Aquàtica (haiku)

La veu besable
Em duu dolls frescos d'aigua.
Parlo a la vida.

Monòdia (o Ària polifònica)[RPV181]

Creixeran les flors i se sembraran collites
De forment per al pa que pastarem demà.
Agraïrem la llum del dia quan el cel sigui clar,
I anhelarem, mentre les busquem, noves fites.

Admirarem la calèndula, la dàlia, l'enigmàtic lilà,
I sabrem que la fragilitat rau en allò que suscites.
Planyerem aquesta joventut breu, foment de mites
I llegendes, foc fugaç que, en anys, es recordarà.

Creixeran els boscos i vindran generacions noves,
Buscarem paraules en qualsevol racó del món
Per cantar aquesta grandesa que ens vas deixar.

I, entre els pètals d'una vida marcida, servarem coves
Per portar-te llunes i somnis, el sentiment més pregon
Que ens moguin els teus versos, necessaris com bleixar.

Dèspotes (Melorepte155)

Amb el so mil·lenari de la música lluita,
Fins que les fronteres caiguin als peus,
Germà, i en la terra bufin vents de llibertat,

Vents que derroquin dèspotes, clares veus
Que enderroquin murs d'absurda crueltat,
D'una opressió que, constantment, ens acuita.

Per què no podem escopir a la cara de l'escòria
Si és la gangrena que desapareix si s'amputa?
Per què si només són un grapat de fulls de ruta
En blanc que no ens duen enlloc, sense història?

Amb la llengua mil·lenària que ens agermana,
Germà, amic, cantaré lliurement amb ràbia i odi
Perquè se m'escolti pertot arreu, amb un codi
De pau, de clam -els mots que la terra em demana-.

Trajectòria (Minirepte8)

Quan m'apropo a la finestra, el veig. El fàstic que em provoca la seva visió m'acumula insults a la boca, que mastego entre dents i en veu baixa. L'odi és tal que tanco amb força les mans. M'esbatussaria amb ell fins que deixés de respirar. Fa tant que el vigilo que sé que és el meu enemic, l'enemic que, calladament, em provoca una ràbia descomunal.

Avui, però, he fet un pas més en aquest estat. Vull acabar amb la seva presència encara que hagi de pagar un preu massa car per això. Observo cada detall del seu rostre, el miro fixament als ulls i gairebé puc saber què pensa. Sabrà què penso jo? Sí, el vull matar. I res no m'aturarà, avui no. fins i tot, sabré quina trajectòria recorrerà la bala que surti del canó.

Trec el revòlver i dibuixo un somriure lleu. De què riu ara? Com si es mofés de mi... Empunyo l'arma i la decisió ja està presa. Esborraré tot bri de vida d'aquests seus ulls, aquesta ganyota odiosa que es perfila en els seus llavis. Alço el revòlver i sé que, en prémer el gallet, ja no podré afegir cap més paraula en aquest relat. Però hauré acabat amb el meu enemic interior, que sóc jo mateix.

Gràcies (Itineràncies poètiques III, 99)

Maletes plenes
De nou, versos esparsos
Cap a la brisa.
I agraeixo les hores
Que el dia ha fet poema.

Tènue, encomiàstica (Itineràncies poètiques III, 97)

I, en la foscor, la llum lluu amb més força.

Com qui espera l'alba després del crepuscle
I aboca l'estrofa tènue, encomiàstica en el poema
I sap que és un respir d'aire fresc per al cor
I s'adona que el deliri és una forma de vida.

Com qui calla i parla amb el mot aliè, manllevat
I el fa propi, i el modela dins del nou escrit,
Terrissaire mortal, arquitecte autodidacte
De l'art d'erigir edificis de bellesa poètica.

Fujo de la nit, per sempre, si desitjo els ulls
Que em miren amb delit i en silenci? Oblido potser
El passat i l'ombra si aboco dins meu l'avui i la llum?

Sé que demà tornaràs, floriràs amb pètals d'esperança,
Com qui espera l'alba, com qui calla i té les paraules
Precises i precioses per omplir la vida de panegírics.

Leucèmia (o Anècdota íntima)[Repte Clàssic CDLXXV)

Gairebé a l'instant que la Núria m'obre la porta de la saleta, veig en Lázaro assegut a la butaca. En l'ínfim recorregut que hi ha des del rebedor fins a la saleta, la Núria m'ha xiuxiuejat les darreres novetats, que són visibles en els seus ulls, en el seu posat cansat, en la fragilitat que desprèn en veure'l així, indefens i embolcallat per una màrfega de colors vius que augmenten la pal·lidesa de la pell que queda al descobert.

Amb un fins ara inaudible, la Núria ens deixa sols. Ens creuem unes mirades abans que el tràfec amortit que ens arriba de la cuina. Prepara cafè, em diu en Lázaro. I no reconec la veu que escolto, no la relaciono amb el record que tinc de la jovialitat i de la vitalitat d'un amic des de la infància. I em guardo les preguntes òbvies i incòmodes per quan ell vulgui parlar-ne. A pesar que em cremen al fons de la gola, i desitgen ser pronunciades.

Em fixo en el televisor, per evitar aquesta mirada trista. El volum baix i un programa de varietats de dubtós interès em demostren que és un mer convidat de pedra en el transcurs dels dies per a en Lázaro. I no puc estar-me de recordar-lo damunt de la bicicleta cada diumenge i pedalant amb la colla ciclista del poble, que tantes vegades vaig negar l'oferiment d'ajuntar-m'hi. Sóc mandrós per a l'exercici físic, sobretot per al que requereix tant de desgast...

La leucèmia no remet; està acabant amb mi... La frase em sorprèn enmig de les meves cabòries, i el miro amb fingida sorpresa. No exageris, Lázaro, segur que hi ha millores aviat, menteixo. Un gest del cap és tot el que afegeix en Lázaro a les meves paraules. I callem. El silenci és trencat per l'olor de la cafetera i per l'arribada de la Núria. És descafeïnat, t'importa?, em pregunta amb una mig disculpa. No, tranquil·la, ja m'està bé. En deixar-me la tassa al damunt de la tauleta, em fixo en el seu escot. Un contorn més ombrejat evidencia que no hi ha sostenidor sota de la brusa. I giro la vista de nou cap al televisor. No ha canviat massa el panorama.

Aquesta vegada la Núria no deixa la saleta. Seu a prop d'en Lázaro, més allunyada del lloc que ocupo jo, com si deixés marge als dos amics. Però la conversa no és tan confident. Parlem del Barça, una altra de les seves passions, i dels resultats sorprenents del Tour, que carrega de nostàlgia. Penso quant fa que no munta a bicicleta. Fa tant que prefereixo no preguntar-li-ho. Per treure ferro a l'assumpte de la ronda francesa, pregunto què en pensa, del fitxatge de Cesc Fàbregas. Esbufega i el veu impossible. Crec que no el veurem a can Barça. Almenys jo no..., diu sense immutar-se. La Núria i jo creuem una mirada còmplice, mentre ella li acaricia el braç. Remoc el cafè i observo la tassa. D'un glop, la buido.

He de marxar. Sé que és una visita de metge però m'he escapat una estona de la feina per veure't, Lázaro, dic i li allargo la mà per encaixar-la. La noto freda i suada, alhora. No encaixo massa fort, com acostumo, perquè percebo la seva debilitat. La Núria s'alça per acompanyar-me fins a la porta principal. Deixa la porta oberta de la saleta i evitem tot murmuri. Obro la porta i em giro cap a ella i em fixo que la butaca queda visible des d'aquí. Bé, fins aviat, dic en veu alta i m'acosto a la seva galta esquerra per besar-la. Ja queda poc, Màrius, em diu a cau d'orella la Núria. La miro als ulls en el canvi cap a l'altra galta, com si confirmés la seva frase. El segon petó queda a frec de la comissura dels seus llavis, demostrant-li que el desig de posseir-la segueix intacte.

Marxo sense girar-me més. Seré pacient.

Vivències (Itineràncies poètiques III, 96)

La profunditat d'una mirada
Enmig d'un paratge idíl·lic
I renovar de nou les vivències.
Això és el que demano, només.
I els teus llavis, i la teva veu,
La textura dels mots en esmentar-los.
I la calidesa d'un somriure silent,
Tan anhelada enmig de l'hivern extrem.

Salmàstica (Itineràncies poètiques III, 95)

M'oferiràs l'aigua salmàstica
Que augmenti la set i els pensaments
Cap al desig d'aferrar-me a tu?

O sabràs que la passió és dràstica
Encara que em manquin els torrents
I les deus i les mars, en el dejú?

Per als llavis pacient, seràs pluja.

Sístole (Itineràncies poètiques III, 94)

[seguiment extraoficial del poema La teva poesia, de Carme Rosanas]


Batega el cor i la mar
I el pètal i la tija,
I la poesia que creix
Dins meu amb pruïja.

I seré el teu bard
Abans que siguis meva,
I abans que sàpigues
Que t'estimo sense treva.

Sístole i diàstole
I la veu de la vida
Que no recularà
Ni un centímetre mai,

Dàlia tendra, fresca brisa
Plena de la beutat del lai.

Tímida resquícia (Itineràncies poètiques III, 93)

Llum, mar, migdia.
I tot el que concebi
De nou la vida.

Reposo en l'aire
Que has respirat, l'aleno
-Tardorenc hàlit-:

Seré la tímida
Resquícia dels meus versos
En recitar-te.

Quiromància (Itineràncies poètiques III, 92)

[seguiment extraoficial del poema Correspondències, d'Helena Bonals]


Tot és escrit a les mans, em dius,
I penso que l'ahir i el demà segueixen
El rastre dels teus llavis, dels teus ulls.

I deixo que la prenguis, que els teus dits
Freguin i acariciïn la pell mentre escolto
Episodis d'una vida trista, sense tu,
I amb cada mot augmenten les ganes de besar-te.

És en el bes on et sé immensa, pura, clara...

Memòria (Itineràncies poètiques III, 91)

Saps? Quan siguis absència,
Et convertiràs en memòria
I en enyorança fins que tornis
A esdevenir dolça presència.

I seré qualsevol bocí de record
Que vulgui aparèixer dins meu
I que s'hagi impregnat de tu,
Minúscul però ple d'importància.

Saps? La intermitència em demostra
Que els llavis goluts volen besar-te
Fins que la son ens venci; i el silenci
Em porta el delit i la seva essència.

I seré la llum dels teus ulls, l'almesc
Que ofereix a la teva pell la fragància.

Nostàlgia (II)[o Absència de la dàlia](Itineràncies poètiques III, 90)

Tot és silenci
Al món, que ha de ser nostre,
Quan ets absència.
El delit pels teus pètals,
Dàlia tendra, em desvetlla.

[I la pluja anuncia
La nostàlgia que sento]

Òrfena llàgrima bèl·lica (Melorepte154)

Per a què serveix la guerra, mare, si quedes òrfena
I perduda en l'absència de qui ha caigut en l'absurd
Combat d'homes que no saben la sang que s'hi vessa?

Què mou les idees buides d'un cervell que ofrena
Amb vides innocents l'assassinat i el converteix en furt,
Amb medalles a l'homicida, sens remordiment ni pressa?

Per a què serveix la guerra, mare, si deixa el bressol
Vacant, la llar destrossada, la família defenestrada,
I resta en tranquil·litat qui l'havia provocada? Per a què?

Prega perquè acabi aviat i retorni el fill, el marit, el germà,
I que els malsons desapareguin paulatinament cada
Nit en sentir, de nou, llur presència, llurs cossos, llur alè.

Per a què serveix la guerra, mare, si et deixa òrfena
D'aquells qui estimes i amb els ulls plens de llàgrimes?

Residència (II)[Itineràncies poètiques III, 89]

[seguiment extraoficial del poema El revers, d'Helena Bonals]


Deixa'm residir entre els batecs del teu cor,
En el ressò que et sustenta la vida,
En el bri més minúscul de la teva pell:

He descobert la necessitat massa tard
Però m'hi aferro amb l'afany del moribund
Que sap que la darrera esperança no fuig
Mai, amb la fam de qui anhela estimar.

Dàlia (Itineràncies poètiques III, 88)

[seguiment extraoficial del poema Jardí florit, d'Anton]


Un jardí fèrtil
Per a la dàlia tendra
Que endins s'escola,
Amb la quietud clara
De qui estima la vida.

Infància (II)[Itineràncies poètiques III, 87]

Amb la giragonsa constant,
Escric i espero els mots
Que ajudin a bastir un nou
Poema;

Igual que espero el frec
De llavis de qui és lladre
De repòs i instigadora
D'insomnis.

Tornaré a la innocència
D'una infància que reclama
Tendresa,

A la paciència que s'inquieta
Quan els segons són segles massa
Immòbils.

Itinerància poètica (Itineràncies poètiques III, 86)

Això és el que ofereixo:
Versos i mots vinguts del cor,
Estrofes carregades de mi
Perquè em coneguis lentament.

I una garlanda que accentuï
La profunditat dels teus ulls,
Que sotgen qualsevol racó
Del món, com qui busca la vida.

Això és el que t'ofereixo:
L'oxigen a flor de pell, i el bes
Que sembri passió en els llavis.

I enfilalls de mots, un devessall
De ritmes per esdevenir vassall
Permanent en el reialme del teu cos.

Música harmònica (Itineràncies poètiques III, 85)

Negar el desig creixent d'apropar-te
És esdevenir cec per contemplar l'alba
I callar dins de la boca els elogis.

Pètal, tija, corol·la, música perfecta
En l'harmonia del cosmos que basteixo
Dia rere dia amb els mots que recullo
De qualsevol llamborda que trepitgis.

Preferir l'ànima silvestre de la solitud
És tastar el silenci amb l'obligació
D'albergar-lo eternament, a contracor.

Coloració del món, rostre de la Natura,
I els teus ulls em miren i em criden
I em sembla que engloben tot el necessari
Per recomençar la vida. Sense mirar enrere.