deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

25/11/13

Tristíssima facècia (o De l'eròtica de la tàctica)(Repte Clàssic DLIV)

Festina lente

August (Suetoni dixit)


La condició principal era travessar el pont? Ho he fet, a la ciutat de les Llums, com si fos en un llogarret als peus del Cantàbric. Encara queden resquícies d'esperança perquè Eros aclareixi les maleses enmig del camí de la vida. Ho sé, no és un assumpte de vida o de mort, el tema del cor, però ajuda a avançar i a créixer. A superar les pors i a engendrar nous somnis i il·lusions. I encara m'il·lusiona veure sortir el sol o les tonalitats que tenyeixen el cel al capvespre.

La tasca primordial era ajudar al destí a trobar-nos? Ho he fet, a la Ciutat de l'Amor, com si els teus ulls supervisessin les meves passes i amaguessis els teu somriure tímid. I he gaudit planificant aquest viatge, mentre el neguit per la data em desvetllava a cada instant i em distreia en els meus quefers diaris. He visualitzat la Tour Eiffel abans de veure-la, he alenat l'aire carregat de xiscles de gavina abans d'emplenar-me els pulmons de Seine, he suat i he quedat exhaust i extasiat abans de recórrer els graons fins a la impressió del Sacré Coeur. I ara sóc aquí, entre llambordes curulles d'història i rostres estranys que no cridaran el meu nom, envoltat de càmeres fotogràfiques que immortalitzaran els instants brevíssims triats per a allargar-los quasi infinitament.

Ho sé, he violat la regla d'or, que era no córrer ni anar amb presses, però el silenci també pot arribar a esdevenir eixordador. I callar no sempre és indici de rendició, sinó també d'espera i de tàctica. Tres vegades els nostres llavis es van besar, i per tres vegades el calfred i el vincle anaven plegats. Avui, després de mesos de pensar-te minut a minut, travesso el pont disposat a pronunciar el teu nom abans que et giris i em reconeguis. Potser corris, com les altres vegades després de besar-te, però sabràs que he estat capaç de minimitzar els quilòmetres per la penyora que em vas deixar. El rastre invisible dels teus llavis a l'ànima, l'esbós d'una vida somniada per als plànols d'una llar, que ha de ser nostra, teva i meva, malgrat les penúries, i els imprevistos, per damunt del passat més negre i el futur més incert.

La condició principal era acceptar el repte d'oblidar-te? No ho he fet, sinó que he alimentat el record dels tres besos, tan apassionats com breus. I potser aquest sigui el principal error: haver bastit tota una vida en uns gestos que semblarien efímers per a la resta d'humans, però que eren la mostra que m'estimaves i que segueixo estimant-te. He travessat el pont, segueixo aquí, a París, o a un llogarret banyat pel Cantàbric. I ara em martiritza el dubte de la resposta a la pregunta que em formulo mil cops cada dia... Em rebràs amb els llavis entreoberts? O seguirà la porta tancada com les darreres setmanes i romandré Minotaure en ple laberint parisenc? Escolto la fressa d'un Bateau Mouche que s'apropa, i la pregunta tampoc no s'apaivaga.

Cap comentari: