deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

18/11/15

Hipòtesis (o Antípodes)(ARC a la ràdio)

L'estridència omple l'apartament en sonar el telèfon i la mosca aixeca el vol. Ningú no despenja l'aparell i continua el so metàl·lic del timbre fins que salta el contestador i la veu masculina, gravada sense modulacions emotives, convida a deixar un missatge tot seguit. Llavors, el senyal acústic, com una comporta oberta, deixa pas a un torrent de retrets ple de violència i ràbia:

Hola, ja ho suposava, que no t'atreviries a atendre'm. T'he telefonat al mòbil i ara al fix de casa teva, després que no rebis els missatges ni me'ls vulguis llegir. Sí, hi haurà una raó de pes que em faci sentir culpable, però n'estic fins al capdamunt que no t'enfrontis a les coses. Som parella i hi ha moments per a discutir, també. No només flors i violes i petons i carantoines. Som adults i has de posar-hi més de la teva part perquè això rutlli. Fuges una vegada més i em deixes amb la paraula a la boca. Desapareixeràs durant uns dies, ho sé. Però aquest cop no t'aniré al darrere, t'ho hauràs de guanyar i ja ho has de saber que et perdonaré i ens reconciliarem. Però tingues valor i afronta els temporals si creus que...

El temps per al missatge ha escapçat el comiat. Però l'Ofèlia no tornarà a telefonar. Ja ha dit allò que havia de dir i no es vol estovar. Anirà a la dutxa, s'hi estarà una bona estona i recapacitarà. Tot són hipòtesis diverses, ara que es troba als antípodes d'en Màrius i no sap cap a on dirigir aquesta relació, en què tants esforços han de venir de la mateixa banda perquè s'avanci. I mai no és la d'ell. Se l'imagina encauat al seu apartament, havent blocat el pany de la porta com les altres vegades perquè ella no es presenti i el sermonegi. Realment, li manca sang per a l'amor.

L'Ofèlia es deixa amanyagar pel doll d'aigua calenta mentre, a l'habitació d'en Màrius, la mosca atura el seu vol quan el silenci ha envaït de nou el pis. Aterra a la taca de sang coagulada, que s'estén al voltant de l'orifici de bala del jove, que jau mort al llit amb el revòlver encara a la mà.

1 comentari:

deomises ha dit...

Hipótesis (o Antípodas)


La estridencia llena el apartamento al sonar el teléfono y la mosca levanta el vuelo. Nadie descuelga el aparato y continúa el sonido metálico del timbre hasta que salta el contestador y la voz masculina, grabada sin modulaciones emotivas, invita a dejar un mensaje a continuación. Entonces, la señal acústica, como una compuerta abierta, deja paso a un torrente de reproches lleno de violencia y rabia:

—Hola, ya suponía que no te atreverías a atenderme. Te he llamado al móvil y ahora al fijo de tu casa, después de que no recibas mis mensajes ni me quieras leer. Sí, habrá una razón de peso que me haga sentir culpable, pero estoy hasta la coronilla de que no te enfrentes a las cosas. Somos pareja y también hay momentos para discutir. No sólo rosas y besos y carantoñas. Somos adultos y tienes que poner más de tu parte para que esto funcione. Huyes una vez más y me dejas con la palabra en la boca. Desaparecerás durante unos días, lo sé. Pero esta vez no iré detrás de ti, te lo tendrás que ganar y ya lo debes saber que te perdonaré y nos reconciliaremos. Pero ten valor y afronta los temporales si crees que...

El tiempo para el mensaje ha cortado la despedida. Pero Ofelia no volverá a llamar. Ya ha dicho lo que tenía que decir y no se quiere ablandar. Irá a la ducha, se estará un buen rato y recapacitará. Todo son hipótesis diferentes, ahora que se encuentra en las antípodas con Mario y no sabe hacia dónde dirigir esta relación, en la que tantos esfuerzos deben venir del mismo lado para que se avance. Y nunca es el de él. Se lo imagina parapetado en su apartamento, habiendo bloqueado la cerradura de la puerta como las otras veces para que ella no se presente y lo sermoneen. Realmente, le falta sangre para el amor.

Ofelia se deja arrullar por el chorro de agua caliente mientras, en la habitación de Mario, la mosca cesa su vuelo cuando el silencio ha invadido de nuevo el piso. Aterriza en la mancha de sangre coagulada, que se extiende alrededor del orificio de bala del joven, que yace muerto en la cama con el revólver todavía en la mano.


d.