deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

13/4/13

Providència (Repte Clàssic DXLII)

Deinde, ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen.

Com de costum, amb aquesta frase dóna per conclosa la confessió. I la feligresa en qüestió es dirigirà al banc més fosc de la parròquia per acomplir la seva penitència. L'ha escoltada amb desgana, sobretot en els episodis més quotidians i innocents, que, per a una ànima càndida, són motiu de condemna eterna i de rebre el càstig diví tan ple d'ira com el que ell mateix ha remarcat en tots els seus sermons. Sap què ha de dir i com dir-ho, entre les gesticulacions i la variació del to de veu, perquè els ulls dels fidels que s'apleguen dins de l'església reflecteixin temor i oblidin arrogàncies i odis mundans, i mirin amb més respecte Déu i la seva persona, que parla enmig de l'altar.

L'espia mentre resa, penedida, i recorda cada frase referent a la seva infidelitat. Els encontres furtius amb el seu amant que, malgrat la confessió setmanal, continuen produint-se. I ell li ha demanat, com de costum, el màxim de detalls possibles. Perquè l'absolució sigui completa, per res més. No li interessen, a ell, ni postures ni nombre de repeticions, ni preferències sexuals o de quina manera arriba a l'orgasme cadascú. Efectua la seva tasca de redemptor per salvaguardar l'esperit noble dels seus feligresos, i garantir un camí ample i lluminós fins al Regne dels Cels, i poder seure a la dreta del Pare.

Ell, com de costum, no dubta en cap moment quan la nota temerosa del seu futur i li pregunta per l'efecte del penediment o per la reiteració dels seus actes. Una resposta rotunda la tranquil·litza. Pot ser mil vegades pecadora que mil vegades la perdonarà Déu, si ho confessa amb aquesta franquesa tan transparent. Ell l'escoltarà sempre, com fa amb la resta del ramat. I res del que sigui explicat dins del confessionari no sortirà dels seus llavis, que Déu segella amb el secret de confessió. És un servidor, ell, tan humil com el més humil dels homes, tan temerós de l'Altíssim, que els escruta des de l'alçada, com aquells que es reuneixen en cada missa.

En acabar el dia, deixarà la sotana i l'alçacoll i es vestirà amb roba de carrer. Subreptíciament, per no ser vist, com de costum, quan la necessitat constreny. Burlarà vigilàncies i mirades inoportunes, conduirà fins a la ciutat veïna, on se sap anònim, un ciutadà més enmig de la metròpoli. Cercarà els camins de neó, la sordidesa de tuguris on la paraula no és necessària, sols la mirada i el gest. I els diners. Quan aconsegueixi pujar amb qui més li faci el pes, recordarà la feligresa adúltera, cada detall, cada postura, per assolir la gràcia de Déu i de la Providència a mans d'aquella barjaula pecadora que, per quatre bitllets, li obre les portes del Paradís sense sermonejar-lo ni tan sols mirar-lo. Com li sol succeir després de la sessió confessional i redemptora. Es penedirà, segurament, en tornar a la rectoria, lliure de la brutícia d'haver-se vist obligat a escoltar aquelles accions tan vexatòries per a la seva persona. Humil servidor com és, però, accepta la seva dissort, estoicament. Com de costum.

Cap comentari: