit aquí dins. El joc m'atrau, i així serà més divertida aquesta creació. Perquè, sense una mica de risc, quina gràcia té haver estat capaç de donar vida del no-res a un tros d'argila? I se m'acut que... No, no cal excedir-se... Però, i si els col·loco un parany sense que s'adonin, sense dir-los res? Entre tants arbres, es fixarien en un de concret? Precisament, en aquell que hi rau la temptació, essent idèntic als altres?
Són tan passerells... I, nus del tot, se'ls veu tan desemparats... Millor deixo l'arbre igualment però els envio un advertidor. Aquella veu pregona i cavernosa, apegalosa i paternal que se m'apareix als malsons, que em fa venir unes basques insospitades. M'imagino l'home que l'ha de posseir, un pelacanyes barbut i canós, amb ínfules de protector i de creador omnipotent. I també amb túnica de profeta de vèrbola buida i fàcil. Però esperaré que s'adormin, no vagi a ser que les seves pintes els espantin i corrin cames ajudeu-me lluny del jardí i tot sen vagi en orris... Llavors, recapitulem...: el vellard de les sentències recargolades, l'arbre de les pometes prohibides... Ca! I una serp que parli també... ja posats... Així es recordaran de com les gasta Llucifer.
*
Desperta damunt de l'herba i veu els dos personatges adormits que li són estranyament familiars. Adam i Eva. Sense saber com, coneix els seus noms, que apareixen en la seva ment. Igual que la idea d'haver modelat un dels dos a imatge i semblança d'ell, i l'altra a partir de la costella del primer. Observa el paratge. Li és agradable a la vista. El refilet d'un ocell ressona entre les branques d'un arbre proper. Vespreja però la temperatura és càlida. Veient allò que vagament creu haver creat i que troba molt bo, es gira i s'adorm de nou, satisfet del resultat, amb la idea que és el sisè dia del començament d'alguna cosa. Demà ja traurà conclusions. O potser descansarà...
Els observo en silenci, encara no els revelaré la meva presència però. Vull veure fins a quin punt desenvolupen llur capacitat imaginativa, com esmercen el temps en aquesta vastedat de vegetació abans que s'hagi creat el concepte de temps, si troben cada animal i cada fruit que he encabit aquí dins. El joc m'atrau, i així serà més divertida aquesta creació. Perquè, sense una mica de risc, quina gràcia té haver estat capaç de donar vida del no-res a un tros d'argila? I se m'acut que... No, no cal excedir-se... Però, i si els col·loco un parany sense que s'adonin, sense dir-los res? Entre tants arbres, es fixarien en un de concret? Precisament, en aquell que hi rau la temptació, essent idèntic als altres?
Són tan passerells... I, nus del tot, se'ls veu tan desemparats... Millor deixo l'arbre igualment però els envio un advertidor. Aquella veu pregona i cavernosa, apegalosa i paternal que se m'apareix als malsons, que em fa venir unes basques insospitades. M'imagino l'home que l'ha de posseir, un pelacanyes barbut i canós, amb ínfules de protector i de creador omnipotent. I també amb túnica de profeta de vèrbola buida i fàcil. Però esperaré que s'adormin, no vagi a ser que les seves pintes els espantin i corrin cames ajudeu-me lluny del jardí i tot sen vagi en orris... Llavors, recapitulem...: el vellard de les sentències recargolades, l'arbre de les pometes prohibides... Ca! I una serp que parli també... ja posats... Així es recordaran de com les gasta Llucifer.
Desperta damunt de l'herba i veu els dos personatges adormits que li són estranyament familiars. Adam i Eva. Sense saber com, coneix els seus noms, que apareixen en la seva ment. Igual que la idea d'haver modelat un dels dos a imatge i semblança d'ell, i l'altra a partir de la costella del primer. Observa el paratge. Li és agradable a la vista. El refilet d'un ocell ressona entre les branques d'un arbre proper. Vespreja però la temperatura és càlida. Veient allò que vagament creu haver creat i que troba molt bo, es gira i s'adorm de nou, satisfet del resultat, amb la idea que és el sisè dia del començament d'alguna cosa. Demà ja traurà conclusions. O potser descansarà...
26/4/10
Núvia (RPV125)
Sura la matèria que pesa més que l'aigua?
Cap a on fuig el pes quan l'embolcalla?
Sabrà habitar d'altres cossos si és orfe
D'un cos que no el desitja en la còrpora?
Qui escriu l'epitafi de la morta anònima
I desconeguda mentre el silenci l'esborra
De la faç de la Terra, l'aigua del món visible?
**
[II. Òrfena nívia]
Tens la blancor del somni d'un infant,
La blanesa de la brisa en començar el dia,
La resistència d'una ploma que es guia
Pels corrents dels núvols. Fins quan?
Fins quan sabré que existeixes, que vius
Amb la feixuga pedra que et manté a flor
D'aigua, l'extrem equilibri que el simple ressò
D'un murmuri pot trencar. Fins quan, ulls esquius?
Neda, contracorrent, respira i suporta la llaga
De la vida. La matinada ja pentina l'arbreda
I escamparà la teva flaire pura pertot arreu.
Dona de sines odorants, de membres fràgils, amaga
La tristesa perquè el món no sigui la cleda
On fustigar-te per les febleses i crida a viva veu.
**
[III. Asfíxia de l'ànima]
M'ofego, sento que el pit s'oprimeix amb la làpida
De la indiferència, i la indigència dels esperits
Buits de gent que no reconec com a persones.
M'asfixio, dins de l'ofec, i lluito contra l'invisible
D'una cruesa que és inimaginable, intangible.
I la gota d'aigua s'arrapa a la pell, l'oceà sencer
Del dolor penetra fins al moll de l'ànima. Cedeixo...?
**
25/4/10
Tríade [Flor, mar i dona](Recull d'haikús Olot'10; III)
Pinto en la sorra
Els colors del teu rostre.
Pura Natura.
II
I la llum deixa
La flor amena del somni,
L'or del silenci.
III
L'última onada
Des de l'horitzó arriba.
La mar és ampla.
IV
Bressol d'onada.
La sal de la memòria
Duu la infantesa.
V
Pertot on miro
Perfuma la magnòlia
La meva vida.
VI
Remor d'escuma.
Sorra adherida a l'ànima
Com roca plúmbia.
VII
Deixa l'aroma
Sobre la pell de l'aigua.
Flor, mar i dona.
* *
Aromàtica (Recull d'haikús Olot'10; II)
Cirera en pètals.
No viu encara i parla
Ja amb mots perennes.
II
La primavera.
Vol d'una papallona
Deixada a l'aire.
III
Bufa la brisa.
La palmenra, vinclada,
Alaba l'aigua.
IV
Aroma tèbia.
Remou la tarda esparsa
Amb suaus ales.
V
Amb quina llengua
Cala el cafè? Perfuma
El cor i l'ànima.
VI
La brisa porta
L'olor de la mar, l'ona
I l'au que xiscla.
VII
Gota que mulla
El meu rostre. Sorpresa
Mirada a l'aigua.
* *
Aquàtica (Recull d'haikús Olot'10; I)
Aigua estancada,
Tranquil·litat extrema
Enmig del viure.
II
Creix la besada
On el món és mudesa
I plomes d'aire.
III
Distesa i gerda,
La remor de l'aquàtica
Pau en l'oïda.
IV
Xiuxiueig d'ànimes
Alades. I reposo
Després del tràfec.
V
Vola l'insecte.
La palmera respira.
Descansa l'ànima.
VI
On el món parla,
La pupil·la registra
Sons de Natura.
VII
Entre la vida,
La plenitud extrema
D'aigua estancada.
* *
22/4/10
Vànova de delícies (Relats conjunts)
A la falda del turó, et queixes. Els peus, inflats, et martiritzen i ja no suportes el lleu frec de les sandàlies, que has hagut de comprar fa unes hores perquè ja et feien mal les sabates. Preguntes on et porto i si queda molt de camí per arribar-hi. Somric perquè no t'enfadis més del que ja és visible. No massa, responc però em claves la mirada i t'atures, quasi derrotada. Ja fa estona que em dius el mateix, n'estic fins al capdmunt de les teves sorpreses. Però hem arribat a un punt en què hi ha més distància si fem mitja volta i busquem la boca de metro més propera que si seguim endavant. Creu-me, ja gairebé hi som, intento tranquil·litzar-te però ja noto els teus nervis. Si tot és vegetació i arbres! Què estàs dient?!?
I segueixo endavant, pel caminoi de terra que puja el turó amb ziga-zagues interminables. La següent corba, però, ens descobreix el començament d'unes escalinates, que es doblen i s'ajunten de forma uniforme. Ja comencem a arribar, veus? Alenteixo el pas i deixo que seguis un moment per canviar-te les sandàlies per les sabates que has portat de casa. El canvi de calçat alleuja una mica el dolor i t'ajuda a arribar al començament de l'esbatanament d'ulls i de boca en divisar les primeres mostres de la genialitat d'Antoni Gaudí i l'extensió de paisatge que queda als peus del Parc, on es barreja la ciutat amb la mar i el cel, els edificis emblemàtics amb els terrats anònims de Barcelona.
Noto com l'enuig es muda cap a l'entusiasme i l'emoció. Les columnes i les formes de pedra ideades per l'arquitecte reusenc, la vegetació harmoniosa i cuidada al màxim, la pau i el silenci que envolta aquest paratge. Tot ajuda per oblidar el dolor de peus i la irritació. I l'espectacle del mirador, junt amb els dibuixos al sostre de la sala hipòstila, ja et rendeix a l'observació sense paraules. Però encara sembla que no creguis que aquest espai va ser imaginat per un home sol i solitari, devot i callat.
Amb la il·lusió d'una nena que acaba de descobrir la mar per primera vegada, hem arribat a l'escalinata de l'entrada principal, amb la perla del Parc Güell: la font que es troba al mig de les dues escales. I em beses, per primer cop públicament i sense tenir en compte la gentada, que s'arraïma al nostre voltant. I el drac (o sargantana), fet de trencadís policrom, esdevé sentinella i testimoni de la nostra aliança d'amor. Als seus ulls només nosaltres, com si ens cobrís una vànova de delícies.
Relats conjunts
I segueixo endavant, pel caminoi de terra que puja el turó amb ziga-zagues interminables. La següent corba, però, ens descobreix el començament d'unes escalinates, que es doblen i s'ajunten de forma uniforme. Ja comencem a arribar, veus? Alenteixo el pas i deixo que seguis un moment per canviar-te les sandàlies per les sabates que has portat de casa. El canvi de calçat alleuja una mica el dolor i t'ajuda a arribar al començament de l'esbatanament d'ulls i de boca en divisar les primeres mostres de la genialitat d'Antoni Gaudí i l'extensió de paisatge que queda als peus del Parc, on es barreja la ciutat amb la mar i el cel, els edificis emblemàtics amb els terrats anònims de Barcelona.
Noto com l'enuig es muda cap a l'entusiasme i l'emoció. Les columnes i les formes de pedra ideades per l'arquitecte reusenc, la vegetació harmoniosa i cuidada al màxim, la pau i el silenci que envolta aquest paratge. Tot ajuda per oblidar el dolor de peus i la irritació. I l'espectacle del mirador, junt amb els dibuixos al sostre de la sala hipòstila, ja et rendeix a l'observació sense paraules. Però encara sembla que no creguis que aquest espai va ser imaginat per un home sol i solitari, devot i callat.
Amb la il·lusió d'una nena que acaba de descobrir la mar per primera vegada, hem arribat a l'escalinata de l'entrada principal, amb la perla del Parc Güell: la font que es troba al mig de les dues escales. I em beses, per primer cop públicament i sense tenir en compte la gentada, que s'arraïma al nostre voltant. I el drac (o sargantana), fet de trencadís policrom, esdevé sentinella i testimoni de la nostra aliança d'amor. Als seus ulls només nosaltres, com si ens cobrís una vànova de delícies.
Relats conjunts
Armènia inhòspita
D'ombres i de llum, clarobscurs de la vida
Que només s'arrecera en els cors més dèbils
Quan sap que l'agonia és bella com un cos nu.
Devessall de carícies; núvols enllà, la mar i el sol
Són calidoscopi i prisma, enigma, llindar i eixida
Cap al món on les formes són òrfenes i flèbils,
I han de lligar l'existència a la figura que se'ls enduu.
Mentre el fanal escup el fastig d'un pensament vetust,
Amb fàstic i amb efluvis propers de peix putrefacte,
Dorm la glòria de l'ahir al jaç de la lentitud:
És inhòspita l'aspror dels braços que acullen el just
Sols per les aparences, desconegut el gest intacte
Que no canvia encara que el mal afecti una multitud.
21/4/10
Renúncia (Repte Clàssic CDXX; 3)
-Has tardat molt, Jeroni -és la primera frase que li escolto pronunciar.
Vaig borratxo i, resseguint la paret del carrer on calculo que es troba casa meva, he arribat com he pogut al portal que em resulta més familiar i he pujat els graons fins al replà que ha de ser el meu. He begut molt, però no el suficient per adonar-me que aquella veu no és la de la Mariana, la meva senyora. Malgrat tot, guardo el clauer que havia tret de la butxaca segons abans que m'obrís la dona vestida amb una bata blava de pelfa i unes plantofes marrons.
-Treu-te l'abric i renta't les mans -m'ordena-, que el sopar ja és a taula. I fes el favor de tornar-te a afaitar, o vols deixar-te bigoti i barba com un rodamón? Em sents, Jeroni?
No goso contradir-la, m'afaitaré en acabar de sopar. La flaire és exquisida, alguna cosa tindrà de bo haver-me desorientat. Tampoc no li diré que no em dic Jeroni, almenys no amb l'estómac encara buit. Per intuïció i certa lògica, trobo el lavabo al fons del passadís, on aprofito per rentar-me la cara amb aigua abundant. Pallasso! Carallot!, crido al reflex que trobo al mirall. No estàs avesat a beure i, un cop que ho fas, mira què et passa...
Sopem amb lentitud. I ella no deixa de parlar-me de veïnes que no conec i d'amics que no em sonen de res. Però un simple ahà mecànic deixat caure de tant en tant sembla contentar-la prou per no interrompre el monòleg. Tinc mal de cap, no vull disgustar-la ara que està tan a gust, pobra dona. No sé el seu nom, tampoc ella en sap el meu, almenys el real. Però ja m'està bé Jeroni. Vesteix més que un simple Josep, fa més patxoca. I és més llarg! A certes edats, això de la llargada té importància...
Mentre frega els quatre plats i els coberts, la nova Mariana ha posat una cafetera al foc. Jo sóc més aviat d'infusions, però no li refusaré l'oferiment. Com tampoc no li nego la cigarreta quan m'allarga el paquet de tabac. No he fumat en ma vida, algun dia havia de començar... Estossego i arrufo el nas en inspirar el fum i fer un glop de cafè amarg, respectivament. Això dels vicis aliens no és gaire saludable. Ja és hora que tregui valor i li confessi que jo sóc en Josep Miralles, no pas el suposat Jeroni que ella creu que sóc. A més, la meva Mariana deu patir ja perquè fa massa hores que...
-Recorda que demà hem de llevar-nos aviat, reietó. Així que, empijama't i jo acabo de recollir la cuina i de planxar-te el vestit de mudar que has d'anar d'enterrament. Els morts no esperen ningú...
Oblido el que pensava, se la veu tan calmada i tan plàcida. Tan convençuda de tot el que diu... M'empijamaré, jo que solc dormir nu o amb una muda com a màxim, i m'adormiré sense pensar fins demà.
*
Escric la meva Mariana. Una carta dura i breu, taxativa i rotunda. No ens veurem més, ja n'estic fart. Adéu, J. Al sobre hi gargotejo l'adreça que era la nostra, i a partir d'avui només serà seva. Renuncio a la meva vida, i deixo que la nova Mariana (que es diu Ofèlia) cregui tot allò que imagina des d'aquell vespre en trobar-me al seu replà, transformat en el seu Jeroni perdut. D'això ja fa set anys, des de llavors callo i col·loco ahàs de manera al·leatòria enmig dels seus sol·liloquis. Qui gosaria treure-li la il·lusió dels ulls ara?
Vaig borratxo i, resseguint la paret del carrer on calculo que es troba casa meva, he arribat com he pogut al portal que em resulta més familiar i he pujat els graons fins al replà que ha de ser el meu. He begut molt, però no el suficient per adonar-me que aquella veu no és la de la Mariana, la meva senyora. Malgrat tot, guardo el clauer que havia tret de la butxaca segons abans que m'obrís la dona vestida amb una bata blava de pelfa i unes plantofes marrons.
-Treu-te l'abric i renta't les mans -m'ordena-, que el sopar ja és a taula. I fes el favor de tornar-te a afaitar, o vols deixar-te bigoti i barba com un rodamón? Em sents, Jeroni?
No goso contradir-la, m'afaitaré en acabar de sopar. La flaire és exquisida, alguna cosa tindrà de bo haver-me desorientat. Tampoc no li diré que no em dic Jeroni, almenys no amb l'estómac encara buit. Per intuïció i certa lògica, trobo el lavabo al fons del passadís, on aprofito per rentar-me la cara amb aigua abundant. Pallasso! Carallot!, crido al reflex que trobo al mirall. No estàs avesat a beure i, un cop que ho fas, mira què et passa...
Sopem amb lentitud. I ella no deixa de parlar-me de veïnes que no conec i d'amics que no em sonen de res. Però un simple ahà mecànic deixat caure de tant en tant sembla contentar-la prou per no interrompre el monòleg. Tinc mal de cap, no vull disgustar-la ara que està tan a gust, pobra dona. No sé el seu nom, tampoc ella en sap el meu, almenys el real. Però ja m'està bé Jeroni. Vesteix més que un simple Josep, fa més patxoca. I és més llarg! A certes edats, això de la llargada té importància...
Mentre frega els quatre plats i els coberts, la nova Mariana ha posat una cafetera al foc. Jo sóc més aviat d'infusions, però no li refusaré l'oferiment. Com tampoc no li nego la cigarreta quan m'allarga el paquet de tabac. No he fumat en ma vida, algun dia havia de començar... Estossego i arrufo el nas en inspirar el fum i fer un glop de cafè amarg, respectivament. Això dels vicis aliens no és gaire saludable. Ja és hora que tregui valor i li confessi que jo sóc en Josep Miralles, no pas el suposat Jeroni que ella creu que sóc. A més, la meva Mariana deu patir ja perquè fa massa hores que...
-Recorda que demà hem de llevar-nos aviat, reietó. Així que, empijama't i jo acabo de recollir la cuina i de planxar-te el vestit de mudar que has d'anar d'enterrament. Els morts no esperen ningú...
Oblido el que pensava, se la veu tan calmada i tan plàcida. Tan convençuda de tot el que diu... M'empijamaré, jo que solc dormir nu o amb una muda com a màxim, i m'adormiré sense pensar fins demà.
Escric la meva Mariana. Una carta dura i breu, taxativa i rotunda. No ens veurem més, ja n'estic fart. Adéu, J. Al sobre hi gargotejo l'adreça que era la nostra, i a partir d'avui només serà seva. Renuncio a la meva vida, i deixo que la nova Mariana (que es diu Ofèlia) cregui tot allò que imagina des d'aquell vespre en trobar-me al seu replà, transformat en el seu Jeroni perdut. D'això ja fa set anys, des de llavors callo i col·loco ahàs de manera al·leatòria enmig dels seus sol·liloquis. Qui gosaria treure-li la il·lusió dels ulls ara?
20/4/10
Llàstima (Repte Clàssic CDXX; 2)
Davant del sopar que li he portat, fa cara de pomes agres, arrufa el morro i em mira amb uns ulls d'una apatia blava heretada del seu suposat pare. Sembla que no li agrada, avui tampoc, el menú al marrec? Li aguanto la mirada, sense afluixar. Vull romandre ferma a la meva decisió que ja és hora que mudi el seu pensament de canalla i comenci a menjar com una persona adulta, autosuficient i vàlida. No només esperar que se li allargui la ració i jeure i jugar entre àpat i àpat.
Mou els llavis i, amb ells, també el bigoti incipient de manera graciosa per treure ferro al moment, però ni tan sols somric, perquè no és cap pallasso per riure-li les gràcies ni jo un putxinel·li que balli al son de la seva música. És conscient que lluito per pujar-lo, igual que els seus germans, que hi esmerço més esforços en ell perquè sempre ha estat el més dèbil però ara ja tinc els meus dubtes i penso que m'aixeca la camisa. Quina dèria de fer-li fàstic la carn i el peix fresc? I això de contentar-se amb menjar enllaunat solament? Serà la vergonya de la família si ho dic a la meva mare!
Amb els ulls suplica compassió, mentre el rum-rum del seu estómac és tan clar que la llàstima m'envaeix per uns instants. Em coneix massa i sap per on atacar perquè surti la meva vena maternal... L'odio, quan fa aquest posat miserable. Però és el fruit del meu ventre i cediré. Ell ja ho intueix.
Derrotada, aparto amb l'urpa el cadàver del ratolí que havia caçat per a ell, i miolo perquè algun amo humà que ens escolti tingui la bondat de reomplir els bols amb la pasta marronosa que surt d'aquelles maleïdes llaunes, mentre veig com ell mou la cua de satisfacció. Ha aconseguit el que volia avui també.
Mou els llavis i, amb ells, també el bigoti incipient de manera graciosa per treure ferro al moment, però ni tan sols somric, perquè no és cap pallasso per riure-li les gràcies ni jo un putxinel·li que balli al son de la seva música. És conscient que lluito per pujar-lo, igual que els seus germans, que hi esmerço més esforços en ell perquè sempre ha estat el més dèbil però ara ja tinc els meus dubtes i penso que m'aixeca la camisa. Quina dèria de fer-li fàstic la carn i el peix fresc? I això de contentar-se amb menjar enllaunat solament? Serà la vergonya de la família si ho dic a la meva mare!
Amb els ulls suplica compassió, mentre el rum-rum del seu estómac és tan clar que la llàstima m'envaeix per uns instants. Em coneix massa i sap per on atacar perquè surti la meva vena maternal... L'odio, quan fa aquest posat miserable. Però és el fruit del meu ventre i cediré. Ell ja ho intueix.
Derrotada, aparto amb l'urpa el cadàver del ratolí que havia caçat per a ell, i miolo perquè algun amo humà que ens escolti tingui la bondat de reomplir els bols amb la pasta marronosa que surt d'aquelles maleïdes llaunes, mentre veig com ell mou la cua de satisfacció. Ha aconseguit el que volia avui també.
Condícia (Repte Clàssic CDXX; 1)
Surt de casa; s'ha perfumat i mudat amb el vestit blau i escotat que estrena avui, amb les millors joies que guardava zelosament (l'anell d'or i brillants, el penjoll de turqueses a joc amb el vestit, la polsera d'or i de platí). La bossa de mà també és nova, no l'ha tancada i es pot veure com treu el cap una cartera plena de bitllets col·locats a corre-cuita.Vespreja però encara és a temps d'arribar a una hora raonable. L'Hermògenes, el seu marit, no ha dit res en acomiadar-se'n. Pensarà que hi ha una nova trobada d'amigues casades quasi jubilades per xafardejar dels afers matrimonials o per criticar les absents. Ha renunciat a queixar-se: ja fa massa anys que la coneix i no hi ha res que canviï la Dèlia.
La Dèlia camina apressada carrer avall, en direcció a la Rambla. Qui la vegi pensarà que ha d'assistir a una representació al Liceu, però cap dels dos, ni ella ni l'Hermògenes, és amant del teatre o de l'òpera. Però, en arribar a Canaletes, gira cap a la dreta, en direcció a mar, passa per davant del Gran Teatre i el deixa enrere. Els quioscos comencen a recollir-se, els mims ja han desat les seves disfresses de Ronaldiho, de pallasso o d'alien, i guarden la recaptació, exigua potser. El cel s'ha enfosquit gairebé per complet i fresqueja. Havia d'haver agafat una jaqueta de punt almenys, però el vestit no llueix tant..., pensa la Dèlia en sentir una esgarrifança de fred.
A prop del Centre Santa Mònica s'atura. I observa al seu voltant diversos grups de quatre o sis individus que no només fumen tabac, que vigilen la Dèlia des que ha quedat a l'abast de les seves mirades, que parlen entre ells amb xiuxiueigs audibles però no intel·ligibles. No s'espanta ni la intimiden. Seu i espera, mentre remena dins de la bossa, que deixa més a la vista la cartera.
* *
Sense fer soroll, la Dèlia torna a casa. Sense rastre del penjoll ni de la polsera ni tampoc de l'anell de brillants. La bossa, encara oberta, té una nansa trencada i la cartera ja no s'hi veu. En realitat, ja no hi és. Ha estat atracada per tres homes a cara descoberta, davant de tothom. Però no l'han agredida, perquè no ha ofert cap tipus de resistència. Podria haver anat a la comissaria més propera i haver denunciat els tres subjectes, dir els seus trets característics (si eren alts o baixos, si duien bigoti o barba, la seva complexió...) però no ha fet res d'això.
Al rebedor, la Dèlia es contempla al mirall mentre posa la bossa de mà (o el que queda d'ella) al costat del lloc on l'Hermògenes acostuma a deixar el correu, just a tocar del sobre que ha arribat avui, amb el membret de l'oenagé que vol acabar amb la pobresa a l'Àfrica, la mateixa oenagé que ha desviat fons a comptes suïssos, diners que ha recaptat mitjançant els seus socis, un dels quals és el seu marit. La Dèlia segueix mirant-se i dibuixa un lleu somriure de satisfacció. Amb l'acció d'avui pot assegurar que ha ajudat directament tres persones necessitades, les quals han obtingut, de forma fàcil i ràpida, diners i joies, i ella ha trobat la manera altruista i eficaç de desempallegar-se dels regals d'en Màrius, el seu examant.
La Dèlia camina apressada carrer avall, en direcció a la Rambla. Qui la vegi pensarà que ha d'assistir a una representació al Liceu, però cap dels dos, ni ella ni l'Hermògenes, és amant del teatre o de l'òpera. Però, en arribar a Canaletes, gira cap a la dreta, en direcció a mar, passa per davant del Gran Teatre i el deixa enrere. Els quioscos comencen a recollir-se, els mims ja han desat les seves disfresses de Ronaldiho, de pallasso o d'alien, i guarden la recaptació, exigua potser. El cel s'ha enfosquit gairebé per complet i fresqueja. Havia d'haver agafat una jaqueta de punt almenys, però el vestit no llueix tant..., pensa la Dèlia en sentir una esgarrifança de fred.
A prop del Centre Santa Mònica s'atura. I observa al seu voltant diversos grups de quatre o sis individus que no només fumen tabac, que vigilen la Dèlia des que ha quedat a l'abast de les seves mirades, que parlen entre ells amb xiuxiueigs audibles però no intel·ligibles. No s'espanta ni la intimiden. Seu i espera, mentre remena dins de la bossa, que deixa més a la vista la cartera.
Sense fer soroll, la Dèlia torna a casa. Sense rastre del penjoll ni de la polsera ni tampoc de l'anell de brillants. La bossa, encara oberta, té una nansa trencada i la cartera ja no s'hi veu. En realitat, ja no hi és. Ha estat atracada per tres homes a cara descoberta, davant de tothom. Però no l'han agredida, perquè no ha ofert cap tipus de resistència. Podria haver anat a la comissaria més propera i haver denunciat els tres subjectes, dir els seus trets característics (si eren alts o baixos, si duien bigoti o barba, la seva complexió...) però no ha fet res d'això.
Al rebedor, la Dèlia es contempla al mirall mentre posa la bossa de mà (o el que queda d'ella) al costat del lloc on l'Hermògenes acostuma a deixar el correu, just a tocar del sobre que ha arribat avui, amb el membret de l'oenagé que vol acabar amb la pobresa a l'Àfrica, la mateixa oenagé que ha desviat fons a comptes suïssos, diners que ha recaptat mitjançant els seus socis, un dels quals és el seu marit. La Dèlia segueix mirant-se i dibuixa un lleu somriure de satisfacció. Amb l'acció d'avui pot assegurar que ha ajudat directament tres persones necessitades, les quals han obtingut, de forma fàcil i ràpida, diners i joies, i ella ha trobat la manera altruista i eficaç de desempallegar-se dels regals d'en Màrius, el seu examant.
18/4/10
Acròstica dèria (A Rosabel Gumbau González, en el seu aniversari)
On
Sospirin
Aus
Belles:
En
L'horitzó.
Guaita
Un
Món
Brillant
Acoblant-se
Unitàriament.
Goig
O
Nacre
Zumzejant
Arreu?
L'amistat
Esdevé
Zenit...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)