deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

15/4/13

Retòrica, diòptries (o Única trajectòria III)[Melorepte220, 3]

Qui jutja què és necessari i què és banal?
L'aire, que bufa nord enllà, el solc i la petja
De la pedra, que arrossega el feixuc mineral
Al lloc on hi havia un cor, fins i tot un fetge?

L'àliga que traça camins clars cap a la llibertat,
El crit que mor en la gola de qui no es queixa,
Que esdevé atzabeja per a la vida que perd esclat,
Com l'animal que mossega quan el vols péixer?

Qui jutja què és banal i què és necessari?
El tràfec de ser esclau en el miratge constant
D'una duna que s'aproxima i ofega, el calvari
De sentir-se morir i acatar aquesta agonia?

El forat que garanteix la salvació de l'estruç quan
No s'atura el cec torrent que l'engoleix nit i dia?

Ràbia (Misèria II)

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo


Salvador ESPRIU.


...I esdevinc ràbia
En la nit
Envers el Drac
Qui torna a encendre
El seu foc,
D'estèril pac,
Insistent.

Amb la barjaula
De l'orgull
Farà el pinyac,
Melanosi
En la pell
De l'atziac
Sofriment,

A la rabera.
La brivalla,
De classe absent,
Em deixa la ira,
També el cròtal,
Bord descendent
De l'eunuc.

Amb llur estèril
Veu, sóc ara
L'etern xemic
Del dejuni
Imposat pel
Cruel i inic
Truc del cuc.

Seré l'odi
De l'oblidat
Ós, fent son ball
Amb musica
D'orbs gitanos,
Metec mestall
En mos ulls,

Abans que l'ombra
Del passat
Acabi amb mi?
No desitjo
Sa claror morta,
Fals benjuí,
Sos rebulls.

El corb i el Drac
Es faran ali
En el burxanc
De llur enveja,
On fingeixen
Amb pas de cranc
Llur nyec-nyec.

En l'hivern
De llur cruesa,
Venc la Xelec
Que em donarà
La xavalla
Del periec,
Que no hec,
Lluny del silenci,
Perquè no crec
El Drac ni el mec.


Xelec=neu en hebreu.


 photo logo_any_zpsad1543ed.png
 

14/4/13

Càmfora (Minirepte72)

El manament era clar i concís. Construir una arca abans que les aigües cobrissin la totalitat de la terra, per encabir-hi una parella d'animals de cada espècie i, junt amb la seva família, poder-se salvar. Però trenta-nou dies després, ni un bri de pluja ni tan sols núvols fan acte de presència al cel. Tot i que esguardi l'horitzó dia i nit, en lluna plena o enmig d'un sol que esparvera. Tanta observació, però, li ha omplert de miratges la vista, al·lucinacions potser. Girafes i més girafes que s'acosten, que passegen al seu voltant i, sobretot, que ignoren aquella enorme embarcació. Tants dies i maldecaps per si feia curt amb les dimensions, i tota la despesa de fusta i claus i brea per a calafatar-la completament contra temporals i onatges violents. Sap que són miratges per la quantitat de calaixos que, en reguitzell, s'alineen pels seus cossos allargats. Però tan vívids com els elefants que van apareixent darrere seu, de potes llarguíssimes i primes, com les siluetes fantasmagòriques que van en corrua i se li aproximen.

No hi ha parelles animals, només girafes i més girafes, calaixeres senceres que l'embolcallen en una espiral infinita. Olora l'aire i put a salvatgina assilvestrada, a roba i a càmfora. Tot fa ferum a conspiració divina, a fal·làcia, a engany, i Noè no sap què dir de tota aquella farsa... sobretot en veure el seu nét Canaan, que encara no ha nascut, vestit de mariner i alçant la pell de la mar per veure-hi què s'hi amaga a sota. O potser es tracta d'Hèrcules... Ara ja dubta de tot i, enmig del somnieig, Salvador desperta i es dirigeix a l'estudi. Li bullen idees dins del cap i el pinzell llisca damunt del llenç. Oníriques al·legories zoomòrfiques impossibles que plasmarà amb total naturalitat de geni.

Àlgebra, càrrega (o Única trajectòria II)[Melorepte220; 2]

He escoltat el ritme del cor que dins meu batega
Amb el traç d'un algoritme que se suma al càlcul
Elemental de voler emparellar l'oli i l'aigua, l'herba
I el desert, la llunyania i la carícia, mentre et parlo.

He endevinat trajectes curts per a la joia de viure
Amb paradoxes perfectes que, soles, s'amunteguen
Lentament per sentir-se lliures dins de gàbies de vidre
I l'únic indici de respir és l'ofec esquiu d'una conversa.

He despertat amb l'aigua glaçada al rostre i amb el jou
D'aquesta càrrega que engoleix el sol i la claror i l'oxigen,
Devorament famèlic de qui es rendeix quan el trepitgen.

I he experimentat la buidesa del mot quan ha mort el llavi,
I ja no hi haurà fre en l'arrossegament d'un naufragi tit(r)ànic (*).
En silenci callat, la pedra rodola fins al fons del fosc pou...
 
 
 (*): titànic, o bé, tirànic; indistintament, opcional per a qui llegeixi aquest intent de sonet.

Misèria (Relats conjunts)

[...aprofitant l'avinentesa del Centenari del naixement de Salvador Espriu, també...]


Al prat de l'herba molla
hi ha verí d'escurçó:
s'emplenaran de sobte
aquests meus ulls de mort


Salvador ESPRIU.



...Però em defenso
De la fam
Del feroç Drac
Amb les paraules
Que ressonen
En l'atzucac
De la nit.

Deixo allunyats
Tant l'enveja
Com el verí,
Perquè, en el torb,
La seva ira
Pugui morir
Sens despit. 

Só la falena
Qui recapta
El brut argent
Del miserable
I de la meva
Ombra morent.
Sóc bufó

 D'humil, morta
Cort de reis orbs,
On el voraç
Drac la gana
No apaga mai?
Surto del jaç
D'escurçó

Per a caure
En les urpes
Del repulsiu
Monstre: remou
Mes entranyes
I encén, aspriu,
El seu foc,

Cremant vilment
La veu calma
De l'esvoranc,
El sord cadí
De la cruesa
Del crim de sang
Del badoc.

Fa rendir-me
La feixugor
De ses sentors,
Que m'envolten
I es tornen
Negres voltors
Del fals Drac,

Que lentament
Mengen, nafren
El fetge sa.
El meu turment
Serà odi,
Udol del ca
Més manyac,
Esdevingut
Llop per a atacar
L'home del sac.


13/4/13

Desídia, reticència (o Única trajectòria)[Melorepte220; 1]

Quan la pedra rodola muntanya avall,

Sols pot esperar-se una única trajectòria, Sísif,
Per molt que s'esforcin els membres a frenar-la
I a modificar-ne la natura descendent,

Però no vols caure en la desídia ni en el suplici
De no haver-ho intentat, sobretot quan
Has estat capaç de dur-la al cim de la muntanya.

Quan la fruita i l'aigua són tan reticents
A l'acollida i als llavis i als dits, sols resta, Tàntal,
Cloure els ulls i observar-ne el curs i la creixença,
Resseguir-ne els meandres i el brancam.

Però no vols renunciar, en començar un nou dia,
Al glop fresc ni al mossec reconstituent,
Si saps que gairebé tastaves la llum, sent a les fosques.

Providència (Repte Clàssic DXLII)

Deinde, ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen.

Com de costum, amb aquesta frase dóna per conclosa la confessió. I la feligresa en qüestió es dirigirà al banc més fosc de la parròquia per acomplir la seva penitència. L'ha escoltada amb desgana, sobretot en els episodis més quotidians i innocents, que, per a una ànima càndida, són motiu de condemna eterna i de rebre el càstig diví tan ple d'ira com el que ell mateix ha remarcat en tots els seus sermons. Sap què ha de dir i com dir-ho, entre les gesticulacions i la variació del to de veu, perquè els ulls dels fidels que s'apleguen dins de l'església reflecteixin temor i oblidin arrogàncies i odis mundans, i mirin amb més respecte Déu i la seva persona, que parla enmig de l'altar.

L'espia mentre resa, penedida, i recorda cada frase referent a la seva infidelitat. Els encontres furtius amb el seu amant que, malgrat la confessió setmanal, continuen produint-se. I ell li ha demanat, com de costum, el màxim de detalls possibles. Perquè l'absolució sigui completa, per res més. No li interessen, a ell, ni postures ni nombre de repeticions, ni preferències sexuals o de quina manera arriba a l'orgasme cadascú. Efectua la seva tasca de redemptor per salvaguardar l'esperit noble dels seus feligresos, i garantir un camí ample i lluminós fins al Regne dels Cels, i poder seure a la dreta del Pare.

Ell, com de costum, no dubta en cap moment quan la nota temerosa del seu futur i li pregunta per l'efecte del penediment o per la reiteració dels seus actes. Una resposta rotunda la tranquil·litza. Pot ser mil vegades pecadora que mil vegades la perdonarà Déu, si ho confessa amb aquesta franquesa tan transparent. Ell l'escoltarà sempre, com fa amb la resta del ramat. I res del que sigui explicat dins del confessionari no sortirà dels seus llavis, que Déu segella amb el secret de confessió. És un servidor, ell, tan humil com el més humil dels homes, tan temerós de l'Altíssim, que els escruta des de l'alçada, com aquells que es reuneixen en cada missa.

En acabar el dia, deixarà la sotana i l'alçacoll i es vestirà amb roba de carrer. Subreptíciament, per no ser vist, com de costum, quan la necessitat constreny. Burlarà vigilàncies i mirades inoportunes, conduirà fins a la ciutat veïna, on se sap anònim, un ciutadà més enmig de la metròpoli. Cercarà els camins de neó, la sordidesa de tuguris on la paraula no és necessària, sols la mirada i el gest. I els diners. Quan aconsegueixi pujar amb qui més li faci el pes, recordarà la feligresa adúltera, cada detall, cada postura, per assolir la gràcia de Déu i de la Providència a mans d'aquella barjaula pecadora que, per quatre bitllets, li obre les portes del Paradís sense sermonejar-lo ni tan sols mirar-lo. Com li sol succeir després de la sessió confessional i redemptora. Es penedirà, segurament, en tornar a la rectoria, lliure de la brutícia d'haver-se vist obligat a escoltar aquelles accions tan vexatòries per a la seva persona. Humil servidor com és, però, accepta la seva dissort, estoicament. Com de costum.

12/4/13

Lingüística

Diràs avui i em retornarà la perfecció dels teus llavis als ulls,
I sabré com anomenes la pell quan l'acaricio amb la calidesa
Del món sencer, com la ploma que festeja la brisa i no pesa,
I xiuxiuejaré els mots que ens agermanen, lluny dels embulls.

Diré vida i bategarà en el paladar la frase que basteixo i reculls
Quan el silenci calla i deixa pas al reialme on seràs princesa
Per sempre, i ordenaré el meu dia i la teva nit amb la certesa
Exacta de qui coneix la mar i en detecta penya-segats i esculls.

Diràs camí i els peus seguiran endavant, a la recerca de dreceres
Que ens apropin més allò que mai no oblidem i que ens pertany,
Per respirar i viure, per guarir la memòria presa del record i del seu dany.

Diré aigua i assaboriré cada gram de pluja que ho xopi tot, les primeres
Gotes que tamborinegin al fons de l'esperit i et revelin què esperes:
En la immobilitat del cos, el cor batega i parla amb llengües d'antany.

11/4/13

Llàgrimes còmplices (o Magnificència)

Al bon amic Ferran d'Armengol, per descobrir-me Blaumut


Llàgrimes i rialles, i la conversa que em porta el balcó
Estès a la magnitud magnificent del teu nom, i onades
I bocins de la memòria que em vénen tant de gust tastar,
Junt amb l'olor de despertar al teu costat i de les bugades.

Frases desfetes i còmplices, el mal temps per al demà
Que té el rostre de la bondat, i aturar el temporal debades
Dins del pou de les pupil·les que m'esperen amb serenor,
I agrair al món i a la vida l'aigua fresca de les teves mirades.

Rialles i llàgrimes, i el somriure neix cada cop que badalles,
I sota els llençols explorar l'Univers bessó dels teus pits,
I saber que el futur es tenyeix amb el present i el passat.

Pluja i llampecs i música, i el temps s'escola entre els dits
Quan la penyora dels teus llavis m'obre portes a l'eternitat,
I desitjar núvols i sol, alhora, com qui plora i riu mentre balles.

9/4/13

Ales enigmàtiques (o Èxtasi)[RPV249]

Florirà la flor amb fermesa tan formosa
Com fràgil, foc de qui fingeix no conèixer la flama,
Blancor que fuig i fremeix amb el funambulisme
Extàtic del pètal deixat al sol i a la brisa.

Abrusarà el camp i la terra, fidel a l'origen,
I l'omplirà amb l'esplendor que l'engendra,
Amb l'esperit de núvol volàtil arrelat a la terra,
Mentre el temps de llum minvant es deixa enrere.

Conquerirà el més adust i aspriu dels paisatges,
Enmig del brancam curull de siluetes sinuoses
I d'ales enigmàtiques, properes al cel que s'allisa.

Florirà la flor i fecundarà la ferida oberta
Al centre del cel, colors càlids del capvespre,
I la blanca, blana, benèvola brisa esdevindrà cirera.

7/4/13

Veneració (catedralícia)

A Anna G. C.,
perquè el reflex no sempre és dolent...


Perquè el somriure és vida i llum i font, somriu.
I vindran mars plenes de tu en les despulles del dia,
On l'enyorança és paper de vidre que llima les hores,
I l'únic desig que em mou és saber de tu, lladre de mons.

I vindran mans i denes per al calvari d'esperar-te,
El rosari del teu ventre catedralici per als meus ateus
Ulls que són veneració cap a tu, desfici, bogeria dement.

Perquè reviure passa pel caliu de la teva pell fervent,
Mostra't, aixeca'm i fes que camini fins al lloc on les deus
Són el teu esguard, que m'escruta i m'abeura l'ànima farta
De passar set i fam quan la ment tenyeix de tu els segons.

Guia'm cap al teu jaç, esborra les nits viscudes als afores
Del teu recer, besa'm aquests meus llavis que saben que l'agonia
Acaba si t'abasto: el teu nom apareix en tot mot que s'escriu.

5/4/13

Mil·lèsimes pacífiques (Melorepte219)

Has inundat el meu esperit amb la pluja
O és l'aigua dels segles somniats al teu costat
Que m'impregna les mil·lèsimes de segon
De l'existència per ser-te veneració constant?

Has engolit els deserts de la soledat extrema
Amb els parpres quan em mires fins a la sacietat
O solament han estat oblidats per la pupil·la meva,
Que solca camins carnals pel teu cos exultant?

Has asfixiat la lassitud que em persegueix i m'uja
O m'has renovat els membres amb tendresa i amor
Per sentir-me capaç de tot, amb tu i en Pau amb el món?

Has tatuat en els núvols la lluita vers el que no vull témer
O has signat definitivament l'armistici entre els llavis i l'enyor
Per saber que demà despertaré amb tu, amb l'eterna treva?

3/4/13

Decadència (RPV248; 2)

 photo Laanciana1_zps56c418ef.jpg


Hi ha vida de nou després de la mort?
Es recupera el temps que s'esfilagarsa
I s'escola desguàs avall o és pèrdua
I desorientació, que desarrelen de tot?

Hi ha carícies quan les mans són el rastre
De la decadència de la carn i de l'amor?
Se saben els límits d'allò que no s'abasta?

Hi ha memòria sense experiència ni record?
Es plora amb el mateix sentiment la vida
Que el somni, si amb la vetlla els ulls no s'obren,
Si s'accepta el curs dels dies amb resignació?

Amb l'esfera del rellotge envoltada d'arrugues,
Hi ha vida novament després de la mort?
I oïdes que acceptin el dol de tantes preguntes?

Nostàlgia malencònica

A Anna G. C.


Nostàlgia de tu als llavis, com les albergínies endolcides
Amb la mel fosca, cruixents i per menjar-les a cremadent,
Com el salobre de la mar que torna a la llengua i pressent
La cala i el mirador i el comiat a contracor, pells humides.

Enyor de tu als dits, com la suavitat de la teva esquena
Que accepta la carícia i el bes, la tebior del cos aliè, tan serè
Com el respir després de l'apnea forçosa, la frescor de l'alè
Que omple els pulmons de nou i és consol contra la pena.

Melangia de tu als ulls, com la posta que recorda a l'horitzó
L'origen del món i de la vida, la rojor que embelleix la tarda,
Com veure el teu nom en el rastre dels núvols i pronunciar-lo.

Nostàlgia de tu al cor, com la llum quan desapareix la foscor,
Com contemplar-te el rostre mentre la teva pupil·la m'esguarda,
I percebre els moviments de la teva boca cada cop que et parlo.

2/4/13

Dècimes (fatídiques)[Minirepte71]

En qüestió de dècimes de segon, la mà de la mare ja no m'agafa. L'he perduda i el pànic m'acora. Un somiqueig esdevé plor, que s'accentua. Al meu voltant, però, tot és diferent. Caos i rebombori i molt de soroll. Les llàgrimes em regalimen galtes avall, les noto. Immòbil enmig de no sé on, miro pertot arreu i m'és impossible endevinar què succeeix o què li ha passat a la mare per perdre's entre la gentada. Segueixo la direcció que m'obliguen a prendre, sóc massa petit per veure cap a on corre la gent. Confio cegament en desconeguts, desoint les paraules dels pares. Tinc por, molta por, vull olorar la mare mentre m'abraça de nou. Reconfortar-me entre els seus pits, la llar i el refugi. Però no hi ha res de tendre en el que observo, ni fa olor agradable. Eixorden els xiscles, la ferralla grinyola, pols i pampallugueig que és mitigat per la claror creixent. Sortim, anem cap a l'exterior. On era la porta, ara sols sembla haver-hi un esvoranc enorme en la paret. Tampoc allà, a l'esplanada de l'aparcament, hi ha indicis de la mare. Alço els ulls i les enormes lletres blaves són tan grans com l'avinguda Meridiana. 

Acluco els ulls abans d'agafar el carret de la compra. Han passat els anys però segueixo tenint pànic a fer la compra. Des d'aquell divendres de juny que és un suplici, carregat d'enyorança cap a la mare. I la seva olor, que tant em protegia de tot mal...

Eòlica, aquàtica (RPV248; 1)

A Anna G. C.


El vent se m'emporta i la pluja se m'enduu

Lluny, enllà, on l'horitzó s'emplena de desig

Per besar-te els llavis i l'ànima i, curull de tu,

Sé que la vida és això, respirar-te fins a la mort.



I tens la llum de la matinada primera, que lluu

Al fons dels ulls, als capcirons dels dits, enmig

Del centre de l'existència, i il·lumines el dejú

Que em prepara per al delit de devorar-te el cor.



La pluja se m'enduu i el vent se m'emporta

Lluny, fins on el negre ocell del malastruc vola

I fuig del retrobament; desapareix de la nostra vista.



I tens el futur a les teves mans, que obren la porta

Al somrís i al xiuxiueig, l'arpegi suau que s'escola

Entre l'enyor, quan tornem per ser musa tu, i jo artista.

30/3/13

Gèminis

A Anna G. C.


Quan el món s'ha construït al voltant dels teus llavis,
No hi ha huracà que s'endugui el desig fervent del bes,
Ni que trenqui el lligam indivisible dels noms fets carn
I dents i somnis més reals que el retret o la rancúnia.

Quan el dia arriba amb un simple mot teu, no hi ha glavis
Capaços d'escorxar l'ànima, ni l'entrellat subtil de tan revés,
Pot deslluir aquesta vida, malgrat que les nits siguin l'arn
Més espinós que imagini la Natura, la més vil angúnia.

Anna, quan el meu cor sols anhela la lluïssor dels teus ulls,
El somriure clar i sincer, la carícia, la tendresa, la intimitat
D'una abraçada, amb la complicitat d'una mirada, no hi ha
Món que existeixi lluny dels limits d'aquesta llum que reculls.

I respirar un cop més és poder ésser novament al teu costat,
A tocar de la teva pell, embolcallar-me la mà amb la teva mà.

28/3/13

Resiliència (o Rèmores pretèrites)[Melorepte218]

A Anna G. C.



Has entès que, per créixer, cal avançar amb passa ferma,
Disposar nit i dia dels somnis, somriure a l'adversitat
Quan la galta que ofereixes a la bufetada diària
Es cansa de resistir el tracte roí de l'existència?

Has comprès que, per néixer, el coratge sembla una erma
Lluita contra els molins, un retrocés continu al passat,
I pressents més allunyada aquesta ajuda necessària,
Que no s'ha mogut del seu lloc i és resistència?

Has copsat que, per créixer, la tempesta que es desferma
Cal que sigui suportada sense defallir, amb resiliència,
Per l'enyor dels llavis i dels dits, per la intempèrie
Del cor quan els ponts del diàleg han estat cremats?

Has entès que, per renéixer, cal esborrar tota la sèrie
De rèmores que et llasten el cos, i per poder viure plegats?

27/3/13

Síndrome (o La Llúcia)[Repte ClàssicDXLI]

[he recuperat els personatges d'aquest relat anterior]


Han passat setmanes i mesos des de la trobada amb el pare de la Llúcia al parc, després de cinc anys d'haver perdut la visió a causa dels cops rebuts per ell mateix. El pànic primerenc, degut a recordar aquell capvespre fatídic, va anar alleujant-se amb les seves paraules de penediment i de perdó, carregades de tanta bondat que li costava reconèixer el dimoni que la va colpejar fins que l'alcohol va adormir-lo. En el seu lloc hi anava percebent l'home que l'havia conquistada en plena adolescència, que li havia fet passar tants bons moments i que, finalment, havia aconseguit dur-la a l'altar. Però la Lídia ara no és la mateixa dona perquè no hi veu.

Han passat setmanes i mesos de placidesa i de feina dura a casa. La simple acció d'escombrar o d'omplir un got d'aigua per a la petita li sembla una tasca de titans. Però és tossuda i, com a molt, ha acceptat un gos pigall per als passeigs i per a sortir a comprar. Ell l'ajuda cada cop menys, gradualment ha perdut aquell oferiment inicial de fer les feines més àrdues perquè té la jornada laboral molt atapeïda i arriba cansat a casa per dur la roba bruta a la rentadora i fer bugada, o preparar el sopar per a la família. Ella ho farà. A més, hi té la mà trencada. Amb la flaire que desprèn la cassola o el soroll de la carn que es cou a la paella ja sap quin moment és l'idoni per retirar el menjar del foc. La Lídia no gosa queixar-se, perquè el pare de la Llúcia no l'escridassi.

Han passat setmanes i mesos, i cap dels dos s'adona que les coses han tornat al seu lloc. Apatia i desgana, mal humor per qualsevol cosa i rutina. La Lídia, en moments de decaïment, imagina la cara de la Llúcia. L'estima tant que no vol veure-la trista de nou. Ara té pare, com les altres nenes de la classe. Coneix la crueltat de la gent, sobretot la dels petits, que només percep la diferència de les altres persones i les titlla sense pensar-ho dues vegades. Avui aniran al parc de nou. Ella llegirà, encara que no ho faci amb tanta rapidesa com abans de perdre la visió, però els dits ja no dubten tant a l'hora de desxifrar els signes dels fulls. La Llúcia jugarà amb les seves amigues imaginàries perquè tenir pare no garanteix tenir amistats. Tenir una mare cega també és motiu de titllar-la de diferent...

Han passat setmanes i mesos des que la Lídia va retirar les denúncies contra el pare de la petita, que ha refet la seva relació amb ell, malgrat les paraules de les seves companyes de teràpia, a l'Associació de Dones Maltractades. Es justifica per l'amor cap a la petita. No és humà que visqui sense el pare, ara que sap que en té un, com les altres nenes. I tornaran a casa hores abans que ell, que segurament haurà tornat a anar al bordell de camí cap a casa per carregar-se de cerveses i descarregar. Pudirà a alcohol, com anys enrere. Però ara ja no pot deixar-lo així com així. Se sap segrestada, aferrada a aquell home cada dia més desconegut per a ella, que es desviu per la Llúcia, però. Se sap lligada de peus i de mans a aquell que la va omplir de cops i d'insults fa unes setmanes i uns mesos. Amb una síndrome d'Estocolm que li ha fet esborrar aquest episodi en èpoques de desànim, i l'ha encegada més del que la ceguesa sol tenir-la cega. La consola la felicitat de la Llúcia, el seu amor, la seva vida veritable.

19/3/13

Patrícia (Minirepte70)

Es desperta amb l'escalfor a l'ambient. A més de la del seu cos. Quina nit, la darrera. Entre l'influx de la lluna i saber-se dins del període fèrtil, no es reconeixia enmig d'aquell desig exagerat, com posseïda per una bacant. La somnolència li fa experimentar sotracs gairebé tan intensos com els de fa unes hores. Fins i tot li sembla sentir la reminiscència dels xiscles i dels crits, immersa en el plaer extrem provocat pel seu marit. No vol abandonar encara els llençols, impregnats de fluids corporals i d'amor. Acluca els ulls per percebre millor cada matís que recorda. Des que ell va ejacular dins seu que ho sap: el seu ventre alberga una nova vida, que engrandirà la família i honrarà la ciutat. Està convençuda que, en alçar-se, serà una dona diferent i el seu cos li semblarà més atractiu.

La cridòria vaticina l'espectacle caòtic que es troba en obrir la finestra. Una corredissa sense ordre cap a enlloc, fugint de no sap què, encara. No hi ha la claror que sol haver-hi a aquelles hores del matí, ni els carrers estan coberts d'aquella grisor que percep a primera vista. Abans que pugui reaccionar, una pluja de cendra i de pedres incandescents la sorprèn. La llengua de lava vindrà després, gairebé al mateix moment que els gasos inhalats l'hagin deixada inconscient. No coneixerà mai el rostre d'aquell nou membre de la família patrícia, ni tampoc com serà trobada, segles més tard, entre els efectes de l'erupció del Vesubi.