deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

2/4/12

Fístula

Desperta i la fístula segueix provocant-li una coïssor poc suportable. Però reprimeix la queixa i s'alça del llit. No s'atreveix a anar de ventre, tot i que les ganes són irreprimibles ja. Sagnarà si ho fa. I, si s'aguanta més estona, sagnarà amb més abundància. Somiqueja davant d'aquest dilema. Un atzucac que la rosega per dins i que la neguiteja. Murmura diverses vegades el nom de la mare però intueix que encara continua trobant-se sola a casa. Pel silenci i per la foscor que regna a les altres estances quan surt de la seva habitació.

Ja fa dies que el pare no hi és. Ni els seus germans. La mare li assegurava que tornarien, que tot era culpa de les males persones que corren pel país. Ara, però, en ple desemparament, ja no sap què creure ni què pensar. Tampoc no comprèn per què la mare també ha desaparegut. Ni per què l'ha deixada sola sense protecció. L'acompanyaven individus furiosos, excitats, que només proferien renecs i insults. Quan s'aixeca la camisola de dormir i s'asseu a la tassa del lavabo llardosa, les basques li regiren l'estómac. Defeca i vomita alhora, enmig d'un xiscle dolorós i ofegat al fons de la gola. Les llàgrimes la deixen per uns instants sense visió. I murmura de nou els noms dels seus pares i germans en veure el resultat d'aquestes nàusees.

Es queda palplantada davant del mirall escantonat. Aquest cos no para de créixer... Prega per amagar els seus pits i els malucs sota els parracs, tot aquest cos que és la causa que els militars s'hagin fixat en ella, que hagin despertat els seus instints animals. resa entre dents perquè no tornin els uniformes i les botes. Demana a un Déu, que es mostra impassible i silenciós, que no tornin aquesta nit de nou, perquè ella és l'única culpable d'aquests fets. I n'està convençuda, igual que sap que el pare la renyarà i la pegarà quan torni i descobreixi que ha mantingut relacions sexuals amb estranys. És la seva culpa, aquesta exuberància en té tota la culpa... No pas la guerra...

Cap comentari: