deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

21/3/12

Clàusules (Repte ClàssicDIII)

Dimecres, 15 de febrer de 2012



Venècia s'engalana per rebre els Carnavals. Tot són màscares i disbauxa, alegria i bogeria a dojo. Res queda de la decadència i l'esplendor, alhora, relatades per Thomas Mann ni retratades a la perfecció per Luchino Visconti. Els canals ens retornen l'olor característica de la mar Mediterrània, sobrecarregada en aquest indret de màgia i d'història.

Hem arribat fa unes hores i estem disposats a desconnectar de la feina, de la família i de les tristeses. No hi ha obligacions ni enveges, només en Màrius i jo. Sense canalla ni esposes. Tenim carta blanca durant aquesta setmana veneciana. Quan tornem, cadascú a casa seva, no hi haurà preguntes de qualsevol banda. Ni rancúnies ni enveges, tampoc represàlies. Però no podrem trencar l'altra regla d'or del pacte: no crear vincles més enllà d'aquests set dies. Encara que flirtegem i lliguem cada nit. O cardem, per què enganyar-nos?, com si el món s'acabés, igual que conills.

Ara, en Màrius s'empolaina. Mentrestant, jo aprofito per escriure aquestes línies. No vull pensar en què trobarem ni qui ens acompanyarà a l'habitació.

*

Dijous, 16 de febrer de 2012



La nit no va sortir com s'esperava. En Màrius es va excedir amb l'alcohol i s'endormiscava abans de fer el pas. Encara dorm, ronca lleugerament i put a cervesa i whisky. Va barrejar massa beguda i això ens va impedir de gaudir més de la festa. Màscares i lluentons, plomes i maquillatge extremat. I cossos esculturals, escots per embadalir-se. I he hagut d'arrossegar-lo fins a l'hotel sense poder-me menjar ni un sol torrat. Ell és l'intèrpret dels dos, el que domina l'idioma a la perfecció. Jo em defenso el just per no morir-me de gana... per això, tampoc era cosa de deixar-lo tot sol a l'habitació. L'he despullat i he desistit en empijamar-lo. I menys en que es dutxés. En les seves condicions, i estant jo gairebé tan carregat com ell, hauria estat temerària l'acció...

Aquesta nit, però, espero que la cosa no es desmarxi com anit. Si no, ni veurem els espectacles, ni el bestiar. Per què han de ser tan boniques les dones de fora de casa? Qui va acceptar el pacte d'aquesta setmana de desori i de gatzara? Seré capaç de mantenir-me ferm si algú se'm creua pel camí i em reviscola tant com necessito? Millor no preguntar-m'ho massa...

*

Dissabte, 18 de febrer de 2012


Dos dies fatídics. O potser és que aquest any no ens toca triomfar. En Màrius va controlar-se dijous. I jo també. Enguany, la disfressa triada és ben neoclàssica, els colors vius són un reclam vistós que apropa la gent de qualsevol sexe. Però ell declinava tota conversa amb excuses que em semblaven ridícules. Em traduïa les coses, penso que molt per sobre, sense aprofundir massa. Alguna cosa m'amagava potser... Discernia paraules familiars. Cazzi em sona a rucs, tanoques. Ell, però, em deia que les noies no s'estarien massa a la festa. Una brutta faccia spagnola va deixar anar una altra bellesa italiana, però en Màrius em comentava que li agradava la gent espanyola però que no coneixia ningú per Venècia.

El divendres té un resum similar. Descans fins al capvespre i recuperar les hores de son perdudes i l'alcohol ingerit. Avui hauríem de començar a fer alguna cosa, que dimarts tornem cap a Barcelona. I si truquem la Núria? Amb ella sí que no tinc problemes de llengua. De cap tipus. Li proposaré a en Màrius. Quan desperti de la becaina...

*

Diumenge, 19 de febrer de 2012


La Núria no hi és aquest any, a Venècia. En Màrius la va telefonar amb un secretisme exagerat, poc abans de marxar de l'hotel, en direcció a la Piazza San Marco. Sap que l'any passat vam acabar al llit i potser és una clàusula massa primmirada... Creurà que no havia de repetir amb ella? O tal volta a ell li agrada la Núria i se sent gelós...? El noto trist, això sí. Alguna cosa li passa amb mi. Aquest no és en Màrius que conec. Ahir, enmig de la fontana del vino gairebé ni somreia. Ni mirava les dones que van més embogides nit rere nit. Si algú se li acostava, ni el responia ni m'explicava què volia. Només té ganes d'arribar a l'hotel i allitar-se. I sempre s'endormisca abans de treure's la roba. Per tant, cada vegada he de despullar-lo jo perquè la roba no faci tuf ni els llençols s'embrutin.

Ronca de nou, mentre escric. Es gira pesadament i es destapa sense parar esment que no es troba sol. Ja és la quarta nit que he de renunciar a la companyia femenina per la seva culpa. I la quarta nit que no goso despertar-lo perquè s'empijami almenys. L'observo i no em desagrada el que veig. El seu cos és atractiu, forjat amb la constància d'anar al gimnàs a suar la cansalada. Em sento estrany però no incòmode. L'esguardo amb atenció i recorro cada part de la seva nuesa. Noto que el seu penis manté un estat de semierecció que m'escalfa de forma subtil. La vida de casat no sempre alimenta suficientment... I això és clar.

És Carnaval i és temps de màscares. De disbauxa i d'alegria. En Màrius i jo tenim carta blanca durant aquesta setmana veneciana. Quan tornem, cadascú a casa seva, no hi haurà preguntes de qualsevol banda. I seria una pena malaguanyar aquesta erecció mútua...

*

Cap comentari: