Pàtria (RPV210)

Mira'm

Amb ulls encuriosits.

Potser així sabrem el meu nom

I el teu.

Palpa'm

Amb la magnitud

D'un crit que eixordarà

Les oïdes.

Deixa'm

A les portes del silenci

I del deliri:

Escoltaré

La meva queixa, la d'una terra

Que se sent crucificada.

Clarícies (Relats Conjunts)

La nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. Però no l'abandona encara. Amb una ganyota de fàstic, com si el llot que ha anat adherint-se al tronc ara li semblés desagradable, indigne del seu joc solitari, el deixa a prop del gronxador, s'arrepapa al seient i es gronxa. A pocs metres, la mare llegeix. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s’enfosqueix amb tonalitats rogenques. Un llamp apareix d’entre els núvols i impacta damunt del cap de la petita, que cau fulminada al terra, davant de la mirada astorada de la seva mare. No es mou…

No es mou la baldufa si no l’ajudes tu amb la corda, o no ho saps? Com te diuen? Jo encara no en sé, de sumar o restar. Però puc escriure el meu nom amb lletra de pal. Mira: P-A-U-L-A. Paula. Sí, així li deien a la iaia. Sempre m’ho diu la mama. Ella m’ha comprat aquest vestit, t’agrada? No, la iaia no, la meva mama. Ella em cuida bé, i és atenta amb les nenes que són amigues meves. Vols ser-ho tu? No dirà res si li dic que ets la meva nova amigueta. Però no m’has dit el teu nom. No en saps? Doncs, digues-me’l sense escriure’l. O tampoc saps dir-lo? Laura? Mira, t’ensenyaré a escriure’l amb lletra de pal, com el meu. Vols? L-A-U-R-A. Cinc lletres com jo. I només tenim una de diferent. La erra. Podríem ser germanes i tot. Si el teu vestit fos rosa com el meu. La mama diu que em queda bé el vestit rosa…

El vestit rosa de la nena s’ha embrutat amb la grava del jardí. La mare s’ha acostat a la seva filla i l’observa. La respiració és dèbil, però sembla constant. Li agafa el canell i li busca el pols, que el troba, també dèbil encara que accelerat. Ha de trucar al servei d’emergències, una ambulància perquè se l’emporti a l’hospital més pròxim, o a l’ambulatori més proper. Ella no en sap, de primers auxilis. Però la seva preocupació és la seva nena…

La seva nena, així em deia la mare, i encara m’ho segueix dient ara. I això que ja tinc setze anys, Laura. Em miro al mirall i veig el meu cos canviat, que ja no és el d’una nena, però la mare m’estima. Com quan era petita. Els anys no passen per a mi, crec que és el que li succeeix a la mare, que no em veu canviar. Potser no vol adonar-se que creixo i que ella envelleix. No, no li fa por la mort, penso que és perquè li agradaria ser bonica i ben plantada tota la seva vida. I el drama que va fer en aparèixer-li la primera cana? Ni canes ni arrugues té aquest cos...

Aquest cos que jau al terra del jardí és el de la seva filla. Qui ho diria, immòbil, callada, quieta. La Paula és moguda i un terrabastall pertot arreu on va. Fins i tot sense nenes al seu voltant, es distreu i juga amb allò que troba. I aquell tió, gros com ella gairebé, què devia veure en aquell tros de llenya? La trucada s'ha fet, ara sols ha d'esperar, resar perquè Déu l'ajudi. Un cop més...

Un cop més sap que viure és acostar-se a la mort. És com un art que mai no sabem per quin motiu ens fascina, però mai no deixem de practicar-lo. I Déu no ens aconsella, ni tan sols penso que ens escolti. Ni les súpliques ni les pregàries que malgastem en venerar-lo, en recordar-lo. Dorm. La mare dorm, i agafo la seva mà...

La seva mà és freda, glaçada, com si l'urpa de la mort l'hagués esgarrinxada per dins, com si els seus llavis haguessin estat besats per la gebrada boca darrera. Sanglota, silenciosament, perquè no vol que la Paula, si encara pot, l'escolti plorar i es preocupi per ella. Sembla que sona la sirena d'una ambulància, que un bri d'esperança brilla encara dins seu. Sofreix, perquè és mare. Ha de ser la mare qui sofreixi el dolor dels fills, sempre...

Sempre recordaré les paraules de la mare. Ara, amb la solitud d'una habitació blanca, immaculada, assèptica, la recordo, la veig fent-me companyia mentre jo creixia i ella envellia. Consells, discursos, monòlegs i converses, paraules a dojo, pensades o dites a l'atzar, sense cap finalitat concreta. Jo també envelleixo, moro lentament, però segueixo vivint, aquest art de viure que m'ha estat ofert. Me l'ha ofert ella, dins del seu ventre. Mica en mica moro, callo, però agraeixo l'esforç de la mare per haver-me regalat la vida. Al seu costat, a pesar de la seva obsessió per no envellir. L'estimaré mentre visqui, perquè és i serà la mare...

La mare desperta. El llibre ha caigut al terra i veu com la Paula, la seva filla, una nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. L'abandona al costat del gronxador i, mentre s'arrepapa al seient per gronxar-se una estona, la mare la crida perquè s'acosti. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s’enfosqueix amb tonalitats rogenques.


Relats conjunts

Psicodèlia (Niporepte27)

Para la Terra,
Per si la balustrada
De nou voleia.

Concòrdia (Minirepte35)

[Tema: Vida en un creuer]

...Si, en definitiva, ja m'està bé. I potser ja era aquesta la meva sort, la d'acabar els meus dies en aquest creuer. Després d'anys de feina feixuga, de ser fustigat com una bèstia de càrrega qualsevol, de treballar de sol a sol i sense cap tipus de queixa, quan ja sóc vell i em creia amb el dret d'un període més plaent. Deu ser aquest, el meu destí, un tràgic destí que no em mereixo pas...

I això em passa per ruc i per fidel i per creure'm imprescindible. Per gosar acaparar-ho tot des del primer dia. Si hagués escoltat els parents més propers, ara no em trobaria en aquest mal pas. Ara que em tocaria la placidesa i els bons aliments, cap tràfec ni cabòria fins al final dels meus dies. I només preocupar-me d'observar el paisatge, la mar tan pròxima, la pluja si ha de ploure, la brisa fent-ho voleiar tot. I res d'això és el que tinc. Sóc tractat com un més del ramat que es troba enclaustrat aquí. Amb una falsa llibertat de trobar-se a l'aire lliure però encadenat, alhora.

Sé que no arreglaré res queixant-me, que això atiaria més el foc de les conseqüències. El millor és ser mesell i restar en el creuer, amb concòrdia dia rere dia. Potser així deixaré de menjar farratge sec i insípid i retorni a la pastura gerda i saborosa. Mentrestant, però, que el creuer no pari i la sínia doni aigua als camps i estigui content l'amo, almenys.

Justícia (RPV209)

[Paraules alienes, no pas meves; la idea des de l'altre cantó...]

Com gegants bessons amb peus de fang, altius, excelsos, excessius,
Així es mostren els monstres babèlics engendrats per l'home,
I llur vista s'enlaira sense modèstia vers Déu, desafiant-lo.
I vindran les ales del còndor per retornar la justícia
Al món, a l'ordre que ha de regnar a la terra
Com en el cel, amb paraules sagrades
Del llibre que ens guia per sempre.

Com l'altivesa que recorre
Les venes del llec impur,
Així ens empudeguen
L'aire i el camí
Assenyalat
Pel noble
Al·là.




[Imatge d'Andrea Allasio]

Desídia (O Engràcia d'adéu)[Minirepte34]

[Tema: Absència]

Aquestes línies són fruit de la teva desídia. I del teu tarannà absent, descuidat i sense tenir en compte les paraules d'algú que t'estima i t'ha seguit amb la fidelitat més pura. Ara no creguis que són mots de rancúnia o de ressentiment. Només són el reflex del cansament que hi ha dins de la meva ànima, de l'ànim desangelat per no haver aconseguit res de tu en aquesta vida. No cal que et defensis, que ja m'has perdut del tot. Als meus setanta-cinc anys no estic per empreses que, a data d'avui, no em garanteixen res. Ni tan sols la satisfacció de la fita assolida. El que em satisfà en aquests moments és haver tret el valor per poder escriure't aquest comiat. Sí, ho has llegit bé. És un comiat, un adéu, un fins mai, si vols que sigui un final de socarrel i dràstic.

No sé si al teu favor tens que estiguis envoltat per un tràfec místic i una aura que ningú no ha gosat manllevar-te ni justificar. La rèmora de les escriptures ja ho té, això de l'engany velat. Però a mi no cal que m'entabanis més. Avui m'acostaré a la parròquia i deixaré a l'altar erigit en el teu honor aquesta epístola. I, en sortir, sabràs que és el darrer cop que hi poso els peus. Ja sóc grandeta per seguir consumint la meva vida en una doctrina que és fal·laç, en un déu que no mereix cap tipus de fe.

Adéu.

Signa: Engràcia Herèdia.

Fàtima (Repte Clàssic DVI)

En arribar a la cala, hi trobem poca gent, com acostuma a ser. Aquesta platja és l'adient per iniciar la Fàtima en la pràctica del nudisme. Hi acudeixen famílies i és tranquil·la, sense bullícia. El rierol, que es forma amb les aigües termals que emanen del subsòl, serà la millor atracció per a la petita. Allà hi jugarà i la podrem vigilar per torns l'Àgueda i jo, mentre llegim o xerrem amb els veïns de tovallola. La nena, entusiasmada, tria un lloc a prop de l'aigua i, sense incomodar-se, es despulla abans que nosaltres. Té ganes de jugar a la sorra amb el cubell, la pala i el rasclet. S'escapoleix de la seva mare, que ho havia previst i ja l'havia untada de protector solar al cotxe.

Ens desvestim nosaltres, amb la mirada atenta cap al lloc on es troba la petita. Un cop despullat, em tocarà jugar-hi a mi primer per fer menys feixuga la vigilància. Tant per a la Fàtima com per a nosaltres dos. Quan m'apropo a ella, la meva nuesa la fa riure. Es fixa en el penis flàccid d'una forma que em sobta. Per la indiscreció o per l'evidència que l'està mirant. La veritat és que mai no m'ha vist nu a la llum del dia, i menys en públic. Li deu xocar veure'm així davant de gent estranya. Però jo intento mostrar-me amb naturalitat, que comprengui que no hi ha res que ens hagi d'avergonyir. Ni d'infants ni d'adults. Malgrat que no li confessi que a mi encara em costa mantenir-me impassible a la nuesa.

Construirem un castell fortificat amb les eines que tenim. La Fàtima s'oblidarà que no duem vestits de bany, riurà i passarem bona part del matí amb jocs d'experts arquitectes de platja. Aquest és el pla que he estat rumiant per tenir la ment en blanc i distreure la nostra filla. El pla que, amb la irrupció de la parella de lesbianes, queda pulveritzat. Sobretot quan la Fàtima les veu nues, igual que jo. Els seus cossos adolescents i perfectes no són un problema per a ella. Només per a mi. Però callo. Tampoc no sembla estranyar-se quan, sense cap tipus de complex, s'acaricien i es petonegen mentre s'apliquen mútuament la llet solar. Pateixo per aquest espectacle que estem presenciant. I em penedeixo d'haver triat el dia d'avui per portar la nena a la platja nudista.

Li parlo en un murmuri, perquè deixi de mirar-les i no es quedi bocabadada de forma tan descarada. Però és pitjor el remei que la malaltia. En girar-se, els seus ulls es claven a la meva incipient erecció, que m'ha causat veure les dues joves. I és quan la Fàtima comença a pronunciar, amb un dèbil somiqueig nerviós, el nom de la seva mare. Se'm cau l'ànima als peus en adonar-me que en aquest estat erecte sí que l'havia vist, el meu penis. I que, si acaba xisclant enmig de la platja, els nostres jocs nocturns finalment seran descoberts. He de pensar amb rapidesa...

L'harmònica (Relats Conjunts)

— Mira, Charlie. Aquesta harmònica me l'ha regalada la mare en complir els nou anys. Crec que ha estat molt ben guardada perquè el pare, en veure-la, ha quedat bocabadat abans de posar-se fet una fúria. La mare diu que les circumstàncies que envolten l'instrument, sobretot la seva adquisició, són estranyes, segons el pare. Però jo més aviat penso que són falòrnies de gent gran, de casats que no se suporten ja, després d'anys de convivència i d'estira-i-arronses.

Pel que sé, de boca de la meva mare, aquesta harmònica havia pertangut a un músic de jazz de Nova Orleans. Buddy Bolden es deia... En aquells temps (jo encara no havia nascut), les bandes de jazz no es coneixien fora de Louisiana. Per això, que en vingués una a Filadèlfia, va suposar un rebombori insospitat. Tothom va abocar-se als carrers a observar de primera mà aquell grup de negres que tocaven com els àngels. Una música que arribava a hipnotitzar aquelles persones que l'escoltaven, i els feia moure's amb extasiades giragonses. A tothom menys al pare, que es mostrava, com ara, impassible a qualsevol emoció. Els pares, per aquella època, ja feia un any que s'havien casat, després de vuit anys de festeig. Així de bé m'ho explica la mare, amb aquestes paraules que em costa entendre molt sovint, però que no goso preguntar-li per no destorbar-la ni treure-li aquella expressió alegre dels llavis.

I no m'estranya que em digui que el pare va restar a casa, llegint el diari o passant a net els comptes domèstics, que es va perdre l'espectacle únic d'aquella banda tan exòtica per als ciutadans de Filadèlfia. Però ella no se'n va desdir. Hi va anar amb el permís pertinent. Va gaudir de cada peça tocada pels carrers de la ciutat, de cada melodia que s'enganxava al cervell i la taral·lejava tothom setmanes després d'haver marxat els músics de nou al sud. Fins i tot, va fer-se amiga de tots ells. Amb un grau d'amistat i complicitat que va fer que un dels músics li regalés a la mare aquesta harmònica. Ara sembla que hagi arribat a l'edat adient per poder-la tocar. Potser aconsegueixi tocar-la tan bé com la tocava aquell negre. En mans d'ell, diu la mare, podia arribar al clímax, no com amb el pare. I això no cal que m'ho digui, perquè ell mai no ha sabut ni seguir el ritme amb els peus...

Tot això m'ho ha dit la mare avui, en donar-me l'harmònica. L'he mirada, l'he palpada i he notat la fredor del metall. Li he donat les gràcies i l'he guardada bé perquè el pare no la veiés. A ell mai no li he sentit parlar d'aquesta banda de jazz. Ni la mare me n'ha parlat davant d'ell. Una pena perquè no he tingut l'ocasió de veure'n mai una. D'ençà d'aquella visita jazzística, nou mesos abans del meu naixement, no n'hi ha hagut més a Filadèlfia. Això que el pare sigui l'alcalde de la ciutat no és avantatjós, de vegades. Tot i ser el seu fill, crec que no em concediria mai aquest caprici. Jo penso que és racista, en el fons. Per la banda i per aquest to cafè amb llet que tinc. No ho diu però crec que cap de les dues coses no li fa gràcia... I no en sé el motiu real. Tu què en penses, Charlie?

— Potser tens raó, Buddy...


Relats Conjunts

Atlàntida (Repte Clàssic DV)

S'angoixa, després de suportar el trajecte fins aquí, entre cossos suats i hostilitats que no han parat de ressagar-lo i d'empentar-lo, com si li privessin d'abastar el seu objectiu: la calma d'arribar a la destinació anhelada, com Odisseu arribà a Ítaca. I, finalment, davant d'ell, quan obre la porta, ressona la grandesa del poeta. Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? (*) I les Hespèrides voleien, esclafeixen en rialles mentre corren, enjogassades, i intenten atrapar-se en innocents persecucions. Tot li sembla meravellós, davant dels seus ulls, enmig del silenci que regna en aquest reialme de pau, lluny de la cridòria i dels brams salvatges de la travessia.

En el puny tancat, hi guarda el tresor més preuat, l'únic motiu de suportar contratemps i lentituds, entrebancs i distraccions. Somriu, ja és a casa, arran de la felicitat. No lluny de les Hespèrides se dol sa mare trista/en l'hort on com sa vida les flors s'han esfullat (*). El ressò dels versos emmudeix qualsevol música aliena, paraules que la mare li recitava de petit i que ara, enmig del deliri de la letícia, li retornen i li emplenen les oïdes. Barra la porta amb el cos. No desitja que ningú més assoleixi aquest Paradís que li ha estat ofert. Serà egoista, vol compartir-ho tot amb ell mateix. El plaer i les sensacions noves. Glops místics que són tan a la vora que no els deixarà perdre's ni fer-se malbé.

Seu i està decidit a gaudir d'aquest temps que li ha estat concedit. Obre els braços i accepta allò que li hagi de venir. L'adrenalina que batega dins seu abans que l'èxtasi li besi els llavis i li clavi les dents més tendres i, alhora, més fermes que mai no ha sentit amb anterioritat. La remor de l'exterior no el destorba. Només escolta el silenci, i la veu de les nimfes que ballen en corrua, que l'atrauen a elles com l'heroi que se sent, un nou Hèracles que torna a la llar, el pròdig heroi que no recorda res d'aquest jardí fecund i lluminós, que dura uns instants que semblen dies sencers. I el verger se li empassa els sentits, l'eufòria per l'espectacle observat, la vida, fins i tot. Malgrat que no s'adona de res, ni del mal ni de l'antre llòbrec que l'acull.

La insistència d'uns trucs nerviosos, impacients alarmaran els membres de la seguretat del local, que esbotzaran la porta, quan intueixin que dins d'aquell lavabo hi succeeix alguna cosa estranya. I quan el pestell salti degut a una puntada de peu violenta i impetuosa, el trobaran exànime, amb l'agulla encara clavada a l'avantbraç esquerre. Però res no alarmarà la resta de la clientela de la coneguda discoteca, que seguirà ingerint alcohol massivament i ballarà al ritme de la música hipnòtica, sota focus que pampalluguegen i amaguen la realitat i la tristesa entre somriures, rialles, borratxeres i Atlàntides més terrenals i tangibles del que algú es pugui imaginar...


(*) Versos extrets de L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer

Eufòria (Melorepte184, 2)

Remei, antídot, metzina.
I un glop d'eufòria recorre
Les venes mentre pronuncio
El teu nom d'heura vincladissa.

Arrapa't, creix dins meu i aprèn
A guarir les ferides d'estimar-te
Amb besos i carícies, sense tristesa
Ni melangia. Somriu-me, exhala'm!

Poció, metgia, verí, medecina.
I l'alquímia d'un bisturí fet llavi
Endins de la carn, fins al cervell.

Atrapa'm al fons de la teva ànima,
I seré l'home fràgil que troba el jóc
En l'aixopluc de la mar del teu jaç.

Gràcia (Niporepte26; 2)

Verd panorama
Lluny de la balustrada.
El gràcil rèptil.

Munificència (Niporepte26; 1)

Natura sàvia.
L'entorn que els ulls observen
És ple d'enigmes.

Dialèctica (RPV208)

Amb els ulls closos, darrere de les parpelles t'he concebut,
Vent de tempesta, testa que aglutina l'escuma i l'acer ensems,
I et pentina entre el dialecte dels moviments sense més temps
Que el primigeni, sense cap altra força més que la de la solitud.

I l'esforç mou els cors, junyeix la roca i el metall, arpegis extrems
On la música de la mar reneix amb cada nova marea, en la virtut
De canviar i mantenir-se immutable, alhora, i la Natura és l'escut
Contra la destrossa i la decadència, lluny del tràfec del pensament.

En el somni humà més feble, he cremat les naus d'aquesta concepció,
I creo i lluito i fecundo la badia lluminosa, amb l'òxid i la pedra rude,
I naixerà l'estranya musa que, amb rulls aeris, m'embulla la inspiració.

I la tensió del múscul sargeix l'ingent moaré de la costa, aquest lament
Que germina en cada nou embat, que pentina l'ombra engendrada i muda
D'aquestes formes que m'enforteixen, fins que la vida esdevingui visió.

Càbales (Minirepte33)

Novament diumenge, i asolellat. Malgrat que convidi a mandrejar, es lleva i es vesteix ràpidament amb la idea d'anar al supermercat. La nevera i el rebost podrien passar si decidís no fer-ho. Però els seus càlculs quadren. És dia de compra, inexcusablement. A més, la convivència amb una parella tan metòdica l'ha ensenyat a viure sense canvis en la rutina.

Arriba en cotxe al supermercat amb les ulleres de sol; no se les treu dins del recinte: no suporta el sol i així també passa desapercebut. Agafa llaunes i pots mentre es dirigeix directe als productes lactis i s'arrepenja una estona al carretó de la compra, atrinxerat rere els congeladors dels gelats. Els mira apàticament i amb un punt de tristesa. Se n'havia fet un fart, de comprar-ne.

Escolta les rialles de les dues nenes que s'acosten pel passadís més proper. De sempre, s'han encarregat dels refrigerats. En aparèixer, les somriu i elles el reconeixen. S'abalancen als seus braços de forma efusiva i silenciosa, alhora. Ell les besa i les amanyaga i les prem contra el seu pit. Paraules tendres que s'escapen entre els seus llavis, a cau d'orella de les dues. Les estima com si fossin filles seves, encara que només les ha acollides a casa durant quatre anys, els que va durar la relació amb la seva mare metòdica.

Quan s'acomiaden, els ulls revelen mostres d'un plor incipient. Fins al proper diumenge, a la mateixa hora, no les veurà de nou. És l'única manera de poder seguir veient-les...

Hàbitat incòlume (Melorepte184, 1)

Inesperadament, tu i jo en un àmbit estrany,
Que no deixa cap marge per a la pell tèbia,
Cap indici que calmi fal·leres, i les falgueres
Continuen acumulant miríades d'anys dins seu.

Incòlumes, com un batec que glapeix al fons
D'un secret anònim, d'un gust que s'atrofia
En tastar-se, i la pols dels camins agafats
S'arrapa a la tristesa d'una darrera paraula.

Inesperadament, nosaltres, la persona prohibida.
I l'aigua s'escola i regalima columna vertebral avall,
El pergamí on hauríem d'abandonar la llengua.

I fixarem els límits d'allò que cal, goluts de suor
I d'arrels i de clorofil·la mil·lenària. Redescobrir
El bosc és trobar un nou hàbitat per a la carícia.

Fístula

Desperta i la fístula segueix provocant-li una coïssor poc suportable. Però reprimeix la queixa i s'alça del llit. No s'atreveix a anar de ventre, tot i que les ganes són irreprimibles ja. Sagnarà si ho fa. I, si s'aguanta més estona, sagnarà amb més abundància. Somiqueja davant d'aquest dilema. Un atzucac que la rosega per dins i que la neguiteja. Murmura diverses vegades el nom de la mare però intueix que encara continua trobant-se sola a casa. Pel silenci i per la foscor que regna a les altres estances quan surt de la seva habitació.

Ja fa dies que el pare no hi és. Ni els seus germans. La mare li assegurava que tornarien, que tot era culpa de les males persones que corren pel país. Ara, però, en ple desemparament, ja no sap què creure ni què pensar. Tampoc no comprèn per què la mare també ha desaparegut. Ni per què l'ha deixada sola sense protecció. L'acompanyaven individus furiosos, excitats, que només proferien renecs i insults. Quan s'aixeca la camisola de dormir i s'asseu a la tassa del lavabo llardosa, les basques li regiren l'estómac. Defeca i vomita alhora, enmig d'un xiscle dolorós i ofegat al fons de la gola. Les llàgrimes la deixen per uns instants sense visió. I murmura de nou els noms dels seus pares i germans en veure el resultat d'aquestes nàusees.

Es queda palplantada davant del mirall escantonat. Aquest cos no para de créixer... Prega per amagar els seus pits i els malucs sota els parracs, tot aquest cos que és la causa que els militars s'hagin fixat en ella, que hagin despertat els seus instints animals. resa entre dents perquè no tornin els uniformes i les botes. Demana a un Déu, que es mostra impassible i silenciós, que no tornin aquesta nit de nou, perquè ella és l'única culpable d'aquests fets. I n'està convençuda, igual que sap que el pare la renyarà i la pegarà quan torni i descobreixi que ha mantingut relacions sexuals amb estranys. És la seva culpa, aquesta exuberància en té tota la culpa... No pas la guerra...

Alquímia (Repte Clàssic DIV, 2)

El novel·lista segueix cada matí la mateixa parsimònia. Des de fa quaranta anys, no ha canviat els seus hàbits. És despertat pel servei, remuga gairebé sense fer-se entendre i es regira en el llit fins que troba una nova postura per trencar el son mitja hora més. Llavors, la criada que l'ha avisat per llevar-se, sempre a l'hora exacta, té ordres de deixar-lo dormir i de no destorbar-lo més. Aquestes dèries tenen els rics, sobretot els que viuen de renda, li xiuxiuejava els primers dies la més veterana de les serventes.

Immediatament, aquests sons indestriables cessen per deixar pas a un lleu ronc constant i oscil·lant. Ara és quan és més perillós despertar-lo. Hi hauria renecs i malediccions, i alguna plantofa aèria fins i tot. Per això, la casa se sumeix en un tràfec silenciós. L'amo crea mentre dorm també. En aquella cambra hi ha l'alquímia dels seus arguments, dels seus diàlegs, d'aquells finals rocambolescs que, enmig d'un àpat banal, gosa d'explicar. El seu cercle d'amistats, tan abundós com els seus cabals, l'escolta amb interès, sempre amb el cuc de la curiositat rosegant per dins. Tothom sap que es troba immers en el gran projecte de la seva vida: una novel·la tan important com Les Misérables, de Victor Hugo, igual de monumental, o més. I sense obsolescència. Tal com els explica, els seus personatges són apassionats i sensuals, carregats de qualitats que ningú no ha trobat, juntes, en cap altra persona.

El novel·lista es lleva quan el dia ja fa hores que ha despuntat. Un esmorzar frugal, que serà servit quan ell ho indiqui i al seu despatx, per desentumir els membres i aclarir el cervell. Cal ordenar les paraules que ha anat engendrant en el seu interior. Per això, és l'únic moment que permet l'entrada d'algú, a part d'ell, al seu despatx de treball. La criada duu la safata amb por, per si de cas la seva presència pot desconcentrar el novel·lista. Quasi tots els matins el troba amb roba lleugera i s'endevina un cos blanc i malgirbat, però amb gràcia. Si no està murri, li brindarà uns paràgrafs acabats de somniar. Com si la impaciència s'apoderés de la seva boca, elogia cada línia que crea, cada fesomia que veu perfecta en visualitzar-la. I ella bada la boca, innocent com és, i es deixa seduir per aquells mots plens d'erotisme. És quan l'esmorzar s'allarga més del normal. Però no hi ha murmuris ni represàlies pel retard.

Damunt de la taula, les piles de llibres creixen dia rere dia. Envolten el tinter i el munt de fulls en blanc preparats per ser escrits. I un canelobre al mig presideix l'escenari. Per quan el crepuscle faci minvar la llum del sol. Aquell escriptori és sagrat, i els calaixos més encara. Cadascun té una clau, que el novel·lista guarda zelosament. La neteja d'aquest santuari domèstic i literari és minsa, just un plomall de tant en tant perquè la pols no s'hi acumuli, res d'ordenar el contingut dels calaixos, això mai. I davant dels ulls excrutadors de l'artista. Com si aquelles carpetes, que ella imagina prenyades de fulls escrits, puguessin desaparèixer si se'ls aplica un ordre diferent de l'estipulat per les mans de l'amo.

El novel·lista no menja massa la resta del dia. A no ser que hi hagi visita. Llavors, el despatx s'omple de buidesa. Les visites es reben, sense excepció, a la sala més gran i lluminosa de la casa: la Biblioteca. I les safates de menjar corren igual de ràpid que les ampolles de vi i de licors. Rialles i converses al voltant de la nova troballa en l'argument debatut en l'anterior reunió. Perquè només és permès de parlar de les seves idees, com si es tractés d'un dèspota que durant anys ha imposat aquesta llei no escrita. Ni política ni esports ni literatura d'altri. És excèntric però s'ho pot permetre: els diners l'ajuden a mantenir aquest tarannà estrafolari. I a donar peixet d'aquesta manera.

Quan fosqueja, després d'haver estat tancat dins del seu despatx gran part del dia, demana que se li serveixi el sopar. Només uns fruits secs i una grossa tetera amb una lleugera infusió, que sovint ni toca. Amb la recerca de situacions enginyoses i de frases intel·ligents se li passen les hores sense adonar-se'n. Per això, es lamenta en comprovar l'hora al rellotge de la Biblioteca. Sopa amb la rapidesa que no té al matí per llevar-se, i s'assegura d'haver tancat amb doble volta la porta del despatx. No cal donar opcions als ratolins, murmura amb malícia. Encén les dues espelmes de la tauleta de nit i busca, en el seu llibre de capçalera (Hugo, per descomptat), el punt on va abandonar la lectura la nit anterior.

El novel·lista sap que els paràgrafs de la prosa d'Hugo són extraordinaris. Però barrina encara en allò que ha pensat al llarg del dia, que ha deixat sense escriure ni anotar enlloc. Ho repetirà mentalment tres o quatre vegades i, a l'endemà, encara se'n recordarà quan es llevi. Té tanta memòria... Una nova trama enmig del nus de la història es barreja amb el que havia pensat, un fill desconegut trobat en els llunyans mars del Sud o un parentesc amb un noble que ha passat a millor vida, per homenatjar les lectures anteriorment llegides. O qui sap si l'odi resultant d'un ajustament de comptes d'avis, que ha passat als fills dels fills d'aquests primers. Tindrà en compte totes les alternatives.

Al final, de ben segur que les emprarà. Aquests apunts mentals li han estat útils des de fa quaranta anys, quan va començar a gestar aquesta magna obra que podrà eclipsar la novel·la hugoniana. Amb aquest pensament megalòman, el novel·lista s'adorm, amb la mateixa parsimònia que ha seguit durant quatre dècades. I amb la idea que demà, finalment, passarà a net aquests apunts mentals que s'amunteguen dins del seu cap. I que no oblida ni escriu encara. Pura alquímia, la seva memòria de novel·lista brillant...

Període de cadència (Repte Clàssic DIV, 1)

Després d'uns mesos de treva i de placidesa, ahir va tornar a discutir amb la seva dona. Per una nimiesa sobre l'educació de l'Ènia, la filla que tenen en comú. Sap que ara vindrà un període hostil i silenciós, sobretot en absència de la petita. Mentre hi sigui ella, guardaran la compostura. I es besaran, com a molt, a la galta i gairebé sense notar-se.

Per evitar mals majors, ha dormit al sofà i, en despertar, es dutxa silenciosament, es vesteix i no espera que ella li prepari l'esmorzar. A més, encara dorm. Pren un cafè en una esgarrapada i surt de casa, amb la intenció d'enterrar el mal tràngol. I oblidar la discussió de la nit anterior i tot el que incumbeix. Causes i conseqüències incloses. Avui trobarà a faltar la cadència del tendre comiat de l'Ènia. L'imagina. Adéu, pare, diria la petita amb somriure i bigotis de cacau i llet.

I en tancar la porta, amb fermesa però amortint el cop, és quan s'adona que s'ha descuidat la còpia de les seves claus dins de l'apartament. I el més dramàtic. També les del cotxe. Tocarà anar a peu a la feina i telefonar abans del migdia a casa perquè la seva dona tingui la deferència de trobar-se a casa. Almenys fins que ell arribi després de plegar. Llavors, ja negociarà el preu de l'armistici. Es corda la gavardina i surt del portal cap a l'ampla avinguda. Es mira el canell i no hi troba el rellotge de polsera. El matí ha començat ben descuidat... Sap, però, que el marge que li queda és ampli per arribar a l'hora.

Tot just despunta el dia. No està acostumat a veure la ciutat a aquestes hores i li sembla nova, estranya fins i tot. L'avinguda té matisos que mai abans no havia percebut, les fesomies de la gent, endormiscada encara, o els cotxes estacionats d'una forma diferent a la que, per costum, ha vist dia rere dia. Però continua caminant. Amb cadència i fermesa. Potser calen trenta anys de vida laboral per adonar-se de petits detalls, pensa. O caminar més sovint...

A la primera cruïlla, es guia per l'instint més que per la coneixença. Distingeix zones però no s'ubica amb precisió. L'estranyesa d'haver esdevingut per un dia vianant forçós el descol·loca en part. S'adona que és com un nounat que comença a donar les seves primeres passes. Insegur, perdut, desorientat inclús. El rellotge digital de la farmàcia que es troba pel camí brilla de forma verdosa. Ja no pensa en el seu, de rellotge. Només en la brisa matinera, que refresca l'ambient; per això, s'apuja més el coll de la gavardina. A punt de deixar l'hivern i la temperatura encara és baixa, sobretot al matí i al capvespre.

Però té l'assossegament de contemplar l'harmonia que l'envolta. Escolta el trànsit que, quan ja ha deixat la gran avinguda, es calma. I esquiva una tifa enmig de la vorera. No és ell l'únic incívic... El traç mig esborrat de guix al terra el porta a descobrir una xarranca de la tarda anterior, segurament. Una pedra és al número 3 i saltaria per jugar com anys enrere feia. Però ara és un home adult, seriós, amb una compostura... Entre carrers secundaris, i amb les seves idees rondant-li pel cap, no sap si ha fet bé de desviar-se i deixar l'avinguda. L'orientació no és el seu fort, i menys si el trauen del seu hàbitat natural que és el cotxe. El cotxe i l'oficina, pensa. Malgrat que ara no sàpiga ubicar cap dels dos, ni en el pensament ni en el lloc exacte.

Al cap de cinc llargs minuts, o això calcula, el cansament apareix. El sedentarisme té això: quan el costum no és anar a peu, el cos es relaxa, perd la tensió, la forma. El to muscular diria aquell que es forja els bíceps al gimnàs. Ara està segur que arribarà amb retard. On sigui, arribarà més enllà de l'hora fixada. Per això, decideix descansar les cames una estona. En la tranquil·litat d'un parc, prou gran per calmar-lo i dissimular la seva veritable desorientació. Seu en un banc a prop de la zona d'entreteniments. Entre gronxadors i tobogans, aquest matí asolellat poc més demanaria. Sobretot després de seure, que les cames s'alleugen a l'instant. Es descalçaria si no fos per la gent i la graveta que cobreix el terra de l'indret. O una becaineta per alliberar-se de cabòries absurdes. Hauria de saber inventar millors excuses. Tot i que no en tingui, de motius. Tot i que intueixi que el seu tarannà no és així. Potser és bondadós i, en realitat, és un malparit que no suporta les persones. Potser es creu bon amic i no hi hagi ningú a prop seu per oferir-li ajuda. Potser sigui que...


Adéu, pare, adéu! Mira'm bé, que no fujo! O potser sí!


La cadència metàl·lica el desperta. I la veu que sembla cridar-lo. Una nena es gronxa, un home l'empenta amb suavitat. Més fort!, reclama ella, però ell no li fa cas. Riu, un somriure ampli quan l'home, que deu ser el seu pare, la impulsa amb una mica més de força. Finalment, enmig dels pensaments, s'ha adormit. Instintivament, es mira el canell. Una capa de brutícia el tenyeix, igual que la gavardina. En llevar-se, els peus trepitgen la grava. Descalços ara. No ha servit de res la dormida. El cap li rodola de nou, sentint-se contrariat. La nena para de riure amb ganes i el mira. S'adona que l'ha despertat potser? L'envolta una olor poc agradable, com si un gos hagués aprofitat per pixar-se a prop d'ell i, fins i tot, l'hagués esquitxat. Però no és que sigui pròxim el pixum. És la seva pròpia roba la que desprèn aquest resclum. Mira a dreta i esquerra i, a banda del pare i la filla, no hi veu ningú més. Preguntar l'hora? Saber on es troba? Des de quan?

Instintivament també, s'alça i es clava més encara la grava a les plantes dels peus. No té les sabates a la vista, només un parell de botes rònegues i apedaçades en diversos llocs. Però les ignora, igual que ignora el carretó que hi ha just al costat del banc que ocupava. El gronxador segueix balancejant-se però la nena n'ha saltat i ha corregut cap al seu pare, que l'ha abraçada. Ara són els dos que el miren. Fins que el pare estira el bracet de la petita. S'allunya decidit, però la nena gira el coll i l'esguarda encara, com hipnotitzada.

Deixa estar la parella i s'apropa a una cabina. O el més semblant a un telèfon. Regira les butxaques on sembla embotir-se tot d'objectes estranys, però res de xavalla. Despenja l'auricular i escolta el to. Trucarà al 012 almenys. Sense diners, què més pot fer...? Però abans de prémer l'u, deixa caure l'auricular i observa el reflex d'un rostre demacrat. Una barba de setmanes pobla aquesta cara i uns cabells descuidats i llargs, llardosament embullats, cauen damunt de les espatlles. Sent terror amb el primer que li ve al cap. Però en voler tornar per on ha vingut, no recorda la direcció que ha de prendre. Passa pel banc que ocupava fa poc i els cartrons que el cobreixen puden de la mateixa manera que ell put. I un bric de vi tombat ha escampat part del seu contingut al terra. El panorama que ha descobert és de tal desolació que només desitja despertar d'una vegada d'aquest malson. Es mossega el llavi fins que nota el gust de la sang. Sent el dolor.

Sanglota i el sanglot agafa ritme, una cadència similar a la de les llàgrimes que brollen dels seus ulls, abans que les mans els cobreixin. Per no veure la decadència que el rodeja...

Impaciència explícita (Minirepte32; 2)

Aquest matí he passat per la llibreria que sovintejo per recollir l'encàrrec que havia demanat fa una setmana. Una guia acurada de París i un plànol desplegable de la ciutat, amb els setze districtes ben visibles. A més, d'un suplement de les rodalies i dels llocs d'interès. Abans d'arribar a casa, he comprat un paquet de xinxetes de colors i un bloc d'espirals de mida DIN A-5. Amb aquesta adquisició i els estalvis, que he aconseguit gràcies a les propines i els sobres de sou en negre, el viatge a la capital francesa ja és una realitat. Estic a tres mesos escassos per assolir aquesta fita d'ençà que vaig quedar-me solter. D'això fa mig any. Sis mesos de vida ermitana i de lectures centrades en París. Des de Modiano a Cortázar, passant pel Balzac més primmirat o per la Millet més descarada.

A casa, desplego amb impaciència el plànol i busco noms que ja em són familiars. Porte de Saint-Cloud. Bois de Boulogne. Estadi Vélizy-Villacoublay. Avinguda Foch. Porte Dauphine. Gran part del Districte XIII... Faig memòria, sobretot dels llocs que he anat subratllant en els fulls del llibre de la Catherine Millet. L'he devorat en tres ocasions ja, des que estic sol. Encara que no sigui literatura “de la bona”. I els continus escalfaments m'han obligat a masturbar-me demencialment, com un adolescent, amb una libido que desconeixia. Potser si segueixo els itineraris que explicita acabaré tenint sort, deixaré els “treballs manuals” i mullaré després d'aquesta quarantena més que llarga...?

Instantànies (Minirepte32; 1)

Als meus pares, per la làmpada màgica...

Després de dinar, en Louis s'ajeu al sofà i s'adorm amb extrema facilitat. La becaina li porta imatges d'immediat, com instantànies que es barregen dins del seu cap en imaginar-les o en haver passejat per la ciutat. Una mànega que no raja. Un nounat enjogassat amb una peixera. Un jardiner estranyat. Una estació plena de viatgers. Una partida de pòquer. Un ganàpia amb ganes de bromejar. Tres copes que s'emplenen... Somnia i es veuria somriure, de ben segur, d'aquestes històries que munta peça rere peça amb paciència. Un desembarcament quotidià, sense més misteris, pot ser també recurrent. O, tal volta, observar els proletaris en un fet tan rutinari com el retorn a casa seva. El somni l'inquieta perquè el cervell no para de treballar, tot i que dorm. Aquestes instantànies naixeran, creixeran i arribaran a moure's. Cal que es moguin.

En despertar, aquesta amalgama d'imatges no quedarà guardada enlloc, potser. O tindrà la sort que les reminiscències d'aquests retalls li vinguin, de sobte, mentre treballa en el seu taller. Ha imaginat una làmpada màgica que engendra vida i moviment. I la vol tenir a les mans. En Louis segueix endormiscat i somnia en la possibilitat de donar a conèixer l'invent que, tant ell com el seu germà Auguste, proven d'enllestir. En una ciutat més gran que Lió. I quina millor ciutat que París, que és la Ciutat de la Llum, la Seva Ciutat, perquè el seu invent sigui presentat i el seu cognom tingui el màxim ressò? I per duplicat...

* * *

PS: la raó del relat