deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

12/4/12

L'harmònica (Relats Conjunts)

— Mira, Charlie. Aquesta harmònica me l'ha regalada la mare en complir els nou anys. Crec que ha estat molt ben guardada perquè el pare, en veure-la, ha quedat bocabadat abans de posar-se fet una fúria. La mare diu que les circumstàncies que envolten l'instrument, sobretot la seva adquisició, són estranyes, segons el pare. Però jo més aviat penso que són falòrnies de gent gran, de casats que no se suporten ja, després d'anys de convivència i d'estira-i-arronses.

Pel que sé, de boca de la meva mare, aquesta harmònica havia pertangut a un músic de jazz de Nova Orleans. Buddy Bolden es deia... En aquells temps (jo encara no havia nascut), les bandes de jazz no es coneixien fora de Louisiana. Per això, que en vingués una a Filadèlfia, va suposar un rebombori insospitat. Tothom va abocar-se als carrers a observar de primera mà aquell grup de negres que tocaven com els àngels. Una música que arribava a hipnotitzar aquelles persones que l'escoltaven, i els feia moure's amb extasiades giragonses. A tothom menys al pare, que es mostrava, com ara, impassible a qualsevol emoció. Els pares, per aquella època, ja feia un any que s'havien casat, després de vuit anys de festeig. Així de bé m'ho explica la mare, amb aquestes paraules que em costa entendre molt sovint, però que no goso preguntar-li per no destorbar-la ni treure-li aquella expressió alegre dels llavis.

I no m'estranya que em digui que el pare va restar a casa, llegint el diari o passant a net els comptes domèstics, que es va perdre l'espectacle únic d'aquella banda tan exòtica per als ciutadans de Filadèlfia. Però ella no se'n va desdir. Hi va anar amb el permís pertinent. Va gaudir de cada peça tocada pels carrers de la ciutat, de cada melodia que s'enganxava al cervell i la taral·lejava tothom setmanes després d'haver marxat els músics de nou al sud. Fins i tot, va fer-se amiga de tots ells. Amb un grau d'amistat i complicitat que va fer que un dels músics li regalés a la mare aquesta harmònica. Ara sembla que hagi arribat a l'edat adient per poder-la tocar. Potser aconsegueixi tocar-la tan bé com la tocava aquell negre. En mans d'ell, diu la mare, podia arribar al clímax, no com amb el pare. I això no cal que m'ho digui, perquè ell mai no ha sabut ni seguir el ritme amb els peus...

Tot això m'ho ha dit la mare avui, en donar-me l'harmònica. L'he mirada, l'he palpada i he notat la fredor del metall. Li he donat les gràcies i l'he guardada bé perquè el pare no la veiés. A ell mai no li he sentit parlar d'aquesta banda de jazz. Ni la mare me n'ha parlat davant d'ell. Una pena perquè no he tingut l'ocasió de veure'n mai una. D'ençà d'aquella visita jazzística, nou mesos abans del meu naixement, no n'hi ha hagut més a Filadèlfia. Això que el pare sigui l'alcalde de la ciutat no és avantatjós, de vegades. Tot i ser el seu fill, crec que no em concediria mai aquest caprici. Jo penso que és racista, en el fons. Per la banda i per aquest to cafè amb llet que tinc. No ho diu però crec que cap de les dues coses no li fa gràcia... I no en sé el motiu real. Tu què en penses, Charlie?

— Potser tens raó, Buddy...


Relats Conjunts

Cap comentari: