Tristíssima pèrdua (o Perpètua memòria)

Quando alguém morre ou desaparece, a palavra escrita é a única respiração

[Quan algú mor o desapareix, la paraula escrita és l'únic alè] 

Milton HATOUM (Órfãos do Eldorado)

Tristíssima, com la bellesa de l'àngel

Que encara bat les seves ales, feixuguesa

Endins del meu cor, que són ploma i brisa,

Retalls de records que remouen entranyes.

I hi ha frases tan tenyides de tu que pinto

Racons de l'ànima amb les lletres del nostre

Teu món de ponts de colors i de guspira,

Una esperança efímera i perpètua, Maria.

Delicada, com el destí que hem d'escriure

I que no gosa deslligar els llavis que tatuo

Amb aquesta meva memòria tan capriciosa.

I sé que tot xiuxiueig clama fins on la fusta

Erigeix passarel·les per minvar la sofrença

I la pèrdua i, als nostres peus, la mar brama.

Pecúnia, Diàfana Letícia

d. e. p.

Viure amb la celeritat del funambulista,
Dirigir-se cap al sud, on el sol escampa
El seu reialme amb l'escalfor dels braços
De la mare més tendra, el bressol únic.

Riure amb la tristesa i la joia de melodies
Fetes penjoll d'albada, rou begut del calze
De jaç d'herba fresc deixat enmig de la via
Dels homes, freda trajectòria de la dalla.

Viure amb la pecúnia del tràfec, diàfana
Letícia de raure on els déus no sol·liciten
Ni escolten arguments ni clemència, sempre.

Riure en l'entrellat d'unes giragonses, oxímoron
del plor i el somrís, mentre la pèrdua abandona
Al fons de l'ànima arestes de la màgia del músic.

Brúixola (o Nímfules)[dibuixet]

Com seguir l'imant de la demència

Amb la brúixola dels dits,
Pell feta ardència,
Allau de nits

On les llunes no tenen clemència
Quan s'és feble, i els pits
Són cau i essència,
I bell laberint.

Com esdevenir humà i beure
A llargs glops àvids la vida,
Plaer succint,

Fins que la febre fa entreveure
La porta escàpola, l'eixida
Que es va diluint.

Sàlvia (o L'Arcàdia idíl·lica)(Melorepte240)

Com perdre's en un bocí de mar entrellaçat a la porcellana

Fràgil de viure en l'abisme del record del perfecte dilema

D'esdevenir humà i petri, passeig damunt de les aigües

Turbulentes del teu nom, i saber que, enmig de l'ofec, és oxigen.

Com regirar el reflex del mirall i trobar-t'hi, bella com un poema

Sempre imaginat, en l'àgrafa dèria de desitjar-te en la nit blana

On el gemec i el malson són un, l'asfíxia dels teus dits, farga

Per modelar-hi el ferro del llast que ha d'enfonsar-me a l'origen.

Com predir que, a l'alba, retornaràs tan efímera com necessària

Al meu seny, dement des del comiat, igual que el viatge a l'Arcàdia

Que vàrem crear amb els teus llavis i les meves mirades de vertigen.

Com reconèixer que visc en l'embalum fet d'ombra i lluminària

D'uns dies idíl·lics que no marxaran, i respirar aromes de sàlvia

Mentre et xiuxiuejo els versos escrits en el cor, l'enyorança amarga.

Àvia (o Ànima indòmita)

[In Memoriam Teresa Álvarez (06/10/1922-29/01/2014)]     El vent nocturn bufa, al ritme frenètic
De la meva ànima indòmita, barallada
Amb el món sencer perquè s'alleujaria
Només entre tres paraules plenes d'enyor.

I xiuxiuejar-te-les a cau d'orella, àvia,
Abans que el ruixat aclareixi el teu camí,
Definitiu, solitari, però sóc tan lluny ara
Com aquests estels que titil·len, muts mots.

La calma ha arribat; el consol i el plor també.
I res no atura les ganes de batussa d'aquesta
Boca meva tan plena de ràbia i d'impotència.

I els trons i els llampecs escampats pertot arreu
Són el mobiliari desordenat d'aquesta llar òrfena
Quan cal tancar la porta, gola de llop, per sempre.

Eulàlia (o Metàfores al·legòriques)(Relats Conjunts)

— Doncs a mi que em perdonin, però no hi veig cap nexe d'unió entre aquesta pintura i el vint-i-cinquè aniversari del nostre casament, Eulàlia. Una al·legoria, una metàfora clara, t'escriu en la carta adjunta, amoret. Quines paraules, que no entenc! Penja'l al menjador, si tu vols, que seguiré pensant que els teus amics són un xic rarets, sobretot aquest rus, que s'enduu la palma... Serguei Ivanov dius que és el seu nom, caramelet meu...?

Relats Conjunts 

Desídia (o Camàndules)(42a Crida de VullEscriure)

— Ja t'has vist? Menjat per la malaltia, pel cúmul de refredats mal guarits i per la dèria de no voler anar al metge mai... Jo sóc fort com un roure, em parafrasejo... Perquè, per molt que em pesi i m'avergonyeixi, aquest espantaocells fet de pell i ossos seré jo d'aquí a quaranta anys. I quin balanç fas de la teva vida, Lluís?

— ...

— No cal que responguis, no t'hi esforcis, que jo el sé bé. Sóc un ganàpia, ja ho sé, això em replicaràs i no m'ofendries si tinguessis la capacitat de rèplica. Però no ho facis, no, que encara et cauria la cara de vergonya. I tantes ínfules d'escriptoràs? Un pixatinters has estat sempre.

— ...

— Sí, també en la meva edat ho eres, i potser jo en tingui part de culpa, per ser el germen d'aquesta desídia vital. Inconstant, voleiant de flor en flor, i volies formar una família, tenir fills, criar-los, que et diguessin pare, educar-los... Però si no has sabut educar-te a tu mateix... Què pretenies amb aquests castells en l'aire?

— ...

— De nou calles, i el silenci és la mostra que tinc raó... No et retrec res: realment, cap dels dos no ha sabut ser un bon jo. Ni com a persona ni pel el físic, que vam néixer lleigs i mai no vam millorar. Tampoc no t'han pogut arranjar ni els maquilladors de la funerària, per ser-me sincer, ara que em veig davant meu, amb el taüt obert...

Ínfules monòtones (o Línies extraordinàries)(Repte Clàssic DLVII)

Es lleva amb els ulls encara plens de son. Com pot, entreveu l'hora a través de la visió borrosa d'haver acabat d'obrir els ulls somnolents. Què fas despert tan aviat?, es diu tot imaginant la veu de la seva dona, càlida, tendra. És la nit, que li porta la nostàlgia de la seva presència, com sempre li ha ocorregut des que li manquen els seus llavis, la respiració pausada tan a frec de la seva pell que l'esborronava de plaer per posseir-la a qualsevol moment. Es treu la mandra de les parpelles, finalment, amb els punys closos i de forma matussera. Ha d'escriure, ha posposat tant aquesta tasca que se li acabarà el termini de lliurar el nou text. No li ronda cap idea brillant ni rodona, ni tan sols una de mediocre, que faci el pes a la mascota d'aquell qui llegeixi aquells paràgrafs malgirbats.

Es mira de reüll l'ampolla de brandy; massa aviat per començar a beure, que el sol encara no despunta. Però, si vol seguir les passes dels mestres, no seria millor un parell de copes per afuar-li les muses distretes? Invoca els esperits de Hans Fallada, de Francis Scott Fitzgerald o d'Ernest Hemingway per si hi ha sort i es troben vacants per donar-li un cop de mà. V. S. O. P. Només aquestes lletres li ressonen al cap, com si l'ampolla de licor fos l'única inspiració que es deixés estimar. La descarta, per ara. Mai no es pot dir d'aquesta aigua no beuré, i menys quan es tracta de tan ambarina delícia, envellida en fusta de roure durant gairebé vint anys...

V. S. O. P. Vertez Sans Oublier Personne, es mofaven de joves, en intentar desxifrar aquestes sigles. Per si de cas algú quedava sense servir i es molestava en plena melopea, suscitada per una borratxera vaticinada abans de començar la nit. I diuen les males llengües que no era correcta aquella solució del jeroglífic. Very Superior Old Pale? Tan avorrida definició com els anglesos que la van inventar... Però no malparlarà d'ells, no vagi a distreure els esperits il·lustres amb avantpassats de terres britàniques i tota tàctica literària se'n vagi en orris i esdevingui intent àgraf. O per ser menys pedant, un pur bunyol. Però sap prou bé que això és el que ha parit darrerament la seva màquina d'escriure.

I això que es va comprar una Underwood Universal Portable de segona mà, quasi idèntica de la que feia servir William Faulkner, per emular qualsevol dels autors que té de capçalera. Però, si ha d'analitzar els resultats des de llavors, ja va creient que el seu predecessor era un funcionari d'un ajuntament de mala mort, tan gris com monòton. Perquè no hi ha hagut res que li hagi suscitat ni un somriure ni una ganyota d'aprovació. Però els terminis són els terminis, i cal respectar-los. Potser la polsa amb massa delicadesa o, tot el contrari, amb massa geni. Ho ha provat de diverses formes, des del paper que no sigui blanc fins a la tinta vermella únicament, des de planificar-se un horari cada dia fins a jugar al Candy Crush per si hi ha una musa ludòpata que li xiuxiuegi línies extraordinàries enmig de la distracció.

Res de tot això no dóna fruits. Se sent angoixat i, alhora, obsessionat per aquesta espina clavada d'esdevenir escriptor a qualsevol preu. Ja el va abandonar la Zelda... vol dir la Dúnia, la seva esposa, per menysprear-la en més d'una ocasió i, sobretot, entre la colla d'amistats. La gota que va fer vessar el got, però, va ser la maleïda (per a ella) Underwood, que la privava del son reparador després d'una jornada laboral i l'afegitó de les extraescolars de la canalla.

Un matí, les maletes fetes al portal eren la mostra que tot s'havia acabat entre ella i ell. L'hauria escridassada amb la ira millor novel·lada però la clau no volia facilitar-li la feina tampoc. La molt... havia canviat el pany de la porta i aquelles eren les seves maletes, amb la nota just damunt de l'estoig de la Underwood Universal Portable inclosa, amb el nom exacte en esmentar-la per dir-li que se l'entaforés allà on el sol no hi arriba. Pura poesia, aquella metàfora! I ara, davant de les tecles immòbils, inertes, té el dilema de cada matinada: Vomitar un text carregat d'al·lusions a altres autors per si s'impregna en algun moment de genialitat o tornar a acceptar la derrota del full en blanc en el corró de la màquina d'escriure i donar mil voltes al llit fins que agafi el son gairebé a trenc d'alba...

Es mira de reüll l'ampolla de brandy, de nou. Aquelles quatre sigles el martiritzen des de fa estona. No mirarà el rellotge i així no li remordirà tant la consciència. El primer got, gairebé ple, el buida d'un sol glop, neguitós i voraç. El següent és més pausat, però amb el mateix neguit nerviüt. Brinda per cada alcohòlic que s'amaga entre els lloms de les lleixes de la seva llibreria personal. Se li apareix, entre genis narradors i volcans, l'espectre de Malcolm Lowry amb més ampolles, totes elles immenses. Somriu i murmura quatre paraules a Scott Fitzgerald, abans de desplomar-se de bocaterrosa, que podrien ser un bon començament per a una bona novel·la. Tendra... és... la... nit... i pica, paradoxalment, damunt de la duresa del gres de casa seva.

Ganàpies (o Translúcida)(Minirepte90)

Hi ha coses que es detesten i d'altres que fascinen. I aixo varia en cada persona. A mi, per exemple, matinar no se'm dóna gens bé, més aviat és com si els llençols es confabulessin amb el cobrellit i m'atrapessin perquè la lluita inútil serveixi com a excusa per a cinc minuts més, que es perllonguen segons la mandra que hi hagi.

Aquesta dèria negativa, però, es remunta als anys escolars, en què matinar era una obligació, que passava pel sedàs inflexible de les mares. En aquells temps em podia consolar en algú altre, no tant com ara: hi havia qui tenia pitjor gust per aquella maleïda acció de llevar-se d'hora. I un servidor, que era el seu millor amic, s'oferia voluntari per anar-lo a recollir, amb previ episodi d'haver-lo d'esperar més del compte, amb el perill d'arribar tard tots dos, malgrat haver-me llevat molt abans, i sense problemes.

La meva mare s'estranyava que, de la nit al dia, hagués canviat tant el seu fill, a qui gairebé no li calia un despertador per alçar-se i esquitxar-se amb un xic d'aigua i vestir-se i agafar la cartera i beure's d'un glop el bol de llet i marxar a corre-cuita cap a la casa del seu millor amic. Allà, en un menjador en penombra, m'esperava, amb el tic-tac d'un rellotge proper però invisible, embolcallat per la veu càlida de la mare d'ell anant-lo a despertar i, mentre es treia la peresa de damunt, ella tornava a baixar les escales, apareixent pel passadís més il·luminat, amb evidents mostres que també s'havia estat al llit fins que havia trucat al timbre. Les formes que es dibuixaven sota aquella bata translúcida em fascinaven i eren un regal efímer però prolongat que, matí rere matí, es podia repetir, si m'espolsava ràpidament la mandra de sobre.

Lumíniques lluminàries (o Contínua)(Melorepte236)

He vist els ulls de l'àngel, el missatge més clar
Que la teva veu existeix en els meus somnis,
I em parles, malgrat la distància, i Morfeu torna
I em bressa entre els braços del vent i de la llum.

He previst aquest futur, la sucosa polpa del fruit
D'uns llavis que cerquen la calidesa del món en tu,
I ets brisa aèria, lumínica lluminària si et separen
Quilòmetres i foscor, passes de cec que em guien.

He escrit els mots damunt la sorra, tan enyoradissos
Com sentits en els batecs compassats, i el vincle pur
Que no cal refermar perquè res no l'ha de fer trontollar.

I, precís, he imaginat el nou matí essent al teu costat,
El rastre invisible d'un somriure perenne que m'il·lumina,
Dia i nit, la fam per enamorar contínuament el teu cor.

Escapatòria (o Bífida amnèsia)(Melorepte235)

Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos

Julio CORTÁZAR (Cap. 1, Rayuela)

I la seva llengua bífida condiciona el ritme

De les passes, estàtiques o extàtiques, segons

Convingui, com qui camina rere cossos pregons

I escàpols que no deixen desxifrar l'algoritme

Més senzill de la vida; dents i escates clavades

Allà on qualque passió esdevé foc d'encenalls

I fingir és disbauxa i floc de neu fet d'estralls

I d'orgasmes, i crepitar és xiuxiueig de fulles

Mortes, dansaires, com despulles de mirades

Cegues per mons foscos com l'amor que esbulles

I ofereixes, sacrifici en la pira gèlida del cor,

Amnèsia i record en barreja homogènia, i almenys

Sents com aquest sentiment, que reptava en terrenys

Ferrenys, sols esdevé esperança agònica fins que mor.

Tristíssima facècia (o De l'eròtica de la tàctica)(Repte Clàssic DLIV)

Festina lente

August (Suetoni dixit)


La condició principal era travessar el pont? Ho he fet, a la ciutat de les Llums, com si fos en un llogarret als peus del Cantàbric. Encara queden resquícies d'esperança perquè Eros aclareixi les maleses enmig del camí de la vida. Ho sé, no és un assumpte de vida o de mort, el tema del cor, però ajuda a avançar i a créixer. A superar les pors i a engendrar nous somnis i il·lusions. I encara m'il·lusiona veure sortir el sol o les tonalitats que tenyeixen el cel al capvespre.

La tasca primordial era ajudar al destí a trobar-nos? Ho he fet, a la Ciutat de l'Amor, com si els teus ulls supervisessin les meves passes i amaguessis els teu somriure tímid. I he gaudit planificant aquest viatge, mentre el neguit per la data em desvetllava a cada instant i em distreia en els meus quefers diaris. He visualitzat la Tour Eiffel abans de veure-la, he alenat l'aire carregat de xiscles de gavina abans d'emplenar-me els pulmons de Seine, he suat i he quedat exhaust i extasiat abans de recórrer els graons fins a la impressió del Sacré Coeur. I ara sóc aquí, entre llambordes curulles d'història i rostres estranys que no cridaran el meu nom, envoltat de càmeres fotogràfiques que immortalitzaran els instants brevíssims triats per a allargar-los quasi infinitament.

Ho sé, he violat la regla d'or, que era no córrer ni anar amb presses, però el silenci també pot arribar a esdevenir eixordador. I callar no sempre és indici de rendició, sinó també d'espera i de tàctica. Tres vegades els nostres llavis es van besar, i per tres vegades el calfred i el vincle anaven plegats. Avui, després de mesos de pensar-te minut a minut, travesso el pont disposat a pronunciar el teu nom abans que et giris i em reconeguis. Potser corris, com les altres vegades després de besar-te, però sabràs que he estat capaç de minimitzar els quilòmetres per la penyora que em vas deixar. El rastre invisible dels teus llavis a l'ànima, l'esbós d'una vida somniada per als plànols d'una llar, que ha de ser nostra, teva i meva, malgrat les penúries, i els imprevistos, per damunt del passat més negre i el futur més incert.

La condició principal era acceptar el repte d'oblidar-te? No ho he fet, sinó que he alimentat el record dels tres besos, tan apassionats com breus. I potser aquest sigui el principal error: haver bastit tota una vida en uns gestos que semblarien efímers per a la resta d'humans, però que eren la mostra que m'estimaves i que segueixo estimant-te. He travessat el pont, segueixo aquí, a París, o a un llogarret banyat pel Cantàbric. I ara em martiritza el dubte de la resposta a la pregunta que em formulo mil cops cada dia... Em rebràs amb els llavis entreoberts? O seguirà la porta tancada com les darreres setmanes i romandré Minotaure en ple laberint parisenc? Escolto la fressa d'un Bateau Mouche que s'apropa, i la pregunta tampoc no s'apaivaga.

Glòria pacífica (o Plàcida suspicàcia)(Melorepte234)

[A M. D.]     Habites en la perfecció exacta d'un instant,
En la joia equilibrada d'un bes que és drecera
Cap a la placidesa i al dol d'enyorar la vida,
Quan les veus són cristall i harmonia, el teu nom.

Albergues en tu aquest cor mortal que batega
Al ritme de l'oneig, la mar als peus del pont
Que connecta el record i el sospir amb l'anhel,
Quan rendir-se no és remei sinó malaltia i silenci.

Mentre em pregunto, al principi era el Verb?
Potser ara és llavi, saliva, desig des de l'impacte
I la glòria sigui tornar a l'origen del teu ventre.

Mentre m'adono que no hi ha més camí que tu,
Estel i sol i llum i pau, marededéu de qui naufraga
Un cop més en una mar de sequera com és Eros.

Bel·ligerància (o Clarividència)(RPV265)

Just, com l'equilibri de forces de la Natura,

Has caminat amb passa ferma i breu, fins

Que la bufetada t'ha presentat el fred mut

D'uns pams de terra on no lluita la paraula.

Compromès, com l'aire que es respira, pur,

I ofereix la vida, el combat i la rebel·lia,

Has superat els botxins amb clarividència

I amb idees de foc tan plenes de franquesa.

Present, com restar dempeus davant del repte

D'avançar inclús contra els corrents, has vist

La bondat en els ulls d'aquell qui vol ser lliure,

I li has brindat la bel·ligerància de recordar-te

En les seves oracions, en el dia a dia, com

Una ànima bessona, germana, d'home just.

Vigília (o Sístole i diàstole)(Relats Conjunts)

I la ferida no sagna, estesa en tot l'horitzó,

Quan la muntanya delimita cada batec del cor,

Sístole i diàstole sense fre, fins que el topall

Sigui la pròpia pell, sense més camí que l'alè.

I la cicatriu és recorreguda pel misteri extens

I intens, canviant com el pas dels núvols davant

Dels ulls, i un cor viu es desviu per no aturar

L'accelerat ritme frenètic del seu món interior.

Desplega artèries, venes, gotes de sang fetes desig,

La vida en un sol segon, els somnis més bells, inclús

Els malsons, perquè la vigília també eternitza la nit.

Desfés nusos amb el passat, glops de fel que faran

Amarg tot centímetre caminat com si fossis nou-nat:

La ruta cap a l'infinit és temerària, com el desconegut.

Relats Conjunts 

Èpsilon (Melorepte232)

Hi havia un pont de fusta i els vents ancestrals

De fragàncies celtes, i la tendresa d'uns ulls somniadors

I la complicitat del teu nom, el poema més bell

Que les oïdes poden reclamar, de pell de violí.

Hi havia la por i la inquietud, el terreny ignot

D'un cos de nou virginal, d'uns dits eternament pacients

Amb la impaciència de l'ímpetu pel frec innocent,

Distret, tan ple d'adolescència com d'experiència, pur.

Hi havia tant d'abast en l'onatge que l'horitzó

Semblava tan infinit com el silenci de poder-te contemplar

Una vegada més, abans que la màgia es trenqués amb els mots.

Hi havia un desig callat, el titubeig més ínfim i breu

Que es pugui imaginar, quan els llavis van trobar, finalment,

La drecera que duia, ensems, el Cel i l'Infern, el vincle i l'anell.

Ràbia (o Estàtica majestàtica)(Niporepte100)

Encén la ràbia
Contra natura. L'arbre
És el clar indici
Que el bosc és majestàtic,
Superior a l'home.

Pèrgoles (o Escandinàvia)(Melorepte232)

Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.

Delícia de l'Alcúdia

Prepara't sempre
Pel temps de les magranes:
Serà misteri
Enmig de les paraules
Dites, camí de l'autumne.

[imatge de Rosabel Gumbau]

Solitària planúria (o Quilòmetres exànimes)(Relats Conjunts)

La senda és llarga, extensa i, malgrat el seu aspecte, gens fàcil de recórrer. Trobaràs els perills de la nit més obscura, el desànim que habita les venes, la quietud del silenci quan és amarg cada mot que no pots pronunciar degut a la soledat forçosa. Mira enllà, cap al capvespre sangonós que tenyeix els núvols i els somnis: ha vingut per a guarir ferides amb sal, amb sorra, que mastegues en despertar. La timba, que s'enlaira per fer-te caure al buit, té el nom de les llàgrimes plorades.

Sigues pelegrí, com llop solitari enmig de la multitud. I construeix el teu camí entre els records i l'esperança, la imperdible, verd maragda com els ulls que et devoren quan t'observen; sigues romeu i eremita, i en la carn notaràs allò que sembla que hagis perdut. En la planúria, el sol és més mordaç i crea miratges, que pots creure o deixar enrere. Caminaràs, llavors, o faràs marrada per retornar al punt de partida? Facis el que facis, la mà estesa sempre apareixerà, en l'indivisible horitzó.

Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...

Relats Conjunts