Lluny de la balustrada.
El gràcil rèptil.
7/4/12
5/4/12
Dialèctica (RPV208)
Amb els ulls closos, darrere de les parpelles t'he concebut,
Vent de tempesta, testa que aglutina l'escuma i l'acer ensems,
I et pentina entre el dialecte dels moviments sense més temps
Que el primigeni, sense cap altra força més que la de la solitud.
I l'esforç mou els cors, junyeix la roca i el metall, arpegis extrems
On la música de la mar reneix amb cada nova marea, en la virtut
De canviar i mantenir-se immutable, alhora, i la Natura és l'escut
Contra la destrossa i la decadència, lluny del tràfec del pensament.
En el somni humà més feble, he cremat les naus d'aquesta concepció,
I creo i lluito i fecundo la badia lluminosa, amb l'òxid i la pedra rude,
I naixerà l'estranya musa que, amb rulls aeris, m'embulla la inspiració.
I la tensió del múscul sargeix l'ingent moaré de la costa, aquest lament
Que germina en cada nou embat, que pentina l'ombra engendrada i muda
D'aquestes formes que m'enforteixen, fins que la vida esdevingui visió.
Vent de tempesta, testa que aglutina l'escuma i l'acer ensems,
I et pentina entre el dialecte dels moviments sense més temps
Que el primigeni, sense cap altra força més que la de la solitud.
I l'esforç mou els cors, junyeix la roca i el metall, arpegis extrems
On la música de la mar reneix amb cada nova marea, en la virtut
De canviar i mantenir-se immutable, alhora, i la Natura és l'escut
Contra la destrossa i la decadència, lluny del tràfec del pensament.
En el somni humà més feble, he cremat les naus d'aquesta concepció,
I creo i lluito i fecundo la badia lluminosa, amb l'òxid i la pedra rude,
I naixerà l'estranya musa que, amb rulls aeris, m'embulla la inspiració.
I la tensió del múscul sargeix l'ingent moaré de la costa, aquest lament
Que germina en cada nou embat, que pentina l'ombra engendrada i muda
D'aquestes formes que m'enforteixen, fins que la vida esdevingui visió.
4/4/12
Càbales (Minirepte33)
Novament diumenge, i asolellat. Malgrat que convidi a mandrejar, es lleva i es vesteix ràpidament amb la idea d'anar al supermercat. La nevera i el rebost podrien passar si decidís no fer-ho. Però els seus càlculs quadren. És dia de compra, inexcusablement. A més, la convivència amb una parella tan metòdica l'ha ensenyat a viure sense canvis en la rutina.
Arriba en cotxe al supermercat amb les ulleres de sol; no se les treu dins del recinte: no suporta el sol i així també passa desapercebut. Agafa llaunes i pots mentre es dirigeix directe als productes lactis i s'arrepenja una estona al carretó de la compra, atrinxerat rere els congeladors dels gelats. Els mira apàticament i amb un punt de tristesa. Se n'havia fet un fart, de comprar-ne.
Escolta les rialles de les dues nenes que s'acosten pel passadís més proper. De sempre, s'han encarregat dels refrigerats. En aparèixer, les somriu i elles el reconeixen. S'abalancen als seus braços de forma efusiva i silenciosa, alhora. Ell les besa i les amanyaga i les prem contra el seu pit. Paraules tendres que s'escapen entre els seus llavis, a cau d'orella de les dues. Les estima com si fossin filles seves, encara que només les ha acollides a casa durant quatre anys, els que va durar la relació amb la seva mare metòdica.
Quan s'acomiaden, els ulls revelen mostres d'un plor incipient. Fins al proper diumenge, a la mateixa hora, no les veurà de nou. És l'única manera de poder seguir veient-les...
Arriba en cotxe al supermercat amb les ulleres de sol; no se les treu dins del recinte: no suporta el sol i així també passa desapercebut. Agafa llaunes i pots mentre es dirigeix directe als productes lactis i s'arrepenja una estona al carretó de la compra, atrinxerat rere els congeladors dels gelats. Els mira apàticament i amb un punt de tristesa. Se n'havia fet un fart, de comprar-ne.
Escolta les rialles de les dues nenes que s'acosten pel passadís més proper. De sempre, s'han encarregat dels refrigerats. En aparèixer, les somriu i elles el reconeixen. S'abalancen als seus braços de forma efusiva i silenciosa, alhora. Ell les besa i les amanyaga i les prem contra el seu pit. Paraules tendres que s'escapen entre els seus llavis, a cau d'orella de les dues. Les estima com si fossin filles seves, encara que només les ha acollides a casa durant quatre anys, els que va durar la relació amb la seva mare metòdica.
Quan s'acomiaden, els ulls revelen mostres d'un plor incipient. Fins al proper diumenge, a la mateixa hora, no les veurà de nou. És l'única manera de poder seguir veient-les...
3/4/12
Hàbitat incòlume (Melorepte184, 1)
Inesperadament, tu i jo en un àmbit estrany,
Que no deixa cap marge per a la pell tèbia,
Cap indici que calmi fal·leres, i les falgueres
Continuen acumulant miríades d'anys dins seu.
Incòlumes, com un batec que glapeix al fons
D'un secret anònim, d'un gust que s'atrofia
En tastar-se, i la pols dels camins agafats
S'arrapa a la tristesa d'una darrera paraula.
Inesperadament, nosaltres, la persona prohibida.
I l'aigua s'escola i regalima columna vertebral avall,
El pergamí on hauríem d'abandonar la llengua.
I fixarem els límits d'allò que cal, goluts de suor
I d'arrels i de clorofil·la mil·lenària. Redescobrir
El bosc és trobar un nou hàbitat per a la carícia.
Que no deixa cap marge per a la pell tèbia,
Cap indici que calmi fal·leres, i les falgueres
Continuen acumulant miríades d'anys dins seu.
Incòlumes, com un batec que glapeix al fons
D'un secret anònim, d'un gust que s'atrofia
En tastar-se, i la pols dels camins agafats
S'arrapa a la tristesa d'una darrera paraula.
Inesperadament, nosaltres, la persona prohibida.
I l'aigua s'escola i regalima columna vertebral avall,
El pergamí on hauríem d'abandonar la llengua.
I fixarem els límits d'allò que cal, goluts de suor
I d'arrels i de clorofil·la mil·lenària. Redescobrir
El bosc és trobar un nou hàbitat per a la carícia.
2/4/12
Fístula
Desperta i la fístula segueix provocant-li una coïssor poc suportable. Però reprimeix la queixa i s'alça del llit. No s'atreveix a anar de ventre, tot i que les ganes són irreprimibles ja. Sagnarà si ho fa. I, si s'aguanta més estona, sagnarà amb més abundància. Somiqueja davant d'aquest dilema. Un atzucac que la rosega per dins i que la neguiteja. Murmura diverses vegades el nom de la mare però intueix que encara continua trobant-se sola a casa. Pel silenci i per la foscor que regna a les altres estances quan surt de la seva habitació.
Ja fa dies que el pare no hi és. Ni els seus germans. La mare li assegurava que tornarien, que tot era culpa de les males persones que corren pel país. Ara, però, en ple desemparament, ja no sap què creure ni què pensar. Tampoc no comprèn per què la mare també ha desaparegut. Ni per què l'ha deixada sola sense protecció. L'acompanyaven individus furiosos, excitats, que només proferien renecs i insults. Quan s'aixeca la camisola de dormir i s'asseu a la tassa del lavabo llardosa, les basques li regiren l'estómac. Defeca i vomita alhora, enmig d'un xiscle dolorós i ofegat al fons de la gola. Les llàgrimes la deixen per uns instants sense visió. I murmura de nou els noms dels seus pares i germans en veure el resultat d'aquestes nàusees.
Es queda palplantada davant del mirall escantonat. Aquest cos no para de créixer... Prega per amagar els seus pits i els malucs sota els parracs, tot aquest cos que és la causa que els militars s'hagin fixat en ella, que hagin despertat els seus instints animals. resa entre dents perquè no tornin els uniformes i les botes. Demana a un Déu, que es mostra impassible i silenciós, que no tornin aquesta nit de nou, perquè ella és l'única culpable d'aquests fets. I n'està convençuda, igual que sap que el pare la renyarà i la pegarà quan torni i descobreixi que ha mantingut relacions sexuals amb estranys. És la seva culpa, aquesta exuberància en té tota la culpa... No pas la guerra...
Ja fa dies que el pare no hi és. Ni els seus germans. La mare li assegurava que tornarien, que tot era culpa de les males persones que corren pel país. Ara, però, en ple desemparament, ja no sap què creure ni què pensar. Tampoc no comprèn per què la mare també ha desaparegut. Ni per què l'ha deixada sola sense protecció. L'acompanyaven individus furiosos, excitats, que només proferien renecs i insults. Quan s'aixeca la camisola de dormir i s'asseu a la tassa del lavabo llardosa, les basques li regiren l'estómac. Defeca i vomita alhora, enmig d'un xiscle dolorós i ofegat al fons de la gola. Les llàgrimes la deixen per uns instants sense visió. I murmura de nou els noms dels seus pares i germans en veure el resultat d'aquestes nàusees.
Es queda palplantada davant del mirall escantonat. Aquest cos no para de créixer... Prega per amagar els seus pits i els malucs sota els parracs, tot aquest cos que és la causa que els militars s'hagin fixat en ella, que hagin despertat els seus instints animals. resa entre dents perquè no tornin els uniformes i les botes. Demana a un Déu, que es mostra impassible i silenciós, que no tornin aquesta nit de nou, perquè ella és l'única culpable d'aquests fets. I n'està convençuda, igual que sap que el pare la renyarà i la pegarà quan torni i descobreixi que ha mantingut relacions sexuals amb estranys. És la seva culpa, aquesta exuberància en té tota la culpa... No pas la guerra...
29/3/12
Alquímia (Repte Clàssic DIV, 2)
El novel·lista segueix cada matí la mateixa parsimònia. Des de fa quaranta anys, no ha canviat els seus hàbits. És despertat pel servei, remuga gairebé sense fer-se entendre i es regira en el llit fins que troba una nova postura per trencar el son mitja hora més. Llavors, la criada que l'ha avisat per llevar-se, sempre a l'hora exacta, té ordres de deixar-lo dormir i de no destorbar-lo més. Aquestes dèries tenen els rics, sobretot els que viuen de renda, li xiuxiuejava els primers dies la més veterana de les serventes.
Immediatament, aquests sons indestriables cessen per deixar pas a un lleu ronc constant i oscil·lant. Ara és quan és més perillós despertar-lo. Hi hauria renecs i malediccions, i alguna plantofa aèria fins i tot. Per això, la casa se sumeix en un tràfec silenciós. L'amo crea mentre dorm també. En aquella cambra hi ha l'alquímia dels seus arguments, dels seus diàlegs, d'aquells finals rocambolescs que, enmig d'un àpat banal, gosa d'explicar. El seu cercle d'amistats, tan abundós com els seus cabals, l'escolta amb interès, sempre amb el cuc de la curiositat rosegant per dins. Tothom sap que es troba immers en el gran projecte de la seva vida: una novel·la tan important com Les Misérables, de Victor Hugo, igual de monumental, o més. I sense obsolescència. Tal com els explica, els seus personatges són apassionats i sensuals, carregats de qualitats que ningú no ha trobat, juntes, en cap altra persona.
El novel·lista es lleva quan el dia ja fa hores que ha despuntat. Un esmorzar frugal, que serà servit quan ell ho indiqui i al seu despatx, per desentumir els membres i aclarir el cervell. Cal ordenar les paraules que ha anat engendrant en el seu interior. Per això, és l'únic moment que permet l'entrada d'algú, a part d'ell, al seu despatx de treball. La criada duu la safata amb por, per si de cas la seva presència pot desconcentrar el novel·lista. Quasi tots els matins el troba amb roba lleugera i s'endevina un cos blanc i malgirbat, però amb gràcia. Si no està murri, li brindarà uns paràgrafs acabats de somniar. Com si la impaciència s'apoderés de la seva boca, elogia cada línia que crea, cada fesomia que veu perfecta en visualitzar-la. I ella bada la boca, innocent com és, i es deixa seduir per aquells mots plens d'erotisme. És quan l'esmorzar s'allarga més del normal. Però no hi ha murmuris ni represàlies pel retard.
Damunt de la taula, les piles de llibres creixen dia rere dia. Envolten el tinter i el munt de fulls en blanc preparats per ser escrits. I un canelobre al mig presideix l'escenari. Per quan el crepuscle faci minvar la llum del sol. Aquell escriptori és sagrat, i els calaixos més encara. Cadascun té una clau, que el novel·lista guarda zelosament. La neteja d'aquest santuari domèstic i literari és minsa, just un plomall de tant en tant perquè la pols no s'hi acumuli, res d'ordenar el contingut dels calaixos, això mai. I davant dels ulls excrutadors de l'artista. Com si aquelles carpetes, que ella imagina prenyades de fulls escrits, puguessin desaparèixer si se'ls aplica un ordre diferent de l'estipulat per les mans de l'amo.
El novel·lista no menja massa la resta del dia. A no ser que hi hagi visita. Llavors, el despatx s'omple de buidesa. Les visites es reben, sense excepció, a la sala més gran i lluminosa de la casa: la Biblioteca. I les safates de menjar corren igual de ràpid que les ampolles de vi i de licors. Rialles i converses al voltant de la nova troballa en l'argument debatut en l'anterior reunió. Perquè només és permès de parlar de les seves idees, com si es tractés d'un dèspota que durant anys ha imposat aquesta llei no escrita. Ni política ni esports ni literatura d'altri. És excèntric però s'ho pot permetre: els diners l'ajuden a mantenir aquest tarannà estrafolari. I a donar peixet d'aquesta manera.
Quan fosqueja, després d'haver estat tancat dins del seu despatx gran part del dia, demana que se li serveixi el sopar. Només uns fruits secs i una grossa tetera amb una lleugera infusió, que sovint ni toca. Amb la recerca de situacions enginyoses i de frases intel·ligents se li passen les hores sense adonar-se'n. Per això, es lamenta en comprovar l'hora al rellotge de la Biblioteca. Sopa amb la rapidesa que no té al matí per llevar-se, i s'assegura d'haver tancat amb doble volta la porta del despatx. No cal donar opcions als ratolins, murmura amb malícia. Encén les dues espelmes de la tauleta de nit i busca, en el seu llibre de capçalera (Hugo, per descomptat), el punt on va abandonar la lectura la nit anterior.
El novel·lista sap que els paràgrafs de la prosa d'Hugo són extraordinaris. Però barrina encara en allò que ha pensat al llarg del dia, que ha deixat sense escriure ni anotar enlloc. Ho repetirà mentalment tres o quatre vegades i, a l'endemà, encara se'n recordarà quan es llevi. Té tanta memòria... Una nova trama enmig del nus de la història es barreja amb el que havia pensat, un fill desconegut trobat en els llunyans mars del Sud o un parentesc amb un noble que ha passat a millor vida, per homenatjar les lectures anteriorment llegides. O qui sap si l'odi resultant d'un ajustament de comptes d'avis, que ha passat als fills dels fills d'aquests primers. Tindrà en compte totes les alternatives.
Al final, de ben segur que les emprarà. Aquests apunts mentals li han estat útils des de fa quaranta anys, quan va començar a gestar aquesta magna obra que podrà eclipsar la novel·la hugoniana. Amb aquest pensament megalòman, el novel·lista s'adorm, amb la mateixa parsimònia que ha seguit durant quatre dècades. I amb la idea que demà, finalment, passarà a net aquests apunts mentals que s'amunteguen dins del seu cap. I que no oblida ni escriu encara. Pura alquímia, la seva memòria de novel·lista brillant...
Immediatament, aquests sons indestriables cessen per deixar pas a un lleu ronc constant i oscil·lant. Ara és quan és més perillós despertar-lo. Hi hauria renecs i malediccions, i alguna plantofa aèria fins i tot. Per això, la casa se sumeix en un tràfec silenciós. L'amo crea mentre dorm també. En aquella cambra hi ha l'alquímia dels seus arguments, dels seus diàlegs, d'aquells finals rocambolescs que, enmig d'un àpat banal, gosa d'explicar. El seu cercle d'amistats, tan abundós com els seus cabals, l'escolta amb interès, sempre amb el cuc de la curiositat rosegant per dins. Tothom sap que es troba immers en el gran projecte de la seva vida: una novel·la tan important com Les Misérables, de Victor Hugo, igual de monumental, o més. I sense obsolescència. Tal com els explica, els seus personatges són apassionats i sensuals, carregats de qualitats que ningú no ha trobat, juntes, en cap altra persona.
El novel·lista es lleva quan el dia ja fa hores que ha despuntat. Un esmorzar frugal, que serà servit quan ell ho indiqui i al seu despatx, per desentumir els membres i aclarir el cervell. Cal ordenar les paraules que ha anat engendrant en el seu interior. Per això, és l'únic moment que permet l'entrada d'algú, a part d'ell, al seu despatx de treball. La criada duu la safata amb por, per si de cas la seva presència pot desconcentrar el novel·lista. Quasi tots els matins el troba amb roba lleugera i s'endevina un cos blanc i malgirbat, però amb gràcia. Si no està murri, li brindarà uns paràgrafs acabats de somniar. Com si la impaciència s'apoderés de la seva boca, elogia cada línia que crea, cada fesomia que veu perfecta en visualitzar-la. I ella bada la boca, innocent com és, i es deixa seduir per aquells mots plens d'erotisme. És quan l'esmorzar s'allarga més del normal. Però no hi ha murmuris ni represàlies pel retard.
Damunt de la taula, les piles de llibres creixen dia rere dia. Envolten el tinter i el munt de fulls en blanc preparats per ser escrits. I un canelobre al mig presideix l'escenari. Per quan el crepuscle faci minvar la llum del sol. Aquell escriptori és sagrat, i els calaixos més encara. Cadascun té una clau, que el novel·lista guarda zelosament. La neteja d'aquest santuari domèstic i literari és minsa, just un plomall de tant en tant perquè la pols no s'hi acumuli, res d'ordenar el contingut dels calaixos, això mai. I davant dels ulls excrutadors de l'artista. Com si aquelles carpetes, que ella imagina prenyades de fulls escrits, puguessin desaparèixer si se'ls aplica un ordre diferent de l'estipulat per les mans de l'amo.
El novel·lista no menja massa la resta del dia. A no ser que hi hagi visita. Llavors, el despatx s'omple de buidesa. Les visites es reben, sense excepció, a la sala més gran i lluminosa de la casa: la Biblioteca. I les safates de menjar corren igual de ràpid que les ampolles de vi i de licors. Rialles i converses al voltant de la nova troballa en l'argument debatut en l'anterior reunió. Perquè només és permès de parlar de les seves idees, com si es tractés d'un dèspota que durant anys ha imposat aquesta llei no escrita. Ni política ni esports ni literatura d'altri. És excèntric però s'ho pot permetre: els diners l'ajuden a mantenir aquest tarannà estrafolari. I a donar peixet d'aquesta manera.
Quan fosqueja, després d'haver estat tancat dins del seu despatx gran part del dia, demana que se li serveixi el sopar. Només uns fruits secs i una grossa tetera amb una lleugera infusió, que sovint ni toca. Amb la recerca de situacions enginyoses i de frases intel·ligents se li passen les hores sense adonar-se'n. Per això, es lamenta en comprovar l'hora al rellotge de la Biblioteca. Sopa amb la rapidesa que no té al matí per llevar-se, i s'assegura d'haver tancat amb doble volta la porta del despatx. No cal donar opcions als ratolins, murmura amb malícia. Encén les dues espelmes de la tauleta de nit i busca, en el seu llibre de capçalera (Hugo, per descomptat), el punt on va abandonar la lectura la nit anterior.
El novel·lista sap que els paràgrafs de la prosa d'Hugo són extraordinaris. Però barrina encara en allò que ha pensat al llarg del dia, que ha deixat sense escriure ni anotar enlloc. Ho repetirà mentalment tres o quatre vegades i, a l'endemà, encara se'n recordarà quan es llevi. Té tanta memòria... Una nova trama enmig del nus de la història es barreja amb el que havia pensat, un fill desconegut trobat en els llunyans mars del Sud o un parentesc amb un noble que ha passat a millor vida, per homenatjar les lectures anteriorment llegides. O qui sap si l'odi resultant d'un ajustament de comptes d'avis, que ha passat als fills dels fills d'aquests primers. Tindrà en compte totes les alternatives.
Al final, de ben segur que les emprarà. Aquests apunts mentals li han estat útils des de fa quaranta anys, quan va començar a gestar aquesta magna obra que podrà eclipsar la novel·la hugoniana. Amb aquest pensament megalòman, el novel·lista s'adorm, amb la mateixa parsimònia que ha seguit durant quatre dècades. I amb la idea que demà, finalment, passarà a net aquests apunts mentals que s'amunteguen dins del seu cap. I que no oblida ni escriu encara. Pura alquímia, la seva memòria de novel·lista brillant...
Període de cadència (Repte Clàssic DIV, 1)
Després d'uns mesos de treva i de placidesa, ahir va tornar a discutir amb la seva dona. Per una nimiesa sobre l'educació de l'Ènia, la filla que tenen en comú. Sap que ara vindrà un període hostil i silenciós, sobretot en absència de la petita. Mentre hi sigui ella, guardaran la compostura. I es besaran, com a molt, a la galta i gairebé sense notar-se.
Per evitar mals majors, ha dormit al sofà i, en despertar, es dutxa silenciosament, es vesteix i no espera que ella li prepari l'esmorzar. A més, encara dorm. Pren un cafè en una esgarrapada i surt de casa, amb la intenció d'enterrar el mal tràngol. I oblidar la discussió de la nit anterior i tot el que incumbeix. Causes i conseqüències incloses. Avui trobarà a faltar la cadència del tendre comiat de l'Ènia. L'imagina. Adéu, pare, diria la petita amb somriure i bigotis de cacau i llet.
I en tancar la porta, amb fermesa però amortint el cop, és quan s'adona que s'ha descuidat la còpia de les seves claus dins de l'apartament. I el més dramàtic. També les del cotxe. Tocarà anar a peu a la feina i telefonar abans del migdia a casa perquè la seva dona tingui la deferència de trobar-se a casa. Almenys fins que ell arribi després de plegar. Llavors, ja negociarà el preu de l'armistici. Es corda la gavardina i surt del portal cap a l'ampla avinguda. Es mira el canell i no hi troba el rellotge de polsera. El matí ha començat ben descuidat... Sap, però, que el marge que li queda és ampli per arribar a l'hora.
Tot just despunta el dia. No està acostumat a veure la ciutat a aquestes hores i li sembla nova, estranya fins i tot. L'avinguda té matisos que mai abans no havia percebut, les fesomies de la gent, endormiscada encara, o els cotxes estacionats d'una forma diferent a la que, per costum, ha vist dia rere dia. Però continua caminant. Amb cadència i fermesa. Potser calen trenta anys de vida laboral per adonar-se de petits detalls, pensa. O caminar més sovint...
A la primera cruïlla, es guia per l'instint més que per la coneixença. Distingeix zones però no s'ubica amb precisió. L'estranyesa d'haver esdevingut per un dia vianant forçós el descol·loca en part. S'adona que és com un nounat que comença a donar les seves primeres passes. Insegur, perdut, desorientat inclús. El rellotge digital de la farmàcia que es troba pel camí brilla de forma verdosa. Ja no pensa en el seu, de rellotge. Només en la brisa matinera, que refresca l'ambient; per això, s'apuja més el coll de la gavardina. A punt de deixar l'hivern i la temperatura encara és baixa, sobretot al matí i al capvespre.
Però té l'assossegament de contemplar l'harmonia que l'envolta. Escolta el trànsit que, quan ja ha deixat la gran avinguda, es calma. I esquiva una tifa enmig de la vorera. No és ell l'únic incívic... El traç mig esborrat de guix al terra el porta a descobrir una xarranca de la tarda anterior, segurament. Una pedra és al número 3 i saltaria per jugar com anys enrere feia. Però ara és un home adult, seriós, amb una compostura... Entre carrers secundaris, i amb les seves idees rondant-li pel cap, no sap si ha fet bé de desviar-se i deixar l'avinguda. L'orientació no és el seu fort, i menys si el trauen del seu hàbitat natural que és el cotxe. El cotxe i l'oficina, pensa. Malgrat que ara no sàpiga ubicar cap dels dos, ni en el pensament ni en el lloc exacte.
Al cap de cinc llargs minuts, o això calcula, el cansament apareix. El sedentarisme té això: quan el costum no és anar a peu, el cos es relaxa, perd la tensió, la forma. El to muscular diria aquell que es forja els bíceps al gimnàs. Ara està segur que arribarà amb retard. On sigui, arribarà més enllà de l'hora fixada. Per això, decideix descansar les cames una estona. En la tranquil·litat d'un parc, prou gran per calmar-lo i dissimular la seva veritable desorientació. Seu en un banc a prop de la zona d'entreteniments. Entre gronxadors i tobogans, aquest matí asolellat poc més demanaria. Sobretot després de seure, que les cames s'alleugen a l'instant. Es descalçaria si no fos per la gent i la graveta que cobreix el terra de l'indret. O una becaineta per alliberar-se de cabòries absurdes. Hauria de saber inventar millors excuses. Tot i que no en tingui, de motius. Tot i que intueixi que el seu tarannà no és així. Potser és bondadós i, en realitat, és un malparit que no suporta les persones. Potser es creu bon amic i no hi hagi ningú a prop seu per oferir-li ajuda. Potser sigui que...
Adéu, pare, adéu! Mira'm bé, que no fujo! O potser sí!
La cadència metàl·lica el desperta. I la veu que sembla cridar-lo. Una nena es gronxa, un home l'empenta amb suavitat. Més fort!, reclama ella, però ell no li fa cas. Riu, un somriure ampli quan l'home, que deu ser el seu pare, la impulsa amb una mica més de força. Finalment, enmig dels pensaments, s'ha adormit. Instintivament, es mira el canell. Una capa de brutícia el tenyeix, igual que la gavardina. En llevar-se, els peus trepitgen la grava. Descalços ara. No ha servit de res la dormida. El cap li rodola de nou, sentint-se contrariat. La nena para de riure amb ganes i el mira. S'adona que l'ha despertat potser? L'envolta una olor poc agradable, com si un gos hagués aprofitat per pixar-se a prop d'ell i, fins i tot, l'hagués esquitxat. Però no és que sigui pròxim el pixum. És la seva pròpia roba la que desprèn aquest resclum. Mira a dreta i esquerra i, a banda del pare i la filla, no hi veu ningú més. Preguntar l'hora? Saber on es troba? Des de quan?
Instintivament també, s'alça i es clava més encara la grava a les plantes dels peus. No té les sabates a la vista, només un parell de botes rònegues i apedaçades en diversos llocs. Però les ignora, igual que ignora el carretó que hi ha just al costat del banc que ocupava. El gronxador segueix balancejant-se però la nena n'ha saltat i ha corregut cap al seu pare, que l'ha abraçada. Ara són els dos que el miren. Fins que el pare estira el bracet de la petita. S'allunya decidit, però la nena gira el coll i l'esguarda encara, com hipnotitzada.
Deixa estar la parella i s'apropa a una cabina. O el més semblant a un telèfon. Regira les butxaques on sembla embotir-se tot d'objectes estranys, però res de xavalla. Despenja l'auricular i escolta el to. Trucarà al 012 almenys. Sense diners, què més pot fer...? Però abans de prémer l'u, deixa caure l'auricular i observa el reflex d'un rostre demacrat. Una barba de setmanes pobla aquesta cara i uns cabells descuidats i llargs, llardosament embullats, cauen damunt de les espatlles. Sent terror amb el primer que li ve al cap. Però en voler tornar per on ha vingut, no recorda la direcció que ha de prendre. Passa pel banc que ocupava fa poc i els cartrons que el cobreixen puden de la mateixa manera que ell put. I un bric de vi tombat ha escampat part del seu contingut al terra. El panorama que ha descobert és de tal desolació que només desitja despertar d'una vegada d'aquest malson. Es mossega el llavi fins que nota el gust de la sang. Sent el dolor.
Sanglota i el sanglot agafa ritme, una cadència similar a la de les llàgrimes que brollen dels seus ulls, abans que les mans els cobreixin. Per no veure la decadència que el rodeja...
Per evitar mals majors, ha dormit al sofà i, en despertar, es dutxa silenciosament, es vesteix i no espera que ella li prepari l'esmorzar. A més, encara dorm. Pren un cafè en una esgarrapada i surt de casa, amb la intenció d'enterrar el mal tràngol. I oblidar la discussió de la nit anterior i tot el que incumbeix. Causes i conseqüències incloses. Avui trobarà a faltar la cadència del tendre comiat de l'Ènia. L'imagina. Adéu, pare, diria la petita amb somriure i bigotis de cacau i llet.
I en tancar la porta, amb fermesa però amortint el cop, és quan s'adona que s'ha descuidat la còpia de les seves claus dins de l'apartament. I el més dramàtic. També les del cotxe. Tocarà anar a peu a la feina i telefonar abans del migdia a casa perquè la seva dona tingui la deferència de trobar-se a casa. Almenys fins que ell arribi després de plegar. Llavors, ja negociarà el preu de l'armistici. Es corda la gavardina i surt del portal cap a l'ampla avinguda. Es mira el canell i no hi troba el rellotge de polsera. El matí ha començat ben descuidat... Sap, però, que el marge que li queda és ampli per arribar a l'hora.
Tot just despunta el dia. No està acostumat a veure la ciutat a aquestes hores i li sembla nova, estranya fins i tot. L'avinguda té matisos que mai abans no havia percebut, les fesomies de la gent, endormiscada encara, o els cotxes estacionats d'una forma diferent a la que, per costum, ha vist dia rere dia. Però continua caminant. Amb cadència i fermesa. Potser calen trenta anys de vida laboral per adonar-se de petits detalls, pensa. O caminar més sovint...
A la primera cruïlla, es guia per l'instint més que per la coneixença. Distingeix zones però no s'ubica amb precisió. L'estranyesa d'haver esdevingut per un dia vianant forçós el descol·loca en part. S'adona que és com un nounat que comença a donar les seves primeres passes. Insegur, perdut, desorientat inclús. El rellotge digital de la farmàcia que es troba pel camí brilla de forma verdosa. Ja no pensa en el seu, de rellotge. Només en la brisa matinera, que refresca l'ambient; per això, s'apuja més el coll de la gavardina. A punt de deixar l'hivern i la temperatura encara és baixa, sobretot al matí i al capvespre.
Però té l'assossegament de contemplar l'harmonia que l'envolta. Escolta el trànsit que, quan ja ha deixat la gran avinguda, es calma. I esquiva una tifa enmig de la vorera. No és ell l'únic incívic... El traç mig esborrat de guix al terra el porta a descobrir una xarranca de la tarda anterior, segurament. Una pedra és al número 3 i saltaria per jugar com anys enrere feia. Però ara és un home adult, seriós, amb una compostura... Entre carrers secundaris, i amb les seves idees rondant-li pel cap, no sap si ha fet bé de desviar-se i deixar l'avinguda. L'orientació no és el seu fort, i menys si el trauen del seu hàbitat natural que és el cotxe. El cotxe i l'oficina, pensa. Malgrat que ara no sàpiga ubicar cap dels dos, ni en el pensament ni en el lloc exacte.
Al cap de cinc llargs minuts, o això calcula, el cansament apareix. El sedentarisme té això: quan el costum no és anar a peu, el cos es relaxa, perd la tensió, la forma. El to muscular diria aquell que es forja els bíceps al gimnàs. Ara està segur que arribarà amb retard. On sigui, arribarà més enllà de l'hora fixada. Per això, decideix descansar les cames una estona. En la tranquil·litat d'un parc, prou gran per calmar-lo i dissimular la seva veritable desorientació. Seu en un banc a prop de la zona d'entreteniments. Entre gronxadors i tobogans, aquest matí asolellat poc més demanaria. Sobretot després de seure, que les cames s'alleugen a l'instant. Es descalçaria si no fos per la gent i la graveta que cobreix el terra de l'indret. O una becaineta per alliberar-se de cabòries absurdes. Hauria de saber inventar millors excuses. Tot i que no en tingui, de motius. Tot i que intueixi que el seu tarannà no és així. Potser és bondadós i, en realitat, és un malparit que no suporta les persones. Potser es creu bon amic i no hi hagi ningú a prop seu per oferir-li ajuda. Potser sigui que...
Adéu, pare, adéu! Mira'm bé, que no fujo! O potser sí!
La cadència metàl·lica el desperta. I la veu que sembla cridar-lo. Una nena es gronxa, un home l'empenta amb suavitat. Més fort!, reclama ella, però ell no li fa cas. Riu, un somriure ampli quan l'home, que deu ser el seu pare, la impulsa amb una mica més de força. Finalment, enmig dels pensaments, s'ha adormit. Instintivament, es mira el canell. Una capa de brutícia el tenyeix, igual que la gavardina. En llevar-se, els peus trepitgen la grava. Descalços ara. No ha servit de res la dormida. El cap li rodola de nou, sentint-se contrariat. La nena para de riure amb ganes i el mira. S'adona que l'ha despertat potser? L'envolta una olor poc agradable, com si un gos hagués aprofitat per pixar-se a prop d'ell i, fins i tot, l'hagués esquitxat. Però no és que sigui pròxim el pixum. És la seva pròpia roba la que desprèn aquest resclum. Mira a dreta i esquerra i, a banda del pare i la filla, no hi veu ningú més. Preguntar l'hora? Saber on es troba? Des de quan?
Instintivament també, s'alça i es clava més encara la grava a les plantes dels peus. No té les sabates a la vista, només un parell de botes rònegues i apedaçades en diversos llocs. Però les ignora, igual que ignora el carretó que hi ha just al costat del banc que ocupava. El gronxador segueix balancejant-se però la nena n'ha saltat i ha corregut cap al seu pare, que l'ha abraçada. Ara són els dos que el miren. Fins que el pare estira el bracet de la petita. S'allunya decidit, però la nena gira el coll i l'esguarda encara, com hipnotitzada.
Deixa estar la parella i s'apropa a una cabina. O el més semblant a un telèfon. Regira les butxaques on sembla embotir-se tot d'objectes estranys, però res de xavalla. Despenja l'auricular i escolta el to. Trucarà al 012 almenys. Sense diners, què més pot fer...? Però abans de prémer l'u, deixa caure l'auricular i observa el reflex d'un rostre demacrat. Una barba de setmanes pobla aquesta cara i uns cabells descuidats i llargs, llardosament embullats, cauen damunt de les espatlles. Sent terror amb el primer que li ve al cap. Però en voler tornar per on ha vingut, no recorda la direcció que ha de prendre. Passa pel banc que ocupava fa poc i els cartrons que el cobreixen puden de la mateixa manera que ell put. I un bric de vi tombat ha escampat part del seu contingut al terra. El panorama que ha descobert és de tal desolació que només desitja despertar d'una vegada d'aquest malson. Es mossega el llavi fins que nota el gust de la sang. Sent el dolor.
Sanglota i el sanglot agafa ritme, una cadència similar a la de les llàgrimes que brollen dels seus ulls, abans que les mans els cobreixin. Per no veure la decadència que el rodeja...
24/3/12
Impaciència explícita (Minirepte32; 2)
Aquest matí he passat per la llibreria que sovintejo per recollir l'encàrrec que havia demanat fa una setmana. Una guia acurada de París i un plànol desplegable de la ciutat, amb els setze districtes ben visibles. A més, d'un suplement de les rodalies i dels llocs d'interès. Abans d'arribar a casa, he comprat un paquet de xinxetes de colors i un bloc d'espirals de mida DIN A-5. Amb aquesta adquisició i els estalvis, que he aconseguit gràcies a les propines i els sobres de sou en negre, el viatge a la capital francesa ja és una realitat. Estic a tres mesos escassos per assolir aquesta fita d'ençà que vaig quedar-me solter. D'això fa mig any. Sis mesos de vida ermitana i de lectures centrades en París. Des de Modiano a Cortázar, passant pel Balzac més primmirat o per la Millet més descarada.
A casa, desplego amb impaciència el plànol i busco noms que ja em són familiars. Porte de Saint-Cloud. Bois de Boulogne. Estadi Vélizy-Villacoublay. Avinguda Foch. Porte Dauphine. Gran part del Districte XIII... Faig memòria, sobretot dels llocs que he anat subratllant en els fulls del llibre de la Catherine Millet. L'he devorat en tres ocasions ja, des que estic sol. Encara que no sigui literatura “de la bona”. I els continus escalfaments m'han obligat a masturbar-me demencialment, com un adolescent, amb una libido que desconeixia. Potser si segueixo els itineraris que explicita acabaré tenint sort, deixaré els “treballs manuals” i mullaré després d'aquesta quarantena més que llarga...?
23/3/12
Instantànies (Minirepte32; 1)
Als meus pares, per la làmpada màgica...
Després de dinar, en Louis s'ajeu al sofà i s'adorm amb extrema facilitat. La becaina li porta imatges d'immediat, com instantànies que es barregen dins del seu cap en imaginar-les o en haver passejat per la ciutat. Una mànega que no raja. Un nounat enjogassat amb una peixera. Un jardiner estranyat. Una estació plena de viatgers. Una partida de pòquer. Un ganàpia amb ganes de bromejar. Tres copes que s'emplenen... Somnia i es veuria somriure, de ben segur, d'aquestes històries que munta peça rere peça amb paciència. Un desembarcament quotidià, sense més misteris, pot ser també recurrent. O, tal volta, observar els proletaris en un fet tan rutinari com el retorn a casa seva. El somni l'inquieta perquè el cervell no para de treballar, tot i que dorm. Aquestes instantànies naixeran, creixeran i arribaran a moure's. Cal que es moguin.
En despertar, aquesta amalgama d'imatges no quedarà guardada enlloc, potser. O tindrà la sort que les reminiscències d'aquests retalls li vinguin, de sobte, mentre treballa en el seu taller. Ha imaginat una làmpada màgica que engendra vida i moviment. I la vol tenir a les mans. En Louis segueix endormiscat i somnia en la possibilitat de donar a conèixer l'invent que, tant ell com el seu germà Auguste, proven d'enllestir. En una ciutat més gran que Lió. I quina millor ciutat que París, que és la Ciutat de la Llum, la Seva Ciutat, perquè el seu invent sigui presentat i el seu cognom tingui el màxim ressò? I per duplicat...
* * *
PS: la raó del relat
21/3/12
Clàusules (Repte ClàssicDIII)
Venècia s'engalana per rebre els Carnavals. Tot són màscares i disbauxa, alegria i bogeria a dojo. Res queda de la decadència i l'esplendor, alhora, relatades per Thomas Mann ni retratades a la perfecció per Luchino Visconti. Els canals ens retornen l'olor característica de la mar Mediterrània, sobrecarregada en aquest indret de màgia i d'història.
Hem arribat fa unes hores i estem disposats a desconnectar de la feina, de la família i de les tristeses. No hi ha obligacions ni enveges, només en Màrius i jo. Sense canalla ni esposes. Tenim carta blanca durant aquesta setmana veneciana. Quan tornem, cadascú a casa seva, no hi haurà preguntes de qualsevol banda. Ni rancúnies ni enveges, tampoc represàlies. Però no podrem trencar l'altra regla d'or del pacte: no crear vincles més enllà d'aquests set dies. Encara que flirtegem i lliguem cada nit. O cardem, per què enganyar-nos?, com si el món s'acabés, igual que conills.
Ara, en Màrius s'empolaina. Mentrestant, jo aprofito per escriure aquestes línies. No vull pensar en què trobarem ni qui ens acompanyarà a l'habitació.
Dijous, 16 de febrer de 2012
La nit no va sortir com s'esperava. En Màrius es va excedir amb l'alcohol i s'endormiscava abans de fer el pas. Encara dorm, ronca lleugerament i put a cervesa i whisky. Va barrejar massa beguda i això ens va impedir de gaudir més de la festa. Màscares i lluentons, plomes i maquillatge extremat. I cossos esculturals, escots per embadalir-se. I he hagut d'arrossegar-lo fins a l'hotel sense poder-me menjar ni un sol torrat. Ell és l'intèrpret dels dos, el que domina l'idioma a la perfecció. Jo em defenso el just per no morir-me de gana... per això, tampoc era cosa de deixar-lo tot sol a l'habitació. L'he despullat i he desistit en empijamar-lo. I menys en que es dutxés. En les seves condicions, i estant jo gairebé tan carregat com ell, hauria estat temerària l'acció...
Aquesta nit, però, espero que la cosa no es desmarxi com anit. Si no, ni veurem els espectacles, ni el bestiar. Per què han de ser tan boniques les dones de fora de casa? Qui va acceptar el pacte d'aquesta setmana de desori i de gatzara? Seré capaç de mantenir-me ferm si algú se'm creua pel camí i em reviscola tant com necessito? Millor no preguntar-m'ho massa...
Dissabte, 18 de febrer de 2012
Dos dies fatídics. O potser és que aquest any no ens toca triomfar. En Màrius va controlar-se dijous. I jo també. Enguany, la disfressa triada és ben neoclàssica, els colors vius són un reclam vistós que apropa la gent de qualsevol sexe. Però ell declinava tota conversa amb excuses que em semblaven ridícules. Em traduïa les coses, penso que molt per sobre, sense aprofundir massa. Alguna cosa m'amagava potser... Discernia paraules familiars. Cazzi em sona a rucs, tanoques. Ell, però, em deia que les noies no s'estarien massa a la festa. Una brutta faccia spagnola va deixar anar una altra bellesa italiana, però en Màrius em comentava que li agradava la gent espanyola però que no coneixia ningú per Venècia.
El divendres té un resum similar. Descans fins al capvespre i recuperar les hores de son perdudes i l'alcohol ingerit. Avui hauríem de començar a fer alguna cosa, que dimarts tornem cap a Barcelona. I si truquem la Núria? Amb ella sí que no tinc problemes de llengua. De cap tipus. Li proposaré a en Màrius. Quan desperti de la becaina...
Diumenge, 19 de febrer de 2012
La Núria no hi és aquest any, a Venècia. En Màrius la va telefonar amb un secretisme exagerat, poc abans de marxar de l'hotel, en direcció a la Piazza San Marco. Sap que l'any passat vam acabar al llit i potser és una clàusula massa primmirada... Creurà que no havia de repetir amb ella? O tal volta a ell li agrada la Núria i se sent gelós...? El noto trist, això sí. Alguna cosa li passa amb mi. Aquest no és en Màrius que conec. Ahir, enmig de la fontana del vino gairebé ni somreia. Ni mirava les dones que van més embogides nit rere nit. Si algú se li acostava, ni el responia ni m'explicava què volia. Només té ganes d'arribar a l'hotel i allitar-se. I sempre s'endormisca abans de treure's la roba. Per tant, cada vegada he de despullar-lo jo perquè la roba no faci tuf ni els llençols s'embrutin.
Ronca de nou, mentre escric. Es gira pesadament i es destapa sense parar esment que no es troba sol. Ja és la quarta nit que he de renunciar a la companyia femenina per la seva culpa. I la quarta nit que no goso despertar-lo perquè s'empijami almenys. L'observo i no em desagrada el que veig. El seu cos és atractiu, forjat amb la constància d'anar al gimnàs a suar la cansalada. Em sento estrany però no incòmode. L'esguardo amb atenció i recorro cada part de la seva nuesa. Noto que el seu penis manté un estat de semierecció que m'escalfa de forma subtil. La vida de casat no sempre alimenta suficientment... I això és clar.
És Carnaval i és temps de màscares. De disbauxa i d'alegria. En Màrius i jo tenim carta blanca durant aquesta setmana veneciana. Quan tornem, cadascú a casa seva, no hi haurà preguntes de qualsevol banda. I seria una pena malaguanyar aquesta erecció mútua...
Esquírria [A la Poètica](Melorepte183)
I he tancat l'esperança en harems cristal·lins on la bombolla de sabó mai no es malmet
I llisca entre la brisa i frega el blanc lli del núvol pur quan sols ets somriure i alegria, amor.
I lliures l'escalfor d'un raig de sol ple de futur a les meves mans humanes, maldestres,
Malmeses per l'existència i per les bufetades sofertes, i arribo d'esquitllentes a la llar,
On m'espera l'escalf d'una abraçada, la serenor de tenir un pou de calma per a nosaltres.
I fujo de l'esquírria de l'hàlit que porta la ira i la rancúnia, lluny de la cobdícia i la malesa,
Escàpol del dolor i de la llàgrima, com el temps que transcorre amb passa ferma i constant,
I encenc les torxes per a il·luminar noves vies d'accés als teus ulls clars, al teu cor resplendent
Com un matí que recomença quan gairebé s'enyora la seva absència, en despuntar el crepuscle.
I omplo el gibrell del demà amb la tempesta que no he evitat, l'aigua clara que s'enduu la set,
La fruita madura que endolceix l'amargor de l'ham i de la linya, i sabré resistir l'estrebada
Secular de qui neda a contracorrent, fins a la primera gota del doll que desemboca a la mar
D'un mot que bastirà una frase, i un món que, de mica en mica, serà poema, pregària, condol.
20/3/12
Minúscula delícia (Melorepte182)
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
Lluís LLACH.
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
Lluís LLACH.
Crepuscle o albada, corpuscle de bellesa en la mirada,
Petita, minúscula gota de sang dins del cor, immensa
Memòria que recorda tot moment de la meva vida,
Cada instant viscut que no ha de perdre's en l'oblit.
I espero en el ràfec de l'aixopluc que escampi el xàfec,
Aquest temps de negror inevitable que ens ha tocat sofrir.
Malgrat tot, el meu país segueix il•luminant-me al fons del pit.
Petita, minúscula gota de sang dins del cor, immensa
Memòria que recorda tot moment de la meva vida,
Cada instant viscut que no ha de perdre's en l'oblit.
I espero en el ràfec de l'aixopluc que escampi el xàfec,
Aquest temps de negror inevitable que ens ha tocat sofrir.
Malgrat tot, el meu país segueix il•luminant-me al fons del pit.
19/3/12
Síntesi paupèrrima (RPV206)
Vom wahren Gegner fährt grenzenloser Mut in dich
(Del veritable adversari et ve un coratge sense límits)
Franz KAFKA [Die Zürauer Aphorismen, n. 23 (Trad.: Feliu FORMOSA)]
(Del veritable adversari et ve un coratge sense límits)
Franz KAFKA [Die Zürauer Aphorismen, n. 23 (Trad.: Feliu FORMOSA)]
No cal que el cerquis ni escriguis cartes que no tindran resposta:
Has de despertar del somni intangible d'un cel millor.
Escura l'escudella abans que te'n faci, i el vòmit sigui l'engruna
Que resti per acabar amb la fam endèmica. Prepara l'almosta
Còncava per als dies obscurs que vindran, per a la tristor.
Déu no existeix, no esmercis esforços en la pregària vana,
En la lletania humana que espera trobar una oïda
Magnànima, uns braços acollidors, una carícia materna, un alberg.
Segueixes sola, petita, amb el rostre amarat de pols i plor.
No admiris la criselefantina grandesa d'un temple que entabana,
Que engalana la fal·làcia i resum amb roïnesa hipòcrita la vida.
Deixa en silenci les paraules cap a un ídol ert, altiu, soberg
Perquè en ell no hi ha lloc per al comú nosaltres, sols per al seu jo.
18/3/12
Confidència (Minirepte31)
Amb nostàlgia, recordo els dies de platja, sol i onatge. De mar. I la nuesa del cos i de l'ànima com mai abans no havia aconseguit. I les paraules curulles. Entre la sorra i l'horitzó, on la llum s'engendra i forma ombres i siluetes noves, belles, oníriques, delicioses. M'hi cabusso.
Tornaré a ser infant, envoltat d'olors maternes, pit ple, bressol de braços tendres. I els llavis que cerquen la pell aliena, generosa, que alberga cada desig possible. L'escuma sap els noms que tinc per anomenar-te? Des de la naixença que els emmagatzemo endins i he desxifrat jeroglífics del silenci per parlar-te amb excuses perfectes.
Amb nostàlgia, recordo els secrets i la confidència. Les ganes de somniar de nou. Les esperances, perdudes anys enrere, una altra vegada recuperades. I miro endavant, on l'aigua bat contra les roques, on la meva pell sap que no hi ha res més reconfortant que el frec de la brisa carregada de salnitre. En l'atzur del cel, barrejat amb l'aiguamarina estesa enfront de l'esguard, lapislàtzuli de l'ensonyament. Mentre una llàgrima aflora en els ulls, quan la memòria burxa el fons del cor. I jec en el reialme del sol, aquesta república que només et té a tu, deessa feta dona i mar antiga.
Tornaré a ser infant i orfe. Per al futur servaré les almoines d'una reminiscència, un bes, la mullena de la saliva. Per si de cas la riba s'amara de l'onada, l'abraçada, el caliu estiuenc d'un temps vernal perpetu. A prop de la mar...
Tornaré a ser infant, envoltat d'olors maternes, pit ple, bressol de braços tendres. I els llavis que cerquen la pell aliena, generosa, que alberga cada desig possible. L'escuma sap els noms que tinc per anomenar-te? Des de la naixença que els emmagatzemo endins i he desxifrat jeroglífics del silenci per parlar-te amb excuses perfectes.
Amb nostàlgia, recordo els secrets i la confidència. Les ganes de somniar de nou. Les esperances, perdudes anys enrere, una altra vegada recuperades. I miro endavant, on l'aigua bat contra les roques, on la meva pell sap que no hi ha res més reconfortant que el frec de la brisa carregada de salnitre. En l'atzur del cel, barrejat amb l'aiguamarina estesa enfront de l'esguard, lapislàtzuli de l'ensonyament. Mentre una llàgrima aflora en els ulls, quan la memòria burxa el fons del cor. I jec en el reialme del sol, aquesta república que només et té a tu, deessa feta dona i mar antiga.
Tornaré a ser infant i orfe. Per al futur servaré les almoines d'una reminiscència, un bes, la mullena de la saliva. Per si de cas la riba s'amara de l'onada, l'abraçada, el caliu estiuenc d'un temps vernal perpetu. A prop de la mar...
13/3/12
Ressonància (In Memoriam Teresa Pàmies)
Plovia molt i per sort em trobava sota una marquesina de llautó que em protegia del xàfec
Teresa PÀMIES.
*
Flow My Tears, the Policeman Said
Philip K. DICK.
Teresa PÀMIES.
*
Flow My Tears, the Policeman Said
Philip K. DICK.
Potser no cal que plogui tot el dia.
Potser -m'escoltes?- tingui prou amb una
Única gota de l'amargant plor
Que avui provoca la vida, la pèrdua.
Potser no cal que la tempesta esmenti
El teu nom de combat, amb el ferm ímpetu
De qui se sap senyera, llengua, poble.
Potser només cal un lleu xiuxiueig.
I la memòria encendrà les fogueres
D'una lluita que encara no ha acabat,
Que hem de seguir fins a la fi, per sempre:
Sabrem que segueixes entre nosaltres,
Amb mots clars i concissos que ressonen,
Quan sentim en el pit la defallença.
Potser -m'escoltes?- tingui prou amb una
Única gota de l'amargant plor
Que avui provoca la vida, la pèrdua.
Potser no cal que la tempesta esmenti
El teu nom de combat, amb el ferm ímpetu
De qui se sap senyera, llengua, poble.
Potser només cal un lleu xiuxiueig.
I la memòria encendrà les fogueres
D'una lluita que encara no ha acabat,
Que hem de seguir fins a la fi, per sempre:
Sabrem que segueixes entre nosaltres,
Amb mots clars i concissos que ressonen,
Quan sentim en el pit la defallença.
11/3/12
Tauromàquia [o (des)gràcia](Repte Clàssic DII)
En Teòfanes encén els llums del menjador. Les taules de marbre, lluents, multipliquen les bombetes en la superfície polida. En pocs minuts, les tovalles les cobriran i maquillaran aquesta biudor que desprèn la gran sala, nua d'accessoris, que se li endinsa sense adonar-se'n. Para les taules com un autòmat; poc ha de pensar mentre fa una feina que ha efectuat tantes vegades al llarg de la seva vida. Tovalles, tovallons, forquilles a l'esquerra, ganivets a la dreta, i l'ordre de les copes amb una simetria aconseguida pel tiralínies de la repetició.
L'enorme menjador recorda l'antiga glòria de la fonda. Les 502 nits. Aquest és el seu nom, amb les reminiscències dels anys fastuosos de tauromàquia a Les Arenes, quan el telèfon no parava de sonar i el local sempre fregava els límits de la capacitat. Els cartells que pengen a les parets encara són admirats per nostàlgics i per toreros retirats. En Teòfanes esguarda el dietari de les reserves. Dues línies només. Sílvia Almúnia. 4 pax. 21h. Jerónimo. 2 pax. 22h.
Després del sopar del personal, revisa els frigorífics i es canvia. L'uniforme combina l'elegància i la discreció. Ara, només ha d'esperar que els clients arribin. Amb petits retocs, supervisa el menjador perquè tot estigui impecable. Una forquilla que s'inclina massa, un tovalló que ha estat doblegat de diferent forma, una cadira més separada de la taula que la resta... És meticulós, perfeccionista. Un perepunyetes fins i tot en allò que ha estat fet per ell mateix. Des de sempre.
En Teòfanes ja no es troba sol a la sala. La taula de quatre comensals ha arribat amb una puntualitat britànica, a les nou del vespre. Els escolta com xerren animosament. Rialles i intercanvi d'impressions. I ell, en un racó ben dissimulat, per si l'han de menester. A una distància prudencial, en un punt equidistant de la porta d'entrada i de la taula ocupada. Ara se sent com un llangardaix al sol, quiet i immòbil, però sota la fredor de la il·luminació artificial. Gairebé com si estigués dins d'un zoòtrop en mans del destí més burleta. I el mira un enorme ull que no parpelleja mai...
Queda poc perquè arribi l'altra reserva. Poc més farà avui, pensa. Jerónimo de los Cármenes. Un vell conegut de la fonda. Un d'aquells nostàlgics que eren assidus als caps de setmana de braus i d'excusa perfecta per veure's amb l'amant de torn. Ara, però, segueix apareixent amb els seus flirts. A saber quina excusa deu haver-se empescat d'ençà que no hi ha braus a la Ciutat Comtal. Si no s'equivoca, avui tornarà a venir amb la Lídia, amb la seva fragància d'orquídia sensual i enigmàtica que l'entristeix i l'omple de malenconia. La mateixa melangia que li provoca veure el sopar de les parelles, que gaudeixen d'allò que ell no pot tenir. Pel sacrifici de la feina de cambrer, que sempre li ha suposat problemes en les seves parelles i també en el seu matrimoni, que s'està esfondrant. Enmig dels pensaments, la porta d'entrada s'obre.
En Teòfanes veu aparèixer en Jerónimo de los Cármenes primerament. Al seu darrere, com era de suposar, no el segueix la seva esposa oficial, sinó la Lídia. La fragància d'orquídia impregna l'ambient. Quan es treu l'abric, el vestit extremat el bufeteja. S'endevina més del compte, i en l'acció de seure, és evident que sota del vestit només duu una peça de roba interior, com a màxim. Els allarga les cartes i no rep una paraula d'agraïment de cap dels dos. Tampoc ella no gosa mirar-lo mentre els pren nota de la comanda. Mai no s'ha acostumat als fums de certa clientela, i més sabent que ell veu de tot dins d'aquelles quatre parets...
Mentre la parella es troba acompanyada per l'altra taula, les mostres de luxúria es controlen. Però un cop que han pagat i han abandonat el local, en Jerónimo i la Lídia comencen la seva càrrega lasciva i pujada de to, en presència d'en Teòfanes, que exerceix de Moisès, separant les aigües del Mar Roig de tant en tant. Expressament, perquè s'adonin que encara queda ell, i amb descàrregues de gelosia callada, aprofita qualsevol excusa per interrompre l'espectacle. Des de servir més vi fins a retirar només un plat buit de la taula. Però no sembla que els incomodi res de la seva presència. Només sembla que els mogui la dèria d'aprofitar tot moment de la trobada clandestina. No poden ocultar la impaciència d'anar cap a l'habitació, en Teòfanes ho veu amb claredat: en breu demanaran el compte.
En Teòfanes apaga els llums del menjador. Ha finalitzat la jornada laboral per avui. Tanca bé els accessos i s'assegura que tot queda recollit. Conduirà cap a casa amb música clàssica amb el volum baix. Rumia, trist i emmudit, aquesta buidesa que l'aclapara no desapareix. I cada vegada s'agreuja més en el cul-de-sac de treballar a la fonda. Aquesta nostàlgia que traspua, entre cartells d'obsolescència i sopars secrets i taules per a dos. Se sent sol també a la feina. No només a casa. Sap què hi haurà quan hi arribi. Silenci i foscor, ningú per rebre'l. Ni la feina que l'absorbia anys enrere el guareix ara, en època de rescessió. Continua treballant gairebé les mateixes hores, però amb un volum de treball que no el distreu de les seves cabòries ininterrompudes. La seva dona el deixarà, encara que no ho hagin esmentat oficialment. Ja fa mesos que s'esquitlla d'ell. Els horaris no l'ajuden, tampoc l'absència a la llar i les consegüents mancances de tota mena. Al cul del sac es troben les engrunes, això sempre ho deia el seu pare.
Arribarà a casa. L'aura perfumada d'orquídia impregna l'ambient. Igual de sensual i enigmàtica que a la fonda. I, de nou, tindrà desitjos malèvols cap a en Jerónimo. Una disfunció erèctil o, per què no ser sorneguer?, una criptorquídia en plena “faena”... Almenys que estiguin a la mateixa alçada per un cop a la vida. Així sabria què és no poder gaudir de la dona que estimes malgrat la proximitat...
8/3/12
Arrogància
De nou, m'ha deixat amb la paraula a la boca. Però avui se'n penedirà. M'ho juro prement les mandíbules. Entro a la cuina i el primer cop, amb una brutalitat que no he exterioritzat abans, em sorprèn. El puny, en atènyer-la, emet un so sord, que em produeix un dolor intens. L'acompanya un insult gairebé escopit, de la boca oberta de bat a bat, les dents visibles, com si pogués mossegar-la en qualsevol moment. Descarrego contra ella tot l'odi que sento, tota la ràbia que em provoca amb la seva actitud arrogant. Ella, que és el sexe dèbil, hauria de demanar clemència i perdó. Però calla mentre l'estomaco, no gosa contestar al meu atac. I millor que sigui així, o rebria més del que es mereix. Una bufetada i dos cops de puny directes em martiritzen però no cedeixo gens. No m'acovardeixo. Ans al contrari, cada vegada sóc més fort i més cruel, m'imposo per damunt de tota arrogància seva, aniquilaré aquesta actitud de menyspreu quasi diari. I l'odi em cega. I ja no estic disposat a suportar ser trepitjat.
Quan m'adono que tinc els artells de les dues mans ensangonats, paro de picar. Les rajoles de la cuina també han quedat tenyides amb la sang. La marca del primer cop de puny comença a ser marronosa. La darrera, en canvi, té un to vermell ben viu. Caldrà que netegi la paret. Però abans millor guarir les mans com sigui. Ja inventaré una excusa, qualsevol que sigui prou versemblant. Una caiguda per les escales o una relliscada en entrar a la banyera. Alguna cosa trobaré... No hi ha rajoles trencades i això ja és important. Sempre podia haver quedat més malparat el panorama. M'atreveixo a aplicar-me desinfectant. Em couen les mans. Els talls són poc profunds i seran fàcils de dissimular.
Torno a la cuina i omplo d'aigua un gibrell. Amb una baieta humitejo les taques de sang de la paret i rumio l'excusa perfecta i el menú del sopar. Tinc poc temps per esborrar les petges de la lluita i per amagar l'odi que, en silenci, sento per ella. No voldria que s'enfadés tot just arribar...
Quan m'adono que tinc els artells de les dues mans ensangonats, paro de picar. Les rajoles de la cuina també han quedat tenyides amb la sang. La marca del primer cop de puny comença a ser marronosa. La darrera, en canvi, té un to vermell ben viu. Caldrà que netegi la paret. Però abans millor guarir les mans com sigui. Ja inventaré una excusa, qualsevol que sigui prou versemblant. Una caiguda per les escales o una relliscada en entrar a la banyera. Alguna cosa trobaré... No hi ha rajoles trencades i això ja és important. Sempre podia haver quedat més malparat el panorama. M'atreveixo a aplicar-me desinfectant. Em couen les mans. Els talls són poc profunds i seran fàcils de dissimular.
Torno a la cuina i omplo d'aigua un gibrell. Amb una baieta humitejo les taques de sang de la paret i rumio l'excusa perfecta i el menú del sopar. Tinc poc temps per esborrar les petges de la lluita i per amagar l'odi que, en silenci, sento per ella. No voldria que s'enfadés tot just arribar...
5/3/12
Sàssola
La barca amb l'ajuda de la sàssola,
M'he endinsat en la mar d'estimar-te
Sense més rumb que els teus llavis tendres.
I espero els alisis que desvetllen
La calma quan ja ha acabat el torb,
Aquesta calma que amb res sotsobra.
Ascendència ciclòpia (RPV205)
[A Carme Cabús]
En el buit, la pedra somnia en la gravetat.
Potser la desitja amb el ressò del terratrèmol
I el vent és èmul
Perfecte entre ombres quietes, de grandiositat.
I s'arrelen els fonaments de la llar al penya-segat,
Espiral de vertigen
Que ofereix la panoràmica única. Com en l'origen,
Ni foc ni déus semblen emparar-nos, sols el sòl lat.
Cridem el fat
Perquè ens mostri un camí contra el tall que no minva,
Que ens deixa en l'aïllament d'un cor isolat.
I despertarem si el que veiem és la realitat,
Somniada ciutat?
En el pont, la presó té una sortida: la timba.
En el buit, la pedra somnia en la gravetat.
Potser la desitja amb el ressò del terratrèmol
I el vent és èmul
Perfecte entre ombres quietes, de grandiositat.
I s'arrelen els fonaments de la llar al penya-segat,
Espiral de vertigen
Que ofereix la panoràmica única. Com en l'origen,
Ni foc ni déus semblen emparar-nos, sols el sòl lat.
Cridem el fat
Perquè ens mostri un camí contra el tall que no minva,
Que ens deixa en l'aïllament d'un cor isolat.
I despertarem si el que veiem és la realitat,
Somniada ciutat?
En el pont, la presó té una sortida: la timba.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)