deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

14/4/13

Misèria (Relats conjunts)

[...aprofitant l'avinentesa del Centenari del naixement de Salvador Espriu, també...]


Al prat de l'herba molla
hi ha verí d'escurçó:
s'emplenaran de sobte
aquests meus ulls de mort


Salvador ESPRIU.



...Però em defenso
De la fam
Del feroç Drac
Amb les paraules
Que ressonen
En l'atzucac
De la nit.

Deixo allunyats
Tant l'enveja
Com el verí,
Perquè, en el torb,
La seva ira
Pugui morir
Sens despit. 

Só la falena
Qui recapta
El brut argent
Del miserable
I de la meva
Ombra morent.
Sóc bufó

 D'humil, morta
Cort de reis orbs,
On el voraç
Drac la gana
No apaga mai?
Surto del jaç
D'escurçó

Per a caure
En les urpes
Del repulsiu
Monstre: remou
Mes entranyes
I encén, aspriu,
El seu foc,

Cremant vilment
La veu calma
De l'esvoranc,
El sord cadí
De la cruesa
Del crim de sang
Del badoc.

Fa rendir-me
La feixugor
De ses sentors,
Que m'envolten
I es tornen
Negres voltors
Del fals Drac,

Que lentament
Mengen, nafren
El fetge sa.
El meu turment
Serà odi,
Udol del ca
Més manyac,
Esdevingut
Llop per a atacar
L'home del sac.


13/4/13

Desídia, reticència (o Única trajectòria)[Melorepte220; 1]

Quan la pedra rodola muntanya avall,

Sols pot esperar-se una única trajectòria, Sísif,
Per molt que s'esforcin els membres a frenar-la
I a modificar-ne la natura descendent,

Però no vols caure en la desídia ni en el suplici
De no haver-ho intentat, sobretot quan
Has estat capaç de dur-la al cim de la muntanya.

Quan la fruita i l'aigua són tan reticents
A l'acollida i als llavis i als dits, sols resta, Tàntal,
Cloure els ulls i observar-ne el curs i la creixença,
Resseguir-ne els meandres i el brancam.

Però no vols renunciar, en començar un nou dia,
Al glop fresc ni al mossec reconstituent,
Si saps que gairebé tastaves la llum, sent a les fosques.

Providència (Repte Clàssic DXLII)

Deinde, ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen.

Com de costum, amb aquesta frase dóna per conclosa la confessió. I la feligresa en qüestió es dirigirà al banc més fosc de la parròquia per acomplir la seva penitència. L'ha escoltada amb desgana, sobretot en els episodis més quotidians i innocents, que, per a una ànima càndida, són motiu de condemna eterna i de rebre el càstig diví tan ple d'ira com el que ell mateix ha remarcat en tots els seus sermons. Sap què ha de dir i com dir-ho, entre les gesticulacions i la variació del to de veu, perquè els ulls dels fidels que s'apleguen dins de l'església reflecteixin temor i oblidin arrogàncies i odis mundans, i mirin amb més respecte Déu i la seva persona, que parla enmig de l'altar.

L'espia mentre resa, penedida, i recorda cada frase referent a la seva infidelitat. Els encontres furtius amb el seu amant que, malgrat la confessió setmanal, continuen produint-se. I ell li ha demanat, com de costum, el màxim de detalls possibles. Perquè l'absolució sigui completa, per res més. No li interessen, a ell, ni postures ni nombre de repeticions, ni preferències sexuals o de quina manera arriba a l'orgasme cadascú. Efectua la seva tasca de redemptor per salvaguardar l'esperit noble dels seus feligresos, i garantir un camí ample i lluminós fins al Regne dels Cels, i poder seure a la dreta del Pare.

Ell, com de costum, no dubta en cap moment quan la nota temerosa del seu futur i li pregunta per l'efecte del penediment o per la reiteració dels seus actes. Una resposta rotunda la tranquil·litza. Pot ser mil vegades pecadora que mil vegades la perdonarà Déu, si ho confessa amb aquesta franquesa tan transparent. Ell l'escoltarà sempre, com fa amb la resta del ramat. I res del que sigui explicat dins del confessionari no sortirà dels seus llavis, que Déu segella amb el secret de confessió. És un servidor, ell, tan humil com el més humil dels homes, tan temerós de l'Altíssim, que els escruta des de l'alçada, com aquells que es reuneixen en cada missa.

En acabar el dia, deixarà la sotana i l'alçacoll i es vestirà amb roba de carrer. Subreptíciament, per no ser vist, com de costum, quan la necessitat constreny. Burlarà vigilàncies i mirades inoportunes, conduirà fins a la ciutat veïna, on se sap anònim, un ciutadà més enmig de la metròpoli. Cercarà els camins de neó, la sordidesa de tuguris on la paraula no és necessària, sols la mirada i el gest. I els diners. Quan aconsegueixi pujar amb qui més li faci el pes, recordarà la feligresa adúltera, cada detall, cada postura, per assolir la gràcia de Déu i de la Providència a mans d'aquella barjaula pecadora que, per quatre bitllets, li obre les portes del Paradís sense sermonejar-lo ni tan sols mirar-lo. Com li sol succeir després de la sessió confessional i redemptora. Es penedirà, segurament, en tornar a la rectoria, lliure de la brutícia d'haver-se vist obligat a escoltar aquelles accions tan vexatòries per a la seva persona. Humil servidor com és, però, accepta la seva dissort, estoicament. Com de costum.

12/4/13

Lingüística

Diràs avui i em retornarà la perfecció dels teus llavis als ulls,
I sabré com anomenes la pell quan l'acaricio amb la calidesa
Del món sencer, com la ploma que festeja la brisa i no pesa,
I xiuxiuejaré els mots que ens agermanen, lluny dels embulls.

Diré vida i bategarà en el paladar la frase que basteixo i reculls
Quan el silenci calla i deixa pas al reialme on seràs princesa
Per sempre, i ordenaré el meu dia i la teva nit amb la certesa
Exacta de qui coneix la mar i en detecta penya-segats i esculls.

Diràs camí i els peus seguiran endavant, a la recerca de dreceres
Que ens apropin més allò que mai no oblidem i que ens pertany,
Per respirar i viure, per guarir la memòria presa del record i del seu dany.

Diré aigua i assaboriré cada gram de pluja que ho xopi tot, les primeres
Gotes que tamborinegin al fons de l'esperit i et revelin què esperes:
En la immobilitat del cos, el cor batega i parla amb llengües d'antany.

11/4/13

Llàgrimes còmplices (o Magnificència)

Al bon amic Ferran d'Armengol, per descobrir-me Blaumut


Llàgrimes i rialles, i la conversa que em porta el balcó
Estès a la magnitud magnificent del teu nom, i onades
I bocins de la memòria que em vénen tant de gust tastar,
Junt amb l'olor de despertar al teu costat i de les bugades.

Frases desfetes i còmplices, el mal temps per al demà
Que té el rostre de la bondat, i aturar el temporal debades
Dins del pou de les pupil·les que m'esperen amb serenor,
I agrair al món i a la vida l'aigua fresca de les teves mirades.

Rialles i llàgrimes, i el somriure neix cada cop que badalles,
I sota els llençols explorar l'Univers bessó dels teus pits,
I saber que el futur es tenyeix amb el present i el passat.

Pluja i llampecs i música, i el temps s'escola entre els dits
Quan la penyora dels teus llavis m'obre portes a l'eternitat,
I desitjar núvols i sol, alhora, com qui plora i riu mentre balles.

9/4/13

Ales enigmàtiques (o Èxtasi)[RPV249]

Florirà la flor amb fermesa tan formosa
Com fràgil, foc de qui fingeix no conèixer la flama,
Blancor que fuig i fremeix amb el funambulisme
Extàtic del pètal deixat al sol i a la brisa.

Abrusarà el camp i la terra, fidel a l'origen,
I l'omplirà amb l'esplendor que l'engendra,
Amb l'esperit de núvol volàtil arrelat a la terra,
Mentre el temps de llum minvant es deixa enrere.

Conquerirà el més adust i aspriu dels paisatges,
Enmig del brancam curull de siluetes sinuoses
I d'ales enigmàtiques, properes al cel que s'allisa.

Florirà la flor i fecundarà la ferida oberta
Al centre del cel, colors càlids del capvespre,
I la blanca, blana, benèvola brisa esdevindrà cirera.

7/4/13

Veneració (catedralícia)

A Anna G. C.,
perquè el reflex no sempre és dolent...


Perquè el somriure és vida i llum i font, somriu.
I vindran mars plenes de tu en les despulles del dia,
On l'enyorança és paper de vidre que llima les hores,
I l'únic desig que em mou és saber de tu, lladre de mons.

I vindran mans i denes per al calvari d'esperar-te,
El rosari del teu ventre catedralici per als meus ateus
Ulls que són veneració cap a tu, desfici, bogeria dement.

Perquè reviure passa pel caliu de la teva pell fervent,
Mostra't, aixeca'm i fes que camini fins al lloc on les deus
Són el teu esguard, que m'escruta i m'abeura l'ànima farta
De passar set i fam quan la ment tenyeix de tu els segons.

Guia'm cap al teu jaç, esborra les nits viscudes als afores
Del teu recer, besa'm aquests meus llavis que saben que l'agonia
Acaba si t'abasto: el teu nom apareix en tot mot que s'escriu.

5/4/13

Mil·lèsimes pacífiques (Melorepte219)

Has inundat el meu esperit amb la pluja
O és l'aigua dels segles somniats al teu costat
Que m'impregna les mil·lèsimes de segon
De l'existència per ser-te veneració constant?

Has engolit els deserts de la soledat extrema
Amb els parpres quan em mires fins a la sacietat
O solament han estat oblidats per la pupil·la meva,
Que solca camins carnals pel teu cos exultant?

Has asfixiat la lassitud que em persegueix i m'uja
O m'has renovat els membres amb tendresa i amor
Per sentir-me capaç de tot, amb tu i en Pau amb el món?

Has tatuat en els núvols la lluita vers el que no vull témer
O has signat definitivament l'armistici entre els llavis i l'enyor
Per saber que demà despertaré amb tu, amb l'eterna treva?

3/4/13

Decadència (RPV248; 2)

 photo Laanciana1_zps56c418ef.jpg


Hi ha vida de nou després de la mort?
Es recupera el temps que s'esfilagarsa
I s'escola desguàs avall o és pèrdua
I desorientació, que desarrelen de tot?

Hi ha carícies quan les mans són el rastre
De la decadència de la carn i de l'amor?
Se saben els límits d'allò que no s'abasta?

Hi ha memòria sense experiència ni record?
Es plora amb el mateix sentiment la vida
Que el somni, si amb la vetlla els ulls no s'obren,
Si s'accepta el curs dels dies amb resignació?

Amb l'esfera del rellotge envoltada d'arrugues,
Hi ha vida novament després de la mort?
I oïdes que acceptin el dol de tantes preguntes?

Nostàlgia malencònica

A Anna G. C.


Nostàlgia de tu als llavis, com les albergínies endolcides
Amb la mel fosca, cruixents i per menjar-les a cremadent,
Com el salobre de la mar que torna a la llengua i pressent
La cala i el mirador i el comiat a contracor, pells humides.

Enyor de tu als dits, com la suavitat de la teva esquena
Que accepta la carícia i el bes, la tebior del cos aliè, tan serè
Com el respir després de l'apnea forçosa, la frescor de l'alè
Que omple els pulmons de nou i és consol contra la pena.

Melangia de tu als ulls, com la posta que recorda a l'horitzó
L'origen del món i de la vida, la rojor que embelleix la tarda,
Com veure el teu nom en el rastre dels núvols i pronunciar-lo.

Nostàlgia de tu al cor, com la llum quan desapareix la foscor,
Com contemplar-te el rostre mentre la teva pupil·la m'esguarda,
I percebre els moviments de la teva boca cada cop que et parlo.

2/4/13

Dècimes (fatídiques)[Minirepte71]

En qüestió de dècimes de segon, la mà de la mare ja no m'agafa. L'he perduda i el pànic m'acora. Un somiqueig esdevé plor, que s'accentua. Al meu voltant, però, tot és diferent. Caos i rebombori i molt de soroll. Les llàgrimes em regalimen galtes avall, les noto. Immòbil enmig de no sé on, miro pertot arreu i m'és impossible endevinar què succeeix o què li ha passat a la mare per perdre's entre la gentada. Segueixo la direcció que m'obliguen a prendre, sóc massa petit per veure cap a on corre la gent. Confio cegament en desconeguts, desoint les paraules dels pares. Tinc por, molta por, vull olorar la mare mentre m'abraça de nou. Reconfortar-me entre els seus pits, la llar i el refugi. Però no hi ha res de tendre en el que observo, ni fa olor agradable. Eixorden els xiscles, la ferralla grinyola, pols i pampallugueig que és mitigat per la claror creixent. Sortim, anem cap a l'exterior. On era la porta, ara sols sembla haver-hi un esvoranc enorme en la paret. Tampoc allà, a l'esplanada de l'aparcament, hi ha indicis de la mare. Alço els ulls i les enormes lletres blaves són tan grans com l'avinguda Meridiana. 

Acluco els ulls abans d'agafar el carret de la compra. Han passat els anys però segueixo tenint pànic a fer la compra. Des d'aquell divendres de juny que és un suplici, carregat d'enyorança cap a la mare. I la seva olor, que tant em protegia de tot mal...

Eòlica, aquàtica (RPV248; 1)

A Anna G. C.


El vent se m'emporta i la pluja se m'enduu

Lluny, enllà, on l'horitzó s'emplena de desig

Per besar-te els llavis i l'ànima i, curull de tu,

Sé que la vida és això, respirar-te fins a la mort.



I tens la llum de la matinada primera, que lluu

Al fons dels ulls, als capcirons dels dits, enmig

Del centre de l'existència, i il·lumines el dejú

Que em prepara per al delit de devorar-te el cor.



La pluja se m'enduu i el vent se m'emporta

Lluny, fins on el negre ocell del malastruc vola

I fuig del retrobament; desapareix de la nostra vista.



I tens el futur a les teves mans, que obren la porta

Al somrís i al xiuxiueig, l'arpegi suau que s'escola

Entre l'enyor, quan tornem per ser musa tu, i jo artista.

30/3/13

Gèminis

A Anna G. C.


Quan el món s'ha construït al voltant dels teus llavis,
No hi ha huracà que s'endugui el desig fervent del bes,
Ni que trenqui el lligam indivisible dels noms fets carn
I dents i somnis més reals que el retret o la rancúnia.

Quan el dia arriba amb un simple mot teu, no hi ha glavis
Capaços d'escorxar l'ànima, ni l'entrellat subtil de tan revés,
Pot deslluir aquesta vida, malgrat que les nits siguin l'arn
Més espinós que imagini la Natura, la més vil angúnia.

Anna, quan el meu cor sols anhela la lluïssor dels teus ulls,
El somriure clar i sincer, la carícia, la tendresa, la intimitat
D'una abraçada, amb la complicitat d'una mirada, no hi ha
Món que existeixi lluny dels limits d'aquesta llum que reculls.

I respirar un cop més és poder ésser novament al teu costat,
A tocar de la teva pell, embolcallar-me la mà amb la teva mà.

28/3/13

Resiliència (o Rèmores pretèrites)[Melorepte218]

A Anna G. C.



Has entès que, per créixer, cal avançar amb passa ferma,
Disposar nit i dia dels somnis, somriure a l'adversitat
Quan la galta que ofereixes a la bufetada diària
Es cansa de resistir el tracte roí de l'existència?

Has comprès que, per néixer, el coratge sembla una erma
Lluita contra els molins, un retrocés continu al passat,
I pressents més allunyada aquesta ajuda necessària,
Que no s'ha mogut del seu lloc i és resistència?

Has copsat que, per créixer, la tempesta que es desferma
Cal que sigui suportada sense defallir, amb resiliència,
Per l'enyor dels llavis i dels dits, per la intempèrie
Del cor quan els ponts del diàleg han estat cremats?

Has entès que, per renéixer, cal esborrar tota la sèrie
De rèmores que et llasten el cos, i per poder viure plegats?

27/3/13

Síndrome (o La Llúcia)[Repte ClàssicDXLI]

[he recuperat els personatges d'aquest relat anterior]


Han passat setmanes i mesos des de la trobada amb el pare de la Llúcia al parc, després de cinc anys d'haver perdut la visió a causa dels cops rebuts per ell mateix. El pànic primerenc, degut a recordar aquell capvespre fatídic, va anar alleujant-se amb les seves paraules de penediment i de perdó, carregades de tanta bondat que li costava reconèixer el dimoni que la va colpejar fins que l'alcohol va adormir-lo. En el seu lloc hi anava percebent l'home que l'havia conquistada en plena adolescència, que li havia fet passar tants bons moments i que, finalment, havia aconseguit dur-la a l'altar. Però la Lídia ara no és la mateixa dona perquè no hi veu.

Han passat setmanes i mesos de placidesa i de feina dura a casa. La simple acció d'escombrar o d'omplir un got d'aigua per a la petita li sembla una tasca de titans. Però és tossuda i, com a molt, ha acceptat un gos pigall per als passeigs i per a sortir a comprar. Ell l'ajuda cada cop menys, gradualment ha perdut aquell oferiment inicial de fer les feines més àrdues perquè té la jornada laboral molt atapeïda i arriba cansat a casa per dur la roba bruta a la rentadora i fer bugada, o preparar el sopar per a la família. Ella ho farà. A més, hi té la mà trencada. Amb la flaire que desprèn la cassola o el soroll de la carn que es cou a la paella ja sap quin moment és l'idoni per retirar el menjar del foc. La Lídia no gosa queixar-se, perquè el pare de la Llúcia no l'escridassi.

Han passat setmanes i mesos, i cap dels dos s'adona que les coses han tornat al seu lloc. Apatia i desgana, mal humor per qualsevol cosa i rutina. La Lídia, en moments de decaïment, imagina la cara de la Llúcia. L'estima tant que no vol veure-la trista de nou. Ara té pare, com les altres nenes de la classe. Coneix la crueltat de la gent, sobretot la dels petits, que només percep la diferència de les altres persones i les titlla sense pensar-ho dues vegades. Avui aniran al parc de nou. Ella llegirà, encara que no ho faci amb tanta rapidesa com abans de perdre la visió, però els dits ja no dubten tant a l'hora de desxifrar els signes dels fulls. La Llúcia jugarà amb les seves amigues imaginàries perquè tenir pare no garanteix tenir amistats. Tenir una mare cega també és motiu de titllar-la de diferent...

Han passat setmanes i mesos des que la Lídia va retirar les denúncies contra el pare de la petita, que ha refet la seva relació amb ell, malgrat les paraules de les seves companyes de teràpia, a l'Associació de Dones Maltractades. Es justifica per l'amor cap a la petita. No és humà que visqui sense el pare, ara que sap que en té un, com les altres nenes. I tornaran a casa hores abans que ell, que segurament haurà tornat a anar al bordell de camí cap a casa per carregar-se de cerveses i descarregar. Pudirà a alcohol, com anys enrere. Però ara ja no pot deixar-lo així com així. Se sap segrestada, aferrada a aquell home cada dia més desconegut per a ella, que es desviu per la Llúcia, però. Se sap lligada de peus i de mans a aquell que la va omplir de cops i d'insults fa unes setmanes i uns mesos. Amb una síndrome d'Estocolm que li ha fet esborrar aquest episodi en èpoques de desànim, i l'ha encegada més del que la ceguesa sol tenir-la cega. La consola la felicitat de la Llúcia, el seu amor, la seva vida veritable.

19/3/13

Patrícia (Minirepte70)

Es desperta amb l'escalfor a l'ambient. A més de la del seu cos. Quina nit, la darrera. Entre l'influx de la lluna i saber-se dins del període fèrtil, no es reconeixia enmig d'aquell desig exagerat, com posseïda per una bacant. La somnolència li fa experimentar sotracs gairebé tan intensos com els de fa unes hores. Fins i tot li sembla sentir la reminiscència dels xiscles i dels crits, immersa en el plaer extrem provocat pel seu marit. No vol abandonar encara els llençols, impregnats de fluids corporals i d'amor. Acluca els ulls per percebre millor cada matís que recorda. Des que ell va ejacular dins seu que ho sap: el seu ventre alberga una nova vida, que engrandirà la família i honrarà la ciutat. Està convençuda que, en alçar-se, serà una dona diferent i el seu cos li semblarà més atractiu.

La cridòria vaticina l'espectacle caòtic que es troba en obrir la finestra. Una corredissa sense ordre cap a enlloc, fugint de no sap què, encara. No hi ha la claror que sol haver-hi a aquelles hores del matí, ni els carrers estan coberts d'aquella grisor que percep a primera vista. Abans que pugui reaccionar, una pluja de cendra i de pedres incandescents la sorprèn. La llengua de lava vindrà després, gairebé al mateix moment que els gasos inhalats l'hagin deixada inconscient. No coneixerà mai el rostre d'aquell nou membre de la família patrícia, ni tampoc com serà trobada, segles més tard, entre els efectes de l'erupció del Vesubi.

18/3/13

Engalanats (o Tímida mirada)(Melorepte217)

Vas venir quan encara existien les cigonyes i París,
Quan el nom dels pares era respecte i autoritat,
Quan la plaça del poble s'omplia de vestits de gala
I alegria i xerinola i música per ballar en parella.

I també vas demostrar-me que els llavis i les mans
Sabien trobar instintivament els camins de la pell,
Mentre l'orquestra estrident ens embolcallava
En el món mínim i mut dels nostres ulls de criatura.

I vas dir-me el teu nom amb la tímida veu
De qui no gosa trencar el silenci i la tremolor
Dels meus dits evidenciava el nostre descobriment.

Vas venir per oferir-me l'allau i el neguit, innocents
Per no adonar-nos que era amor el que sentíem.
Perquè no teníem quinze anys encara, com cantava el Poeta.

14/3/13

Junts (o Àvida vida)[Niporepte81]



Véns de la pluja
I de l'aigua retornes.
Xopa'm la vida
Perquè en l'espill les hores
Sempre se'ns multipliquin!

Nostàlgia (del temps de les cireres)[RPV247]

A Norma Servé, amb amor fraternal


Recordes el temps de les cireres, quan érem infants?
No hi havia més dolcesa que l'escalf del sol damunt
Del camp de batalla que imaginàvem i desplegàvem,
Caòticament, enmig de l'ordre de la llar, lluny dels adults.

Recordes quan érem feliços amb un pam escàs de terra
On lluitar contra dracs i enemics immòbils i muts fins
Que els insuflàvem vida i paraules de l'Univers privat
Compartit i entès només per nosaltres, la seva màgia?

Recordes les queixes en adonar-nos que la velocitat
Del pas de les hores augmentava quan més gaudíem,
Quan la mare ens apressava per recollir els
argambois?

O quan el carrer feia olor d'Orient durant la cavalcada,
I tot eren somriures i joia i nervis per anar d'hora a dormir?
Recordes quan la vida no s'havia de preocupar per recordar?

10/3/13

Andròmines (Repte Clàssic DXL)

Després d'anys de monotonia i de matrimoni amb més daltabaixos que moments d'alegria, la nostra relació ha quedat en una via morta. Les tertúlies amb els companys de feina o amb els amics de la colla de tota la vida no sempre són per passar l'estona i, de vegades, inclús porten sorpreses. Això em va passar la darrera vegada i, entre cerveses i riallades, vam tocar els temes típics. Des del futbol al rànquing entre les paies que treballen a l'oficina i les que veiem als programes de televisió o a les revistes. Aquest darrer tema, inevitablement i infal·lible, duu cap a les nostres dones, xicotes o el nom que cada cas concret tingui. En aquella ocasió, l'alcohol ingerit, amb poc aliment sòlid (les patates braves de rigor, festucs, cacauets, olives farcides,... més per enganyar l'estómac que perquè esdevingués un tiberi pantagruèlic), va brindar-me l'ocasió d'or de parlar del meu matrimoni i de la situació real. Les crítiques van recaure en ella, sens cap dubte, amb exageracions i facècies diverses que van divertir-nos més que lamentar la meva sort.

Les conclusions d'aquell dantesc espectacle, enmig de paraules pujades de to i rots i d'altres sorolls que m'estalvio detallar, van portar-me a entrar al sex-shop. Havíem debatut els pros i els contres dels vibradors i dels consoladors. Realment era prou difícil saber què podria satisfer millor les necessitats de la meva senyora i com que havia de ser una sorpresa, no vaig gosar consultar-li-ho pas, malgrat tenir dues setmanes de marge per al nostre aniversari. A més, deixant de banda les tertúlies, un servidor no sol desplegar un atreviment desmesurat (podria dir que inexistent), així que l'entrada a l'establiment fou més aviat caòtica i sense rumb concret. Tampoc no va ajudar que la persona que atenia darrere del mostrador fos del sexe femení. Per tant, tot cohibit, vaig anar directe a les cabines, on s'emetien diversos tipus de cintes pornogràfiques dels gustos més diferents (inimaginables per a mi fins a aquell moment, encara que costi de creure).

La vergonya inicial va desaparèixer al cap de cinc minuts de veure quin pa s'hi donava allà dins i, fent honor als malnoms que ens solen definir (des de llimac fins a mico, i tot un reguitzell d'animals prou relacionats amb el tema del cardar), la visió d'aquelles escenes tan explícites va provocar-me una excitació insòlita que ni la millor de les nits podrà superar mai. Només destorbada per la fi del crèdit, que m'enganxava a contrapeu, cosa que em feia córrer regirant les butxaques a la recerca de monedes o bitllets per seguir gaudint de l'espectacle audiovisual. Sabia que aquesta no era la finalitat d'entrar al local, però no podia sortir amb aquell entrecuix tan inflat. El compartiment amb mocadors de paper van ajudar a eixugar-me la conseqüència de tantes monedes invertides en aquella cabina, abans de sortir-ne, dissimuladament.

La trajectòria dubitativa entre les prestatgeries van fer menys evident allò que acabava de succeir allà dins. Encara que penso que tothom ho deu saber. Més tranquil i relaxat, l'exploració del sex-shop va ser bufar i fer ampolles. De mides i de colors variats, l'extensa oferta i la col·locació dels objectes que cercava era idònia per acabar de perdre'm del tot dins d'aquella mar d'estoc novíssim per al meu tarannà de bocamoll i de xerraire sense haver vist tant de món com gallejava. No vaig obrir boca i vaig engrapar el més gros dels cilindres per poder fugir d'allà el més ràpid possible. A l'hora de pagar, ni un sol mot va sortir dels meus llavis, roig com un tomàquet com devia estar... Ho notava. Notava el rubor en les meves galtes, indicador de la meva primera vegada, encara que hagués agafat aire per omplir-me el pit i aparentar experiència i seguretat en allò que feia i comprava.

No hi havia ningú a casa. I, en arribar, l'operació de comprovar les característiques de l'estri obtingut va ser fàcil i m'omplia de satisfacció haver-me'n sortit tan bé. Molt més fàcil que la tria, sincerament. Però el que va fer-me tocar de peus a terra i dubtar de la bona elecció. Un “Made In China” imprès a la capsa va esdevenir una esgarrifança i suor freda immediates. Calia comprovar que aquells materials no fossin defectuosos ni posessin en perill la meva senyora. Que una cosa és no tenir una relació òptima i l'altra desitjar el mal a algú... Ara encara hi penso, en el risc que vaig córrer en aquell moment. Però, en aquell moment, vaig ser temerari per primer cop en la meva vida i, per l'estimació d'anys de convivència, vaig fer de conillet d'Índies per assegurar-me que aquella andròmina no era més perillosa per a la salut que satisfactòria per a les carències sexuals.

A aquestes alçades, no puc dir que estigui penedit d'aquella arriscada comprovació. Al contrari, crec que hi ha excepcions en els productes fabricats en el país asiàtic. Un d'ells, el consolador. L'únic inconvenient era que la nova visita s'hauria evitat si hagués estat més confiat i previsor. Per dues raons. La poca predisposició per agradar-me tot allò vingut dels xinesos, i no haver-ne agafat un parell d'aquells artefactes, en lloc d'un de sol (no m'hauria semblat correcte del tot donar-li un aparell d'aquelles característiques i per a aquella finalitat usat abans...). Per això, la nova visita al sex-shop va ser gairebé forçosa. No sóc de desdir-me'n, la veritat, de la idea original. I la idea original sempre havia estat la compra d'un producte d'allà dins. Tot agafant aire, vaig estirar la porta d'entrada de l'establiment. De nou tota aquella gamma de colors i formes em seduí. I, inconscientment, a les mans m'hi va arribar un consolador un xic més gran que el que ja tenia a casa. Els ulls, amb la mateixa inconsciència, també van fitar endavant. Una disfressa de caputxeta vermella tan curt com rebaixat de preu em posà entre l'espasa i la paret.

Avui, finalment, la data de l'aniversari ha arribat. Ella no espera que me'n recordi, ho sé, i per això no m'estranya la cara d'incredulitat que l'aclapara. Em besa en desembolicar el paquet embolicat amb la màxima professionalitat i discreció. La disfressa és perfecta i, amb una mirada prou picardiosa per saber què pensa, m'agraeix el detall que ens donarà una segona oportunitat per salvar el nostre matrimoni. Aquesta nit segurament ens aprofitarem de tot el joc possible de la nostra imaginació, gràcies a ella. I esperaré amb desfici que ella marxi cap a la feina amb un somriure d'orella a orella demà al matí per provar l'altra adquisició i comparar-la amb la primera andròmina.