deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/4/10

Vànova de delícies (Relats conjunts)

A la falda del turó, et queixes. Els peus, inflats, et martiritzen i ja no suportes el lleu frec de les sandàlies, que has hagut de comprar fa unes hores perquè ja et feien mal les sabates. Preguntes on et porto i si queda molt de camí per arribar-hi. Somric perquè no t'enfadis més del que ja és visible. No massa, responc però em claves la mirada i t'atures, quasi derrotada. Ja fa estona que em dius el mateix, n'estic fins al capdmunt de les teves sorpreses. Però hem arribat a un punt en què hi ha més distància si fem mitja volta i busquem la boca de metro més propera que si seguim endavant. Creu-me, ja gairebé hi som, intento tranquil·litzar-te però ja noto els teus nervis. Si tot és vegetació i arbres! Què estàs dient?!?

I segueixo endavant, pel caminoi de terra que puja el turó amb ziga-zagues interminables. La següent corba, però, ens descobreix el començament d'unes escalinates, que es doblen i s'ajunten de forma uniforme. Ja comencem a arribar, veus? Alenteixo el pas i deixo que seguis un moment per canviar-te les sandàlies per les sabates que has portat de casa. El canvi de calçat alleuja una mica el dolor i t'ajuda a arribar al començament de l'esbatanament d'ulls i de boca en divisar les primeres mostres de la genialitat d'Antoni Gaudí i l'extensió de paisatge que queda als peus del Parc, on es barreja la ciutat amb la mar i el cel, els edificis emblemàtics amb els terrats anònims de Barcelona.

Noto com l'enuig es muda cap a l'entusiasme i l'emoció. Les columnes i les formes de pedra ideades per l'arquitecte reusenc, la vegetació harmoniosa i cuidada al màxim, la pau i el silenci que envolta aquest paratge. Tot ajuda per oblidar el dolor de peus i la irritació. I l'espectacle del mirador, junt amb els dibuixos al sostre de la sala hipòstila, ja et rendeix a l'observació sense paraules. Però encara sembla que no creguis que aquest espai va ser imaginat per un home sol i solitari, devot i callat.

Amb la il·lusió d'una nena que acaba de descobrir la mar per primera vegada, hem arribat a l'escalinata de l'entrada principal, amb la perla del Parc Güell: la font que es troba al mig de les dues escales. I em beses, per primer cop públicament i sense tenir en compte la gentada, que s'arraïma al nostre voltant. I el drac (o sargantana), fet de trencadís policrom, esdevé sentinella i testimoni de la nostra aliança d'amor. Als seus ulls només nosaltres, com si ens cobrís una vànova de delícies.

Relats conjunts

Cap comentari: