I, en la foscor, la llum lluu amb més força.
I aboca l'estrofa tènue, encomiàstica en el poema
I sap que és un respir d'aire fresc per al cor
I s'adona que el deliri és una forma de vida.
Com qui calla i parla amb el mot aliè, manllevat
I el fa propi, i el modela dins del nou escrit,
Terrissaire mortal, arquitecte autodidacte
De l'art d'erigir edificis de bellesa poètica.
Fujo de la nit, per sempre, si desitjo els ulls
Que em miren amb delit i en silenci? Oblido potser
El passat i l'ombra si aboco dins meu l'avui i la llum?
Sé que demà tornaràs, floriràs amb pètals d'esperança,
Com qui espera l'alba, com qui calla i té les paraules
Precises i precioses per omplir la vida de panegírics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada